El mercat i la propaganda creen i promocionen l'arquitecte solitari, sense més arrels que el seu olfacte caçador, creador individual, necessitat d'una filosofia i un estil propis, reconeixibles, i autor genial d'edificis singulars.
Quaderns tractarà d'oposar-hi una figura d'arquitecte en què la capacitat i el mestratge personal són manifestació d'un saber col·lectiu, après, constituït al llarg dels temps, i en què la diferència individual forma part de les característiques de la comunitat.
part de la introducció del Quaderns d'arquitectura i urbanisme nº 249 que ha deixat de ser una recopilació de cromos per convertir-se en una revista de veritat.
(no poso l'enllaç perque la nova revista encara no es consultable, i l'antiga no val res)
divendres, de juliol 28, 2006
divendres, de juliol 21, 2006
Aturar la bàrbarie
Trobo al blog del Nacho Escolar aquesta portada demolidora del diari britànic The Independent. A l'esquerra els països que demanen un alto el foc, a la dreta els que estan en contra ...
dijous, de juliol 20, 2006
Amos Oz
Es Hezbolá contra Israel y Líbano
AMOS OZ
EL PAÍS - Internacional - 20-07-2006
AMOS OZ
EL PAÍS - Internacional - 20-07-2006
Muchas veces ha criticado el movimiento pacifista israelí las operaciones militares de su país. Hoy no. En esta ocasión, no se trata de una batalla por la expansión y la colonización israelí. No hay un territorio libanés ocupado por Israel. Ninguno de los dos bandos tiene reivindicaciones territoriales.
El miércoles de la semana pasada, Hezbolá emprendió un ataque cruel y no provocado contra el territorio israelí que constituía también un ataque contra la autoridad y la integridad del Gobierno libanés democráticamente elegido, puesto que, al atacar Israel, Hezbolá estaba apropiándose de la prerrogativa del Gobierno de controlar su territorio y tomar decisiones sobre la paz y la guerra.
El movimiento pacifista israelí se opone a la ocupación y colonización de Cisjordania. Se opuso a la invasión israelí de Líbano en 1982 porque era una operación que pretendía apartar la atención mundial del problema palestino.
Esta vez, Israel no está invadiendo Líbano. Está defendiéndose del acoso y el bombardeo diario de docenas de nuestros pueblos y ciudades y, para ello, está intentando aplastar a Hezbolá en sus escondites.
El movimiento pacifista israelí debe apoyar lo que no es más que un intento israelí de defenderse mientras sus operaciones estén dirigidas fundamentalmente contra Hezbolá y respeten, en la medida de lo posible, a la población civil libanesa (una tarea no siempre fácil, porque, muchas veces, los lanzamisiles de Hezbolá emplean a civiles libaneses como sacos terreros).
Los cohetes de Hezbolá proceden de Irán y Siria, dos países que son enemigos acérrimos de cualquier iniciativa de paz en Oriente Próximo. No se puede equiparar moralmente a Hezbolá e Israel. Hezbolá apunta contra ciudadanos israelíes estén donde estén, mientras que Israel ataca fundamentalmente a Hezbolá.
Las sombras siniestras de Irán, Siria y el fanatismo islámico se ciernen sobre los pueblos y ciudades que humean a ambos lados de la frontera entre Líbano e Israel y, al mismo tiempo, están aplastando a la sociedad civil libanesa, que acababa de liberarse, gracias a una lucha heroica, de años de colonización siria.
La verdadera batalla que se libra en estos momentos no está produciéndose, ni mucho menos, entre Beirut y Haifa, sino entre una coalición de naciones que buscan la paz -Israel, Líbano, Egipto, Jordania, Arabia Saudí- y el islam fanático, alimentado por Irán y Siria.
Si, como esperamos todos en Israel -tanto los halcones como las palomas-, la derrota de Hezbolá está cerca, los vencedores serán Israel y Líbano. Es más, es posible que la derrota de una organización terrorista islamista multiplique las posibilidades de paz en la región.
Amos Oz es escritor israelí. © Amos Oz 2006. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.
dimecres, de juliol 19, 2006
dimarts, de juliol 18, 2006
Consolat de Beirut
No m'agraden les celebracions arrodonides, però és interessant recordar que Josep Carner fa 70 anys era cònsol a Beirut i va restar fidel a la República. Caldrà seguir amb atenció Carneriana que s'inaugura avui...
dilluns, de juliol 17, 2006
Haifa
No sé qui va escriure que de la mateixa manera que a les ciutats industrials la contaminació ofegava els pulmons, a Jerusalem les pregaries que flotaven pel cel de la ciutat ofegaven l'ànima. Jerusalem és una ciutat estranya, contradictòria, una suma de tots els mals del fanatisme i a la vegada una ciutat oberta a l'Altre.
Tel Aviv és la gran ciutat jueva, on els joves que fan el servei militar, i que són boi un terç de la seva població, passegen els cossos per places, platges i bars de moda. L'arquitectura racionalista dels anys 30 la fan una ciutat nova d'escala molt humana.
Haifa és la ciutat més desconeguda per l'estranger però la que es fa més familiar només arribar-hi. Ciutat portuària on hi ha una de les comunitats palestines (àrabs israelians) més grans d'Israel i on hi han passat tots els pobles que han envait aquelles terres. El Carmel és la muntanya que la tanca pel sud i des d'on es té una visió extraordinària del mar i de la Gal·lilea, on Óscar Niemeyer va dibuixar-hi un gratacels com a símbol de la ciutat i on la desconeguda religió dels Bahais hi té el seu centre mundial.
He fet servir un parell de vegades l'estació bombardejada ahir, i fa fredat veure imatges familiars. M'imagino que el tren de Haifa a Jerusalem forma part de la via que venia des de Beirut, que encara es pot resseguir el trajecte per terres libaneses i el túnel que travessa la frontera s'ha convertit en un reclam turístic, emmig d'un parc natural.
Haifa és un símbol del que podrien ser les ciutats d'orient pròxim visquent en pau, poder per això Hezbol·là la bombardeja.
Tel Aviv és la gran ciutat jueva, on els joves que fan el servei militar, i que són boi un terç de la seva població, passegen els cossos per places, platges i bars de moda. L'arquitectura racionalista dels anys 30 la fan una ciutat nova d'escala molt humana.
Haifa és la ciutat més desconeguda per l'estranger però la que es fa més familiar només arribar-hi. Ciutat portuària on hi ha una de les comunitats palestines (àrabs israelians) més grans d'Israel i on hi han passat tots els pobles que han envait aquelles terres. El Carmel és la muntanya que la tanca pel sud i des d'on es té una visió extraordinària del mar i de la Gal·lilea, on Óscar Niemeyer va dibuixar-hi un gratacels com a símbol de la ciutat i on la desconeguda religió dels Bahais hi té el seu centre mundial.
He fet servir un parell de vegades l'estació bombardejada ahir, i fa fredat veure imatges familiars. M'imagino que el tren de Haifa a Jerusalem forma part de la via que venia des de Beirut, que encara es pot resseguir el trajecte per terres libaneses i el túnel que travessa la frontera s'ha convertit en un reclam turístic, emmig d'un parc natural.
Haifa és un símbol del que podrien ser les ciutats d'orient pròxim visquent en pau, poder per això Hezbol·là la bombardeja.
diumenge, de juliol 16, 2006
Mango
A primera hora del matí buscava un transport que marxés cap a Beirut des d'una de les estacions d'autobusos de Damasc. Era l'únic occidental visible en aquell lloc que no sortia ni a la LonelyPlanet. Em van indicar un trasto vermell i després de pagar el bitllet vaig pujar-hi amb la meva motxil·la. Tots els ulls dels passatgers es van clavar en mi, però no eren d'hostilitat sinó més aviat de curiositat.
Va començar el viatge abandonant l'oasi de Damasc a través dels suburbis inacabables de la bellíssima capital Síria, enfilant les muntanyes del Líban cada cop més verdes. La carretera era plena de vehicles que anaven i venien i seguia amb la incertesa de saber què em trobaria a la capital libanesa. Era l'any 2000, la guerra s'havia acabat feia 9 anys i les tropes israelianes feia uns mesos que havien abandonat el sud del Líban, deixant com a record el bombardeig d'una central elèctrica a les portes de Beirut.
A l'alberg de Damasc la majoria dels hostes feien la ruta d'Egipte, o sigui baixaven per Síria cap a Jordània i continuaven a través del mar Roig cap el Sinaí. Però ningú havia estat a Beirut, i quan explicava les meves intencions molts em miraven amb ulls de sorpresa.
L'autobus enfilava els forts pendents fins que després d'una bona estona vam arribar a la frontera sirio-libanesa. Vam haver de baixar tots per a fer el visat, i el taulell corresponent era un formiguer de passatgers que desordenadament volien aconseguir el visat fos com fos. Una altra vegada era l'únic occidental, i la poca presència d'indicacions en anglès m'ho posaven difícil. De cop i volta una mà em va agafar el braç i el passaport i se'm va emportar a la finestreta, vaig témer el pitjor. L'home en qüestió va parlar amb el policia libanès i ràpidament m'hi van estampar el visat. El policia i el desconegut em van fer un gran somriure i vaig sortir a fora on gairebé tots ja eren al bus per continuar el viatge, i m'esperaven. Un nano em va oferir canviar lliures libaneses per dòlars, i amb cert respecte vaig efectuar allà el canvi sense saber si era bo o com diuen els italians, em "fregaven".
Vam començar el descens cap a la Bekaa i amb els ulls vaig començar a mirar si hi veia restes de la destrucció de 16 anys de guerra. Per a sorpresa i tranquilitat meva la primera cosa que vaig veure al Líban va ser un gegantí anunci de Mango al costat de la carretera amb una esplèndida mossa que ens somreia a tots.
p.s. Acabo d'escoltar que el darrer pont intacte que restava d'aquesta carretera acaba de ser tocat per les bombes
Va començar el viatge abandonant l'oasi de Damasc a través dels suburbis inacabables de la bellíssima capital Síria, enfilant les muntanyes del Líban cada cop més verdes. La carretera era plena de vehicles que anaven i venien i seguia amb la incertesa de saber què em trobaria a la capital libanesa. Era l'any 2000, la guerra s'havia acabat feia 9 anys i les tropes israelianes feia uns mesos que havien abandonat el sud del Líban, deixant com a record el bombardeig d'una central elèctrica a les portes de Beirut.
A l'alberg de Damasc la majoria dels hostes feien la ruta d'Egipte, o sigui baixaven per Síria cap a Jordània i continuaven a través del mar Roig cap el Sinaí. Però ningú havia estat a Beirut, i quan explicava les meves intencions molts em miraven amb ulls de sorpresa.
L'autobus enfilava els forts pendents fins que després d'una bona estona vam arribar a la frontera sirio-libanesa. Vam haver de baixar tots per a fer el visat, i el taulell corresponent era un formiguer de passatgers que desordenadament volien aconseguir el visat fos com fos. Una altra vegada era l'únic occidental, i la poca presència d'indicacions en anglès m'ho posaven difícil. De cop i volta una mà em va agafar el braç i el passaport i se'm va emportar a la finestreta, vaig témer el pitjor. L'home en qüestió va parlar amb el policia libanès i ràpidament m'hi van estampar el visat. El policia i el desconegut em van fer un gran somriure i vaig sortir a fora on gairebé tots ja eren al bus per continuar el viatge, i m'esperaven. Un nano em va oferir canviar lliures libaneses per dòlars, i amb cert respecte vaig efectuar allà el canvi sense saber si era bo o com diuen els italians, em "fregaven".
Vam començar el descens cap a la Bekaa i amb els ulls vaig començar a mirar si hi veia restes de la destrucció de 16 anys de guerra. Per a sorpresa i tranquilitat meva la primera cosa que vaig veure al Líban va ser un gegantí anunci de Mango al costat de la carretera amb una esplèndida mossa que ens somreia a tots.
p.s. Acabo d'escoltar que el darrer pont intacte que restava d'aquesta carretera acaba de ser tocat per les bombes
dijous, de juliol 13, 2006
Rèquiem per Beirut
Aquests dies estic llegint el llibre del Tomàs Alcoverro que recull 30 anys de cròniques periodístiques des d'Orient Pròxim. Em sembla que era l'any 1999 que vaig arribar a Beirut per primera i única vegada, on hi vaig conèixer l'Alcoverro qui em va convidar a esmorzar al seu pis de Hamra.
