hivern

diumenge 21 de desembre de 2008,
a l'una i quatre minuts del migdia ha entrat l' H I V E R N ...

foto de Montserrat feta des de la Tossa Pelada 2.373m, a la mateixa hora en què l'hivern entrava plàcidament.

Còdols prohibits

Començo el dia llegint alguns diaris digitals, i quan a arribo a l'e-notícies m'he de fregar els ulls dues vegades. Hi llegeixo que el nostre estimat Tripartit està preparant una llei per regular la pesca on vol prohibir "picar sobre les aigües" i "llençar-hi pedres" perquè els peixos no s'espantin.
Miro el calendari, i encara no és dia 28, amb la qual cosa això no és cap broma. Tampoc ho era la notícia d'ahir, la voluntat de regular les velocitats a les autopistes podent-les reduir a 40km/h en alguns trams. O aquella revisió del Codi Civil Català en què es proposa que els pares d'un nen adoptat, han de dir-li que és adoptat quan aquest compleixi 12 anys al marge de si és convenient o no.

L'altre dia a l'assemblea extraordinària del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya ens informaven que en els darrers dos anys s'han aprovat 20 lleis importants que afecten profundament als arquitectes. Tinc la sensació que hi ha una bulímia legisladora, fer lleis, i més lleis que arribin a definir com ens hem de comportar en tots els aspectes de la nostra vida, tal com si fóssim canalla de guarderia que no té senderi. Un dels problemes colaterals de tot plegat, és un augment exasperant de tràmits burocràtics i de costos per poder tirar endavant qualsevol iniciativa.

Seria bo que els parlaments només podessin legislar un nombre determinat de lleis a l'any, les imprescindibles, les importants, les que ajuden a estructurar la societat i fer-la més justa. La resta del temps els hi donaria vacances.

De croquetes, arquitectes i notaris

Forges - El País - 6 d'octubre del 2008

Un altre post de croissants

il·lustració: Narcís Comadira

Els dies de festa a primera hora del matí la Rambla de Catalunya sembla un carrer de ciutat civilitzada. Si a més el dia s'aixeca amb els til·lers perdent les darreres fulles que permeten redescobrir les façanes burgeses amagades la resta de l'any, i un entra a Mauri podent seure a una taula al costat del finestral del carrer de Provença, la sensació és que un es troba en un d'aquests grans cafès europeus (París, Trieste, Viena, Padova ...) que a Barcelona són espècie en vies d'extinció, o millor dit, extingits del tot.

No he sigut mai un habitual de Mauri, perquè a excepció de les poques taules properes al finestral del carrer de Provença, les altres són interiors, fosques, i una mica tètriques. Tampoc crec que la seva cara pastisseria millori la d'altres llocs d'on si en sóc habitual. El motiu de les meves recents anades a Mauri són la (tardana) descoberta dels deliciosos croissants de massapà, una meravella que m'ha robat el gust i el cor.

Aquest matí mentre menjava la delícia calorífica he llegit una petita nota al diari on citaven el nou llibre del Narcís Comadira, un recull d'articles de temàtica francesa. Sembla ser que en un d'ells descriu l'honorable iniciativa que cada any emprèn Le Figaro, buscar el millor croissant de França. Amb el gust del massapà a la boca, he començat a imaginar on es trobaria aquest croissant perdut que el diari francès persegueix cada any, i la manera més ràpida d'arribar-hi. Aquest matí Centreeuropeu de croissant de massapà m'han vingut ganes de viatjar de nou, a la recerca d'un croissant que encara no sé on es troba.

Manel

Ho sé, sóc poc original, però m'agraden, m'agraden molt !

Jørn Utzon

foto treta de flickr

Diu la història (o la llegenda?) que un membre del jurat que havia d'escollir el guanyador del concurs per a la nova òpera va arribar tard a Sydney un dia de 1957. Per culpa del vaixell que el portava des d'Europa (o des d'Amèrica?), no va poder participar en les primeres deliberacions, i va demanar poder revisar els projectes refusats. Uns dibuixos que simulaven veles de vaixells inflades al vent (o eren cargols de mar?) el van atraure poderosament, i va demanar als altres membres del jurat de rescatar-lo de la pila dels exclosos tot i les reticències d'alguns d'ells.
Finalment aquell edifici aixecat sobre una plataforma que recordava antics temples va resultar vencedora, i el jove i desconegut arquitecte danès (amb 39 anys, a un arquitecte encara se'l pot considerar jove) va desenvolupar un projecte d'una gran complexitat tècnica, i uns costos que es va demostrar impossibles de contenir. La seva construcció es va allargar fins el 1973, però Jørn Utzon va llençar la tovallola el 1966 i va abandonar Austràlia on no hi tornaria mai més. El seu projecte va ser modificat i els interiors van ser fets al marge de les seves idees.
Amb el pas dels anys l'Òpera de Sydney s'ha convertit en una ícona de tot un país, i en un dels primers exemples de monumentalitat moderna. Gehry, Foster, Nouvel, Hadid i totes les altres patums de l'univers arquitectònic són deutors de l'esforç titànic que va permetre obrir nous camins.

Jørn Utzon (9 d'abril 1918 - 29 de novembre 2008) va morir dissabte amb 90 anys, deixant-nos un llegat meravellós.

Lenta degustació

El 19 de setembre Paolo Conte - pintor, advocat, també músic - va posar a la venda "Psiche". L'il·lustre habitant d'Asti feia 4 anys que no presentava noves cançons i és que els darrers temps ha decidit prendre's la vida amb tranquilitat, espaiant discos i oferint pocs concerts.

Vaig firar-me el disc a Vicenza, i el vaig començar a escoltar al cotxe, tornant cap a casa una tarda càlida de principis de novembre. Hi ha discs que entren a la primera, embolcallen l'oïdor en una atmósfera plaent, i fan venir ganes de repetir. "Psiche" no és d'aquests tipus, és un disc difícil d'escoltar, la primera vegada costa d'entrar-hi, deixar-se emportar. Però si sovint aquests discs que entren a la primera s'esgoten lentament, "Psiche" creix, es redescobreix a cada nova audició, les lletres es fan nítides, els matisos delicats, pren colors nous, i la poderosa i cansada veu s'aixeca majestuosa i nova cada vegada que l'escolto. Lentament ja m'he fet meva "Psiche", em transporta "Il quadrato e il cerchio", m'emociona "L'amore che", i d'altres cançons com "Intimità" se'm van obrint com si fossin flors delicades.

Paolo Conte sorprèn amb unes cançons tristes, melancòliques, amb espurnes d'alegria, d'ironia, una música que a vegades em recorda certes peces del Kurt Weill, i on per primera vegada introdueix l'ús dels sintetitzadors. Paolo Conte segueix fidel als seus móns, amb l'enèssim homenatge a les bicicletes, els tocs de jazz i un acurat ús d'una meravellosa banda.

Un gran disc, un fantàstic retorn del mestre, un regal per aquest dies freds que conviden a viure als interiors, una lenta degustació d'una música que no s'acaba mai.

Vida nova

O el tanco o el renovo. Opto per la segona opció.

