Evolució del preu de l'habitatge als EUA

Diuen que tot allò que passa als Estats Units tard o d'hora arriba a Europa. Mirant aquestes gràfiques de l'evolució del preus de l'habitatge em pregunto que passarà quan aquests descensos vertiginosos arribin al paradís del totxo.

font: Libertad Digital

Europa 2008

Un carrer de Girona, un pub irlandès ple, la BBC al televisor, a la pantalla el darrer partit del torneig Sis Nacions de Rugby que enfronta a Gal·les i a França, quintos San Miguel, pintes Guinnes, renecs en francès, ànims en anglès, converses en italià, comandes en català.

Barba Corsini (1916-2008)

Descobreixo a la pàgina de les esqueles de La Vanguardia d'avui que s'ha mort el Francisco Juan Barba Corsini, un dels grans arquitectes catalans del sXX, i que com Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí o Cèsar Martinell va nèixer al Camp de Tarragona.

Aquest singular arquitecte va revolucionar l'arquitectura barcelonina dels anys 50 amb els magnífics àtics construïts als safareigs de La Pedrera (malhauradament enderrocats per a poder-hi fer la sala d'exposicions) o de l'extraordinari edifici d'habitatges Mitre, just al davant d'on s'aixecava l'antic camp de l'Espanyol. També és el responsable d'alguns dissenys de mobiliari que ja s'han convertit en clàssics. Descansi en pau.

"Aquesta (l'arquitectura) és una professió afortunada: amb entusiasme i paciència és una bella dedicació. Però no és una feina per guanyar-se la vida. Hi ha moltes altres maneres de guanyar-se còmodament la vida. Aquesta és una manera de buscar-se responsabilitats. Com els metges. Només que els metges s'ocupen de l'home per dins i nosaltres ho fem per fora... Aquesta és en definitiva i de forma tan global com vulgueu, la nostra funció"

F.J. Barba Corsini

Reflexions electorals (blog in progress)

8
IC i Erc van deixar clar abans de les eleccions que donarien suport al PSOE. Aleshores perquè votar succedanis si es pot votar l'original?

7
Diumenge, quan la derrota encara era fresca i desoladora, surt l'Uriel Bertran dient que la solució al gran desgavell és més sobiranisme. La solució? Crec fermament que les discussions sobre el sobiranisme importen tan sols a una minoria, la gran majoria cerquen respostes a d'altres temes. Tot aquest debat estèril sobre el sobiranisme, el dret a decidir, l'independència... ha estat un llast terrible per a Esquerra perquè ha arraconat la discusió sobre propostes properes a la gent.

6
Si Catalunya no formés part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria simple
Si Catalunya i Euskadi no formessin part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria absoluta.

5
Aquestes eleccions confirmen que votar una opció o una altra té alguna cosa d'irracional, impulsiva, poc reflexiva.

4
El partit de la Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia ha aconseguit un escó per Madrid. Han plantat la llavor i l'arbre creixerà fort i robust amb els 300.000 vots rebuts. Al Congrés entra un partit desacomplexat, d'esquerres i espanyolista, que amb el temps substituirà el paper de comodí que fins ara havien tingut nacionalistes bascos i catalans. Temps al temps.

3
Puigcercós plega com a Conseller de la Generalitat per poder-se dedicar al partit, i poder preparar el proper Congrés previst per al juliol. Un altre exemple de la manca de seriositat que ha demostrat els darrers temps Esquerra?

2
Ni La Vanguardia, ni l'Avui, ni El Periódico, ni El Punt, ni El País, ni Público, ni la Razón, ni El Mundo, ni l'ABC ... mostren a les seves pàgines web els vots en blanc. No entenc el perquè.
Espanya - 284.868 (1,12% - 2008 / 1,56% - 2004)
Catalunya - 57.186 (1,54% - 2008 / 0,89% - 2004)

1
"El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura."

Enric Juliana - La Vanguardia

El Quadern Gris

Coincideixen els qui l'han llegit que El Quadern Gris és un dels millors llibres del sXX, una meravella escrita i reescrita pel gran Josep Pla. El Quadern Gris és un dietari que descriu el periode vital de l'autor entre els anys 1918 i 1919.
Publicat i republicat en nombroses edicions, ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell ha posat en marxa una interessant iniciativa per celebrar els 90 anys del seu inici, publicar El Quadern Gris tal com si fos un blog d'internet, fent coincidir les dates del dietari amb les dates de la seva publicació al blog. I ja que El Quadern Gris s'inicia el 8 de març del 1918, avui 8 de març del 2008 es posa en marxa aquesta fresca iniciativa.

Me n'oblidava, si us voleu subscriure, cada dia rebreu un correu-e a la vostra bústia amb les reflexions escrites pel Josep Pla tot just fa 90 anys.

Que gaudiu de la seva lectura!

Ja he votat

Quin desencís per una campanya electoral inacabable, esgotadora. Quina mediocritat de candidats i de propostes, quin horitzó tant gris i pastós ens espera sigui quin sigui el resultat del diumenge.

Miro més enllà, als Estats Units, i sento sana enveja quan els qui no són encara candidats a la presidència lluiten per aconseguir el vot dels electors. I per poder-se'ls guanyar fan propostes, debaten, es mullen, lluiten per convèncer i fer-se conèixer en una carrera de fons a la que tan sols hi poden participar els més ben preparats.

Aquí una vegada més els aparells dels partits han escollit mediocritat, personatges grisos que no sabem d'on venen ni cap on van. No són els millors. Les butlletes estan plenes de noms que representen persones invisibles ja que el que més importa són les sigles, el partit, l'organització burocràtica (una altra més en un país burocratitzat fins al paroxisme) que manté milers de sous collats per la disciplina del partit.

Vull escollir, votar els qui cregui millors, a persones que vinguin a guanyar-se el meu suport, que expressin lliurement les seves idees, que em convencin. Vull conèixer els candidats que es presenten per la meva comarca, i saber què faran al Parlament, al Congrés, al Senat, poder-los veure, demanar, suggerir, exigir i felicitar.

Ja he votat per correu, però ho he fet perquè és un dret al que no renuncio (excepte quan un buròcrata del consolat de Roma m'ho va impedir), pas perquè estigui convençut de qualsevol de les propostes que es presenten. Miro als Estats Units que una altra vegada ens estan donant una lliçó, i miro amb curiositat el fenomen que emergeix a Itàlia de la mà del Walter Veltroni, seria possible aquí?