Des de petit sentia una certa fascinació per aquesta ciutat sense monuments i sense atractius especials, immersa en una guerra incomprensible, i la tenia ben amunt a la llista de prioritats de ciutats per conèixer. La vaig veure a la llunyania el 1997 quan em va semblar reconèixer-la des de la frontera israeliano-libanesa que no podia travessar. I la vaig veure per primer cop un matí de cel clar provinent de Damasc, després de travessar la vall de la Bekaa i les serralades del Líban i l'Anti-Líban.
Beirut em va captivar, i el Líban em va atrapar. El que havia de ser una estada breu per anar ràpidament a Aleppo es van convertir en gairebé sis dies d'estada que em van permetre recòrrer la ciutat i baixar fins al'altra banda d'aquella frontera on havia estat feia un parell d'anys.
La visita al Museu Arqueològic de Beirut va ser una de les experiències més emocionants que he tingut a la meva vida. L''audiovisual de l'entrada és la millor peça de la col·lecció i s'explica com es va salvar la col·lecció durant 15 anys de guerra i és que el museu es trobava a primera línia de front i la col·lecció no es podia moure.
He pensat tot això avui quan he vist que la destrucció indiscriminada torna a visitar aquesta ciutat maleïda per les guerres. També he pensat en la Safed de les muntanyes de la Gal·lilea on cauen mísils i on encara hi viuen sefardís expulsats de les nostres terres fa molts segles.
M'agradaria algun dia poder agafar el tren a Beirut i reseguir les vies que encara resisteixen en alguns punts per poder arribar a Tel Aviv, l'altra gran ciutat que em va sorprendre i atrapar. Avui mentres cauen les bombes a banda i banda de la frontera aquest somni sembla impossible.
Des de petit sentia una certa fascinació per aquesta ciutat sense monuments i sense atractius especials, immersa en una guerra incomprensible, i la tenia ben amunt a la llista de prioritats de ciutats per conèixer. La vaig veure a la llunyania el 1997 quan em va semblar reconèixer-la des de la frontera israeliano-libanesa que no podia travessar. I la vaig veure per primer cop un matí de cel clar provinent de Damasc, després de travessar la vall de la Bekaa i les serralades del Líban i l'Anti-Líban.
Beirut em va captivar, i el Líban em va atrapar. El que havia de ser una estada breu per anar ràpidament a Aleppo es van convertir en gairebé sis dies d'estada que em van permetre recòrrer la ciutat i baixar fins al'altra banda d'aquella frontera on havia estat feia un parell d'anys.
La visita al Museu Arqueològic de Beirut va ser una de les experiències més emocionants que he tingut a la meva vida. L''audiovisual de l'entrada és la millor peça de la col·lecció i s'explica com es va salvar la col·lecció durant 15 anys de guerra i és que el museu es trobava a primera línia de front i la col·lecció no es podia moure.
He pensat tot això avui quan he vist que la destrucció indiscriminada torna a visitar aquesta ciutat maleïda per les guerres. També he pensat en la Safed de les muntanyes de la Gal·lilea on cauen mísils i on encara hi viuen sefardís expulsats de les nostres terres fa molts segles.
M'agradaria algun dia poder agafar el tren a Beirut i reseguir les vies que encara resisteixen en alguns punts per poder arribar a Tel Aviv, l'altra gran ciutat que em va sorprendre i atrapar. Avui mentres cauen les bombes a banda i banda de la frontera aquest somni sembla impossible.
dijous, de juliol 06, 2006
Premis Fad 2006
Aquest any els premis Fad d'arquitectura han canviat, el procés de selecció ha estat més pausat i enlloc d'entregar els premis a finals de juny ho han deixat per a l'octubre. Mirant la llista dels seleccionats es pot observar que aquest any hi ha una bona collita i serà difícil decidir-se per la millor obra. No em sorprendria que hi hagués un primer premi ex-aequo, on el Mercat de Santa Caterina seria un dels co-premiats.
A l'apartat de Ciutat i Paisatge hi ha com a finalista la polèmica intervenció a la muralla nazarí de Granada i que sembla ser té els dies comptats per la forta oposició veïnal.
Com ja ve sent habitual predominen els projectes institucionals pel damunt dels projectes de la iniciativa privada. En un periode de fortíssima activitat constructora com és la que vivim és un mal símptoma, o més aviat és el símptoma de que la majoria del que es construeix és infumable, i el més trist és que no hi ha res a fer.
A l'apartat de Ciutat i Paisatge hi ha com a finalista la polèmica intervenció a la muralla nazarí de Granada i que sembla ser té els dies comptats per la forta oposició veïnal.
Com ja ve sent habitual predominen els projectes institucionals pel damunt dels projectes de la iniciativa privada. En un periode de fortíssima activitat constructora com és la que vivim és un mal símptoma, o més aviat és el símptoma de que la majoria del que es construeix és infumable, i el més trist és que no hi ha res a fer.
dimecres, de juny 21, 2006
inverno
quarta-feira, 21 de junho
INVERNO - 1. Estação do ano que sucede ao outono e antecede a primavera. [No hemisfério sul principia quando o Sol alcança o solstício de junho (dia 21) e termina quando ele atinge o equinócio de setembro (dia 21). 2. Tempo frio. 3. Estação das chuvas. 4. Velhice.
INVERNO - 1. Estação do ano que sucede ao outono e antecede a primavera. [No hemisfério sul principia quando o Sol alcança o solstício de junho (dia 21) e termina quando ele atinge o equinócio de setembro (dia 21). 2. Tempo frio. 3. Estação das chuvas. 4. Velhice.
estiu
ESTIU. (Del ll. /aestivus/, propi de l'estiu.) Verano. m. Una de les
quatre estacions de l'any. Segueix la primavera i precedeix la tardor. A
l'hemisferi boreal comença amb el solstici d'estiu i acaba amb
l'equinocci de tardor; a l'austral dura dels 21 de desembre al 21 de
març. És l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars
incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat.
quatre estacions de l'any. Segueix la primavera i precedeix la tardor. A
l'hemisferi boreal comença amb el solstici d'estiu i acaba amb
l'equinocci de tardor; a l'austral dura dels 21 de desembre al 21 de
març. És l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars
incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat.
dijous, de juny 15, 2006
divendres, de juny 09, 2006
dijous, de juny 01, 2006
Negroni
Ahir vaig acabar la jornada amb un negroni al Boada’s i llegint l’entrevista que els de Paper de Vidre li van fer al Quim Monzó. Una manera com una altra d’esperar el tren i posar punt i final a un dia intens a ciutat.
Matí de treball al despatx del Francesc Rifé, dinar amb presses i sorpresa prop del Coac, votar a les eleccions de les quals encara no en tenim els resultats i per tan no sabem si continua l’Alonso o el Ludevid o la Puig-pey l’han substituït. La veritat és que el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya necessita una bona sacsejada, un replantejament per al futur immediat. Tarda tancat a la biblioteca amb el telèfon ignorat i cercant les últimes dades pel projecte.
A les vuit del vespre es feia al Petit Palau la concessió del Premi Dècada atorgat per la Fundació Òscar Tusquets Blanca a la millor obra construïda a Barcelona fa 10 anys. No sóc amant dels premis pel que tenen d’immediatesa, moda i poca reflexió, però aquest m’encurioseix profundament ja que un grup d’arquitectes selecciona les millors obres fetes fa deu anys a la ciutat i després es convida a una patum de solvència contrastada que dóna el premi a la que considera millor. Aquest any el jurat escollit ha estat l’arquitecte australià Glenn Murcutt, un dels personatges més singulars de l’arquitectura actual (treballa sol, sense ordinadors, sense secretària, sense mòbil, sense correu electrònic ...), i que el dilluns va omplir la sala d’actes del Coac amb una conferència feta amb diapositives i sense espectaculars muntatges escenogràfics.
Murcutt va fallar el premi a favor d’una casa a Vallvidrera feta pel Carles Ferrater. Ningú és perfecte ...
Després de creuar-me i felicitar la sempre lluminosa Benedetta Tagliabue una altra vegada amb presses me n’anava cap al bar Horiginal on la Tina Vallès presentava el seu llibre "L'aeropla del Raval". Vaig arribar mitja hora tard, i assegut i assedegat vaig poder escoltar la veu de la narradora amb la qual aterro molts dies al món, tot un plaer. Un cop enllestit l’acte i desallotjada la sala plena de gom a gom, el negroni era una bona opció per cloure una jornada intensa i eclèctica. I tren nocturn cap el Penedès.
Matí de treball al despatx del Francesc Rifé, dinar amb presses i sorpresa prop del Coac, votar a les eleccions de les quals encara no en tenim els resultats i per tan no sabem si continua l’Alonso o el Ludevid o la Puig-pey l’han substituït. La veritat és que el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya necessita una bona sacsejada, un replantejament per al futur immediat. Tarda tancat a la biblioteca amb el telèfon ignorat i cercant les últimes dades pel projecte.
A les vuit del vespre es feia al Petit Palau la concessió del Premi Dècada atorgat per la Fundació Òscar Tusquets Blanca a la millor obra construïda a Barcelona fa 10 anys. No sóc amant dels premis pel que tenen d’immediatesa, moda i poca reflexió, però aquest m’encurioseix profundament ja que un grup d’arquitectes selecciona les millors obres fetes fa deu anys a la ciutat i després es convida a una patum de solvència contrastada que dóna el premi a la que considera millor. Aquest any el jurat escollit ha estat l’arquitecte australià Glenn Murcutt, un dels personatges més singulars de l’arquitectura actual (treballa sol, sense ordinadors, sense secretària, sense mòbil, sense correu electrònic ...), i que el dilluns va omplir la sala d’actes del Coac amb una conferència feta amb diapositives i sense espectaculars muntatges escenogràfics.
Murcutt va fallar el premi a favor d’una casa a Vallvidrera feta pel Carles Ferrater. Ningú és perfecte ...
Després de creuar-me i felicitar la sempre lluminosa Benedetta Tagliabue una altra vegada amb presses me n’anava cap al bar Horiginal on la Tina Vallès presentava el seu llibre "L'aeropla del Raval". Vaig arribar mitja hora tard, i assegut i assedegat vaig poder escoltar la veu de la narradora amb la qual aterro molts dies al món, tot un plaer. Un cop enllestit l’acte i desallotjada la sala plena de gom a gom, el negroni era una bona opció per cloure una jornada intensa i eclèctica. I tren nocturn cap el Penedès.
dilluns, de maig 29, 2006
Glenn Murcutt al CoAC
PREMI DÈCADA. CONFERÈNCIA DE GLENN MURCUTT
Conferència de l'arquitecte Glenn Murcutt, jurat del Premi Dècada
2006, sota el títol Process, a way of thinking.
L'espai Picasso acollirà l'exposició de l'obra de l'arquitecte Premi Pritzker fins al 3
de juny.
29 de maig
8 vespre
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
plaça Nova, Barcelona
Conferència de l'arquitecte Glenn Murcutt, jurat del Premi Dècada
2006, sota el títol Process, a way of thinking.
L'espai Picasso acollirà l'exposició de l'obra de l'arquitecte Premi Pritzker fins al 3
de juny.
29 de maig
8 vespre
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
plaça Nova, Barcelona
dilluns, de maig 22, 2006
Rebutjats a Espanya
Avui, 22 de maig de 2006
Els arquitectes catalans són internacionals per definició i els seus edificis triomfen arreu del món, però troben molts entrebancs per projectar obres dins de l'Estat
Rebutjats a Espanya
Aina Mercader
L'arquitectura és un llenguatge universal. Amb això s'assembla a la música. I no necessita traduccions, com la literatura, sinó que apel·la directament als sentits i al gust, cosa que afavoreix que en un mateix espai convisquin projectes de procedències diverses. Barcelona i Catalunya han acollit obres d'autors del Japó a França i als EUA, i els arquitectes catalans han conquerit el món amb edificis escampats per quatre continents. En canvi, no han aconseguit seduir Espanya. ¿La catalanofòbia també els afecta com a altres col·lectius?
