Sant Sadurní d'Anoia – Sant Pere de Riudebitlles – Barcelona – Vilafranca del Penedès – Pujalt – Sant Ramon – Igualada – can Catassús – el Pla del Penedès – Sant Quintí de Mediona – Masquefa – Berga – Viladordis – Manresa – L'Hospitalet de Llobregat – Verdú – Vallfogona de Riucorb – Vallbona de les Monges – Frankfurt – Berlín – Vilobí d'Onyar – Subirats – Calafell – Segur de Calafell – Mataró – Nevşehir – Ortahisar – Ürgüp – İncesu – Kızılören – Talas – Kayseri – Ağırnas – Uçhisar – Göreme – Paşabağ - Sarıhan Kervansaray – Sultanhanı – Konya – Pamukkale – Hierapolis – İzmir – Selçuk – Efes – Bergama – Pergamon – Asklepios – Tarragona – Montserrat – Torrelavit – Cornellà de Llobregat – Llimiana – La Panadella – Reus – Riudoms – Montroig del Camp – Cambrils – L'Arboç del Penedès – Canaletes – Girona – Tortosa – Roquetes – Aldover – Xerta – Benifallet – el Pinell de Brai – Fontcalda – Prat de Compte – Bot – Horta de Sant Joan – Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Camprodon – Prats de Molló – Elna – Cervera de la Merenda – Mediona – Capellades – Covet de la Conca – Vilanova i la Geltrú – Moià – Collsuspina – Maçaners – Saldes – el Pedraforca – Cercs – Tiana – Piera – Guardiola de Font-rubí – La Llacuna – Bellaterra – Tremp – el Prat de Llobregat – Madrid – Lleida – La Roca del Vallès – Bracons – Olot – Fageda d'en Jordà – Santa Pau – Besalú – İstanbul – Vilanova del Camí – Cantonigrós – Sant Julià de Cabrera – Santuari de Cabrera ...
dijous, de desembre 31, 2009
dimecres, de desembre 30, 2009
Óscar Tusquets Blanca, pintor
cartell de l'exposició
Torso de Claudia
Visión matutina
Claudia
After the partyM'agrada la quotidianitat dels seus quadres, el toc voyeur, sovint familiar i proper. M'agrada la meticulositat del detall i de la pinzellada, les atmosferes, la selecció dels models, dels paisatges urbans i dels objectes. En definitiva m'agrada la mirada del qui pinta per a ell i no per als altres, sense presses, sense ganes de buscar la lloança i gaudint amb cada pinzellada del que els seus ulls observen pacientment.
Pradella veneziana IIIdimarts, de desembre 29, 2009
El gintònic perfecte
ampliació 1: acabo de trobar aquest magnífic quadre de l'Óscar Tusquets per a il·lustrar el post!
dilluns, de desembre 28, 2009
Les paraules del Mestre o l'abús de les normatives
I no és només l'arquitectura qui pateix la "normativitis aguda" d'aquests darrers temps, i és que com deia un escriptor caldria tancar de tant en tant els parlaments per fer-los entendre que no cal legislar-ho i normativitzar-ho tot!
Al final el món d'Orwell no quedarà tan llunyà.
dilluns, de desembre 21, 2009
dimecres, de desembre 16, 2009
Artista (in)finit
llet
cafè
llet
cafèNo us perdeu la intervenció de l'Ai Weiwei, durarà fins que la llet es faci malbé i es converteixi en un perill sanitari!
Acabo de llegir l'entrevista de La Contra de La Vanguardia al Ai Weiwei, extraordinària! Busqueu-la a l'hemeroteca que no la puc enllaçar.
dijous, de desembre 03, 2009
dimarts, de desembre 01, 2009
İstanbul - l'aigua
molls de Karaköydijous, de novembre 26, 2009
Editorial: La dignitat de Catalunya
Són La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.
versió en castellà
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
dilluns, de novembre 09, 2009
Nadal amb olor de castanyes
L'octubre ha estat relativament tranquil si exceptuem els estridents anuncis de joguines visibles als horaris infantils de totes les teles. Cap a finals de mes a algunes ciutats començaven a penjar les discretes il·luminacions que apagades passen desapercebudes de dia i de nit. I a algun programa de ràdio recullen productes alimentaris per a una panera que sortejaran quan calgui.
Recentment les alarmes s'han començat a encendre quan els supers s'han omplert de taules plenes de torrons, polvorons i massapans entre d'altres menges calorífiques.