Ningú no esperava

‘Ningú no esperava la revolució russa del 1917 molt poc abans de passar, ni el crac i crisi del 1929, ni l’ascens de Mussolini o de Hitler, ni la Segona Guerra Mundial, ni la invenció i l’ús de la bomba atòmica. Ni que el 1945 l’imperi rus arribaria a Berlín, ni la veloç independència de les colònies, ni la reunificació alemanya ni el final de la Unió Soviètica, que havia de ser tan eterna com el Tercer Reich: l’any 1987, posem per cas, quan molts de vostès portaven encara bolquers i gatejaven, ningú imaginava quin tomb faria la història dos o tres anys més tard. I evidentment, tot i que no hi faltaven senyals, profecies i premonicions, ni els cervells més inflamats no pensaven que a les pantalles de televisió del món sencer, en cada casa, es podrien contemplar aquells avions a Nova York xocant contra les Torres Bessones.’

"El professor d'història"
Joan Francesc Mira
edicions Proa
col·lecció A tot vent
1a edició novembre 2008

Proust i els viatges

Biennale Architettura
exposició a San Francesco della Vigna
Venezia

Gomorra

el llibre, versió italiana

un dels cartells de la pel·lícula

Aquest divendres finalment s'estrena a Catalunya la pel·lícula "Gomorra", dirigida pel Matteo Garrone, basada en el llibre "Gomorra" de Roberto Saviano. Tinc el llibre a la pila dels pendents, però la pel·lícula ja l'he vista, i no hi ha paraules per la sensació de desolació que deixa veure-la, és un cop de puny a l'estòmac.
No us la perdeu, i és que l'autor del llibre ha estat amenaçat de mort per la camorra ja que no li perdonen que el llibre hagi obert els ulls a molta gent. I no fan broma, en 30 anys han mort 4.000 persones.

Sciopero

aeroport de Treviso, dilluns 10 de novembre del 2008

estació de Vicenza, dilluns 10 de novembre del 2008

Sciopero, (pronuncieu més o menys "xópero"), paraula italiana que vol dir vaga. Cal no oblidar el seu significat quan es viatja pel Bel Paese.

De revolucions i Rosa Parks

El conductor li va manar que s'aixequés i deixés lliures els seients reservats per als blancs, Rosa Louise Parks s'hi va negar i a Montgomery (Alabama) alguna cosa va començar a canviar.

53 anys després d'aquell fet un candidat negre ha guanyat clarament les eleccions per presidir els Estats Units d'Amèrica. Han passat molts anys, però la revolució no violenta que va endegar la senyora Rosa Parks ha estat imparable, i avui podem celebrar que una altra barrera ha caigut.


gràcies

377.999 històries

Aquest matí s'ha sabut que a Catalunya té 23.784 nous aturats, arribant a la xifra de 377.999 persones sense feina.
A l'Estat el nombre de nous aturats ha crescut en 192.658 persones el darrer mes d'octubre, sumant 769.449 aturats el darrer any , arribant a la xifra total de 2.818.026 persones sense feina.

La construcció s'ha esfondrat, el turisme ha baixat en picat, el sector de l'automòbil s'ha paralitzat, per tan cap dels tres grans sectors en els quals s'ha basat el creixement de l'economia catalana i espanyola funciona i no veig gaires alternatives que estirin de la nostra economia, capaç de generar nous llocs de treball. La festa s'ha acabat, la ressaca serà important.

Guanyarà McCain

Malgrat el títol, no en tinc ni idea de qui guanyarà les eleccions als Estats Units tot i que segons moltes de les enquestes l'Obama ho té tot a favor. Si llegim els mitjans europeus, i sobretot els catalans, sembla com si l'Obama ja ho tingui tot guanyat, com si no tingués un rival de categoria anomenat McCain. Però quan s'escolta a McCain un no es troba amb un altre Bush, si no amb un home intel·ligent, sorneguer, divertit, coherent i obert al món.

El dia 5 veurem com han anat les coses, però tot plegat em recorda a una primavera del 1994, quan el Barça només calia que anés a Atenes a recollir la Copa d'Europa, i es van oblidar del detall que tenia un rival de nom A.C. Milan... Resultat, 4-0.

De pollastres i estadístiques

Un bon professor em va fer entendre del perquè no me m'havia de refiar massa de les estadístiques. I és que si una persona no es menja cap pollastre i una altra se'n menja dos, les males estadístiques conclouen que tothom se'n menja un. Fals.

Escric sobre els pollastres perquè fa poc he escoltat a la ràdio que la Fundació Jaume Bofill ha presentat l'enèssim informe sobre la qualitat de l'ensenyament, on es queixa amargament de que un terç de les escoles segreguin les classes separant els alumnes bons dels que no poden seguir el ritme.

La Fundació Jaume Bofill diu que aquest sistema de segregació que cerca que els que volen estudiar i preparar-se bé ho puguin fer, i els que necessiten ajuda vagin a un altre ritme que no perjudiqui als primers, és injust. I afirma que les escoles i instituts que posen en pràctica aquesta segregació treuen pitjors resultats globals que els que no ho fan, i per tan s'ha d'acabar amb aquestes pràctiques poc igualitàries, la paraula clau de tot plegat.

I aquí hi torno a veure l'exemple dels pollastres, perquè s'han preguntat quin és el motiu pel qual s'han segregat les classes, i dels mals resultats? Si tots els alumnes anessin bé, no caldria segregar, i si segreguen és perquè hi ha grans diferències que impedeixen als que van millor avançar correctament, i els que no segueixen el mateix ritme no perdre definitivament el pas, per tan és un sistema que afavoreix els dos col·lectius.

Els de la Fundació Jaume Bofill tan sols veuen el còmput global, la suma de tots els resultats sense matisos i la conculcació de les condicions igualitàries que ells consideren imprescindibles. Tinc la sensació que no entenen que no tots els alumnes són iguals en quan a la capacitat i a la voluntat, i que s'ha d'aconseguir estimular els alumnes amb ganes d'aprendre. Però és clar, per a ells és més important l'igualitarisme, un concepte santificat que té com a resultat més visible que Catalunya tingui uns índexs de qualitat escolars baixíssims, on per exemple la primera universitat catalana que trobem a la llista de les 200 millors del món ocupi el número 171.

Tot plegat em fa venir a la memòria l'actitud d'un grup de mares de Sant Pere que van decidir que a les activitats esportives no hi haguessin guanyadors, deien que ho feien per no traumatitzar els perdedors. Mentalitat igualitària, mentalitat nefasta que penalitza els més aptes rebaixant-los al promig mediocre de la majoria.