En general, costa bastant que els cantants que treballen en llengua catalana entrin en les llistes d'èxits de venda a la resta de l'Estat o que els escriptors d'aquí siguin llegits en versió castellana. La música i la literatura catalanes acostumen a tenir més ressò de França en amunt que no pas entre els veïns del costat. Amb l'arquitectura succeeix, si fa no fa, el mateix.
Des que, a finals del segle XIX, l'arquitecte modernista Antoni Gaudí va escampar obres seves per Santander (Comillas) i Lleó (Palau Episcopal d'Astorga i la Casa Botines), i va exportar arreu de la Península la seva particular manera de projectar edificis, l'arquitectura catalana no ha tornat a gaudir de tant espai espanyol per deixar la seva empremta. Justament per això, els professionals d'aquí es veuen obligats a fer les maletes per buscar-se la vida i els projectes més enllà dels Pirineus.
El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, el COAC, és ben conscient de la internacionalització creixent dels professionals que en formen part i, per això, alberga, des de principis de maig fins al juny, l'exposició ArqCatMón, que mostra les fotografies dels projectes dissenyats per aixecar edificis i crear espais arreu del planeta. En aquesta mostra itinerant, que ha recopilat projectes des de principis dels setanta fins ara, hi ha més de 500 obres de 231 arquitectes que han treballat en tots els continents.
D'aquest recull de projectes, el departament de relacions internacionals del COAC, dirigit per Jordi Farrando, ha seleccionat cinc obres guanyadores, signades per arquitectes que formen part de l'star system i d'altres que són més terrenals. A més, fa quatre dies el COAC va obrir una seu a la Xina que, segons Farrando, "servirà per buscar nous reptes, més oportunitats i mercats emergents".
Josep Parcerisa, que ha obtingut una menció especial dels premis ArqCatMón per un projecte que va quedar finalista al concurs internacional de Santiago de Xile per innovar en habitatges de baix cost, explica que per ell treballar a Espanya no és gaire fàcil. "Els despatxos de Madrid -explica- controlen tots els mercats de la construcció d'arreu de l'Estat excepte els de Catalunya, i això ha provocat que els arquitectes d'aquí ens espavilem a la manera dels holandesos". El president de la demarcació de Barcelona del COAC, Jordi Ludevid, va una mica més enllà de l'exposició i es pregunta: "Per què obrim una seu a la Xina i ningú no parla d'Espanya? L'important és preguntar-se per què treballem a la Xina i no aquí al costat".
Els motius del viatge
La darrera pregunta de Ludevid té diferents respostes. Treballen més a fora perquè: primer, tenen uns honoraris més alts que aquí; segon, projectar a fora dóna molt prestigi; tercer, l'arquitectura catalana és, en si mateixa, una marca que és reclamada arreu; i quart, tenen més facilitat per treballar en mercats que no estan tan saturats d'arquitectes com el nostre (amb 10.000 professionals col·legiats). Barcelona va quedar saturada d'edificis i projectes nacionals i internacionals amb la preparació dels Jocs Olímpics. Les obres arquitectòniques i urbanístiques de la ciutat preolímpica van servir, sobretot, per donar visibilitat internacional als professionals d'aquí.
Beth Galí, actual presidenta del FAD, reconeix que "després de l'èxit del 92, moltes institucions públiques estrangeres ens van venir a buscar a tots els que havíem participat en la remodelació de la ciutat uns anys abans". Encara que Josep Lluís Mateo no participés en la construcció de la ciutat preolímpica, com Galí, al seu currículum hi figuren edificis a banda i banda del globus, però només dos a la resta de l'Estat: i a més, són un al País Valencià i l'altre a Mallorca. Mateo explica que "els concursos espanyols són un autèntic problema per a mi, perquè com a arquitecte català no se'm considera ni estranger ni espanyol". I afegeix: "El fet és que Madrid continua tenint tot el domini d'assignació d'obres arreu de l'Estat i això, més que defensar una idea de conjunt i de país, provoca una situació de provincianisme que em resulta molt poc atractiva".
El despatx Miralles-Tagliabue, que ha obtingut el premi ex aequo d'ArqCatMón en la categoria d'arquitectura no residencial pel projecte del Parlament escocès, està també més acostumat a treballar en projectes a Europa i el Japó. "Aquí no hi tenim pràcticament res fet -explica Benedetta Tagliabue-, però trobo que és natural sortir a fora, igual com els de fora vénen a construir aquí".
Des de la dècada dels 70, els arquitectes catalans tendeixen a emigrar, però continuen essent rebutjats a Espanya. "Els de Madrid tenen, per diferents motius, més facilitats per treballar a la resta d'autonomies. No puc explicar -diu Galí- per què no treballem a Espanya, però és així".
dimecres, de maig 17, 2006
Des de l'aire
Marxar uns dies d'aquesta castigada terra s'agraeix, és com fer un dejuni perque el cos elimini toxines, permet oblidar per uns dies les misèries quotidianes. Però retornar es pot convertir en un trauma pitjor que viure el dia a dia fet de petites dosis.
L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.
L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.
Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.
L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.
L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.
Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.
dilluns, de maig 08, 2006
Aprendre a mirar
Ens ensenyen a llegir i a escriure, ens ensenyen a menjar i a pair, ens ensenyen a nedar, a caminar, a anar en bici. Malhauradament ningú ens ensenya a mirar.
dimarts, d’abril 18, 2006
500 anys del Vaticano
Avui fa cinc-cents anys que el papa Juli II va posar la primera pedra de la reconstrucció de Sant Pere del Vaticà, la nova església de planta central que s'alçava sobre l'antiga basílica de l'emperador Constantí.
Bramante, Raffaello, Sangallo, Michelangelo, Maderno o Bernini són alguns dels arquitectes que van treballar durant més de cent anys en un projecte que es va anar refent, pervertint i reinventant.
Poder no es casualitat que el 1504, el soldà otomà Bayezid iniciés la construcció de la seva nova gran mesquita a Istanbul, intentant rivalitzar amb Santa Sofia. Poder no és casualitat que el primer projecte del Vaticà, fet pel Bramante, recordi a Santa Sofia.
dimecres, d’abril 12, 2006
Sant Pau del Camp en mans d'Actar
Divendres vam intentar revisitar el claustre de Sant Pau del Camp, però estava tancat per restauració. No va ser cap sorpresa la seva restauració però si els seus restauradors*, el Manuel Gausa i l'Oleguer Gelpí, del grup Actar. No entenc massa bé com han aconseguit aquest encàrrec uns arquitectes responsables de Metàpolis, de l'editorial Actar, de l'exposició HiCat o de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya.
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.
* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.
* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!
dilluns, d’abril 10, 2006
Marina d'Or a El País
Fa uns anys baixant cap el Cabo de Gata amb l'Euromed, a l'alçada d'Orpesa de Mar vaig veure que s'hi estaven alçant unes torres d'apartaments que contrastaven molt amb el poblet veí. Allò era l'inici del desgavell del litoral valencià, que arribava al seu apoteosi màxim a Benidorm. Un temps després vaig saber que allò era una operació immobiliària anomenada Marina d'Or. Vaig poder saber de què anava la cosa al saló immobiliari del Barcelona Meeting Point on tenien un estand indescriptible. No sé qui els assessorava en temes d'imatge, però vaig tenir la sensació que buscaven expressament una imatge cutre i antiga, semblava dels anys 70 i no dels inicis del 2000.
Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.
La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.
Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.
Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.
Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?
Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.
La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.
Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.
Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.
Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?
dimecres, d’abril 05, 2006
Túnels a Barcelona
Forth Bridge, a Edinburg
Viure al Penedès i baixar sovint a ciutat amb els rodalies m'ha permès seguir la construcció d'aquesta cinta que resegueix el territori. He vist crèixer les obres al centre de Vilafranca, el gran viaducte de Sant Sadurní, el túnel de Martorell o els trams que enfilen el delta del Llobregat, i he viscut molt de prop les discusions sobre l'impacte que tindria sobre el Penedès la construcció d'aquesta gran infraestructura.
Els trens i tot allò que els envolta m'atrau, i ja tinc ganes de veure'ls circular ràpidament pel Penedès. Tinc ganes de veure la infraestructura acabada, visitar les noves estacions, i descobrir com poc a poc el tren es converteix en un nou element del paisatge. En aquest sentit, les autopistes i les grans carreteres no han aconseguit mai integrar-se, confondre's amb l'entorn, sempre les he vist com una agressió.
El túnel de l'alta velocitat passarà discret però formant part d'una cinta inacabable que s'acaba a Vladivostok. Mentrestant al damunt seu la Sagrada Família seguirà creixent, no podent-me imaginar que algun dia una torre de 170 metres presidirà Barcelona, convertir-se en un símbol d'un error absurd.
Les cases del meu carrer
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
enric casasses
(regal d'anniversari del Jordi per a l'Anna)
dimarts, de març 28, 2006
De negre
En qualsevol acte del Col·legi d'Arquitectes o institucions afins predomina el negre a l'hora de vestir dels assistents. Ja és un clàssic la imatge del Jean Nouvel, el Rem Koolhas o els Herzog & De Meuron vestits tots de negre, i no són els únics dins el gremi. Justifiquen la negritut dient que és per la comoditat de no haver de triar i combinar colors, i d'aquesta manera ho han convertit gairebé en un uniforme de la modernitat.
Però ves per on, en un monestir perdut emmig del Lluçanès, el de Santa Maria de Lluçà, s'hi troben unes pintures tardoromàniques que il·lustren la vida de Sant Agustí, on en una de les escenes es veu una esglèsia en construcció. Diversos treballadors aixequen el que sembla la volta, i al capdavant un que va vestit tot de negre. Doncs si, és l'arquitecte, bé el que fa més de vuit segles s'anomenava mestre d'obres...
Però ves per on, en un monestir perdut emmig del Lluçanès, el de Santa Maria de Lluçà, s'hi troben unes pintures tardoromàniques que il·lustren la vida de Sant Agustí, on en una de les escenes es veu una esglèsia en construcció. Diversos treballadors aixequen el que sembla la volta, i al capdavant un que va vestit tot de negre. Doncs si, és l'arquitecte, bé el que fa més de vuit segles s'anomenava mestre d'obres...
dijous, de març 23, 2006
Fer la pau
Em sembla que va ser el bisbe sudafricà Desmond Tutu qui va dir que era absurd fer la pau amb els amics, que el veritablement important era fer la pau amb els enemics.
dimecres, de març 22, 2006
Mensaje de Euskadi Ta Askatasuna al pueblo vasco
Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.
El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.
Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.
Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.
Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.
ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.
Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.
ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.
Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.
La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.
Euskal Herrian, 2006ko martxoan
Euskadi Ta Askatasuna
dilluns, de març 20, 2006
Primavera !!!
PRIMAVERA. (Del ll. vulg. prima vera, i aquest del clàssic primo vere, l’entrada del bon temps.) Primavera. f. Una de les quatre estacions de l’any. Segueix l’hivern i precedeix l’estiu. A l’hemisferi boreal (Nord) comença el 20 de març (equinocci de primavera) i termina el 21 de juny (sosltici d’estiu). A l’austral (Sud) dura del 23 de setembre al 21 de desembre. Durant la primavera el clima és temperat, i en les zones tropicals és època de pluges ■ d’hivern. TARDOR.
dissabte, de març 11, 2006
Lofts a Castellterçol
Comencen les obres de la promoció de lofts de Castellterçol, pioners als Països Catalans
L'Ajuntament de Castellterçol ha inaugurat les obres de rehabilitació de la fàbrica 'Tintes y Tejidos Especiales Roger' per a la construcció de 34 lofts de promoció pública. Aquesta proposta municipal, pionera arreu de l’estat espanyol, permetrà que els joves del municipi que així ho desitgin tinguin la possibilitat d’accedir a un d’aquests habitatges a un preu molt per sota del preu de mercat. A més de ser la primera vegada que un Ajuntament promou l’accés a lofts per a joves, aquests se situaran en un marc poc habitual per a aquest tipus d’habitatge. En concret, la fàbrica a rehabilitar es troba al nucli històric d’un municipi amb més de 1.100 anys d’antiguitat. Amb aquesta promoció, la voluntat del consistori és, a més de recuperar una part fonamental del patrimoni industrial de Castellterçol, finançar dues promocions d’habitatge més.