Josep Palau i Fabre

S'ha mort aquest matí un dels poetes que més m'estimo. La seva poesia està plena de vida, arriba molt endins, i el pas dels anys li ha donat un aire intemporal, etern. Haver escoltat la seva veu recitant és una experiència meravellosa que he desat curosament a la meva memòria. Avui sóc una mica més orfe de bellesa. Descansi en pau.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

D'ametllers i mimoses

La blancor dels ametllers arriba sobtada, anuncia que el fred més viu ja és fora tot i que sempre hi ha fredors d'última hora que sorprenen aquestes flors agosarades. No fa pas massa anys la vall del Riudebitlles es tenyia de blanc, però ràpidament l'ametller ha estat substituït per la vinya, i el marró hivernal continua més enllà dels primers esclats dels colors.
Pensava això dissabte quan camí de Santes Creus, pujant per Pontons i baixant cap a Valldosera, el paisatge es va transformar, vam passar de les omnipresents vinyes recargolades a un mosaic de cultius on el verd dels cereals novells i el blanc dels ametllers contrastaven entre garrofers i oliveres.
I si l'ametller lentament va desapareixent, les flors grogues de la mimosa de mica en mica van puntejant el paisatge amb el seu color cada cop més esplèndid. Se'n veuen moltes, cada cop més, i ho envaeixen tot amb el seu perfum intens.

El 20 de febrer, Ave

El 20 de febrer el tren d'alta velocitat finalment s'aturarà a Sants, però seguirem sense poder anar nord enllà, seguirem ferroviariament confinats en aquesta península asfixiant que viu d'esquena a Europa i on a les estacions és impossible llegir noms de ciutats sovint impronunciables que inviten a ser descobertes.

El 20 de febrer podrem anar a Madrid, i d'allí cap a Valladolid, a Córdoba, a Sevilla o a Màlaga, però seguirem sense poder anar a Montpeller, a Nimes, a París, a Londres, a Amsterdam, a Torí i a tants altres llocs que des de fa un parell de segles estan units pels camins de ferro.

Qui n'ha begut ...

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
(...)

Mishima - Qui n'ha begut

Mishima

No m'imaginava que superés les audicions reiteratives de "Matem els dimarts i els divendres" del gran Quimi Portet, i el "Coser i cantar" dels Antònia Font. Però des de fa unes setmanes no puc passar sense ""Set tota la vida" dels Mishima, quina meravella!

Castellet a La Contra

"La vida es un sinsentido"

Josep M. Castellet, crítico literario

VÍCTOR-M. AMELA - 18/01/2008

Tengo 81 años. Nací y vivo en Barcelona. He hecho siempre trabajo editorial, y he escrito crítica literaria, dietarios y memorias. Soy viudo desde hace cinco años. No he tenido hijos. Soy de izquierdas. Soy ateo. Una fuerza atraviesa el mundo: el mal. Propugno la infidelidad

¿Cuántos libros ha leído usted en su vida?

No sé, algunos miles. Y no computo los originales que se me caían de las manos en la editorial o en los premios de los que fui jurado, claro...

De profesión, lector. Y para evadirse de un trabajo así, ¿qué hacía?

Leer novelas policiacas malas.

¿Qué libro le convirtió en lector?

De niño leí a Salgari, Verne, Doc Savage, aventuras... Empecé a leer sistemáticamente en el instituto: un grupo de amigos intercambiábamos libros, bien escasos en los 40.

¿Ha robado libros?

Sí. Retengo una colección de Dau al Set de un amigo…

¿Qué libros le conformaron?

Los que leí durante mi reclusión en el sanatorio de Puig d´Olena, a los 23 años.

¿Qué le pasó?

Tuberculosis. Tuve que permanecer aislado, solo. Cada quincena me traían un lote de libros y devolvía los anteriores.

¿Quién se los proporcionaba?

Mi familia y mis amigos Barral, Sacristán, Ferrater, y otros... Tenía tiempo de leer libros de gran calado, extensos...

¿Cómo sabemos que un libro es bueno?

Si su autor te transmite una visión del mundo peculiar, y lo logra mediante el estilo, la forma. La forma como fondo... La mayor parte de los escritores no lo consigue ni lo conseguirá nunca. ¡Así son las cosas!

¿Qué consejo daría a un joven escritor?

Fíjate en el escritor que más te guste y pugna por escribir mejor que él. ¡Si fracasas, que el fracaso contenga grandeza!

Usted podría haber escrito más...

Quedaré como el hombre que podría haber escrito más. Los de mi generación dilapidamos tantas horas y energías en agitación político-intelectual en la clandestinidad...

¿Se arrepiente?

Hubiésemos sido más útiles a nuestra colectividad dedicando ese tiempo a nuestra actividad creativa, intelectual o artística.

¿Le parece haber perdido el tiempo?

Me parece que la vida es un complot para evitar que hagas nada de provecho.

¿Por qué lo dice?

Obligaciones, compromisos, reuniones, llamadas, citas, comidas, distracciones... Al final, todo te emprenya. Deseas algo que, a la vez, no te concedes. Yo no he sido capaz de liberar tiempo para mí. Y queda cada día una sensación de vacío, de inutilidad...

Lo decía en su dietario de 1973. ¿Y hoy?

Se ha estabilizado esa sensación: señal de claudicación total. La vida no tiene demasiado sentido, así que mejor estar ocupado...

¿En qué?

Todo lo que hacemos no son más que tentativas de evasión de la realidad. A unos nos ha dado por la cultura. A otros, por el sexo, la droga, el alcohol o lo que sea. O por todo a la vez, como a mi amigo Ferrater... ¡Da igual! Son pequeñas satisfacciones, refugios ante lo inclemente que es la vida.

Su amigo Ferrater se suicidó.

Es que el suicidio es la evasión total, definitiva. ¡Le tengo absoluto respeto! Me niego a escrutar las supuestas razones de un suicida: sólo a él le pertenecen, y es imposible que nosotros podamos dilucidarlas.

Pese a todo, ¡la vida es interesante!

La vida es un sinsentido. Es extraña, no se entiende. De niño vi a unos tipos sacar imágenes de una ermita y quemarlas. No entendí lo que vi. Y aquella primera sensación de extrañeza la he tenido ya siempre.

¿Y qué me dice de tanta gente buena que hay en el mundo?

Esa bondad aislada no compensa una fuerza que atraviesa el mundo: el mal. Como explica Isaiah Berlin en El fuste torcido de la humanidad, algo no ha funcionado en la humanidad. Todos lo sabemos, por mucho que intentemos disimular.