L'alarma ja funciona del tot des d'ahir, quan m'esperava al semàfor de passeig de Gràcia amb Aragó i vaig poder veure el primer Bon Nadal estampat als aparadors d'una botiga. Avui tot s'ha confirmat a Igualada, he vist un xino amb tots els aparadors plens de llums nadalenques funcionant a tot drap.
Els carrers, però, encara fan olor de castanya.
dijous, de novembre 05, 2009
Petit indi
Els magnífics títols de crèdit d'aquesta pel·lícula són una onírica porta d'entrada a una història que atrapa des del començament. Un noi que té com a afició la cria d'ocells cantaires, un tiet que juga a les curses de llebrers al desaparegut canòdrom de la Meridiana, una guineu que apareix mig morta a les ribes del Besós. I per damunt de tot el paisatge d'un lloc sense paisatge, d'un lloc que molts hem travessat ràpidament buscant el nord o la ciutat, on es creuen autopistes, línies elèctriques i vies de tren. Marc Recha es fixa en un entorn i en un món gairebé invisible però ben real, i explica una història que té alguna cosa de faula on les caderneres, la guineu, el Besós i el paisatge són uns personatges més.
dimarts, d’octubre 20, 2009
k i n z e n a p o e t i k a
de ben segur que alguna estoneta trobareu
per poder escoltar aquesta meravellosa
diversitat de veus...
kinzena poetika
de Vilafranca del Penedès
del 19 al 31 d’octubre de 2009
Sempre hi haurà poesia
PROGRAMACIÓ:
dilluns 19 - 20.30 h
Josep Piera / Manuel Forcano
Botiga del Parquet
Carrer de Sant Joan, 8
dimarts 20 - 20.30 h
Benet Rossell / Carles Sanuy
Palmadotze Galeria d’art
Carrer de la Palma, 12
dimecres 21 - 21 h
Mallorca vers a vers
Pep Tosar (veu),
Maria Lorea (piano)
Auditori Municipal de Vilafranca
Avinguda de Catalunya, 15
dijous 22 - 20.30 h
Cançons de companyia
Manel Cantón
Auditori del Vinseum
Plaça de Jaume I, 1
divendres 23 - 20.30 h
Dolors Miquel
Restaurant cim. Mirador de Sant Pau
dissabte 24 - 20 h
A Manta: Deixeu parlar la terra
Laia Carreras (veu), Irene Ferrero (dolçaina, flauta travessera i veu), Maria Carreras (acordió diatònic)
Cal Noi-Noi. Plaça de Milà i Fontanals, 3
diumenge 25 - 20 h
Max Besora / Clara Fontanet
Cava Alfons XIII de Bodegues Torres
Carrer del Comerç, 22
dilluns 26 - 20.30 h
La filosofia poètica de Maria Zambrano
Elena Laurenzi
Sala dels Trinitaris. Carrer de la Font, 43
dimarts 27 - 20.30 h
Darrereelsulls tot és poesia
Sessió de Videopoesia
VirusNetCafè. Carrer del Dos de maig, 34
dimecres 28 - 20.30 h
Marius Serra / Matthew Tree
Sala d’actes de l’Escorxador
Carrer de l’Escorxador, 19-21
dijous 29 - 20.30 h
cançongs: miTchel & co.
Guillem miTchel
(cançons, veu i guitarra),
Núria Grima (violí i veus),
Narcís Corominas
(arranjaments i piano)
El Forat del Pany
Carrer del Pati del Gall, 11
divendres 30 - 20.30 h
Lluís Solà / Jordi Vigueras
La Xampanyeria del restaurant
La Palma. Carrer de la Palma, 18
dissabte 31 - 20 h
Enric Casasses
Sala de Plens del Consell Comarcal
entrada pel carrer Sant Julià
Organitza k poetika: eskamot kultural, en conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, i amb tot l’agraïment a Joan Anton de Gràfiques Imprès-Ràpid, Tona de Copiflash, Montse de la Botiga del Parquet, Pau del restaurant cim, Jose + Pepi i Miquel d’El Forat del Pany, Raimon del VirusNetCafè, Bodegues Miguel Torres, Vinseum, Palmadotze Galeria d’art, l’Escorxador, restaurant La Palma, Cal Noi-Noi, Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca i Unitat de Serveis de l’Ajuntament de Vilafranca, El 3 de vuit, L’Extra, La Fura, El Punt Diari, El Cargol, Ràdio Vilafranca, VTV, Cadena Ser, Jordi Tolosa i Lola Mas, Olga Sogas, Antònia Rovira, Eva Delriu, Jordi Calvet, les nenes...