Vallès Digital
dilluns, de març 06, 2006
En marxa...
Ja estan en marxa el premis Fad (Foment de les Arts Decoratives) d'enguany. Fins el 31 de març es podran presentar els treballs classificats en 5 categories
a) arquitectura
b) interiorisme
c) intervencions breus
d) pensament i crítica
e) ciutat i paisatge
Trobo interessant la reformulació de les categories, i aplaudeixo la incorporació de la categoria de Pensament i crítica. En un món, l'arquitectònic, dominat per la imatge, per les presentacions espectaculars, escenogràfiques, buides ... s'agraeix la reflexió, l'estudi, la crítica.
Per altra banda el tribunal el trobo prou solvent, al capdavant del qual es troba el Manuel de Solà-Morales, i a les vocalies hi trobem personatges prou interessants com el Manuel Gallego, el Iago Pericot, la Susana Solano o el David Soldevila.
Sense conèixer boi res dels projectes presentats, aposto perque el guanyador d'arquitectura serà el Mercat de Santa Caterina, però esperaré a veure els seleccionats per valorar.
A finals de juny, la solució ...
a) arquitectura
b) interiorisme
c) intervencions breus
d) pensament i crítica
e) ciutat i paisatge
Trobo interessant la reformulació de les categories, i aplaudeixo la incorporació de la categoria de Pensament i crítica. En un món, l'arquitectònic, dominat per la imatge, per les presentacions espectaculars, escenogràfiques, buides ... s'agraeix la reflexió, l'estudi, la crítica.
Per altra banda el tribunal el trobo prou solvent, al capdavant del qual es troba el Manuel de Solà-Morales, i a les vocalies hi trobem personatges prou interessants com el Manuel Gallego, el Iago Pericot, la Susana Solano o el David Soldevila.
Sense conèixer boi res dels projectes presentats, aposto perque el guanyador d'arquitectura serà el Mercat de Santa Caterina, però esperaré a veure els seleccionats per valorar.
A finals de juny, la solució ...
dimarts, de febrer 28, 2006
Athens, GA
Sobre un mapa totes les distàncies són possibles, però un cop a la carretera i estrictament limitats per la velocitat de les grans autopistes nord-americanes, prop d’Atlanta vam desistir d’arribar a Nova Orleans. Si hi arribàvem ja ens podíem oblidar d’anar a veure la Falling Water a Bear Run, o acabar el viatge a Chicago.
Vam recollir el cotxe a Newark i vam baixar per Filadèlfia, Washington, Richmond i Charlotte. Un cop deixada enrere la capital federal hi ha la sensació d’entrar en un nou país, diferent de les grans ciutats amb un cert aire europeu del nord, paisatges rurals atemporals.
Atlanta va aparèixer enmig de la planura com un bolet, una ciutat estranya i molt moderna, dividida entre les luxoses i refrigerades plantes baixes comercials dels gratacels del John Portman i els carrers desangelats i xafogosos plens de persones sense rumb.
Després de Georgia, teníem previst retornar cap a Pennsylvania per Tennesse i Kentucky, oblidant-nos de Memphis una altra vegada per culpa de les distàncies. Vaig veure al mapa que prop d’Atlanta hi havia Athens, petita ciutat on hi ha la Georgia Tech, universitat prestigiosa del sud dels Estats Units i bressol de molts grups de rock, entre ells els REM i els B-52. Hi vam passar la tarda enmig de construccions de maó vermell i grans jardins, ple de cafeteries, locals nocturns i moltes botigues de discos.
No hi havia la possibilitat d’escoltar cap concert ja que a l’agost l’activitat universitària era mínima, vam anar a comprar discos. No hi havia cap novetat entre els dels REM, i li vaig demanar al venedor que em recomanés algun disc per a descobrir. Decidit en va treure un de les caixes i em va sorprendre que fos del Johnny Cash, un directe des de la presó gravat l’any 68. El vaig comprar tot i pensant que era country, una de les músiques que menys m’apassiona. A casa, però, vaig canviar d’opinió, una meravella com poques, un so fantàstic i dens.
Vaig recordar tot això al cinema veient la magnífica pel•lícula “Walk the line”. Aquesta biografia del Johnny Cash comença amb la gravació del concert feta a la presó de màxima seguretat de Folsom, el disc en directe que em va fer descobrir un venedor d’Athens, GA.
Vam recollir el cotxe a Newark i vam baixar per Filadèlfia, Washington, Richmond i Charlotte. Un cop deixada enrere la capital federal hi ha la sensació d’entrar en un nou país, diferent de les grans ciutats amb un cert aire europeu del nord, paisatges rurals atemporals.
Atlanta va aparèixer enmig de la planura com un bolet, una ciutat estranya i molt moderna, dividida entre les luxoses i refrigerades plantes baixes comercials dels gratacels del John Portman i els carrers desangelats i xafogosos plens de persones sense rumb.
Després de Georgia, teníem previst retornar cap a Pennsylvania per Tennesse i Kentucky, oblidant-nos de Memphis una altra vegada per culpa de les distàncies. Vaig veure al mapa que prop d’Atlanta hi havia Athens, petita ciutat on hi ha la Georgia Tech, universitat prestigiosa del sud dels Estats Units i bressol de molts grups de rock, entre ells els REM i els B-52. Hi vam passar la tarda enmig de construccions de maó vermell i grans jardins, ple de cafeteries, locals nocturns i moltes botigues de discos.
No hi havia la possibilitat d’escoltar cap concert ja que a l’agost l’activitat universitària era mínima, vam anar a comprar discos. No hi havia cap novetat entre els dels REM, i li vaig demanar al venedor que em recomanés algun disc per a descobrir. Decidit en va treure un de les caixes i em va sorprendre que fos del Johnny Cash, un directe des de la presó gravat l’any 68. El vaig comprar tot i pensant que era country, una de les músiques que menys m’apassiona. A casa, però, vaig canviar d’opinió, una meravella com poques, un so fantàstic i dens.
Vaig recordar tot això al cinema veient la magnífica pel•lícula “Walk the line”. Aquesta biografia del Johnny Cash comença amb la gravació del concert feta a la presó de màxima seguretat de Folsom, el disc en directe que em va fer descobrir un venedor d’Athens, GA.
divendres, de febrer 17, 2006
Manet vs Leibowitz
Veient la foto de la Leibowitz per a la portada del darrer Vanity Fair no he pogut deixar de pensar en el quadre de Manet "Le déjeneur sur l'herbe" ...
(la Scarlett, estupenda!)
dimecres, de febrer 08, 2006
200% rectifico...
Recoi, no puc treballar i escoltar la ràdio sense errar-la!
La pujada del 200% en el valor dels pisos no va ser entre 1989 i 2005, si no entre el 1999 i el 2005, en tan sols 6 anys!
La pujada del 200% en el valor dels pisos no va ser entre 1989 i 2005, si no entre el 1999 i el 2005, en tan sols 6 anys!
Karakia, els belgues i Riudebitlles
Què tenen en comú el programa del 33 "Karakia", els belgues i Sant Pere de Riudebitlles?
Doncs que aquesta nit el programa Karakia està parcialment dedicat a la cuina dels belgues que viuen a Sant Pere de Riudebitlles.
O vivien, perque l'Stefan, la Karen i els nens han abandonat la meravellosa masia de Les Planes Velles (àlies Can Festís) per buscar la tranquilitat al Priorat.
El programa doncs serà com el testament d'una idea bellíssima, la d'un espai de llibertat, ple de música, de nits eternes, de converses pausades, i bon beure, una idea que ha tancat les portes per sempre més i que ens ha tornat a la grisor del nostre dia a dia.
bonic homenatge del qual en sóc una mica culpable
que us agradi
Karakia
Canal 33
dimecres 8 de febrer
22.10
Doncs que aquesta nit el programa Karakia està parcialment dedicat a la cuina dels belgues que viuen a Sant Pere de Riudebitlles.
O vivien, perque l'Stefan, la Karen i els nens han abandonat la meravellosa masia de Les Planes Velles (àlies Can Festís) per buscar la tranquilitat al Priorat.
El programa doncs serà com el testament d'una idea bellíssima, la d'un espai de llibertat, ple de música, de nits eternes, de converses pausades, i bon beure, una idea que ha tancat les portes per sempre més i que ens ha tornat a la grisor del nostre dia a dia.
bonic homenatge del qual en sóc una mica culpable
que us agradi
Karakia
Canal 33
dimecres 8 de febrer
22.10
dimarts, de febrer 07, 2006
200%
Escolto a la ràdio que els pisos han pujat de preu un 200% des del 1989, i em quedo sense paraules. Penso en d'altres coses que hagin pujat un 200% en 17 anys i no se m'acut res. Serà que em falta imaginació?
divendres, de febrer 03, 2006
dijous, de febrer 02, 2006
Viatge
“L’essencial per a aprofitar un viatge, és prendre’l com a finalitat mateixa. S’ha de viatjar per a descobrir amb els propis ulls que el món és molt petit - i, per tant, que cal fer un esforç per a dignificar la visió, fins a arribar a veure les coses en gran. S’ha de viatjar per a saber que una passió, una idea, un home, només és important si resisteix una projecció a través del temps i de l’espai. El viatge, en efecte, és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat. Per això ha estat sempre utilíssim per als polítics i els intel•lectuals, que són les professions humanes que solen confondre amb més facilitat el picar de peus sobre un mateix rajol amb el caminar. És en aquest sentit, em sembla, que els antics entenien el desplaçar-se. Ho consideraven un bon mètode per a saber prescindir de petiteses de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial”
Josep Pla
Caps-i-puntes. OC XLIII,329
dimecres, de febrer 01, 2006
El centenari de la Pedrera
Fa cent anys s'enllestia el projecte de la casa Milà. Un cop acabats els dibuixos començava l'apassionant aventura de la construcció d'aquest edifici de la mà del Gaudí, i del seu fidel amic Jujol.
dilluns, de gener 30, 2006
Arquitectura feta a Espanya, segons el MoMA
Des del dia 12 de febrer fins a l'1 de maig el Museu d'Art Modern de Nova York presentarà l'exposició "On-Site: New Architecture in Spain". Es mostraran 35 projectes construïts, en construcció o en fase de projecte ubicats per tot el país.
Tinc curiositat per saber la llista definitiva dels projectes seleccionats perquè si mal no tinc entès es parla d'arquitectura feta a Espanya i no d'arquitectura espanyola, per tan moltes de les patums actuals, aquestes franquícies de moda que uniformitzen les ciutats, acaparen la llista dels escollits. Hi apareixeran els ínclits Herzog&De Meuron, el Jean Nouvel, el Rem Koolhas o la Zaha Hadid, i sembla que no surt res del Santiago Calatrava cosa que m'alegra.
Espanya és un bon país perquè aquesta colla d'egòlatres puguin construir les seves collonades sense que ningú discuteixi ni el pressupost ni la seva ideonitat. Les ciutats competeixen per acaparar edificis de firma encara que no se sàpiga quins usos els hi donaran o si el cost hipotecarà desenes d'altres projectes menys espectaculars però més necessaris.
Deia l'article d'un dominical colgat d'anuncis dirigits als "biopijos", que l'exposició és fruit del dinamisme que es viu a Espanya, on es construeixen un gran nombre d'edificis que parlen llenguatges diversos i són admirats per mig món. Voldria saber si l'exposició esmentarà que aquests edificis són l'excepció a un desastre immens, el desastre que està destruïnt ciutats i paisatges, arrasant costes i muntanyes amb construccions lletges, sense interès, sense cap tipus de respecte per l'entorn i la memòria dels llocs, especulació pura i dura que està transformant brutalment el nostre entorn.