¿Cuál ha sido su estímulo para vivir?

Intentar lo imposible. Hacer algo que esté más allá de tus posibilidades. ¡Ese es el único estímulo posible! El resto es irrisoriedad vegetativa. Haz: haciendo, te haces.

¿Con qué éxito?

Yo he combatido el sentimentalismo cósmico, toda fidelidad inmutable a personas, hábitos, objetos, ideas, pensamientos... Propugno una ética de la infidelidad: pese a mi escepticismo, yo quiero participar del devenir del mundo, y eso exige evolucionar.

¿Ha roto con amigos, ideas, cosas...?

Sí. Y es doloroso. ¡Pero hay que hacerlo! Lo que se acaba, se acaba. Con todo respeto para el dolor de las personas: el dolor es componente insoslayable de la vida.

Castellet, convendría alegrar esto...

Es mejor saber que las cosas son así. Yo acepto, para empezar, que el inconsciente está ahí, que es un conglomerado de fuerzas no racionales que me impele a hacer ciertas cosas, convénganme o no.

¿Se ha psicoanalizado?

Lo pretendí a los 47 años, en 1973, pero un amigo psiquiatra me aconsejó que, a esa edad, era ya preferible dejarlo correr: me advirtió que toparte a esas alturas de la vida con tu catástrofe interior... puede empujarte al suicidio.

Vaya, acabo de llegar a esa edad, así que mejor lo dejo correr, ¿no?

Sí. Vaya haciendo cositas, esas pequeñas satisfacciones... Haga lo que haga, el mundo seguirá yendo mal, ¿eh? El mundo siempre va mal. Siempre. Pero va.

En minoría

En 1973, Castellet se sometió a la disciplina de escribir un dietario para vivir en propia carne este género que Pla hizo brillar. Ese Dietari de 1973 (Ed. 62) quedó sepultado entre sus papeles. Ahora acaba de aflorar. Asombra la lucidez de sus juicios, formulados en días densos y tensos. Supo admitir públicamente estar equivocado, supo abandonar el realismo social para proclamar que sólo la libertad de los poetas (Nueve novísimos)puede determinar qué es la poesía. Y escribía ya entonces que Pla había hecho más por el catalán y Catalunya que todos los miembros juntos del jurado que le negaba el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, entre los que Castellet quedaba siempre en minoría.

Un milió de pisos per vendre

He llegit que si les coses no canvien, a finals del mes de març a Espanya hi haurà un milió de pisos buits nous per vendre. Un milió són mil vegades mil, una xifra astronòmica, immensa, inimaginable, el mític kilo del Cordobés, la de la manifestació rodona baixant pel passeig de Gràcia, la manera de pensar en pessetes de la majoria, una xifra màgica, rodona.

Un milió de pisos buits és una barbaritat, és el millor exemple de la bogeria on estem immersos, on tothom es pot fer ric de la nit al dia amb el totxo, amb l'especulació, amb la destrucció paisatgística de pobles i ciutats. Una destrucció que ens passarà factura ja que les ciutats s'han fet lletges, amorfes, desiguals, i les muntanyes i les costes han estat triturades, desfigurades, perdudes poder per sempre.

El resultat d'aquesta febre que ningú ha sabut ni ha volgut controlar són persones hipotecades de per vida, i un milió d'habitatges nous buits.

Sobre l'aristocràcia

"No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectiu que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera."

Toni Ibañez
"Entrellum"

Canvis

Em costa acostumar-me als canvis sobtats, a veure quin dia m'oblidaré de posar 2007 als papers escrits a mà ...

Boníssimes festes !!!

estació Milano Centrale, Llombardia

h i v e r n

Dueville, Véneto

hivern - inverno - winter - invierno - hiver

.

Camins (Kavafis, Machado ...)

carretera de Sant Sadurní d'Osormort a Sant Julià de Vilatorta, a les Guilleries

.

Sóc un delinqüent

Si, sóc un delinqüent ja que avui s'acaba d'aprovar una llei on davant del dubte, prefereixen condemnar-me a pagar abans d'assegurar-se si sóc o no innocent.

Resulta que a partir d'ara cada vegada que compri cds per a la feina, un disc dur per fer còpies de seguretat o una memòria usb per portar els documents de la feina o la música dels meus cds adquirits legalment, hauré de pagar una multa perquè avui han decidit de que pel sol fet de comprar qualsevol d'aquests productes em converteixo en un delinqüent de forma immediata.

El més trist és que aquest atracament servirà per omplir encara més les arques d'un grup de bandolers anomenat Sgae que obliguen a tothom a pagar (amb la connivència del govern), però no aclareixen què fan després amb els diners que arriben de forma copiosa.

Són un simpàtic grup de gent que han pressionat perquè avui un servidor i milions de persones més ens convertim en delinqüents. Em pensava que tothom era innocent fins que es demostrava el contrari, però resulta que aquests "creadors" han aconseguit donar-li la volta a un dels pilars de la nostra societat.

Sóc un delinqüent!

Turisme

"(el turismo) lleva a gente que estaría mejor en su casa a sitios que estarían mejor sin ellos"

Quimi Portet
La Vanguardia
4 de desembre de 2007

Panells informatius

estació de Vicenza, Véneto

M'agrada mirar els panells informatius de les estacions i imaginar mil viatges, llegir noms de ciutats desconegudes, veure el trànsit dels passatgers que ens creuem un instant abans de repartir-nos pel món.

Coser i cantar

Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

Vaig arrufar el nas perquè no conec cap grup o solista que se n'hagi ensortit massa bé al passar les seves cançons pels filtres orquestrals. Penso en l'horrible Serrat simfònic o en alguns experiments amb les cançons dels The Beatles per posar un parell d'exemples de músics que m'encanten.
Però vaig escoltar a les ràdios fragments d'Alegria, d'Amazones a sa lluna ... i la curiositat i la sorpresa van predominar per damunt de les meves reserves.

Dijous vaig passar per Castelló a buscar el darrer cd dels Mishima (quin gran disc l'anterior "Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa"!) però no el tenien. La portada del "Coser i cantar" em va cridar l'atenció, vint euros, dos cds amb vint cançons (mancava Love song!) i un dvd amb clips i imatges del grup eren un bon preu i me'l vaig firar tot i les reserves simfòniques. Un cop al cotxe vaig posar el primer cd, quina arrencada tant meravellosa amb Mecanismes, quina continuació amb Tokyo m'és igual, i quina lligada tant sublim d'Alegria amb Vitamina sol. I així fins a acabar amb les vint cançons, amb les vint joies d'un disc sensacional.