i al públic, que des de sempre i per sempre ha estat i estarà al nostre costat.
divendres, d’octubre 09, 2009
Dibuixos d'arquitectura
estudi de la façana de El Corte Inglés de plaça CatalunyaElias Torres i José Antonio Martínez Lapeña, 1986
Carme Pinós i Enric Miralles,avantprojecte d'un CAP a La Llagosta, 1986
concurs del parc de l'Escorxador,Joan Roig, Enric Batlle i Olga Tarrassó, 1981
concurs per a l'amplicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Josep Alemany i Josep-Emili Hernández Cros, 1976
Pere Riera, Dani Freixes, Vicente Miranda, Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens,escenari i ordenació del Canet Rock, 1975
Ascensión de Ocaña al Reino de los Chulos,Nazario, 1984
dimarts, de setembre 22, 2009
dijous, de setembre 17, 2009
dimarts, de setembre 15, 2009
50 samarretes
L'Oriol i el Pere Nubiola han penjat a la seva web 50 fotos de 50 samarretes fetes durant la Diada. Interessant repassar-les.vist a Vilaweb.cat
dissabte, de setembre 12, 2009
dimarts, d’agost 25, 2009
Andrea Palladio al Caixafòrum
la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria
No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.
Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.
Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.
Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.
És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.
Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.
És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.
L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!
dijous, d’agost 13, 2009
Impressions
Dimecres tarda, recorregut des de l'estació del Liceu, carrer de la Boqueria, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer Llibreteria, plaça de l'Àngel, carrer Corders, carrer Carders, plaça de Sant Agustí Vell, carrer de Portal Nou i passeig de Lluís Companys.
Va ser una impressió meva o la sensació de que era l'únic català que caminava per aquells carrers era certa?
dissabte, d’agost 08, 2009
Esborra la foto!
Kino International (1961-1964)La llum era magnífica i vaig agafar la càmera per fotografiar el vestíbul de la sala de cinema. Un home i una dona asseguts a uns metres d'on em refeia es van començar a mirar i a xerrar entre ells, no havien arribat plegats però es notava que es coneixien. De cop i volta l'home es va aixecar i va venir cap a mi senyalant la càmera, i em va semblar entendre que volia que esborrés la foto immediatament. Li vaig fer entendre en anglès que no l'havia fet, i al cap d'una bona estona al veure que no ens enteníem ell va tornar al costat d'ella, mirant-me de reüll de tan en tan.
Els podeu veure asseguts, no van entrar a la sala quan la pel·licula va començar, continuaven xerrant. Vaig desaparèixer discretament amb el dubte de si eren amants furtius, espies o qui sap què. No vaig esborrar la foto.
diumenge, de juny 21, 2009
dilluns, de maig 18, 2009
dimarts, d’abril 14, 2009
La República del 14 d'abril
"Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos."
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, cap. 14
(gràcies Anna!)
divendres, de març 20, 2009
diumenge, de març 15, 2009
Barcellona
Demanar asiago a certes botigues, i sàpiguen de què els parles; poder escoltar sovint òs molt obertes en converses caçades al vol pel carrer; veure pel·lícules que cada cop s'allarguen més a la cartellera; escoltar concerts de músics que fins fa uns anys rara vegada trepitjaven els escenaris nostrats; remenar llibres a les cada cop més llargues llistes de novetats i de fons que tenen moltes llibreries; gaudir pel carrer d'una certa manera de vestir i de calçar inimitable; beure spritz i no morir enverinat; comprar la Repubblica el matí del mateix dia ... Si trobés on fessin cappuccini com déu mana, i sabés on comprar speck, la felicitat seria gairebé absoluta en aquesta Barcellona cada cop més intensa.
Tot això ho pensava fa uns dies al Bikini, on descobria i escoltava per primera vegada a Daniele Silvestri, gaudint de la seva música totalment envoltat de súbdits transalpins. El músic va fer una enquesta als assistents, i més de la meitat portaven més de 5 anys vivint a Barcelona, vivint a Barcellona.
dimecres, de març 04, 2009
dilluns, de març 02, 2009
Geografia desfeta
Els matins dels dilluns la Granja Viader tanca, i quan faig visita al Col·legi d'Arquitectes de la plaça Nova he de tirar de les alternatives si vull esmorzar dolç. Avui després de visar un parell de coses i recollir el darrer número de Quaderns, he baixat amb la Irene pel carrer del Pi cap a la plaça de Sant Josep Oriol. Xerrant distretament ens hem trobat a la plaça, i sorprès m'he girat buscant La Xicra, però no hi era on tocava. Al seu lloc un finestral modern i discret deixava entreveure el doble espai que ocupava l'antiga xocolateria, però de La Xicra ni rastre.
