dimecres, de maig 17, 2006

Des de l'aire

Marxar uns dies d'aquesta castigada terra s'agraeix, és com fer un dejuni perque el cos elimini toxines, permet oblidar per uns dies les misèries quotidianes. Però retornar es pot convertir en un trauma pitjor que viure el dia a dia fet de petites dosis.

L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.

L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.

Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

 

Free Blog Counter