La meva reserva pel simfonisme dels Antònia Font s'ha esmicolat, porto tres dies gaudint d'una pura meravella, d'un treball lluminós que millora i dóna una nova dimensió a un grapat d'excel·lents cançons, un magnífic "grans èxits" de deu anys de música sorprenent.

Antònia Font simfònics? Marededeusenyor!

Ítaca?

Comprendre

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

"Incerta glòria"
Joan Sales

Perdre amb el canvi

Després de la invasió

Baixo per Balmes i veig que al portal d’on vivia el Valentí hi ha un cartell anunciant que un pis es lloga. Nosatàlgia. I sovint no sabem què fer-ne, de la nostàlgia. És així que prenc nota del telèfon i es tracta efectivament del pis del meu poeta. La informació que no coneixia és que quan el Valentí el deixà fou allà on Pasqual Maragall hi instal·là la seva oficina provisional d’expresident de la Generalitat. Santa Maria dels estels! El cel clama venjança! Cal una reconquesta immediata dels espais sagrats que els heretges profanaren. Quedem amb la noia que m’atèn la trucada que l’endemà podré vistar-lo. Després de la invasió encara hi queden paraules ben posades, una dignitat en les parets i en l’aire que cap mal pas no ha pogut agenollar-la. Ens trobàvem quasi sempre als restaurants, amb el Valentí, no érem gaire de fer-nos visita a casa. Però sovint quan parlàvem per telèfon em deia que era a l’habitació o a la biblioteca o a la sala i ara hi passejo i és com resseguir amb la punta del dit el relleu d’aquelles converses. Tot és buit i hi ha eco però en aquest armariet hi guardava els seus llibres i aquí hi tenia la taula d’escriure amb el bust de Churchill. Àuria mítica desnonada. Where have you gone, Joe DiMaggio? A nation turns its lonely eyes to you. De vegades passava amb el taxi a recollir-lo a casa. Quan plovia i costava de trobar-ne. “Bon dia. A Via Veneto, siusplau. Gràcies”. Eren les úniques ocasions que em posava corbata. Demano a la noia que em deixi sol i se'n va. Dobles vidres als finestrals per combatre el soroll infernal de Balmes. Potentíssim aire condicionat. Aquí hi havia el sofà i alguna vegada havíem pres xampany mentre esperàvem l'hora de sortir a sopar. El passadís és llarg, hi havia prestatges i llibres. Es fa l'hora de marxar. Després de la invasió una idea de civilització ha tornat a recórrer la teva casa.

Salvador Sostres
Avui
dijous 18 d'octubre de 2007

L'article va aparèixer el mateix dia que l'Albert Boadella anunciava que Els Joglars no tornarien a actuar mai més a Catalunya . Saber que Valentí Puig ha deixat Barcelona i que no podrem gaudir més dels magnífics espectacles d'Els Joglars, són dues molt males notícies.

I crec que si al Valentí Puig l'ha de substituir el Víctor Aleixandre, i a l'Albert Boadella el Joel Joan, mal anem a Catalunya. Un finíssim escriptor i un excel·lent director per un lamentable pamfletari i un actor amb incontinència verbal.

Segueixo pensant en les paraules de Voltaire ...

Kinzena Poetika 2007

arriba la tardor,
arriba l'octubre
arriba la Kinzena Poetika!!!

Coincidències raonables? El Nou Camp Nou

Allianz Arena, Munic
Herzog & de Meuron

projecte 2002

estadi olímpic, Beijing
Herzog & de Meuron

projecte 2003

estadi FC Barcelona
Foster & Partners
projecte guanyador 2007

Coincidències raonables?

Tardor

“Els calendaris tenyeixen de vermell les dates més assenyalades, però hi ha altres dates més íntimes, més personals, més discretes, que no per no pertànyer a la primera divisió no hem de celebrar.
Per exemple, el dia que ens vam conèixer, el dia que deixarem de fumar, el dia que finalment ens vam matricular a anglès o apuntar al gimnàs. Dates potser menors però imprescindibles com la d'avui, que després de molts mesos d'avarques i peu nu he tornat al calaix dels mitjons. I potser vostè que m'escolta haurà girat un pelet més cap a la dreta l'aixeta de l'aigua calenta a l'hora de la dutxa. I un tercer al restaurant ha renunciat a la fredor glacial del gaspatxo per refugiar-se en el si però no d'una cremeta tèbia de verdures. I el previsor ja ha trucat al de la calefacció perquè la repassi, i ves a saber si avui soparem encara a la terrassa, perquè saben, ja és tardor.
I tardor vol dir una Andorra entre gelat i torró, entre llana i nuesa, entre els fanalets de verbena i els llums de Nadal. I vol dir també un lent esblanquinament de la pell a l'espera del sol de neu. Els aparadors ja ens conviden a l'octubre, i per l'aire ronda un presagi de ceps, rovellons i ous de reig. Els llibres de text ahir impoluts, ja han superat les primeres lliçons. I els vidres es preparen perquè hi deixem coses dibuixades amb el dit sobre el nostre alè. A l'armari la samarreta cedirà el pas a l'anorac, i d'aquí a pocs dies els diaris ens diran que hem d'avançar una hora el rellotge. I llavors si que darem definitivament per acabat aquest estiu del dos mil set. El de rodalies, el del tauró Miracle, i el de la mort de massa gent maca.
Al llarg de la nostra vida viurem pocs començaments de tardor, posem cent cinquanta com a màxim? Però el miracle és que cada any vivim la memòria dels ja viscuts, i és en aquest moment on aquests tebis dies de setembre són els dies de molts setembres, i la vida sembla eterna.”

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
divendres 21 de setembre de 2007

Xarranca

xarranca a l'interior de la còlonia industrial
de New Lanark (Escòcia)

M'agradava molt jugar a la xarranca amb palets metàl·lics quadrats que lliscaven la mar de bé pel terra del pati, però no aconsegueixo recordar el nom que fèiem servir nantros. Em ve al cap oxis, però no n'estic segur. Hauré de treure la pols a la memòria dels companys de joc.