La mutació de La Xicra s'anomena Bready, la pissarra exterior anuncia esmorzars en algunes llengües civilitzades, i a la pissarra interior hi he llegit colazione, directament en italià. Les taules i les cadires són les mateixes, i crec que han refet aquella escala de fusta estreta i torta que tantes vegades he pujat. El color blanc cobreix el marró vermellós de l'obra vista, i aparentment segueix sent una xocolateria ja que els croissants, les ensaïmades i les magdalenes fan bona pinta al costat d'una màquina (italiana) de fer xocolata. La barra és nova, metàl·lica, i no varia la disposició anterior. El finestral permet veure millor el carrer i tenir més claror a l'interior. És però no és.
La cambrera que ens ha atès no entenia el català, i rient ha comentat que algunes paraules com tallat si que les entenia. La Irene ha acabat parlant directament amb ella en italià. He demanat xocolata desfeta i melindros, i m'han servit una xocolata excessivament líquida i dos melindros minúsculs. Al moment de pagar a la barra he preguntat a l'altra noia quan feia que havien canviat el local, i m'ha respost ràpidament amb un accent sudamericà (la Irene deia que era eslau) que només havia entès local. M'he assabentat que la Xicra va traspassar el mes de juliol, i m'ha preocupat saber que després d'haver passat moltes vegades pel davant, me n'adonés gairebé sis mesos després.
Un cop al carrer he sentit com si m'haguessin arrencat alguna cosa. Quan vaig passar un any baixant a ciutat per curar els fongs, les tardes a La Xicra eren el premi a la paciència d'una malaltia llarga i dolorosa. M'agradava travessar el carrer i posar el nas als aparadors intemporals de la botiga de joguines (serà la propera víctima?). Berenar allí sovint em va permetre descobrir els plecs de la ciutat, passejar sense pressa pels carrers, i dibuixar lentament al meu cap una nova geografia.
Com bé descriu Bernardo Atxaga en un dels contes d”Obabakoak”, tots acabem amarant els llocs de la nostra memòria, i on uns només hi veuen uns arbres, d'altres hi veuen les festes que hi han viscut a la seva ombra. A La Xicra quan hi menjava xocolata hi veia l'infant que descobria el món mercès a una malaltia. Avui aquest record s'ha esvaït i al sortir al carrer he sentit una certa buidor, l'estranya sensació de que l'íntima geografia personal ha perdut una altra referència.
divendres, de febrer 13, 2009
Territori de combat
Aquesta és la foto del desnonament de qui no ha pogut pagar la hipoteca, i ha perdut la casa on viu.
dijous, de febrer 12, 2009
El torn del Norman Foster
el Millenium bridge de LondresFoster poder és la figura més important de l'Olimp arquitectònic dels darrers anys. Els seus edificis s'han escampat arreu del món, convertint-se en icones de moltes ciutats. S'ha de reconèixer el seu bon ofici en projectes com el pati del British Museum a Londres, la cúpula del Reichstag a Berlín, la Torre de Collserola de Barcelona o el Carré d'Art de Nimes. La seva obra és sòlida i coherent, en certs aspectes innovadora, tot i que ha hagut de competir amb l'esbojarrada cursa cap enlloc de l'arquitectura epidèrmica, de l'arquitectura espectacle, de l'arquitectura icònica d'aquests darrers anys que ho ha amarat tot.
Seria interessant que la crisi d'aquesta manera de fer arquitectura serveixi per redefinir el futur immediat d'una professió que ha deixat de banda la seva vessant social per endinsar-se en el món de l'espectacle.
dimecres, de febrer 11, 2009
De vagues i mestres
Tinc ganes de llegir el llibre del Mestre Luri per veure si puc entendre una mica millor el món de l'ensenyament. Fa massa temps que em sento perdut, i és que em sorprèn veure el consens que tenen la majoria dels estudis fets a Europa, on es constata que el nivell de l'escola catalana és dolent.dilluns, de febrer 09, 2009
Arquitectura en flames
el projecte de l'OMA
l'incendiAquests anys esplendorosos han estat també els de les arquitectures epidèrmiques, buides, voluptuoses i extremadament cares que han portat al cim a un grapat d'arquitectes que han estat divinitzats en vida. Arquitectes que han parit artefactes inútils, publicats a tot color en revistes setinades, i que tothom anhelava com a símbol de les seves ciutats, de les seves corporacions.