El consol serà que al final serem els millors mediocres del món!

kinzena poetika - segona setmana

kinzena poetika 2008 - segona setmana

Dilluns 20 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
JAUME C. PONS i EMILI SÁNCHEZ
(In)continents eufòrics mermats
Bodegues J. Trias (c Comerç, 6)

Dimarts 21 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Somiava que creixia cap amunt,
esponerós, com un arbre...
MANEL CLOT
Escenari del Casal Societat La Principal
(rbla de nostra Senyora, 35-37)

Dimecres 22 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Charles Baudelaire, poeta de ciutat.
JORDI LLOVET
Sala dels Claustres de sant Francesc
(c sant Pere, 1 – entrada per l’Antic Hospital)

Dijous 23 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
SILVIE ROTHKOVIK i TOMÀS ARIAS
Can Trabal - Local del GEP (pl Jaume I, 13)

Divendres 24 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
LAIA MARTÍNEZ i EDUARD CARMONA
Confraria sant Raimon Casal de la Gent Gran (c Peguera, 2)

Dissabte 25 d’octubre a les 2/4 d’1 del migdia
El sabor de la pólvora de Roque Dalton, poeta y guerrillero
ANTONIO BECERRO i MANEL CANTÓN
Garatge de Ca l’Albareda (crta d’Igualada, 11)

Dissabte 25 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Les metamorfosis del viatge,
labatzuca diu Bartra
LABATZUCA
Ricard Oliva (sac de gemecs, launeda, flauta eivissenca, banya), Roger Pineda (guitarra elèctrica i programacions elèctriques), Helena Torrent (bateria), Oriol Oliva (baix), Marc Torrent (viola de roda), Xavier Grimau (paraula), Cristina Brossa i Toni Raya (visuals)
Teatre de l’Escola Estalella Graells (c Carme, 1)

Diumenge 26 d’octubre a les 7 de la tarda
Cabaret Voltaire
TEATRE KADDISH
Xavier Giménez Casas (direcció i dj), Bertrán Cazorla (traducció), Pau Bou, Isabel Núñez-Castro, Xavier Llorens, Arnau Puig i Albert Riballo (intèrprets), Dolors Juárez (vestuari)
Teatre Cal Bolet (c de Cal Bolet, ). Preu: 9 €

"On és l'Andreu Nin?" o l'article que m'hagués agradat escriure

Vuelve el justicialismo. Como ocurriera hace quince años, el populismo judicial regresa en perfecta coincidencia con una crisis económica. A principios de los noventa, la esclarecedora investigación sobre los GAL tuvo tres efectos: desveló un bochornoso crimen de Estado, dejó a salvo la guerra sucia contra ETA llevada a cabo por los gobiernos de UCD (es decir, blindó la figura de Adolfo Suárez) e inició el derribo de Felipe González. La estrella del proceso fue el juez Baltasar Garzón.

En la crisis del 2008, más grave y destructiva que la anterior, el justicialista Garzón llama a la puerta del Estado y exige esta vez la apertura de millares de tumbas de la Guerra Civil. La persecución sistemática del adversario sería elevada a la categoría de "crimen contra la humanidad", con la consiguiente condena virtual del franquismo. Virtual en la medida que la dictadura quedó extinguida con la Constitución de 1978. Nada ni nadie le sobrevive, jurídicamente.

Visto desde Madrid, el espectáculo justicialista resulta interesante. Aplauden a Garzón quienes en los años noventa le acusaban de conspiración contra la izquierda, y le critican hasta el insulto quienes hace quince años le ensalzaban como nuevo Cid Campeador. Le acusan, sus actuales detractores, de perseguir un único y exhibicionista objetivo: aparecer en los noticiarios de todo el mundo junto a la la tumba abierta del poeta Federico García Lorca.

1936 fue ayer, sostiene el juez Garzón al afirmar que la calificación de crimen contra la humanidad desborda la ley de amnistía de 1977. La democracia ha dejado pasar un gravísimo delito, proclama el justicialismo. Estamos, por tanto, ante una profunda impugnación de toda la política llevada a cabo por la oposición a Franco desde que en 1956 el Partido Comunista de España lanzara su histórico manifiesto en favor de la reconciliación nacional.El justicialismo, por ejemplo, pone en entredicho a la Assemblea de Catalunya, cuyo lema era "Llibertat, amnistia i Estatut d´Autonomia". Garzón cuestiona los fundamentos de 30 años de democracia, y algunos de los que estos días le aplauden parece que aún no se han dado cuenta.

Atención al siguiente detalle: los golpistas del 18 de julio están muertos, y el franquismo se halla jurídicamente extinguido, pero no ocurre lo mismo con la España republicana. Si 1936 fue ayer, existe margen para que un tribunal llame a declarar a Santiago Carrillo por el asesinato de entre 2.000 y 5.000 prisioneros franquistas en Paracuellos del Jarama, siendo él consejero de Orden Público de Madrid. El nonagenario Carrillo debería demostrar en sede judicial los argumentos de los historiadores que le exculpan de la matanza. De conseguirlo, José Luis Rodríguez Zapatero, en calidad de representante legal del PSOE, seguramente se vería obligado a pedir disculpas por un grave asesinato en masa cometido cuando España era gobernada por su partido (Gobierno Largo Caballero).

Si 1936 fue ayer, la liquidación sistemática de sacerdotes y religiosos podría ser calificada de genocidio (asesinato en masa por motivos religiosos, según el derecho internacional) con la pertinente condena judicial, a título póstumo, de la Segunda República.

Si 1936 fue ayer, que se vaya preparando la actual Generalitat, heredera legal de la Generalitat republicana, para hacer frente a las reclamaciones de los descendientes de las personas asesinadas arbitrariamente por las patrullas de control,dado que la administración presidida por Lluís Companys, con amplias competencias sobre orden público, no garantizó su seguridad.

Si 1936 fue ayer, la ministra Carme Chacón ya puede ir ordenando una investigación exhaustiva del subsuelo de de la brigada paracaidista de Alcalá de Henares, puesto que existen indicios de que allí se hallan los restos de Andreu Nin, comunista disidente secuestrado y asesinado por agentes de la policía secreta soviética en 1937. Quedaría muy feo que el foco de Garzón sólo iluminase la tumba de García Lorca.

Crisis económica y justicialismo. La izquierda que ahora aplaude sufrirá.

Enric Juliana
La Vanguardia
diumenge 19 d'octubre

kinzena poetika 2008 - Anna Maluquer i la Big Bang Valona

kinzena poetica

Kinzena Poetika - Blanca Lluna Vidal i Enric Casasses

Joc Partit
Blanca Lluna Vidal i Enric Casasses
Kinzena Poetika 2008
local de l'Associació de Veïns de l'Espirall
Vilafranca del Penedès

Kinzena Poetika 2008 - dia 3

Gerard Horta i Triulet
"La balada de l'holandès errant" (fragment)
Kinzena Poetika - El forat del pany
Vilafranca - 15 d'octubre

Kinzena Poetika - Gerard Horta i Triulet

Gerard Horta i Triulet

"La balada de l'holandès errant"

Enric Casasses i Gerard Horta, fit a fit


3r dia - 15 d'octubre

El forat del pany

Kinzena Poetika - Albert Roig

2n dia - 14 d'octubre
Vinseum

Kinzena Poetika - Santi Borrell i Anna Llach

Anna Llach amb la Companyia Poètica Sentit Invers

Santi Borrell

1r dia - 13 d'octubre
restaurant Whitman

Ja és aquí la KINZENA POETIKA

Amb la tardor, arriba la kinzena poetika.
Són dues setmanes de veus diverses que ens ajuden a observar i a descobrir el món, dues setmanes on s'obren als nostres ulls les portes d'unes vilafranques insòlites.