Seguretat

«On s’engage et puis on voit»
Napoleon



«Tú y yo sabemos que el mundo se adormece por falta de imprudencia»
Jacques Brel davant de la tomba del seu amic Jojo



«No hay atractivo en lo seguro. En el riesgo hay esperanza»
Tàcit



«Une idée qui n'est pas dangereuse ne mérite pas d'être appelée une idée"
Oscar Wilde



gràcies a Javier Ortiz

El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007

Rugby World Cup 2007

Mentre escric aquestes línies Argentina està guanyant a França per 17 a 9 el partit inaugural de la Copa del Món de Rugby que es jugarà a França amb escapades a Escòcia i a Gales.
Vint seleccions intentaran arribar a la final de París del 20 d'octubre en un campionat que es presenta apassionant i obert. A part dels clàssics com Sud-Àfrica, Escòcia, Gales, Nova Zelanda, Anglaterra, França, Argentina, Samoa ... em sorprèn trobar seleccions tals com Portugal, Geòrgia o Romania.

Ara serà qüestió de buscar cadenes que n'informin i que emetin algun partit (s'agraeixen pistes), i sobretot llistar els pubs (s'agraeixen suggeriments) on sigui possible seguir alguns dels partits més importants. I pensar que el dia que vaig arribar a Edinburgh, Escòcia i Sud-Àfrica jugaven un amistós a Murrayfield! Ja se'm feia estrany veure tantes banderes i samarretes sud-africanes anant de l'aeroport cap al centre ...


.

Forth Bridge

De petit tenia un llibre il·lustrat que parlava dels trens del món. En una de les pàgines hi havia un gran dibuix d'un pont immens, fet de milers de barres de ferro que convertien el tren que el travessava en liliputenc. Sabia que era al Regne Unit però amb el temps vaig oblidar on, i de mica en mica va quedar arxivat a la memòria.

M'agraden les grans estructures metàl·liques que els enginyers van aixecar al segle XIX, són obres sinceres, atrevides, bellíssimes, immenses enfront d'una arquitectura que s'havia esgotat en si mateixa i que encara no albirava la revolució de principis del segle XX.
Sempre que viatjo procuro recercar aquestes grans obres en forma de mercats, estacions de tren, ponts, hivernacles ... Recordo la visió del Canal de Suez travessant el desert on els vaixells semblava que naveguessin pel damunt de la sorra, el pont de Brooklyn a Nova York, el preciós mercat del Born, la tardana estació de Milano Centrale, els ponts austers de les línies de ferrocarril catalanes ...

Poc m'esperava trobar-me el pont que em va meravellar de petit als voltants d'Edinburgh, poc m'imaginava que la seva visió fos tant impactant i elegant a la vegada, envoltat d'un paisatge de gran bellesa. La primera visió va ser nocturna, on el vermell que el caracteritza lluïa amb intensitat, la segona va ser un matí clar i lluminós on ressonava cada cop que un tren el travessava, i la tercera va ser dalt del tren que em portava cap a St Andrews, amb els ferros rovellats a tocar. Quina meravella!

"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.

De campanes i vaques

La Cerdanya sin campanas ni vacas

| 27/07/2007 - 16:16 horas
Manuel Trallero
de la sèrie d'articles "Vacaciones con mamá"
www.lavanguardia.es

HOJA DE CALENDARIO: Hace 321 días que Salvador Sostres debe 80 euros en la coctelería "Ideal". Se ruega a sus distinguidos amigos Valentí Puig, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Vicent Sanchis, etc.… a los miembros de la fundación "Catalunya Oberta" y a …

Vamos hacia la segunda residencia, la Cerdanya inodora, incolora e insípida, hacia el parque temático, hacia la Cerdanya de cartón-piedra, un Pueblo Español ficticio, una mentira, un simple decorado, una Cerdanya virtual, un Cerdanya-Barcelona, en dónde se van apagando uno tras otros los soplos de vida, y en donde solo van a quedar unos cuantos nativos dispuestos a inclinarse delante de los colonizadores barceloneses, a realizar la oportuna genuflexión a una pandilla de pijos de platea, a ponerles, en invierno la nieve de los cañones debajo de las tablas de sus esquís y los campos de golf allá donde hagan falta y en medio grúas y más grúas haciendo casas. La última, but not the last, la trae prendida a vuela pluma el periódico "Regio 7" en su edición del pasado domingo. El titular es espeluznante: "Els tocs de les campanes de la Cerdanya enmudeixen per no molestar els estiuejants" "Los veraneantes" es un concepto del paleolítico inferior, no es ni siquiera una clase social es una casta. En los pueblos de mi infancia se organizaban partidos de fútbol entre los miembros de la colonia de veraneantes y los nativos del pueblo. Era una atracción de la fiesta mayor, una de tantas. Solo había un club social, para "los veraneantes" en que no podía entrar los del pueblo, como los negros no podían subir en la parte delantera de los autobuses, en el sur de los EE.UU, reservados para los blancos.

Ahora continúa habiendo "veraneantes" que gozan de prebendas, de privilegios ancestrales, uno de los cuales es hacer callar las campanas de las iglesias. Un privilegio que hasta sólo ostentaba la señora Pilar Manjón cada 11-M. La empresa Rifer S.L. encargada de la instalación y la conservación de las campanas de buena parte de la comarca ha reconocido que si, que efectivamente las campanas no suenan durante la noche, ni dan los cuartos ni dan las horas…porque lo habían solicitado (¿exigido?) los veraneantes. En algunos lugares la desconexión se produce a las nueve en punto, en otros en cambio se alarga hasta las doce de la noche. Pasados los meses de verano las campanas vuelven a funcionar las 24 horas al día sin que ello, por lo visto, cause la menor molestia a los habitantes de estos pueblos.

Pero no es esta la única modificación que exigen los invasores. A los procedentes de la ciudad les molestan las vacas. En ocasiones son los habitantes de los campings, que no suelen ser otra cosa que una forma de barraquismo encubierto, quienes se quejan del sonido que los badajos producen en las esquilas que prenden del cuello de los animales. Es el tipo de persona que habla de "caballos" cuando en realidad casi toda la cabaña excepto algunas machos sementales está compuesta por yeguas que lucen una evidente estado de preñez. Los campistas no pueden dormir y a los habitantes de las urbanizaciones se han quejado de que las vacas desprenden un olor que no es de su gusto. Así que las vacas se han tenido que alejar de los "veraneantes" para no molestar. Esta forma de colonialismo –que es de lo que se trata- va a convertir a la Cerdanya en un erial, un secano sin una sola mancha de verde. Pero lo peor es se va a perder un tipo de vida por aquello tan catalán de que "quien paga manda" Y esos sí que no, mamá.