Perquè mentre els centres es monumentalitzen amb aquestes arquitectures elitistes i caríssimes, les perifèries es banalitzen amb construccions anònimes que seran font de mil problemes socials en un futur no massa llunyà.
Poder altres països veïns no són tant moderns com nosaltres, però són més mesurats en quan el creixement i el respecte de paisatges i ciutats. Mentre els arquitectes i alguns polítics discuteixen sobre el sexe dels àngels, els promotors i els especuladors estan decidint com han de ser les ciutats, els pobles, els territoris on tots hem de viure, i ho decideixen ells, segons els seus interessos, no els de tots. Aquesta exposició del MoMA parlarà d'una excepció en el paisatge cultural espanyol, no de la norma.
Serà com quan al Macba hi havia l'exposició HiperCatalunya que somiava en noves i agosarades propostes per a definir territorialment la Catalunya futura, i coincidia que a la Fira de Barcelona es celebrava el saló Barcelona Meeting Point, on es mostrava un present real que es menjava allò que es somiava algunes parades de metro més enllà.
L'arquitectura feta a Espanya ha perdut la batalla de la realitat, i al MoMA ho certifiquen.
.
Tinc curiositat per saber la llista definitiva dels projectes seleccionats perquè si mal no tinc entès es parla d'arquitectura feta a Espanya i no d'arquitectura espanyola, per tan moltes de les patums actuals, aquestes franquícies de moda que uniformitzen les ciutats, acaparen la llista dels escollits. Hi apareixeran els ínclits Herzog&De Meuron, el Jean Nouvel, el Rem Koolhas o la Zaha Hadid, i sembla que no surt res del Santiago Calatrava cosa que m'alegra.
Espanya és un bon país perquè aquesta colla d'egòlatres puguin construir les seves collonades sense que ningú discuteixi ni el pressupost ni la seva ideonitat. Les ciutats competeixen per acaparar edificis de firma encara que no se sàpiga quins usos els hi donaran o si el cost hipotecarà desenes d'altres projectes menys espectaculars però més necessaris.
Deia l'article d'un dominical colgat d'anuncis dirigits als "biopijos", que l'exposició és fruit del dinamisme que es viu a Espanya, on es construeixen un gran nombre d'edificis que parlen llenguatges diversos i són admirats per mig món. Voldria saber si l'exposició esmentarà que aquests edificis són l'excepció a un desastre immens, el desastre que està destruïnt ciutats i paisatges, arrasant costes i muntanyes amb construccions lletges, sense interès, sense cap tipus de respecte per l'entorn i la memòria dels llocs, especulació pura i dura que està transformant brutalment el nostre entorn.
Perquè mentre els centres es monumentalitzen amb aquestes arquitectures elitistes i caríssimes, les perifèries es banalitzen amb construccions anònimes que seran font de mil problemes socials en un futur no massa llunyà.
Poder altres països veïns no són tant moderns com nosaltres, però són més mesurats en quan el creixement i el respecte de paisatges i ciutats. Mentre els arquitectes i alguns polítics discuteixen sobre el sexe dels àngels, els promotors i els especuladors estan decidint com han de ser les ciutats, els pobles, els territoris on tots hem de viure, i ho decideixen ells, segons els seus interessos, no els de tots. Aquesta exposició del MoMA parlarà d'una excepció en el paisatge cultural espanyol, no de la norma.
Serà com quan al Macba hi havia l'exposició HiperCatalunya que somiava en noves i agosarades propostes per a definir territorialment la Catalunya futura, i coincidia que a la Fira de Barcelona es celebrava el saló Barcelona Meeting Point, on es mostrava un present real que es menjava allò que es somiava algunes parades de metro més enllà.
L'arquitectura feta a Espanya ha perdut la batalla de la realitat, i al MoMA ho certifiquen.
.
dimecres, de gener 18, 2006
Karakia
Torna Karakia, la cinquena temporada!
Llista dels programes a emetre, avui han fet el segon, i amb els belgues hi tinc alguna cosa a veure...
1.- Bàltica-1 (lituans)
2.- Bàltica-2 (estonians i letons)
3.- Boliviana
4.- Belga-1
5.- Belga-2
6.- Algeriana
7.- Centreamericana-1 (nicaragüencs, costa-riquenys, guatemalencs i panamenys)
8.- Centreamericana-2 (salvadorencs i hondurenys)
9.- Hongaresa
10.- Coreana (coreans del sud)
11.- Nord-americana-1
12.- Nord-americana-2
Llista dels programes a emetre, avui han fet el segon, i amb els belgues hi tinc alguna cosa a veure...
1.- Bàltica-1 (lituans)
2.- Bàltica-2 (estonians i letons)
3.- Boliviana
4.- Belga-1
5.- Belga-2
6.- Algeriana
7.- Centreamericana-1 (nicaragüencs, costa-riquenys, guatemalencs i panamenys)
8.- Centreamericana-2 (salvadorencs i hondurenys)
9.- Hongaresa
10.- Coreana (coreans del sud)
11.- Nord-americana-1
12.- Nord-americana-2
diumenge, de gener 15, 2006
Aigua de l'aixeta
Tots els diaris parlen avui com a fet destacable que l'Elionor va ser batejada amb aigua del Jordà. Això em recorda que quan vaig ser a Israel una parenta em va demanar aigua del riu on van batejar Jesús, i vaig intentar fer-la contenta. Així que preparant les visites pel país de la mà de la meva amiga Sigal (aleshores feia el servei militar i anava vestida d'oficial), li vaig demanar d'anar fins al Jordà, i ella estranyada em va preguntar perquè, afegint que el lloc és lleig i no massa atractiu com d'altres de la seva Gal·lilea natal. Quan li vaig explicar el motiu es va posar a riure i em va dir que anés a l'aixeta de la cuina i omplís l'ampolleta d'aigua, i és que tota l'aigua de les aixetes d'Israel ve del Jordà.
M'agradaria saber d'on han tret l'aigua del bateig de la futura reina ...
M'agradaria saber d'on han tret l'aigua del bateig de la futura reina ...
dijous, de gener 12, 2006
Arena di Verona
Un cd i un dvd del concert fet el juliol passat a l'Arena de Verona, és el darrer disc del Paolo Conte. No l'he escoltat, ni tan sols l'he tingut a les meves mans, però he vist que el repertori és molt semblant al del concert del Grec del darrer juliol.
Un plaer per començar l'any...
dilluns, de gener 09, 2006
L'origen d'Europa
Interessant inici d'any de la mà dels austríacs que han volgut reinterpretar "L'origen del món". Pintat el 1866 pel Gustave Courbet, aquest quadre va ser encarregat per un notable turc, qui l'exposava a casa seva al costat d'"El bany turc" de l'Ingres. Ha fet un recorregut misteriós, amagat del gran públic i passant per moltes mans fins a ser exposat al Louvre a finals del segle XX.
Sempre m'ha encuriosit el perquè del nom, sempre m'ha fascinat la seva composició que ignora cames i cap, aquest primer pla entre indolent i provocador, la taca negra, el mugró vermellós, el llençol blanc.
Doncs els austríacs han volgut celebrar l'inici del seu semestre al front de la Unió Europea reinterpretant a Courbet, fotografiant una model en la mateixa posició portant unes calces amb la bandera estelada. L'escàndol ha estat majúscul i aquests anuncis juntament amb un altre bastant desafortunat han estat retirats dels carrers de pobles i ciutats.
No entenc massa el perquè de la seva retirada, la imatge és bellíssima i el missatge poderòs. Poder Europa s'ha fet massa vella i conservadora per poder acceptar aquesta alenada d'aire fresc.
dimecres, de desembre 21, 2005
Hivern
hivern. (Del ll. vulg. hibernum) Invierno. Winter. Inverno. m. Estació de l'any que segueix la tardor i precedeix la primavera. És la més freda. A l'hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de desembre (solstici d'hivern) i acaba el 21 de març (equinocci de primavera).
dimarts, de desembre 13, 2005
Santa Llúcia dels formaires
Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.
Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.
diumenge, de desembre 11, 2005
dissabte, de desembre 10, 2005
F. F. in memoriam
OBJECTE: Redacció del projecte bàsic i d'execució i estudi de seguretat i salut per a la rehabilitació de les vivendes protegides a Jaén del Grup 1 Francisco Franco.
Número de registre: S 20051108
Organisme: Conselleria d'Obres Públiques i Transports de la Junta d'Andalusia
Data Límit: 25-01-2006 (Publicat: B.O.J.A.: 30/11/2005)
dijous, de desembre 08, 2005
Roma, per primera vegada
Avui
Enric Vila
2 desembre 2005
Per poc que hagis viatjat, de seguida que arribes a Roma veus que has descobert el motllo. Totes les capitals europees on has estat te'n semblen una versió, i deixes de prendre't a la lleugera això que "tots els camins duen a Roma". Prenent Roma de model, París peca de vanitat, Londres de mesquinesa, Berlín de grandiloqüència. Cada interpretació del que ha de ser una ciutat es delata davant el model original, perfecte, ideal. Perquè Roma no surt de l'impuls d'una classe social, ni d'un urbanista ni tan sols d'una època gloriosa determinada; Roma és filla dels grans artistes de la història de la humanitat, dels homes que han fet el cànon. Per això cap altra ciutat dóna tant la sensació d'haver tocat sostre, d'haver dit l'última paraula. Ni cap arquitecte pedant és tant de compadir com el que ha nascut a Roma. Allà diries que només els grans artistes hi han tingut carta blanca, i que realment han fet el que els ha donat la gana. Si Roma no fos obra de genis, la Fontana di Trevi se l'haurien carregat per a major comoditat dels ciutadans. Però el romà sap que el seu benestar és secundari. I davant la brutal competència de pedres que inflen el pit, d'egos genials que s'afirmen, ha optat per la filosofia. L'art ens fa somiar; la filosofia, acceptar la nostra petitesa. I així, sabent-se un figurant prescindible enmig d'aquell espectacle, el romà va fent amb l'alegre ironia del zero a l'esquerra, de l'home que sap que no cal que faci res perquè ja està tot fet. I és capaç de servir-te els macarrons en plena plaça del Panteó sense treure's l'escuradents de la boca.
dimarts, de desembre 06, 2005
L'Altre
No fa pas massa llegia a l'excel·lent suplement dels dissabtes La Repubblica delle Donne un article de l'escriptora marroquina Fatima Mernisi on parlava de la visió de l'Altre des d'Europa. Deia que en els nombrosos viatges pel continent s'havia allotjat en hotels de ciutats diferents, i en cap d'ells hi havia trobat canals àrabs sintonitzats als seus televisors. La Mernisi afegia que això no passa als països àrabs on és senzill veure qualsevol canal occidental i d'altres parts del món en els seus hotels. Reflexionava que era molt complicat que els europeus acabèssim entenent els àrabs si ni tans sols ens interessava mirar el seu món a través de les seves televisions.
Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.
I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.
Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.
I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.
dijous, de desembre 01, 2005
Sainet
A aquest sainet que és l'Espanya d'avui en dia tan sols li faltava l'accident d'helicòpter boi retransmès en directe. Suposo que ara sortirà el millor humor negre nacional, sinó que li preguntin al José Borrell ...
dijous, de novembre 24, 2005
Història d'un pardal
D'aquí uns dies hauríem de veure al final d'algun telenotícies les imatges espectaculars de 4 milions de fitxes de dominó de coloraines caient com si d'un ballet es tractés. Però mira per on, un pardal va trobar una finestra oberta i va entrar al lloc on ho estaven preparant tot i va decidir descansar sobre una de les fitxes. No sé perquè hi havia una finestra oberta ni què hi feia un pardal amb aquest fred per Holanda, però les fitxes van començar a caure i el pànic es va apoderar de la sala. Tampoc sé d'on va sortir, però algú va agafar una escopeta i li va etzibar una escopetada al pardal innocent, que va morir.