Tastar-ne una mica és un plaer.


programa de la primera setmana

Dilluns 13 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Viatge inaugural
SANTI BORRELL i ANNA LLACH
amb la Companyia poètica sentit invers: Gloria Roqué (veu), Pol Font (bateria) i César Mayo (baix)
Whitman Restaurant (c Tossa de Mar, 12-14)

Dimarts 14 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
ALBERT ROIG
Vinseum. Tast de VINSEUM - àmbit Aplec (pl Jaume I, 1)

Dimecres 15 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Balada de l’Holandès Errant
GERARD HORTA i TRIULET
El Forat del Pany (c Pati del Gall, 11)

Dijous 16 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
PERE ROVIRA i DAVID FIGUERES
L’Odissea Llibres (c de la Font, 21)

Divendres 17 d’octubre a 2/4 de 9 del vespre
Joc partit
ENRIC CASASSES
i BLANCA LLUM VIDAL
AAVV de l’Espirall (pl Doctor Bonet, s/n)

Dissabte 18 d’octubre a 2/4 d’1 del migdia
ANNA MALUQUER
i LA BIG BANG VALONA
amb la direcció musical de Marc Egea
Plaça de santa Maria

tardor

jardins de Villa Pisani - Stra (Veneto)

22 de setembre, equinocci de tardor
17:44 (hora catalana)
tardor - autunno - autumn - otoño - automne

No tot són males notícies!

trens de rodalies a l'estació de Molins de Rei

Llegia ahir que la Renfe finalment suprimirà la música dels trens de rodalies gràcies a la valoració negativa que en fan els seus usuaris, al·leluia! La idea no era pas dolenta al principi, però portem un fotimer d'anys patint les mateixes músiques repetides absurdament a uns volums inadequats, sovint a través de megafonies escardellades. Ara que ja s'han decidit a suprimir part de la contaminació acústica podríem continuar eliminant les teles sorollosíssimes de les andanes del metro, els horrorosos fils musicals de molts eixos comercials, les teles de molts bars posades a volums exagerats, les ràdios (i les emisores) de molts taxis, els restaurants on has de bramar per poder tenir una conversa íntima ... La llista podria continuar i seria ben llarga. Som un país sorollós a qui ens fa por el silenci!

12 de setembre, el Dia del Croissant.

Descobreixo de la mà de l'Oriol Junqueras que avui és el dia en què les tropes otomanes van ser foragitades per part del hússars del segon setge de Viena, el del 1683.
Viena era la porta d'Europa, i si queia, les tropes otomanes tenien camp per còrrer fins a les principals ciutats continentals. La derrota va ser inesperada ja que les tropes del soldà eren molt més nombroses que les cristianes que intentaven aturar l'empenta de l'Imperi Otomà, un imperi multinacional i molt més respectuós de les diferències religioses i culturals que els seus contemporanis europeus.

I què té a veure tot això amb el dia del croissant que ara mateix m'acabo d'inventar? Doncs que per celebrar la inesperada victòria, un pastisser vienès va decidir fer un dolç en forma de lluna creixent, el símbol otomà que simbòlicament es menjaven tal i com s'havien cruspit a l'enemic. Ja que en aquells temps la cuina francesa ja era la predominant, es va decidir batejar aquell nou dolç com a lluna creixent, o sigui "croissant".

La Júlia

Diumenge a Sant Benet de Bages vaig descobrir la Júlia Paraire, una jove venedora de loteria de la Barcelona de principis del segle XX. La Júlia va captivar el Ramon Casas la primera vegada que ell la va veure darrere el taulell de l'oficina de loteria de la Rambla on ella hi treballava.
Segons relaten les cròniques, primer la va pintar, més tard es van convertir en amants i després de molts anys de viure plegats es van casar. Júlia Paraire i Ramon Casas es portaven 22 anys, i la família del pintor mai la va acceptar.
Mirant un audiovisual vaig descobrir que els quadres que més m'agraden del Ramon Casas retraten la Júlia, i a mida que els reconeixia veient-los desfilar davant dels meus ulls descobria una força que fins aleshores m'havia passat desapercebuda. No eren retrats més o menys desordenats de desconegudes, eren la representació d'una passió, eren la Júlia.

cròniques parisines II - edificis

A París sorprèn veure la gran quantitat d'edificis signats pels seus arquitectes, promotors o constructors. Suposo que allà no se n'avergonyeixen de reivindicar les seves obres.

cròniques parisines I - suicidis

metro de París, estació de La Chapelle

El Rer es va aturar prop de Poissy, davant de la immensa fàbrica de la Psa. Per la megafonia del vagó van anar indicant que la circulació dels trens estava interrompuda ja que una persona havia tingut un accident en una de les andanes.

Als trens d'aquí no t'informen, i menys dels suicides tot i que alguna vegada he vist sobre les vies que la resposta a un retard era una manta tèrmica rodejada de policies i bombers. Un dia escoltava a la ràdio que si es parla de suicides als mitjans de comunicació, es genera un efecte mimètic en moltes persones. Solució, no parlar-ne, ni per a informar els soferts passatgers.

La topada violenta entre els trens i la fragilitat humana em va tornar a pertorbar un altre viatge ferroviari ja que la línia París-Lyon del Tgv es va veure interrompuda per una d'aquestes topades desiguals. Un trajecte de poc menys de dues hores va augmentar en dues hores i mitja més. La informació de la megafonia va ser puntual i precisa, preguntar-se què et pot empènyer a llançar-se contra 200 tones en moviment segueix sense resposta.

Dignitat democràtica

Llegeixo a la Gazzetta dello Sport que el Comité Olímpic dels Estats Units ha escollit a López Lomong com a abanderat de la seva delegació. Aquest desconegut migfondista no és cap de les moltes estrelles presents a la delegació nordamericana que lluirien portant la bandera de les barres i de les estrelles a la cerimònia inaugural de les olimpíades. Però la seva selecció simbolitza un missatge de gran dignitat, i que posa en evidència la repressió xinesa millor que qualsevol boicot.

López Lemong va nèixer al Sudan, un país que es troba en guerra a la zona del Darfur. Molts són els qui han denunciat la repressió contra la població negra, que pateix la destrucció i l'exili per culpa de les milícies recolzades pel govern, un govern que a la seva vegada rep el suport del govern xinès, àvid de les moltes riqueses minerals d'aquesta zona del país. Són moltes les institucions internacionals que han demanat a Xina que no intervingui més al conflicte del Darfur.

López Lemong va nèixer al Sudan i de petit es va haver de refugiar a Kenya per culpa de la guerra, des d'on va aconseguir traslladar-se als Estats Units on es va professionalitzar com a atleta. Tan sols fa un any que ha aconseguit la ciutadania americana, i el divendres portarà la seva bandera a l'estadi olímpic de Beijing. Sense paraules els Estats Units estan dient alt i fort que la dignitat de les persones està pel damunt de qualsevol intent de repressió, de qualsevol intent de fer callar les opinions lliures.