Proust

gràcies per la foto, Tina

la Pantera Rosa és per a moltes generacions el que la magdalena va ser per a Proust!

Viatjar

Aquests dies de juliol és boi impossible evitar que les converses es centrin en escapades, viatges, ciutats, itineraris, avions ... Reconec que és interessant conèixer les eleccions dels meus amics, coneguts i saludats, i els motius del perquè la Índia, París, Escòcia, el Salvador o Vilanova de Sau. Però l'única cosa que aconsegueixen aquestes converses és la d'encetar les ganes de marxar també, i ja!

Com a bon autònom, controlar el calendari és una tarea titànica, i m'és difícil planejar una escapada amb temps. Però ser autònom també permet buscar mesos més propicis i acollidors, en el meu cas m'encanten les darreres setmanes de setembre, quan les ciutats retornen al seu estat habitual i la tardor s'ensuma arreu. El problema és aquesta espècie de travessa estival on tot s'esgavella i tothom toca el dos, es fa eterna. Paciència estoica que el setembre és aquí mateix!

Temps dolents per a la llibertat d'expressió

"No estic d’acord amb el que dius, però lluitaré fins a la mort per que ho puguis dir"

Voltaire (1694-1778)

- Censurada la portada del programa de la Festa Major de Sant Pere de Riudebitlles perque hi surt una grua.



- Segrestada per un jutge de l'audiència nacional el darrer número de la revista El Jueves

Amagar la mort

Quan la meva àvia va morir tenia sis anys, i després de la cerimònia vaig estar dret a la plaça de l'Església al costat del meu pare, el meu germà i els altres homes de la família, rebent el condol del poble que jo no entenia massa bé què volia dir.

Quan el meu avi va morir tenia deu anys i una altra vegada vaig rebre el condol i les paraules amables dels veïns i parents a la plaça. Després vaig pujar al cementiri amb els meus pares i vaig veure com entraven la caixa al nínxol, i com per fer-ho havien de remenar el taüt de la meva àvia. Un parent va voler obrir la caixa i vaig veure fugaçment l'esquelet emmortallat de l'àvia de la qual m'havien parlat tantes vegades i no vaig arribar a conèixer.

D'adolescent, la Festa Major sempre s'acabava pujant a Sant Jeroni de matinada després del darrer ball a l'envelat, on esperàvem la sortida del sol pel darrere de les muntanyes de l'Ordal. Des del turó veiem al davant el cementiri i la majoria del nínxols plens de noms familiars escrits als marbres freds.

Després he caminat pel cementiri de la Süleymaniye a Istanbul, pel Brion a San Vito d'Altivole, pel de Montjuïc de Barcelona, per la ciutat dels morts d'El Caire, pel cementiri jueu de Cracòvia, per la vall de Josafat de Jerusalem, pel cementiri multinacional d'Alexandria, pel de Verano a Roma, pel jueu de Fes, pel d'Arlington a Washington, pel petit cementiri de Taüll, pel de Portbou a la recerca de Benjamin o pel de Roquebrune per saludar Le Corbusier.

La mort forma part de la vida però darrerament sembla que volem evitar qualsevol contacte amb ella, tapar-nos els ulls per negar que som mortals i ignorar que l'única certesa que tenim al nèixer és que algun dia morirem, i que els que ens envolten també ho faran.

He pensat tot això després d'assistir al dolorós enterrament d'una persona estimada i descobir com el cadàver ha estat invisible la major part d'aquests dies de trànsit. Cap dels deu néts de la morta ha estat present en la cerimònia i en la posterior visita al cementiri de Montjuïc. Diuen els pares que volien evitar disgustar-los, i he recordat orgullós quan amb sis anys estava plantat a la plaça de l'Església com un home més de la família, rebent el condol de la gent.

Avaros y sin embargo suicidas (o la destrucció del territori)

Félix de Azúa

Una vez superado el pueblo mundialmente conocido como La Pera, dejarás a tu izquierda el viejo lupanar amarillo tan chulo como un fotograma de Wim Wenders; entonces tomas a la izquierda por el desvío de Serra de Daró procurando que no te aplaste un tráiler polaco. En el momento de superar la cresta previa al cruce de Foixá, verás que se abre un panorama excelente, sobre todo cuando sopla la tramuntanita y todo luce como en un Memling. Hasta ese momento, el turista ha cruzado poblachones crecidos a velocidad vertiginosa en los últimos diez años, enterrados por naves industriales, almacenes ruinosos, alpendres de Uralita, basura industrial, camionetas oxidadas y chalets de infame construcción para munícipes. Es un tramo abrumador con una vía nacional, la que cruza Celrá y Bordils, siempre atestada gracias a los camiones y a los semáforos impuestos por ayuntamientos que se negaron a permitir circunvalaciones. Son vías de línea continua ideales para el conductor local montado en una moto o en un cochecito con tuning. Te parece estar viendo la publicidad de la tele.

Por el contrario, desde la carretera de Serra, tras el desvío y el descrestar, divisarás un panorama casi intacto, respetable. Los campos ordenados y fértiles se extienden hasta el mar en dameros que sugieren trabajo y riqueza. La línea del horizonte la forman el femenino perfil del Mongrí y las peladas islas corsarias del Estartit. Es un paisaje que da idea de cómo pudo ser el Ampurdán de la invasión napoleónica y de cómo ha sido sistemáticamente machacado por todos los gobiernos (fascistas, nacionalistas, socialistas, conservadores o secesionistas) y por todos los ayuntamientos en sus complicados apareamientos, hasta hacerlo desaparecer. La causa de tan portentosa unanimidad en la destrucción es sencilla y rotunda: el dinero, el parné, la pasta. Aquí no hay ideología que valga, sólo codicia.

Un país raquítico, con una incultura secular, sediento de todo lo que se atribuía a "los europeos", desde las gabardinas hasta el bidet, y con una clase dirigente que no haría mal papel en Liberia, no ha dado más de sí en los dos últimos siglos. Las costas valencianas, gallegas, catalanas o andaluzas han sido laminadas sin misericordia. Cierto que hay también una cierta matización en el desastre, según sea la región; sin embargo, ese cromatismo lírico es un considerable misterio. De momento, ningún historiador o sociólogo ha sido asaltado por la curiosidad de investigar la España plural de la codicia. Un asunto tan interesante...