De les 4 milions de fitxes tan sols en van caure 23.000, el pardal va morir, i una associació de defensa dels animals ha denunciat a la productora responsable de l'acte per haver matat una espècie protegida. I pel que sembla tot això és veritat ... Pobre pardal.
dimecres, de novembre 23, 2005
Boicots
Freixenet ha presentat a Berlín el nou anunci que inaugura la bogeria nadalenca, suposo que perque el mercat alemany és el més important en quan a vendes. En temps de boicot a productes catalans, el president de les caves més importants de l'estat ha dit que fins la primavera passada el boicot pujava a un 4% de les vendes totals a Espanya, una xifra respectable tenint en compte el volum, i ha afegit que aquest Nadal s'ensumen que aquesta xifra augmentarà.
He reseguit algunes webs que propugnen el boicot als productes catalans, algunes d'elles són molt elaborades, amb les llistes dels productes a boicotejar i les seves alternatives no catalanes que cal comprar. Expliquen quines han donat suport a l'Estatut, com fer-ho per donar-se de baixa als serveis energètics amb una sola trucada o com reverteix l'iva del que es compra, així com els beneficis de comprar estranger ja que tot i que el producte sigui forani l'iva es queda a la pàtria. Una feina magnífica i interessant, preocupant.
Poder les meves lectures m'influeixen massa, però tot plegat em recorda quan els nazis van començar a fer boicot als comerços i negocis jueus a l'Alemanya dels anys 30, marcant-los amb una estrella de David i finalment cremant-los en una nit d'infaust record.
No s'actua de la mateixa manera, els mètodes s'han refinat, existeix internet, però el fons em sembla el mateix.
He reseguit algunes webs que propugnen el boicot als productes catalans, algunes d'elles són molt elaborades, amb les llistes dels productes a boicotejar i les seves alternatives no catalanes que cal comprar. Expliquen quines han donat suport a l'Estatut, com fer-ho per donar-se de baixa als serveis energètics amb una sola trucada o com reverteix l'iva del que es compra, així com els beneficis de comprar estranger ja que tot i que el producte sigui forani l'iva es queda a la pàtria. Una feina magnífica i interessant, preocupant.
Poder les meves lectures m'influeixen massa, però tot plegat em recorda quan els nazis van començar a fer boicot als comerços i negocis jueus a l'Alemanya dels anys 30, marcant-los amb una estrella de David i finalment cremant-los en una nit d'infaust record.
No s'actua de la mateixa manera, els mètodes s'han refinat, existeix internet, però el fons em sembla el mateix.
dimecres, de novembre 16, 2005
dilluns, de novembre 14, 2005
Diumenge al Cccb
Diumenge de pluja, carrers mullats i ganes de sortir de casa. Proposta estranya venint de qui venia, una italiana i una brasilera afincades a Barcelona. Anar al Cccb a veure l'exposició "Literatures de l'exili" no era el somni d'un matí gris però bé, anar fins al Mnac feia un xic de mandra.
Entrada gratuïta i poca gent en comparació a "Occident vist des d'Orient" o "MónTV", cert escepticisme pujant les escales mecàniques, i nas arrufat al passar pel túnel negre de l'entrada. A partir d'aquell punt, però, començava una de les exposicions que més m'han interessat dels darrers temps. Temes teòricament familiars com la guerra civil, l'exili, els escriptors, el retorn de la diàspora ... , una exposició al servei del què explicava i no al revés, tota una sèrie de videos de llarga durada que explicaven i transportaven a moltes realitats que se'ns escapen. Moltes històries, dibuixos, textos, documents que ajuden a entendre tot un llarg procés.
No sé les hores què vam passar allí, on certes paraules llunyanes malhauradament semblaven massa recents, veient moltes imatges on el blanc i negre t'allunyava del què explicaven, però el color i veure que la geografia amb proutes feines havia canviat te l'apropaven poderosament.
No sé si hi tornaré tot i que restarà oberta fins a finals de gener, però repeteixo que és de les que més m'han interessat darrerament. A les inductores de la visita, llunyanes culturalment dels fets explicats els va impactar profundament.
Aneu-hi
Entrada gratuïta i poca gent en comparació a "Occident vist des d'Orient" o "MónTV", cert escepticisme pujant les escales mecàniques, i nas arrufat al passar pel túnel negre de l'entrada. A partir d'aquell punt, però, començava una de les exposicions que més m'han interessat dels darrers temps. Temes teòricament familiars com la guerra civil, l'exili, els escriptors, el retorn de la diàspora ... , una exposició al servei del què explicava i no al revés, tota una sèrie de videos de llarga durada que explicaven i transportaven a moltes realitats que se'ns escapen. Moltes històries, dibuixos, textos, documents que ajuden a entendre tot un llarg procés.
No sé les hores què vam passar allí, on certes paraules llunyanes malhauradament semblaven massa recents, veient moltes imatges on el blanc i negre t'allunyava del què explicaven, però el color i veure que la geografia amb proutes feines havia canviat te l'apropaven poderosament.
No sé si hi tornaré tot i que restarà oberta fins a finals de gener, però repeteixo que és de les que més m'han interessat darrerament. A les inductores de la visita, llunyanes culturalment dels fets explicats els va impactar profundament.
Aneu-hi
dimarts, de novembre 08, 2005
La presó dels arqueòlegs
Cada matí des del llit estant escolto la ràdio mentre dubto si baixar al món o quedar-me embolicat i calentó. Escolto les notícies i a vegades se'm barregen titulars i paraules mentre intento despertar-me del tot.
Ahir vaig entendre que uns presos de la presó d'alta seguretat de Meguido, a Israel, van descobrir al subsòl de la presó l'església més antiga mai abans trobada. En aquells instants on encara no se sap on sóc vaig entendre que seixanta presos havien topat amb les restes arqueològiques mentre intentaven la fuga. Vaig trobar-ho un magnífic argument per a una novel·la una mica surreal.
Un cop al món vaig mirar les pàgines dels diaris, i després de contrastar un parell de versions vaig saber que la presó de Meguido vol créixer, i fent les pertinents excavacions arqueològiques on hi participen els presos van trobar les restes de l'església del segle III.
Ja m'estranyava a mi que seixanta presos fessin arribar la bona nova de la seva descoberta mentre intentaven la fuga.
Poder volien fugir de Meguido, on les escriptures diuen que s'hi celebrarà la batalla de la fi del món, entre el Bé i el Mal, i espavilats ells, intueixen que serà aviat i no s'hi volen trobar al bell mig...
Ahir vaig entendre que uns presos de la presó d'alta seguretat de Meguido, a Israel, van descobrir al subsòl de la presó l'església més antiga mai abans trobada. En aquells instants on encara no se sap on sóc vaig entendre que seixanta presos havien topat amb les restes arqueològiques mentre intentaven la fuga. Vaig trobar-ho un magnífic argument per a una novel·la una mica surreal.
Un cop al món vaig mirar les pàgines dels diaris, i després de contrastar un parell de versions vaig saber que la presó de Meguido vol créixer, i fent les pertinents excavacions arqueològiques on hi participen els presos van trobar les restes de l'església del segle III.
Ja m'estranyava a mi que seixanta presos fessin arribar la bona nova de la seva descoberta mentre intentaven la fuga.
Poder volien fugir de Meguido, on les escriptures diuen que s'hi celebrarà la batalla de la fi del món, entre el Bé i el Mal, i espavilats ells, intueixen que serà aviat i no s'hi volen trobar al bell mig...
divendres, de novembre 04, 2005
Felices Fiestas
Divendres 4 de novembre, tres del migdia, Diagonal amb Francesc Macià, a l'antic edifici dels Sears ara El Corte Inglés, uns operaris estaven penjant un Felices Fiestas gegant !!!
dimarts, de novembre 01, 2005
Marichalar, Rei
Ara que tenim Elionor, i no Pau, o Carles, la Sagrada Constitució s'ha de canviar si o si. Us imagineu que els redactors de la modificació l'erren i ens converteixen l'Elena Reina? Tindríem Marichalar, Rei...
divendres, d’octubre 28, 2005
dijous, d’octubre 27, 2005
Viure sota el pont ... del Calatrava
He estat un parell de dies voleiant per Barcelona amb una quinzena d'estudiants de màster provinents de tot el món. Hem anat a aquells espais públics que han ajudat a transformar Barcelona des dels anys 80, veient com els havia afectat el pas del temps, visitant la Cosa buida després del 2004, i anant amunt i avall per les Rondes.
Dilluns vam acabar la visita al pont de Bach de Roda, un dels primers ponts construits per Santiago Calatrava i fotografiat en mil anuncis de cotxes. Per primera vegada després de molts anys vaig veure el pont blanc immaculat, sense pintades. Un dels estudiants volia veure el pont per sota ja que l'estructura que no es veu poder és més bonica que la visible. Vam baixar per les escales laterals i per a sorpresa de tots ens vam trobar amb una petita ciutat de cartró, perfectament ordenada amb llits, armaris, taules i prou neta. No sabia que encara hi havia gent que vivia sota els ponts, aquell imaginari de les èpoques de la misèria, del TBO, del Carpanta. Tots vam quedar glaçats d'aquella visió després d'un dia voltant per la ciutat dels prodigis, on fins i tot els pobres viuen sota ponts de disseny.
Dilluns vam acabar la visita al pont de Bach de Roda, un dels primers ponts construits per Santiago Calatrava i fotografiat en mil anuncis de cotxes. Per primera vegada després de molts anys vaig veure el pont blanc immaculat, sense pintades. Un dels estudiants volia veure el pont per sota ja que l'estructura que no es veu poder és més bonica que la visible. Vam baixar per les escales laterals i per a sorpresa de tots ens vam trobar amb una petita ciutat de cartró, perfectament ordenada amb llits, armaris, taules i prou neta. No sabia que encara hi havia gent que vivia sota els ponts, aquell imaginari de les èpoques de la misèria, del TBO, del Carpanta. Tots vam quedar glaçats d'aquella visió després d'un dia voltant per la ciutat dels prodigis, on fins i tot els pobres viuen sota ponts de disseny.
divendres, d’octubre 21, 2005
A la recerca del croissant perdut
Fa temps que passejo la meva ànima en pena buscant el croissant perdut. Ara que el llonguet ja és història, el croissant és la darrera gran batalla abans de caure en la barbàrie absoluta. L'hivern passat a la Provença qualsevol forn de pa oferia uns croissants antològics (una espècie de magdalena proustiana en forma de croissant), d'aquells que voldria menjar cada dia, cruixents, olorosos, ben fets i amb forma de croissant (o sigui de mitja lluna otomana a punt de conquerir Viena).
La tornada va ser dura amb un paisatge ple de pastisseries i de forns que es van sumant ràpidament al terrorific món del croissant congelat. Tinc els meus reductes que em permeten gaudir de moments croissantils, com la Granja Viader del carrer Xuclà o la pastisseria Lys del carrer de la Riera Baixa, són com el poble dels gals assetjat pels romans. Podria afegir l'excel·lent forn Arseni de Sant Sadurní, la pastisseria Pla d'Igualada o el sensacional Forn de Sant Joan de Vilafranca. Poder s'hauria de fer una guia del croissant, o crear una denominació d'origen controlada. Si l'iniciativa tira endavant, que s'aprofiti per ressuscitar el llonguet i la coca de forner anisada.
Escric aquestes paraules influit per l'article del Sergi Pàmies que parla sobre el tema, i em descobreix petits temples amagats que indiquen que encara hi ha esperança.
La tornada va ser dura amb un paisatge ple de pastisseries i de forns que es van sumant ràpidament al terrorific món del croissant congelat. Tinc els meus reductes que em permeten gaudir de moments croissantils, com la Granja Viader del carrer Xuclà o la pastisseria Lys del carrer de la Riera Baixa, són com el poble dels gals assetjat pels romans. Podria afegir l'excel·lent forn Arseni de Sant Sadurní, la pastisseria Pla d'Igualada o el sensacional Forn de Sant Joan de Vilafranca. Poder s'hauria de fer una guia del croissant, o crear una denominació d'origen controlada. Si l'iniciativa tira endavant, que s'aprofiti per ressuscitar el llonguet i la coca de forner anisada.
Escric aquestes paraules influit per l'article del Sergi Pàmies que parla sobre el tema, i em descobreix petits temples amagats que indiquen que encara hi ha esperança.