Per altra banda llegeixo en un article de l'excel·lent periodista esportiu Juanma Rodríguez que el Comité Olímpic Espanyol, amb el suport del govern central, ha demanat als atletes i als tècnics de la delegació espanyola que s'abstinguin de fer declaracions polítiques, obviant que la Declaració Universal dels Drets Humans protegeix la llibertat d'expressió i de consciència. Molt lamentable que un estat democràtic recomani renunciar a un dels drets fonamentals de tots els homes, el d'expressar lliurement el seus pensaments, i tot perquè l'estat amfitrió d'aquestes olimpiades és una forta dictadura i important soci comercial, que no permet i reprimeix la dissidència, i aconsegueix amb la complicitat de molts altres estats i del mateix Comité Olímpic Internacional imposar un silenci vergonyós.

Les diferències entre els Estats Units i Espanya són clamoroses. Els uns dignifiquen la democràcia, els altres la trepitgen.

Le donne nelle stazione

estació de Venezia - Mestre

Le donne nelle stazione
Gianmaria Testa

Le donne nelle stazioni
le donne c'è sempre uno che le aspetta
e quando arriva il treno è già li
che sventola le mani
e se ne vanno via in compagnia
e ti sembrano diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Le donne delle stazioni,
e certe gonne come aquiloni nelle tempeste
scure eleganze da cormorani
ombre di rosso sopra i capelli
e sulle mani
ma se ne vanno via in compagnia
e sono già diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Perché le donne nelle stazioni,
tutte le donne c'è qualcuno che le aspetta
e cerca gli occhi dai finestrini
non trova gli occhi
ma intanto sventola le mani
e se le porta via per compagnia
e gli sembrano diverse
ma non si voltano più
non si voltano più.

"Il valzer di un giorno" (2000)

Tot i que el seu primer disc és del 1995, fa tan sols uns mesos que vaig descobrir la música d'aquest altre piemontès sensacional, el Gianmaria Testa. Les seves cançons recorden d'alguna manera el seu veí Paolo Conte, però té un estil molt propi definit per una veu extraordinària i molt personal, profunda, avellutada, poderosa, sensual que no s'assembla a cap altra. Comproveu-ho vatros mateixos al seu myspace, són molts els que han quedat captivats escoltant les primeres notes.

p.s. qui a la botiga Radio Varsavia de Vicenza em va vendre els dos cd's del Gianmaria Testa ("Il valzer di un giorno" (2000) i "Altre latitudini" (2003)) em va recomanar que descobrís al Giulio Casale. Veure'm què tal però pinta prou bé...

Reflexions al voltant d'una pizza

Diumenge era assegut a la terrassa d'una pizzeria abocada a la magnífica plana Véneta, en un dels turons que envolten Vicenza -la ciutat d'Andrea Palladio-, tot just davant dels primers contraforts dels Alps que s'enfilen sobtats cap a les altes valls, i per on baixen ràpids els rius que desemboquen a la llacuna de Venècia, i que reguen abundantment aquesta plana rica i fèrtil.

Vicenza és la província més rica de tota Itàlia (no fa pas massa ho vaig llegir a la Repubblica) , i no m'extranya vist el parc mòbil que hi circula, la gran quantitat de naus dedicades a totes les activitats industrials imaginables, un ric paisatge agrícola, un antic mercat de l'or, una cura pels detalls més mínims, i per damunt de tot l'atmosfera que es respira quan un es passeja per les seves ciutats i pobles.

La carta de la pizzeria oferia tots els plats clàssics vicentins, una cuina d'origen agrícola rica en matisos. La llarga llista incloïa una cinquantena de pizzes fetes al forn de llenya que és norma habitual i irrenunciable de qualsevol pizzeria. Davant de la immensa varietat, sorprenien els preus ja que la més econòmica, una marinara, costava 3.80 euros, la margherita (referència per saber si el local és car o barat) costava 4.10, i les més cares costaven 6,90 euros. Vaig escollir una d'aquestes, amb gorgonzola, speck, esbergínia i bolets, una delícia servida impecablement. Dues persones vam pagar 22 euros per sopar bé, tranquil·lament, en un marc de gran bellesa.

Mentalment vaig transportar-me a Vilafranca o a Barcelona, vaig intentar recordar el què pagava habitualment a La Trebbia, a La llar de la Vila o a la Bella Napoli. La referència margherita sempre era pels volts dels 7 o dels 8 euros, la resta s'enfilaven més enllà dels 10 euros, arribant en casos diversos als 14 o més, difícil pagar menys de 20 euros per persona.

Fa quinze dies vaig recollir dos nois berlinesos que fugien de Barcelona nord enllà fent autostop, no entenien com podia ser tant cara la ciutat, molt més cara que Berlín. Jo tampoc ho entenc, o poder si, ens prenen el pèl cada dia, les pizzes en són un bon exemple.

Parlar per fastiguejar

Manel Fontdevila - diari Público

Toponímia mutilada

Em pensava que la febre estava localitzada entre Sant Pere R. i Sant Sadurní A. , però anant amunt i avall, del Penedès a l'Empordà, he descobert amb estupefacció que la malaltia s'ha extés per tot el país.

De cop i volta hem patit una transformació misteriosa, sobretot a les carreteres de la Generalitat, que ha convertit la feina de conduir en un gran joc de pistes. Els pobles i ciutats de bona part de Catalunya han perdut el seu cognom, i aquest ha estat substituït per una inicial majúscula seguida d'un punt. Possiblement s'ha guanyat visibilitat però la confussió és absoluta ja que s'han mutilat els noms, i reduit el territori a una simplificació inexplicable.

Per exemple ara tenim La Bisbal E. , Santa Maria P. , La Roca V. , la Pobla C. , Sant Quintí M. , Cassà S. , Montornès V. , Riudellots S. , Maçanet S. , Sant Antoni V. , Vilanova V. , Santa Maria M. ... La llista continuaria amb desenes de noms que s'han vist reduïts de cop i volta.

M'encantaria conèixer el geni que ha pensat la fabulosa idea de mutilar la toponímia del país, i el geni que ha acceptat tirar-ho endavant. No vull ni pensar la morterada de calers que haurà costat canviar-ho tot.

Quin país, no té remei!

S'ha acabat, amb l'eliminació de Turquia m'he quedat sense selecció en aquesta meravellosa Euro2008. Abans van caure Croàcia, la República Txeca, Polònia, Holanda i Itàlia, seleccions que sempre m'han atret. Però Turquia és la terra del Sinan, i aquesta és una debilitat meva de fa anys. Quins bons moments ens ha regalat amb el seu joc anàrquic, l'emoció dels seus finals inesperats, la màgia de molts dels seus jugadors. Va ser un partit cruel el d'ahir, una altra vegada no va guanyar qui millor va jugar. Però així és l'esport!


Mai m'ha atret la selecció Alemanya, freda com l'acer. Tot i que Rússia per a mi és un gran misteri la seva selecció no m'atrau la curiositat. I Espanya, què dir? Per primera vegada en molt temps m'agrada el grup de jugadors que la composen, nanos joves sense complexos que juguen bé. Però com ha passat en d'altres vegades, el soroll que l'envolta és massa fort, i aquest nacionalisme rampant me la fa sentir llunyana, molt llunyana. Mare de Déu les coses que es poden llegir i sentir aquests dies, i després diuen que els nacionalistes són els altres!