¿Ha sido el mayor grado de barbarie lo que ha creado en Murcia esos monstruos que sólo encuentran pareja en los secarrales de La Mancha? ¿El gen morisco? ¿Será la venganza del arroz lo que ataca con flatulencias dolorosas todo el Levante y su urbanismo excremencial? ¿Es el metódico destrozo catalán más sensato que el que asuela la costa asturiana, gracias a la herencia noucentista? ¿A la protección de la Moreneta sobre tanto varón célibe y ahorrativo? ¿Y qué decir del espanto de las rías cocainómanas? ¿Ataques de la gaita paranoica? ¿De la empanada alucinógena? Algún día alguien estudiará el episodio de salvajismo más interesante de la Europa de posguerra, sólo igualado por la Sicilia del cemento y la heroína (inyectable). ¿Cómo fue posible que el franquismo se prolongara tantos decenios hasta dejar el país convertido en una sartén donde hierven de sed los rascacielos vacíos? ¿Quién lo sustentó, a quién enriqueció el caos y el expolio?

Que los ciudadanos apenas cuentan en la política española es bien sabido y explicable dada la peculiar herencia eclesiástico-castrense del país, así como la no menos curiosa biografía de sus dirigentes jamás editada. A pesar de todo, que no se haya producido alguna corrección democrática en nuestro tradicional despotismo, sino quizás todo lo contrario, desconcierta. El equipo que gobierna en el Ayuntamiento de Barcelona, por poner un ejemplo, ha sido elegido por un veintitantos por ciento de la ciudadanía, pero, viendo actuar a los ediles, se diría que lo respalda el ochenta por ciento, como a Sarkozy. Una mayoría de ayuntamientos que han logrado componerse son el hijo putativo de negocios y pactos perfectamente opacos y por completo ajenos a los programas de los partidos. La ciudadanía sabe que tales bastardías son consecuencia de la más cruda codicia, pero no puede oponerse a ella, no tiene medios y sabe que en las próximas elecciones volverán a las andadas. Por eso va dejando de votar. También es cierto que, aunque pudiera oponerse, quizás tampoco lo haría, como han demostrado los protectores de la mafia del ladrillo en las últimas municipales. En España, la ideología política, como la fe religiosa de hace unos años, es el disfraz que dignifica la más cruda explotación económica y el exterminio del insumiso. En este punto, la España plural es una.

La zona geográfica que nos sirvió de entrada y sobre la que Pla escribió algunas de sus mejores páginas ha sido para mí como el hijo de un matrimonio amigo al que has ido viendo crecer sin participar seriamente en su vida. Le has visto pasar del potito de zanahoria al cochinillo asado como en una secuencia de diapositivas. Así que, aunque sus padres lo tengan por un cráneo privilegiado y la flor de Olmedo, uno sabe la verdad y no le ciega ni el sentimiento, ni el interés, ni el orgullo. Cuando lo conocí de niño aún guardaba un aire de criatura rústica, algo bruto, pero de buena madera, un muchacho con ilusión por no morir tan idiota como sus padres y abuelos. En la actualidad es un anciano que no sabe despojarse de la ropa infantil y simula bailar el twist, como en los viejos tiempos, cuando ya le conviene la danza macabra de Saint-Saëns. Dio el primer estirón con la masificación del turismo y las segundas residencias que brotaron como hongos venenosos en los años setenta. Los servicios y la pequeña industria consecuentes lo pusieron en la edad adulta, pero luego ya no hizo nada más y se dispuso a gozar de lo conquistado con aire de galán verbenero, se acomodó a la haraganería nacional. En la actualidad, unas carreteras que construyó Primo de Rivera para las diligencias soportan el paso de millones de vehículos entre los que se cuentan miles de camiones de hasta ocho ejes, pero también ciclistas y tractores, una belleza argelina. Al nene del Ampurdán todo se le ha quedado pequeño, pero persiste en el gesto de estar esperando a que las suecas se sienten a comer una ensalada por ver si liga y les saca unos duros para Varón Dandy.

El viajero que ha constatado cómo las zonas turísticas de Francia, de Inglaterra, ¡incluso de Italia!, mejoraban con el tiempo, eliminaban los restos de barbarie, añadían silencio y verdura a las zonas residenciales, se civilizaban y organizaban racionalmente separando lo industrial de lo turístico, lo agrícola de lo urbano, aunque se perdiera la pátina arcaica y romántica, se pregunta por qué en España el desarrollo y la riqueza han de dar siempre como resultado la hecatombe, el triunfo de lo cafre y de lo cutre. ¿Será por un atávico temor a la miseria acumulada durante siglos de bocio y malaria? ¿Por la inexistencia de una educación sensata, la cual, por cierto, ha ido empeorando de legislatura en legislatura? ¿Será el catolicismo, su desprecio de la vida terrena y su respeto por los depósitos bancarios? ¿O el nacionalismo y el hábito de esconder los billetes de quinientos bajo la bandera? ¿Qué componente de todas las regiones españolas es el que nos condena a vivir peor cuanto más ricos somos?

No todos, por supuesto, no estoy loco. Quienes vivieron en la más completa desesperación durante generaciones ahora gozan de una situación confortable. Las aldeanas ya no visten sayas y tocas negras como en los chistes de Forges, sino que exhiben estupendos piercings ombiliculares y se depilan los artejos pedestres. Los aldeanos ya no arrean la mula, sino que ponen a doscientos por hora el Golf. No obstante, eso también sucedió en la Francia, la Alemania y la Italia de posguerra, el paso de la miseria a la comodidad, pero con resultados opuestos a los nuestros. También allí se produjo un rápido enriquecimiento, pero no dio lugar al desbarajuste del territorio y al desierto de cemento.

El lugar infernal de la carne de cañón lo ocupan en España, ahora, los inmigrantes llegados por millones en los últimos diez años, justo en el momento de la explosión cementera. ¿Será esa la explicación? ¿La mano invisible del Zeitgeist está diseñando nuestro país para acercarlo a Quito, Turquía, el Magreb o Rumania, porque estamos creando un hábitat digamos que "mediterráneo" de igualados caracteres físicos y espirituales? ¿Está la Providencia diseñando un bloque urbano del sur, con un paisaje homogéneo, sin sobresaltos ni transiciones bruscas, desde Ankara hasta Algeciras, lo que explicaría, de paso, las quejas identitarias de los vascongados? ¿Sube Oriente y baja Occidente? En todo caso, me parece que nos ha tocado la china.

¡Qué extravagante, qué inexplicada condena la de los nacidos en el Mediterráneo, y que me perdone Serrat, que es un santo y no tiene la culpa de nada de todo esto!