La ruta del cruasán
SERGI PÀMIES
EL PAÍS - 21-10-2005
Corría el rumor de que en la plaza de Sant Gregori Taumaturg se traficaba con unos cruasanes memorables. "Son para llorar de placer", me comentó una vecina que desea mantenerse en el anonimato. El cruasán no es un tema banal. Muchos ciudadanos recorren la ciudad en busca de unos cruasanes más decentes que los que venden algunas comercios: duros, insulsos, que empiezas a masticar el domingo y terminas el lunes. Rápidamente, acudí al lugar de los hechos: el número 2 de la plaza conocida como "de la iglesia redonda". Parapetado tras un periódico, observé los movimientos: adultos de aspecto aseado entraban y salían de un pequeño establecimiento con pinta de joyería. Algunos ni siquiera esperaban para consumir el producto y lo desenvolvían nerviosamente y se lo comían allí mismo, sin que las nuevas ordenanzas municipales hicieran nada para evitarlo. Por la expresión de su rostro, se trataba de un material muy bueno, pero antes de caer en la tentación, opté por vencer mi curiosidad visitando viejos santuarios del cruasán.
Empecé por un clásico: la pastelería Mauri de la calle de Provença. Entre turistas, esperé mi turno y pedí cruasanes convencionales, sin relleno ni puñetas. Me los cobraron a 0,80 euros cada uno, un precio razonable a juzgar por las tarifas vigentes. El precio no es el único elemento que tener en cuenta, pero es indicador de las tendencias del mercado. Para no devorarlos en la calle, me metí en un portal y allí me entregué al placer con los ojos cerrados, recordando algunos grandes cruasanes de mi vida. En una ocasión, pude ver cómo se hacen. La masa, extendida con el rodillo, tenía forma rectangular. Nada hacía suponer que aquello se convertiría luego en varias medias lunas. Con destreza, el pastelero convertía el rectángulo en triángulos recortados y con un hábil movimiento, y después de untarlos con mantequilla, los enrollaba empezando por la parte más ancha del triángulo y sujetando la punta para estirar un poco la masa. Es un espectáculo que suelo recordar cada vez que me enfrento a un ataque de bulimia cruasanil.
Pequemos, pues, y vayamos a la pastelería Canal de la calle de Calvet. Allí están los cruasanes, esperándote en la parte derecha del expositor. El precio tiende al redondeo: 1 euro. Nada que objetar: se paga y ya está. Suponiendo que uno se quede con hambre, puede llegarse, dando un paseo, a la pastelería Baixas de la calle de Muntaner. Aquí el precio vuelve a ser de 0,80 y el cruasán tiende a ser más tostado y crujiente. ¿Qué necesitas más? Sigue andando, llégate a la pastelería Sacha de la plaza de Adrià y, a cambio de 1,05 euros, podrás degustar un cruasán mítico. Hay pasteleros que, de incógnito, acuden aquí para probar e intentar copiar los cruanes. Entre los cruasanólogos hay quien sostiene que los del Sacha son demasiados pequeños, aunque otros defienden precisamente esta concentración ligera de sabor y, para reforzar sus argumentos, se escudan en el viejo latiguillo arquitectónico del menos es más. Hay otras opciones. Si lo que queremos es cantidad, por 0,80 euros podemos acercarnos al Foix de la calle Major de Sarrià o a La Brioche de la calle de Casanova. Todas estas experiencias son emocionantes, pero admito que no lograron acabar con mi curiosidad. Así que cogí el cruasán por los cuernos y me acerqué a la pastelería Oriol Balaguer de la plaza de la iglesia redonda.
La puerta del establecimiento ha sido diseñada por una mente perversa y provoca en el visitante la extraña sensación de no saber cómo se entra y, una vez en el interior, no saber cómo se sale. El espacio es muy reducido, hay pocos productos expuestos, todo es ultramoderno y pijo, y puedes ver el catálogo de pasteles y creaciones varias en una pantalla. Es abiertamente futurista y no tienes la sensación de estar en una pastelería, sino en una mezcla de joyería y de concesionario para aparatos de microcirugía. Cuando ya estás pensando en marcharte, alguien, con acento brasileño o no, te preguntará qué deseas y entonces, si eres coherente con tu mantequilloso vicio, susurrarás: "Un cruasán". Ya sé que queda un poco miserable gastar tan poco en un escenario así, pero uno debe defender sus convicciones y, a cambio de 1,50 euros, te lo darán. Repito: 1,50 euros. Nos encontramos ante un precio que revoluciona el mercado del cruasán y que escandalizará, supongo, a la competencia. Pago y observo cómo me envuelven el cruasán como si de una pluma estilográfica para regalo se tratara. Cuanto más lo envuelvan, pienso, más impaciencia sentiré al abrirlo. Necesito ayuda para salir (maldita puerta) y, una vez en la calle, acelero hasta el Turó Park, donde me zampo el cruasán. Para resumir la primera impresión, me permitirán que utilice una expresión autóctona: "Collons!". Puestos a poner pegas, me intimida el marco y la sofisticación que rodea la experiencia. A este paso, llegará un día en el que para comerte un cruasán tendrás que ir a un concesionario, probar un prototipo y encargarlo para que te lo traigan, a precio de oro, al cabo de tres meses. Mientras tanto, buen provecho.
dijous, d’octubre 20, 2005
Calatrava
Calatrava ataca de nou. No en té prou en sumar els bunyols de València, l'aeroport de Sondika o la torre de comunicacions de Montjuic. Espero no veure mai el quart pont sobre el Gran Canal de Venècia tot i que les obres ja han començat (i aturat), i que la nova estació de transports de Manhatan quedi dissimulada entre els gratacels. Però a mi em supera veure l'elegant perfil de Chicago, amb la Sears Tower, el John Hancock o els Lake Shore Drive violat per aquest filabarqui gegant i blanc que contrasta amb el color negre i discret de tota la ciutat. Espero que els promotors descobreixin aviat que aquest senyor triplica els preus de les seves obres...
dimecres, d’octubre 19, 2005
la Kinzena
La tardor des de fa uns anys és la Kinzena Poetika, instants per descobrir espais insòlits, escoltar veus diverses, viatjar a nous móns.
A Vilafranca del Penedès, del 17 al 30 d'octubre.
A Vilafranca del Penedès, del 17 al 30 d'octubre.
dijous, d’octubre 06, 2005
Sarajevo, 10 anys
Quan vaig tornar de Beirut tothom em feia la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. I jo els explicava que havien passat 10 anys de la fi de la guerra i que la primera cosa que vaig veure al travessar la frontera sirio-libanesa va ser un gegantí anunci de Mango. La ciutat encara tenia l'antiga frontera interior molt malmesa, però els barris de la ciutat eren plens d'una vida que mai abans havia vist en altra ciutat.
Aquest estiu he estat a Sarajevo i al tornar tothom m'ha fet la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. Jo els he explicat que han passat 10 anys des de la fi de la guerra i que el pols ciutadà és vibrant, els carrers són plens fins ben tard, la ciutat respira vida emmig de les muntanyes, malgrat que moltes places s'han convertit en cementiris. La ciutat està boi reconstruïda i si un no sap que va estar assetjada tres anys gairebé no li dóna importància a algun edifici en runes o algunes façanes tocades per la metralla.
Penso en Beirut i en Sarajevo, ambdues ciutats les vaig visitar 10 anys després d'uns conflictes que les va deixar en runes, amb desenes de milers de morts. Penso que a tothom ens han quedat gravades les imatges de la destrucció però gairebé ningú ens ha ensenyat les imatges de la seva revifalla. El renèixer d'una ciutat no ha estat notícia quan és un fet meravellós, i com ens va dir una noia, després d'una guerra les coses es veuen d'una altra manera.
Aquest estiu he estat a Sarajevo i al tornar tothom m'ha fet la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. Jo els he explicat que han passat 10 anys des de la fi de la guerra i que el pols ciutadà és vibrant, els carrers són plens fins ben tard, la ciutat respira vida emmig de les muntanyes, malgrat que moltes places s'han convertit en cementiris. La ciutat està boi reconstruïda i si un no sap que va estar assetjada tres anys gairebé no li dóna importància a algun edifici en runes o algunes façanes tocades per la metralla.
Penso en Beirut i en Sarajevo, ambdues ciutats les vaig visitar 10 anys després d'uns conflictes que les va deixar en runes, amb desenes de milers de morts. Penso que a tothom ens han quedat gravades les imatges de la destrucció però gairebé ningú ens ha ensenyat les imatges de la seva revifalla. El renèixer d'una ciutat no ha estat notícia quan és un fet meravellós, i com ens va dir una noia, després d'una guerra les coses es veuen d'una altra manera.
dimarts, de setembre 27, 2005
xancletes
Em pensava que no arribaria el dia on les xancletes passarien a millor vida fins el proper estiu!
Avui amb proutes feines n'he vist, al seu lloc han començat a desfilar massivament sabates acolorides, meravelloses, elegants, seductores, magnífiques. M'agrada la tardor...
Avui amb proutes feines n'he vist, al seu lloc han començat a desfilar massivament sabates acolorides, meravelloses, elegants, seductores, magnífiques. M'agrada la tardor...
dilluns, de setembre 26, 2005
torres i gratacels
ditxosa
He llegit un munt d'articles a la premsa, he vist molts reportatges a la tele i he escoltat moltes entrevistes a la ràdio que parlaven d'aquesta nova meravella barcelonina que és la Torre Agbar. Per molt que s'entestin molts, la Torre Agbar és una torre com bé diu el seu nom, i és que a Barcelona no hi ha cap gratacel. Com a gratacel s'enten un edifici molt alt, com la Sears Tower, l'Amoco o el John Hancok de Chicago, l'Empire State Building de Nova York o les torres Petrones de Kuala Lumpur.
Això no treu que l'edifici sigui bellíssim, una de les millors peces de l'irregular Jean Nouvel, i que està en perill de quedar absorvida per noves torres que s'han d'aixecar al seu voltant. Torres, no gratacels.
He llegit un munt d'articles a la premsa, he vist molts reportatges a la tele i he escoltat moltes entrevistes a la ràdio que parlaven d'aquesta nova meravella barcelonina que és la Torre Agbar. Per molt que s'entestin molts, la Torre Agbar és una torre com bé diu el seu nom, i és que a Barcelona no hi ha cap gratacel. Com a gratacel s'enten un edifici molt alt, com la Sears Tower, l'Amoco o el John Hancok de Chicago, l'Empire State Building de Nova York o les torres Petrones de Kuala Lumpur.
Això no treu que l'edifici sigui bellíssim, una de les millors peces de l'irregular Jean Nouvel, i que està en perill de quedar absorvida per noves torres que s'han d'aixecar al seu voltant. Torres, no gratacels.
divendres, de setembre 23, 2005
tardor
TARDOR. (Del ll. tardatio, -tionis, tardança.) Otoño. f. Estació de l'any compresa entre l'equinocci de setembre i el solstici de desembre. Part de l'any que comprèn els mesos de setembre, octubre i novembre.
dimarts, de setembre 20, 2005
Simon Wiesenthal meets Eichmann
Escolto a la ràdio que ha mort Simon Wiesenthal, el responsable de fer "justícia, no venjança" als milers de nazis que van escapar a la presó un cop acabada la segona guerra mundial. La seva tasca va ser buscar-los per tot el món, descobrir-los darrere les noves identitats als països que els aixoplugaven, i fer-los capturar i jutjar.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.
Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.
Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.
Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.
Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.
dilluns, de setembre 19, 2005
dissabte, de setembre 17, 2005
Sostres a Roma
La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.
Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre
Avui, divendres 16 de setembre
dilluns, de setembre 12, 2005
caffè a Trieste
Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"
George Steiner, "La idea d'Europa"
dissabte, de setembre 10, 2005
é Oriente
Nèixer a Trieste no deu ser com nèixer a d'altres parts del món. En aquest port de l'Adriàtic hi conflueixen el món llatí, el món germànic i el món eslau, el catolicisme, l'ortodòxia i el judaisme, les darreres costelles alpines i l'horitzó del mar. Al centre de la ciutat, una de les més boniques que mai hagi conegut, es concentren en un radi de pocs metres l'església catòlica, la luterana, l'ortodoxa i la sinagoga en edificis imponents emmig de carrers que van de les muntanyes cap el mar. Italo Svevo, James Joyce camí dels Balcans o Claudio Magris han escrit sobre aquesta singularitat. Decididament nèixer a Trieste ha de ser diferent.
Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.
Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.
Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.
Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.
Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.
Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.
dilluns, de setembre 05, 2005
una aixeta ...
Finalment m'he llençat a llegir el "Danubi" del Claudio Magris, és un llibre atípic que atrapa des del primer moment.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?
Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?
Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.
dilluns, d’agost 08, 2005
hiroshima
La portada dels diaris del dia del meu aniversari mai han canviat, sempre imatges d'Hiroshima, records de la bomba atòmica.
divendres, de juliol 22, 2005
d'estiu
No he entés mai perquè les ràdios a l'estiu baixen la qualitat dels seus programes fins a nivells ínfims. Comprenc que tots els locutors han de fer vacances, però perquè els programes que els substitueixen són tan poc consistents? Jo sóc dels que m'agrada treballar a l'estiu, m'hi sento bé, més tranquil, i procuro escapar-me el setembre, però aquests dies els dials de les meves ràdios van bojos buscant alguna cosa escoltable.
Sortosament el Fixa't com sona l'han reposat a les 7 de la tarda, tot un plaer musical per acabar la jornada laboral. I el Beltran i el Vinyoli continuen amb un programa d'entrevistes al vespre. La veritat que no sé trobar res més en aquest desert estival.
S'admeten suggeriments ...
Sortosament el Fixa't com sona l'han reposat a les 7 de la tarda, tot un plaer musical per acabar la jornada laboral. I el Beltran i el Vinyoli continuen amb un programa d'entrevistes al vespre. La veritat que no sé trobar res més en aquest desert estival.
S'admeten suggeriments ...
dimarts, de juliol 19, 2005
le Tour
M'agrada mirar el Tour per així poder descobrir els paisatges, els pobles, les ciutats de tota la France endreçats i respectats.
No hi veig massa diferència amb els nostres ...
No hi veig massa diferència amb els nostres ...
diumenge, de juliol 17, 2005
felicitat absoluta
Tarda de dijous barallant-me amb un projecte que m'absorvia de feia dies. Trucada inesperada a les 6, era el Josep Mulet, director del Karakia. Em diu que són a can Festís, sorprès vaig preguntar si era per continuar gravant el programa dels belgues. Em va respondre que no, que tot l'equip es trobava a la masia de Les Planes Velles celebrant el Premi Ciutat de Barcelona i que si volia anar-hi allí m'esperaven. Pel telèfon s'escoltava jazz, però bé, coneixent l'Stefan m'hagués estranyat altra música.
A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.
Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.
Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.
A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.
Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.
Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.
dijous, de juliol 07, 2005
l o n d r e s
Aquest matí he reviscut d'una altra manera l'atemptat de l'11 de març, el que l'Arcadi Espada ha batejat com a 191M. Com aquell dia les notícies han començat a gotejar a partir d'un moment concret però després les diferències han estat immenses. No ens han fet veure imatges on es recreaven en cossos mutilats, cadàvers, mirades d'espant, de por, de tristessa. No hem hagut d'escoltar polítics que parlessin sense massa criteri. No hem patit una premsa llençada a fer hipòtesis sobre bases febles, amb edicions d'urgència envellides a les rotatives. Tampoc crec que el president del govern hagi trucat els diaris per donar la seva versió dels fets. Ni hem llegit filtracions de la polícia als mitjans de comunicació, ja que al Regne Unit les filtracions estan penades. Qui ha explicat per primera vegada els fets oficialment no ha estat un ministre sino un responsable de la policia. I podria continuar.
Són tantes les diferències que fa fredat pensar en quin país vivim, en mans de qui estem.
Són tantes les diferències que fa fredat pensar en quin país vivim, en mans de qui estem.
dimecres, de juliol 06, 2005
dilluns, de juliol 04, 2005
llapis
Quan els Estats Units i la Unió Soviètica estaven en plena competició per arribar els primers a la lluna es van trobar amb tota una sèrie d'obstacles que calia superar. Un d'ells era el fet d'escriure amb gravetat zero, i és que la tinta no circulava correctament i els bolígrafs no servien.
Els tècnics de la Nasa després de molts estudis van desenvolupar un costosíssim bolígraf que permetia als astronautes escriure en qualsevol circumstància. Els soviètics van trobar una solució pràctica i econòmica, els seus cosmonautes farien servir el llapis ....
Els tècnics de la Nasa després de molts estudis van desenvolupar un costosíssim bolígraf que permetia als astronautes escriure en qualsevol circumstància. Els soviètics van trobar una solució pràctica i econòmica, els seus cosmonautes farien servir el llapis ....
dimarts, de juny 28, 2005
catalunya, sol i mosques
"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes, sovint llardoses. I sempre, d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"
Catalunya, sol i mosques
"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes llardoses. I sempre. d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"
Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
abril 1997
"Contra Catalunya"
abril 1997
dilluns, de juny 20, 2005
estampes vénetes I
gucci
Els voltants de la plaça de San Marco estan plens de botigues que venen màscares horribles, vidres de dubtosa procedència, gelats a preu de caviar o pizzes congelades. A vegades em pregunto què ha estat pitjor per aquesta extraordinària ciutat, si l'arribada de Napoleó que va acabar definitivament amb la Sereníssima o la invasió de les hordes de turistes.
M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.
Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.
Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...
M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.
Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.
Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...
dilluns, de juny 13, 2005
ansietat i depressió
No sóc lector dels diaris gratuïts que reparteixen per aquests móns de déu, però avui esperant a urgències n'he agafat un que voleiava per allí i he llegit a la portada
Què els hi agafarà quan s'incorporin a la vida laboral?
Los universitarios catalanes sufren cada vez más ansiedad y depresión
Mil estudiantes han ido al psicólogo. La mayoría cursa arquitectura y medicina. El 75% son chicas.
Què els hi agafarà quan s'incorporin a la vida laboral?
dimarts, de juny 07, 2005
memes
meme musical
1.A l'atzar, deu àlbums de la meva col•lecció:
”Acadèmia dels somnis” del Quimi Portet
“Concerti” del Paolo Conte,
“Mr Lucky” del John Lee Hooker
“Enta Omri” de l’Oum Kolthoum
“M’aclame a tu” del Toti Soler i l’Ester Formosa
“Un sorso in più” de la Carmen Consoli”
“Moondance” del Van Morrison
“Document” dels R.E.M.
“Memòria del porvenir” dels Radio Futura
“La Fusa” del Vinicius de Moraes, la Betanha i la Creuza
2.Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
El “Tourist” dels St Germain
3.Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
Ni idea perque tinc barrejada la poca música baixada amb la música que hi entro jo mateix
4.L’últim CD que vas comprar?
”Deu catalans i un rus”, del Toti Soler
5.Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
Escoltada tranquilament “Missing” dels Everything but the girl, fragments a la ràdio molts
6. Cançons que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
Les escric de memòria i són
“Cantares” del Joan Manuel Serrat
“Heart of gold” del Neil Young
“Genova per noi” del Paolo Conte
“La Rambla” del Quimi Portet
“Alice” del Francesco de Gregori
“Centro di gravità” del Franco Battiato
“M’aclame a tu” del Toti, l’Esther i l’Ovidi
“Wish you were here” dels Pink Floyd
“It’s the end of the world as we know it” dels R.E.M.
“Into the mystic” del Van Morrison
“Dirty Boulevard” del Lou Reed
“Young americans” del David Bowie
“Yev Tov” del David Broza
“Bonito es” de Los Sencillos ...
meme llibresc
1. Quants llibres llegeixes durant l’any?
Varia molt en funció de l’any, sencers poder una quinzena, fragmentats per feina i lectures parcials uns quants més
2. Llibreria o biblioteca?
La Feltrinelli de Roma, la Documenta de Barcelona, L’Odissea de Vilafranca, la Gala de Vicenza, la Tralla de Vic, la Laie de Laietana... tot són llibreries.
3. Últim llibre comprat:
Un tebeo val? “Corto Maltés. Fábula de Venecia” de l’Hugo Pratt
4. Últim llibre acabat:
”El món d’ahir” de l’Stefan Zweig
5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
”Eichmann en Jerusalén” de l’Hanna Arendt
6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
”Marcovaldo” de l’Italo Calvino
“Música per a camaleons” del Truman Capote
“El procés” de Franz Kafka”
“Complejidad i Contradicción en la arquitectura” del Robert Venturi
“Tots els camins duen a Roma” del Gaziel.
N’hi ha molts més, però avui i ara em quedo amb aquests.
7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:
M’ho he de pensar, la meva agenda bloguera és curta i la majoria de les persones en què penso ja han passat pels Memes ...
andreu nin meets el corte inglés
Fa uns anys vaig llegir al diari que una empresa nordamericana va pressionar un ajuntament francès perque canviés el nom del carrer on es trobava la seva seu ja que deia que no volia que la paraula gay aparegués a la seva adreça. L'ajuntament es va negar rotundament perque Gay-Lussac és un dels científics francesos més prestigiosos de la història. No sé com va acabar tot.
He recordat aquesta història quan aquest matí al tren he vist un anunci de l'obertura del nou El Corte Inglés situat al carrer Andreu Nin. Hauran intentat canviar el nom perque el temple del capitalisme no vagi lligat al líder del Poum assassinat?
Això em fa pensar també en l'avinguda Icària ...
He recordat aquesta història quan aquest matí al tren he vist un anunci de l'obertura del nou El Corte Inglés situat al carrer Andreu Nin. Hauran intentat canviar el nom perque el temple del capitalisme no vagi lligat al líder del Poum assassinat?
Això em fa pensar també en l'avinguda Icària ...
divendres, de juny 03, 2005
simply
Avui el Quim Monzó escriu a La Vanguardia sobre uns mòbils que només serveixen per trucar i enviar missatges. Res de jocs, càmeres, connexions a internet, polifonies ... Ja era hora! I és que quan el desembre em vaig haver de canviar el mòbil el programa de punts de la meva companyia tan sols em permetia escollir entre aparells plens de coses que a dia d'avui no he fet servir encara. Quan als venedors els hi demanava un aparell senzill em miraven malament, com si fos un asocial.
Una cosa semblant em va passar quan em vaig comprar el meu primer cotxe, no volia extres ni coses superflues, volia el cotxe pelat però amb un bon motor. Per a sorpresa meva si volia un cotxe així em sortia més car que un amb aire condicionat, tancament centralitzat, pintura metal·litzada, tapisseria especial, equip àudio i no sé quants extres més ... i és que per entregar-me'l n'havien d'agafar un d'equipat i treure-li el farcit, i és clar, això costava diners.
El dia que les empreses enteguin que som molts els que volem comprar un video amb pocs capçals, una tele sense teletext, un cotxe auster, una rentadora amb pocs programes o una càmera fotogràfica amb poques opcions sense haver d'anar a les games baixes, aquestes empreses es faran riques. Maleïda mania de fer-nos pagar moltes opcions que ni les volem ni mai les farem servir.
Una cosa semblant em va passar quan em vaig comprar el meu primer cotxe, no volia extres ni coses superflues, volia el cotxe pelat però amb un bon motor. Per a sorpresa meva si volia un cotxe així em sortia més car que un amb aire condicionat, tancament centralitzat, pintura metal·litzada, tapisseria especial, equip àudio i no sé quants extres més ... i és que per entregar-me'l n'havien d'agafar un d'equipat i treure-li el farcit, i és clar, això costava diners.
El dia que les empreses enteguin que som molts els que volem comprar un video amb pocs capçals, una tele sense teletext, un cotxe auster, una rentadora amb pocs programes o una càmera fotogràfica amb poques opcions sense haver d'anar a les games baixes, aquestes empreses es faran riques. Maleïda mania de fer-nos pagar moltes opcions que ni les volem ni mai les farem servir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