M'és indiferent qui guanyi, els equips que per un motiu o altre m'atreien ja són a casa. M'ho miraré des de la llunyania.

Revetlla de Sant Joan

23 de juny. -- Nit. Revetlla de Sant Joan. -- Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés --penso--, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca --com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin
quedat, només, figures de cera.

Josep Pla
"El Quadern gris"

Crisi, quina crisi?

Rebo la revista mensual INDE (Informació i Debat) editada pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya corresponent a l'abril del 2.008. Al primer paràgraf de l'editoral es pot llegir:

"Els mesos de març i abril, hem continuat registrant un descens pronunciat en la xifra global de projectes d'habitatge visats al Col·legi: una baixada del 23,3% en relació el darrer quadrimestre de l'any passat i un 64,5% en comparació amb els quatre primers mesos del mateix 2007, període certament atípic per l'efecte de venciment del segon període transitori del Codi Tècnic de l'Edificació."

Jordi Ludevid, degà

Una baixada del 23,3% en relació el darrer quadrimestre i un 64,5% en relació el mateix periode de l'any passat. Si tenim en compte que els arquitectes som la primera baula en el procés de la construcció d'un edifici, hem de pensar que aquest descens arribarà a la resta dels participants del procés edificatori, o sigui constructores, industrials, promotores, ajuntaments, financeres ...

I encara hi ha qui vol negar que la patacada monumental que tots plegats patirem tan sols acaba de començar?

Euro 2008

"Los italianos son italianos"

- comentarista: José Antonio Camacho
- partit: Holanda 3 - Itàlia 0
- cadena tv: Cuatro

Camp de cebes

Ja no miraré de la mateixa manera a la ciutat de Chicago després de saber que el seu nom vol dir "camp de cebes" en alguna de les llengües indígenes.

L'ou com balla

De tacons

Diu l'ínclita Victoria Beckham que no li agrada anar al gimnàs perquè allà s'ha de calçar sabates planes.
Diu l'ínclita Victoria Beckham que si no es calça uns bons tacons no pot pensar, ja que l'alçada li dóna equilibri, perspectiva i serenitat.
Crec que ja he trobat la resposta al meu fetitxisme envers les sabates de tacons, i a les usuàries que s'hi enfilen.

Regal de primavera

Els millors regals són els inesperats. Dijous a quarts de nou tres fresques veus es presenten a L'Odissea.

El Mal

1
Un barri idíl·lic, un jardí florit, una gespa impecable, la càmara s'apropa al verd intens, es veuen els brins d'herba, i la terra, i uns insectes fastigosos que lluiten sota el mantell de la bellesa perfecta. Són les primeres imatges de "Blue Velvet", gran pel·lícula del David Lynch, de la qual no recordo res més.

2
El judici d'Adolf Eichman a Jerusalem retratat magistralment per l'Hanna Arendt, de manera desapassionada, disseccionant el personatge com si fos un insecte. I descobrir que el responsable de la mort de milions de persones als camps de concentració nazis era una persona més aviat mediocre, que estimava la seva família, que era malaltissa la seva necessitat d'organitzar-se i ser eficient, que no volia contradir ningú, i que feia la seva feina el millor que sabia. Una persona que no destacava en res d'especial, i que mai va aconseguir arribar més amunt del càrrec que ocupava.


Quan vaig llegir les primeres notícies del drama austríac, em van venir al cap la pel·lícula "Blue Velvet" i el llibre de l'Hanna Arendt "Eichman a Jerusalem". El Mal existeix, i massa sovint es presenta en forma de persona inofensiva i mediocre.

Sant Jordi

Quinze anys després

Entre l'octubre del 1993 i el juliol del 1994 vaig viure en directe diverses campanyes electorals i eleccions a Roma. La dura batalla era entre els neo feixistes, els comunistes transvestits, els regionalistes del nord, la nova dreta empresarial i una democràcia cristiana agònica. Eren temps de tangentopoli, on els jutges van encausar els partits polítics tradicionals, i el país va patir una important sotragada que semblava que posava fi a una partitocràcia que ho havia empudegat tot.
Bossi, Fini, Berlusconi, Rutelli, Bertinotti o Veltroni (aleshores director de L'Unità) n'eren els protagonistes. Quinze anys després les eleccions que han sotraguejat de nou il Bel Paese tenen els mateixos protagonistes, cap novetat, i el país s'ha enfonsat una mica més en el desconcert. Els que han sigut incapaços de redreçar el rumb, segueixen al capdavant, limitant l'accés a les noves cares.

Tinc la sensació que aquest procés paralitzant que pateixen a Itàlia l'estem copiant a Catalunya. Cada dia que passa la política mal entesa està inutilitzant ràpidament una societat que sempre s'ha caracteritzat pel seu dinamisme al marge de la política. Això no és res més que la decadència d'un país per culpa d'una casta política que ho vol controlar tot, com coneixen bé a Itàlia de fa molts més anys.

Itàlia, un estat d'ànim

estació de Bologna (Emilia Romagna)

Itàlia no és un país, és un estat d'ànim, una manera de veure i de viure les coses.
Itàlia són moltes itàlies, la de les altíssimes valls alpines, la de la xarxa de ciutats de la planura del Po, la dels paisatges onduladament civilitzats de la Toscana i de l'Emilia Romagna, la de les costes salvatjament accidentades de la Ligúria, la de les pedres laberíntiques de Roma, la del caos ancestral de la Campània, la dels paisatges ferèstecs de la Sardenya, la dels pobles llunyans i antics de la Puglia...

Són molts accents, olor a cafè, alegria de viure, brillantor als ulls, bellesa, bellesa, bellesa, enginy, sorpresa, tast antic, novetat moderna, de ben vestir, de bon menjar, i de gaudir plenament de la vida i de la bellesa, la bellesa, la bellesa.

Aquest diumenge Itàlia torna a votar, i si res no canvia, el Berlusconi tornarà al poder, i amb ell la pitjor cara. La de qui es vol saltar les normes, la de qui es creu més espavilat que els altres, la que va enfonsant aquest país meravellós cada dia una mica més en la mediocritat i en la ingovernabilitat. Veure-la així fa mal, i poder aquest és el motiu pel qual molts dels seus ciutadans més ben preparats han decidit emigrar a llocs on poder seguir sent italians.

Francesco de Gregori va composar una cançó el 1979 on les seves paraules expressen millor el que m'agradaria dir tot i que ja tenen gairebé 30 anys. Viva l'Italia que resisteix!

Viva l'Italia

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste

França 1 - Anglaterra 0 (i no estem parlant de futbol)

Evolució del preu de l'habitatge als EUA

Diuen que tot allò que passa als Estats Units tard o d'hora arriba a Europa. Mirant aquestes gràfiques de l'evolució del preus de l'habitatge em pregunto que passarà quan aquests descensos vertiginosos arribin al paradís del totxo.

font: Libertad Digital

Europa 2008

Un carrer de Girona, un pub irlandès ple, la BBC al televisor, a la pantalla el darrer partit del torneig Sis Nacions de Rugby que enfronta a Gal·les i a França, quintos San Miguel, pintes Guinnes, renecs en francès, ànims en anglès, converses en italià, comandes en català.