El País, 10 de juliol de 2007

Victor Hugo a Gavernie

"Qu'est-ce donc que cet inexplicable, qui ne peut être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut être une muraille et qui a la forme des murailles?
C'est une montagne et une muraille tous à la fois; c'est l'édifice le plus mystérieux des architectes; c'est le colosseum de la nature: c'est Gavarnie"

Victor Hugo
extrait: "Dieu", 1855

Paradisos pirinencs

1 baixant del coll de Bujaruelo cap a Gavernie

2 davant del circ de Gavernie amb el salt d'aigua de 423m

3 ascendint per les parets del circ de Gavernie

4 caminant damunt la neu cap a la Bréche de Roland

5 un cop travessada la Bréche de Roland, als llacs secs.

6 caminant pels cingles d'Ordesa, cap a la fi de la travessa

L'estiu!

Criatures a l'estiu

A l'estiu, la manera de viure de la gent entra en el desordre més absolutament complet, però la incògnita de la qüestió comença quan es tracta de saber si aquest desordre és agradable o no per a la gent. Sembla que ho hauria de ser. Ho és? No ho sé pas. Ho sembla, però no en tinc cap seguretat. Fet i fet, la vida d'avui és així i cal acceptar-la tal com és.

A l'estiu, la gent queda desbordada i, parlant en general, els qui paguen els plats romputs són les criatures, que són els qui no hi tenen res a veure. La gent d'avui , malgrat la seva presentació plàcida i normal, té, en el seu interior, una cosa diabòlica: volen estiuejar, volen anar d'una banda a l'altra, volen trobar-se a tot arreu, entren, permanentment, en el desordre més complet, sempre tenen pressa i, a més, tenen criatures, com dóna el llit i com els sembla. Quan arriba l'estiu, aquesta manera de fer les coses, tan desorbitada, entra en la pura follia.

Josep Pla

“Les hores”

L'ou com balla

Avui és Corpus, i com cada any arriba L'ou com balla. Ja no es limita a dijous i al Pati de l'Ardiaca o al Claustre de la Catedral. Ara s'allarga fins diumenge, i ocupa altres patis i claustres del Gòtic com el Pati del Museu Marés, el Pati del Palau del Lloctinent, el Pati de l'Acadèmia de les Bones Lletres, el claustre de Santa Anna, el jardí de l'Ateneu ...

Corpus també marca l'inici de les festes del barris a Sant Sadurní d'Anoia i a Sant Pere de Riudebitlles, terres penedesenques.

(la foto l'he treta del web del Xavier Caballé)

Cesk Freixas amb els altres Bandais

riudebitllencs d'estrena

cap de setmana d'estrena musical i pictòrica
dos riudebitllencs presenten disc i pintures al Vendrell i a Torrelavit
David Ribas i Cesk Freixas, Cesk Freixas i David Ribas

D A V I D - R I B A S, p i n t u r e s
inauguració divendres 1 de juny, a les 8
del divendres 1 al diumenge 24 de juny del 2007
Sala Portal del Pardo
carrer Major, 20
El Vendrell, el Penedès

horaris:
de dimarts a dissabtes: de 17 a 20h
dissabtes i diumenges: d'11 a 14 h
dilluns tancat

C E S K - F R E I X A S
nou disc, "El camí cap a nosaltres"
presentació del disc en un concert en directe, gratuït
diumenge 3 de juny, 7 tarda
sala d'actes de Torrelavit, el Penedès

podeu fer un tast de les noves cançons,
conèixer el procés de gestació del disc
i la gira de concerts a la web
www.ceskfreixas.cat

bon cap de setmana de pre-estiu!

voteu voteu voteu

voteu en blanc, en negre, o amb la pinça al nas
voteu roig, verd, vermell, taronja, lila ...
voteu a favor, en contra
voteu per interès o amb generositat
voteu pel canvi o per la continuitat
voteu emprenyats, contents o convençuts
voteu impulsivament o reflexivament
voteu al matí, a la tarda, al vespre
voteu havent esmorzat, després de dinar, abans de sopar
voteu com sempre, o arrisqueu com mai

voteu voteu voteu
votar és un dret i és un deure

L'enderroc del Cinema París

El gran Ramón Gómez de la Serna deia que així com hi ha gent de la protectora d'animals, ell es sentia protector de les coses, perquè els animals, nosaltres passem, i les coses queden, sent testimoni viu de qui van fer-les.

Vivim amb les coses que ens acompanyen cada dia, la Tour Eiffel, un quadre de Picasso o Miró, una cançó de Brel o un obridor d'ampolles. Algun dia algú va fer una cosa bonica i nosaltres bons hereus l'estimem, li traiem la pols i la conservem.

No sé quin any, a no sé quin arquitecte li van encarregar un cinema a la Porta de l'Àngel i ell va imaginar una elegant façana per al Cinema París. Una façana de no sé quin estil arquitectònic però que feia bonic i feia companyia, i que avui ja no hi és. Unes quantes excavadores i martells hidràulics s'han endut un trosset més de la nostra memòria. Però no patiu perquè d'aquí a poc allà mateix obrirà les seves portes una nova botiga de roba d'una gran cadena de tant bon gust arquitectònic com tèxtil.

Ja ho deia el poeta Foix, “M'exalta el nou, i m'enamora el vell”. Totalment exaltat passejo la vista sobre els cartells electorals dels partits que governen la ciutat.

Em trobo d'entrada amb el d'Erc que em diu “Treballem per a tu” i confonc l'eslògan amb la veu dels paletes que m'enderroquen el cinema.

La Imma Mayol des d'un somriure m'assegura que “Per sistema”, i penso en noves possibles noves víctimes. El Cafè de l'Òpera, el bar Marsella, el Palau de la Música...

Jordi Hereu amb cabell sobrevingut m'amenaça amb que té “Noves idees”, i em poso a tremolar per tots els cinemes de la ciutat.

Sé que sóc un malvat, que m'arrossega la nostàlgia, però penso en aquella llei que el ministre Jack Lang va aconseguir instal·lar al seu país, la Llei de la Memòria, que consistia i consisteix en respectar tot allò que el pas del temps ha anat constituint en paisatge.

Per favor, torna-la a tocar Jack, tot i que mai més no hi haurà un París que ens reuneixi.

Joan Ollé

El Cafè de la República

Catalunya Ràdio

dimecres 9 de maig

viatge a La Mina

Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

Fugacitat d'abril

Josep Pla

“Les hores”

FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.

Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)