He pensat en totes aquestes coses quan aquesta tarda he pogut veure les primeres fotos de l'incendi d'un dels edificis de la Televisió Xinesa construïts a Beijing seguint el projecte del Rem Koolhaas (Office for Metropolitan Architecture), un dels grans provocadors dels darrers anys, rei de les escoles d'arquitectura mercès als seus llibres hipnòtics.
L'incendi podria simbolitzar l'inici de la fi d'un període en què l'arquitectura s'ha convertit en un espectacle de llum i de colors, lluny de les necessitats de les ciutats , i que ha caigut presoneradel narcisisme dels seus clients i de la divinització dels arquitectes. Serà aquest el foc purificador de tota una època?
dimarts, de gener 27, 2009
Auschwitz, 27 de gener de 1945
(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
dijous, de gener 22, 2009
22 de gener, 70 anys
dimecres, de gener 21, 2009
Pigs on the wind
dilluns, de gener 19, 2009
Life vest under your seat
I sincerament, si sobrevolem algun mar o oceà tinc poca fe d'un possible amaratge que acabi bé, per tan em distrec fixant-me en la vergonya que passen les hostesses novelles que ens fan classes de com posar-se un artefacte cridaner, i crec que no massa útil en certes circumstàncies.
Pensava tot això quan vaig veure els passatgers de l'avió amarat de U.S. Airways esperant tranquilament sobres les ales de l'avió que encara flotava a que els anessin a rescatar els remolcadors i vaixells que navegaven pel riu Hudson. Molts no el portaven, d'altres si posats de qualsevol manera, i està ben clar de que el quart passatger de la foto inferior es va saltar algun pas de la classe pràctica feta uns minuts abans.
dilluns, de gener 12, 2009
Perdre el nord
divendres, de gener 09, 2009
La solidaritat mata - Francesc Orteu - Avui
La Guerra dels 60 Anys. Si acabés avui, aquest hauria de ser el nom d'una guerra que va començar el 1948 i que ja té un guanyador, Israel, i un perdedor, Palestina. No cal allargar-la més.
Quan l'autovia que uneix Tel Aviv i Jerusalem deixa la plana i enfila les muntanyes, encara es poden veure les carcasses de vells vehicles militars. Hi han estat deixades per un motiu evident: fer recordar la fragilitat del nou Estat. Aquest sentiment, de fragilitat, sobta molt quan parles amb israelians. Ells se senten febles malgrat que, vist des de fora, l'Estat israelià és una potència militar imbatible. Per contra, els palestins, recolzats pels països àrabs i una molt més que favorable opinió pública europea, tendeixen a sentir-se plens de raó.
I ara podem continuar parlant de sentiments, o fer precioses argumentacions morals, però s'oblida sovint que es tracta d'una guerra, és a dir, d'una demostració de força, i en aquesta guerra que dura seixanta anys ja han tirat la tovallola enemics com Egipte o Síria. Queden, això sí, els palestins.
¿És imaginable la desaparició de l'Estat d'Israel? ¿No queda ja ben clar que els palestins han perdut definitivament una part important de la seva terra? No pregunto si és just, pregunto si no és un fet militarment irreversible.
Els catalans, per exemple, som ben lliures de creure que un dia serem independents. Somniar no costa res. El somni, però, començarà a tenir un cos el dia que pensem que el podem assolir militarment.
Per algun motiu, el pragmatisme que hauria de fer entendre als palestins que Israel és un fet inevitable, no és majoritari a Gaza. Hamàs va vèncer en les eleccions a Fatah, que sí que reconeix l'existència de l'Estat hebreu. En conseqüència, es pot afirmar que l'actitud desafiant de Hamàs va ser decidida democràticament, malgrat que els palestins saben que la resposta israeliana sol ser brutal. És per això que la solidaritat amb la causa palestina em sembla cruel. El poble palestí no se la mereix. Imaginem un combat de boxa. Dos púgils s'enfronten amb duresa i el més feble cau a terra desfet. Hi ha, però, a la grada, qui el segueix animant. "Aixeca't, estem amb tu, resisteix", li diuen. I el boxador s'aixeca, torna a rebre i torna a caure.
Veig manifestacions arreu d'Europa, amb fotos de nens morts per l'exèrcit israelià, i afirmo que qui sosté la foto és també culpable de la mort que denuncia, ja que la seva solidaritat encoratja el poble palestí a perpetuar una guerra que, sobre el terreny, fa dècades que està perduda.
Francesc Orteu
Entrades