Barba Corsini (1916-2008)

Descobreixo a la pàgina de les esqueles de La Vanguardia d'avui que s'ha mort el Francisco Juan Barba Corsini, un dels grans arquitectes catalans del sXX, i que com Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí o Cèsar Martinell va nèixer al Camp de Tarragona.

Aquest singular arquitecte va revolucionar l'arquitectura barcelonina dels anys 50 amb els magnífics àtics construïts als safareigs de La Pedrera (malhauradament enderrocats per a poder-hi fer la sala d'exposicions) o de l'extraordinari edifici d'habitatges Mitre, just al davant d'on s'aixecava l'antic camp de l'Espanyol. També és el responsable d'alguns dissenys de mobiliari que ja s'han convertit en clàssics. Descansi en pau.

"Aquesta (l'arquitectura) és una professió afortunada: amb entusiasme i paciència és una bella dedicació. Però no és una feina per guanyar-se la vida. Hi ha moltes altres maneres de guanyar-se còmodament la vida. Aquesta és una manera de buscar-se responsabilitats. Com els metges. Només que els metges s'ocupen de l'home per dins i nosaltres ho fem per fora... Aquesta és en definitiva i de forma tan global com vulgueu, la nostra funció"

F.J. Barba Corsini

Reflexions electorals (blog in progress)

8
IC i Erc van deixar clar abans de les eleccions que donarien suport al PSOE. Aleshores perquè votar succedanis si es pot votar l'original?

7
Diumenge, quan la derrota encara era fresca i desoladora, surt l'Uriel Bertran dient que la solució al gran desgavell és més sobiranisme. La solució? Crec fermament que les discussions sobre el sobiranisme importen tan sols a una minoria, la gran majoria cerquen respostes a d'altres temes. Tot aquest debat estèril sobre el sobiranisme, el dret a decidir, l'independència... ha estat un llast terrible per a Esquerra perquè ha arraconat la discusió sobre propostes properes a la gent.

6
Si Catalunya no formés part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria simple
Si Catalunya i Euskadi no formessin part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria absoluta.

5
Aquestes eleccions confirmen que votar una opció o una altra té alguna cosa d'irracional, impulsiva, poc reflexiva.

4
El partit de la Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia ha aconseguit un escó per Madrid. Han plantat la llavor i l'arbre creixerà fort i robust amb els 300.000 vots rebuts. Al Congrés entra un partit desacomplexat, d'esquerres i espanyolista, que amb el temps substituirà el paper de comodí que fins ara havien tingut nacionalistes bascos i catalans. Temps al temps.

3
Puigcercós plega com a Conseller de la Generalitat per poder-se dedicar al partit, i poder preparar el proper Congrés previst per al juliol. Un altre exemple de la manca de seriositat que ha demostrat els darrers temps Esquerra?

2
Ni La Vanguardia, ni l'Avui, ni El Periódico, ni El Punt, ni El País, ni Público, ni la Razón, ni El Mundo, ni l'ABC ... mostren a les seves pàgines web els vots en blanc. No entenc el perquè.
Espanya - 284.868 (1,12% - 2008 / 1,56% - 2004)
Catalunya - 57.186 (1,54% - 2008 / 0,89% - 2004)

1
"El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura."

Enric Juliana - La Vanguardia

El Quadern Gris

Coincideixen els qui l'han llegit que El Quadern Gris és un dels millors llibres del sXX, una meravella escrita i reescrita pel gran Josep Pla. El Quadern Gris és un dietari que descriu el periode vital de l'autor entre els anys 1918 i 1919.
Publicat i republicat en nombroses edicions, ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell ha posat en marxa una interessant iniciativa per celebrar els 90 anys del seu inici, publicar El Quadern Gris tal com si fos un blog d'internet, fent coincidir les dates del dietari amb les dates de la seva publicació al blog. I ja que El Quadern Gris s'inicia el 8 de març del 1918, avui 8 de març del 2008 es posa en marxa aquesta fresca iniciativa.

Me n'oblidava, si us voleu subscriure, cada dia rebreu un correu-e a la vostra bústia amb les reflexions escrites pel Josep Pla tot just fa 90 anys.

Que gaudiu de la seva lectura!

Ja he votat

Quin desencís per una campanya electoral inacabable, esgotadora. Quina mediocritat de candidats i de propostes, quin horitzó tant gris i pastós ens espera sigui quin sigui el resultat del diumenge.

Miro més enllà, als Estats Units, i sento sana enveja quan els qui no són encara candidats a la presidència lluiten per aconseguir el vot dels electors. I per poder-se'ls guanyar fan propostes, debaten, es mullen, lluiten per convèncer i fer-se conèixer en una carrera de fons a la que tan sols hi poden participar els més ben preparats.

Aquí una vegada més els aparells dels partits han escollit mediocritat, personatges grisos que no sabem d'on venen ni cap on van. No són els millors. Les butlletes estan plenes de noms que representen persones invisibles ja que el que més importa són les sigles, el partit, l'organització burocràtica (una altra més en un país burocratitzat fins al paroxisme) que manté milers de sous collats per la disciplina del partit.

Vull escollir, votar els qui cregui millors, a persones que vinguin a guanyar-se el meu suport, que expressin lliurement les seves idees, que em convencin. Vull conèixer els candidats que es presenten per la meva comarca, i saber què faran al Parlament, al Congrés, al Senat, poder-los veure, demanar, suggerir, exigir i felicitar.

Ja he votat per correu, però ho he fet perquè és un dret al que no renuncio (excepte quan un buròcrata del consolat de Roma m'ho va impedir), pas perquè estigui convençut de qualsevol de les propostes que es presenten. Miro als Estats Units que una altra vegada ens estan donant una lliçó, i miro amb curiositat el fenomen que emergeix a Itàlia de la mà del Walter Veltroni, seria possible aquí?

Josep Palau i Fabre

S'ha mort aquest matí un dels poetes que més m'estimo. La seva poesia està plena de vida, arriba molt endins, i el pas dels anys li ha donat un aire intemporal, etern. Haver escoltat la seva veu recitant és una experiència meravellosa que he desat curosament a la meva memòria. Avui sóc una mica més orfe de bellesa. Descansi en pau.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

D'ametllers i mimoses

La blancor dels ametllers arriba sobtada, anuncia que el fred més viu ja és fora tot i que sempre hi ha fredors d'última hora que sorprenen aquestes flors agosarades. No fa pas massa anys la vall del Riudebitlles es tenyia de blanc, però ràpidament l'ametller ha estat substituït per la vinya, i el marró hivernal continua més enllà dels primers esclats dels colors.
Pensava això dissabte quan camí de Santes Creus, pujant per Pontons i baixant cap a Valldosera, el paisatge es va transformar, vam passar de les omnipresents vinyes recargolades a un mosaic de cultius on el verd dels cereals novells i el blanc dels ametllers contrastaven entre garrofers i oliveres.
I si l'ametller lentament va desapareixent, les flors grogues de la mimosa de mica en mica van puntejant el paisatge amb el seu color cada cop més esplèndid. Se'n veuen moltes, cada cop més, i ho envaeixen tot amb el seu perfum intens.

El 20 de febrer, Ave

El 20 de febrer el tren d'alta velocitat finalment s'aturarà a Sants, però seguirem sense poder anar nord enllà, seguirem ferroviariament confinats en aquesta península asfixiant que viu d'esquena a Europa i on a les estacions és impossible llegir noms de ciutats sovint impronunciables que inviten a ser descobertes.

El 20 de febrer podrem anar a Madrid, i d'allí cap a Valladolid, a Córdoba, a Sevilla o a Màlaga, però seguirem sense poder anar a Montpeller, a Nimes, a París, a Londres, a Amsterdam, a Torí i a tants altres llocs que des de fa un parell de segles estan units pels camins de ferro.

Qui n'ha begut ...

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
(...)

Mishima - Qui n'ha begut

Mishima

No m'imaginava que superés les audicions reiteratives de "Matem els dimarts i els divendres" del gran Quimi Portet, i el "Coser i cantar" dels Antònia Font. Però des de fa unes setmanes no puc passar sense ""Set tota la vida" dels Mishima, quina meravella!

Castellet a La Contra

"La vida es un sinsentido"

Josep M. Castellet, crítico literario

VÍCTOR-M. AMELA - 18/01/2008

Tengo 81 años. Nací y vivo en Barcelona. He hecho siempre trabajo editorial, y he escrito crítica literaria, dietarios y memorias. Soy viudo desde hace cinco años. No he tenido hijos. Soy de izquierdas. Soy ateo. Una fuerza atraviesa el mundo: el mal. Propugno la infidelidad

¿Cuántos libros ha leído usted en su vida?

No sé, algunos miles. Y no computo los originales que se me caían de las manos en la editorial o en los premios de los que fui jurado, claro...

De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?

Leer novelas policiacas malas.

¿Qué libro le convirtió en lector?

De niño leí a Salgari, Verne, Doc Savage, aventuras... Empecé a leer sistemáticamente en el instituto: un grupo de amigos intercambiábamos libros, bien escasos en los 40.

¿Ha robado libros?

Sí. Retengo una colección de Dau al Set de un amigo…

¿Qué libros le conformaron?

Los que leí durante mi reclusión en el sanatorio de Puig d´Olena, a los 23 años.

¿Qué le pasó?

Tuberculosis. Tuve que permanecer aislado, solo. Cada quincena me traían un lote de libros y devolvía los anteriores.

¿Quién se los proporcionaba?

Mi familia y mis amigos Barral, Sacristán, Ferrater, y otros... Tenía tiempo de leer libros de gran calado, extensos...

¿Cómo sabemos que un libro es bueno?

Si su autor te transmite una visión del mundo peculiar, y lo logra mediante el estilo, la forma. La forma como fondo... La mayor parte de los escritores no lo consigue ni lo conseguirá nunca. ¡Así son las cosas!

¿Qué consejo daría a un joven escritor?

Fíjate en el escritor que más te guste y pugna por escribir mejor que él. ¡Si fracasas, que el fracaso contenga grandeza!

Usted podría haber escrito más...

Quedaré como el hombre que podría haber escrito más. Los de mi generación dilapidamos tantas horas y energías en agitación político-intelectual en la clandestinidad...

¿Se arrepiente?

Hubiésemos sido más útiles a nuestra colectividad dedicando ese tiempo a nuestra actividad creativa, intelectual o artística.

¿Le parece haber perdido el tiempo?

Me parece que la vida es un complot para evitar que hagas nada de provecho.

¿Por qué lo dice?

Obligaciones, compromisos, reuniones, llamadas, citas, comidas, distracciones... Al final, todo te emprenya. Deseas algo que, a la vez, no te concedes. Yo no he sido capaz de liberar tiempo para mí. Y queda cada día una sensación de vacío, de inutilidad...

Lo decía en su dietario de 1973. ¿Y hoy?

Se ha estabilizado esa sensación: señal de claudicación total. La vida no tiene demasiado sentido, así que mejor estar ocupado...

¿En qué?

Todo lo que hacemos no son más que tentativas de evasión de la realidad. A unos nos ha dado por la cultura. A otros, por el sexo, la droga, el alcohol o lo que sea. O por todo a la vez, como a mi amigo Ferrater... ¡Da igual! Son pequeñas satisfacciones, refugios ante lo inclemente que es la vida.

Su amigo Ferrater se suicidó.

Es que el suicidio es la evasión total, definitiva. ¡Le tengo absoluto respeto! Me niego a escrutar las supuestas razones de un suicida: sólo a él le pertenecen, y es imposible que nosotros podamos dilucidarlas.

Pese a todo, ¡la vida es interesante!

La vida es un sinsentido. Es extraña, no se entiende. De niño vi a unos tipos sacar imágenes de una ermita y quemarlas. No entendí lo que vi. Y aquella primera sensación de extrañeza la he tenido ya siempre.

¿Y qué me dice de tanta gente buena que hay en el mundo?

Esa bondad aislada no compensa una fuerza que atraviesa el mundo: el mal. Como explica Isaiah Berlin en El fuste torcido de la humanidad, algo no ha funcionado en la humanidad. Todos lo sabemos, por mucho que intentemos disimular.

¿Cuál ha sido su estímulo para vivir?

Intentar lo imposible. Hacer algo que esté más allá de tus posibilidades. ¡Ese es el único estímulo posible! El resto es irrisoriedad vegetativa. Haz: haciendo, te haces.

¿Con qué éxito?

Yo he combatido el sentimentalismo cósmico, toda fidelidad inmutable a personas, hábitos, objetos, ideas, pensamientos... Propugno una ética de la infidelidad: pese a mi escepticismo, yo quiero participar del devenir del mundo, y eso exige evolucionar.

¿Ha roto con amigos, ideas, cosas...?

Sí. Y es doloroso. ¡Pero hay que hacerlo! Lo que se acaba, se acaba. Con todo respeto para el dolor de las personas: el dolor es componente insoslayable de la vida.

Castellet, convendría alegrar esto...

Es mejor saber que las cosas son así. Yo acepto, para empezar, que el inconsciente está ahí, que es un conglomerado de fuerzas no racionales que me impele a hacer ciertas cosas, convénganme o no.

¿Se ha psicoanalizado?

Lo pretendí a los 47 años, en 1973, pero un amigo psiquiatra me aconsejó que, a esa edad, era ya preferible dejarlo correr: me advirtió que toparte a esas alturas de la vida con tu catástrofe interior... puede empujarte al suicidio.

Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?

Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.

En minoría

En 1973, Castellet se sometió a la disciplina de escribir un dietario para vivir en propia carne este género que Pla hizo brillar. Ese Dietari de 1973 (Ed. 62) quedó sepultado entre sus papeles. Ahora acaba de aflorar. Asombra la lucidez de sus juicios, formulados en días densos y tensos. Supo admitir públicamente estar equivocado, supo abandonar el realismo social para proclamar que sólo la libertad de los poetas (Nueve novísimos)puede determinar qué es la poesía. Y escribía ya entonces que Pla había hecho más por el catalán y Catalunya que todos los miembros juntos del jurado que le negaba el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, entre los que Castellet quedaba siempre en minoría.