moritz

Qui passi per la Ronda de Sant Antoni veurà una gran lona que cobreix uns edificis en obres. Pensava que era un altre projecte de reforma per fer pisos cars només aptes per a butxaques solvents, però no, els edificis pertanyen a l’antiga cervesera Moritz, la que tenia unes botes escolpides al frontó que corona la façana. Sembla ser que Moritz era la cervesa més popular del país fins els anys 70 però que una mala jugada de la competència els va fer desaparèixer. Ara la sisena generació de la família fundadora han reprès la seva producció, i des de l’estiu ja es pot trobar aquesta cervesa sensacional per molts bars del país.

L’edifici que estan remodelant pretén recuperar les antigues instal•lacions amb la intenció de convertir-les en una espècie de centre cultural que giri al voltant de la cervesa. El projecte és del Jean Nouvel però per a mi és tot un misteri ja que no conec res d’ell tot i haver buscat una mica.

Tinc moltes ganes de veure que serà tot plegat ja que és estrany que companyies privades inverteixin en projectes arriscats que enriqueixin culturalment les ciutats. Serà qüestió d’esperar amb una cervesa ben fresca a la mà ara que la calor ja apreta de valent.

secrets

M'agrada perdre'm per les ciutats i descobrir nous racons, botigues, carrers, bars, patis, edificis... M'agrada tornar-hi i fer-me meves aquestes noves descobertes, viure-les, però sovint dubto de si compartir-les obertament o no, que continuin sent invisibles per als demés o que poc a poc perdin el seu anonimat que les fa ser tal qual són. Al final molts d'aquests racons es converteixen en regals per als demés, un senyal de complicitat per qui s'ho mereix. Dissabte vaig fer una nova descoberta ...

2.758

Ahir 21 d'abril la ciutat de Roma va celebrar el seu aniversari. Fa 2.758 anys la van fundar els germans Ròmul i Remo. I el que es creia que era una llegenda més, el de la fundació mítica de la ciutat en un temps remot, els arqueòlegs estan descobrint que possiblement era cert!

Inconvenients de llegir el diari tard ...

Un dels inconvenients de llegir el diari el vespre és que quan te n'adones d'alguna activitat interessant sovint ja és massa tard per anar-hi. Tot i fullejar alguns diaris, les entrevistes a Glenn Murcutt i Anne Lacaton les vaig llegir tard, un cop ja havia abandonat Construmat on precisament hi feien una conferència. Amb tant de soroll amb els famosos 30 m2 no me n'he enterat de la presència de dos dels arquitectes més interessants de l'actualitat, què hi farem!

Si pensem en la darrera Biennal d'Arquitectura de Venècia, l'arquitectura escultòrica, cara, onanista i egocèntrica és la que predomina, i el pitjor, contamina l'arquitectura que es fa avui en dia d'una manera perillosa.

Però el 2002 els del premi Pritzker es van despenjar amb el Glenn Murcutt, un arquitecte gairebé desconegut, australià d'origen anglès que treballa absolutament sol, en obres petites i artesanals, molt lligat a la tradició i a les condicions del lloc, amb pressupostos ínfims i una gran força poètica.

La parella francesa Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal treballen seguint esquemes semblants, on el més important és l'espai resultant més que l'espectacularitat de la carcassa.

Això em fa recordar en l'excel·lent exposició que hi va haver l'any passat al Col·legi d'Arquitectes sobre els Rural Studio, arquitectes i estudiants del sud dels Estats Units que treballen amb materials reciclats, pressupostos ridículs, un interès social i una gran força expressiva. O amb el Santiago Cirugeda també protagonista al Construmat.

Però és clar, avui en dia l'arquitectura és espectacle, un espècie de circ on només s'aplaudeixen els tirabuixons impossibles.

trentametresquadrats

Amb el Construmat ha arribat la polèmica dels trenta metres quadrats. Tots els diaris van plens de comentaris, opinions, barbaritats. La majoria d'opinadors professionals opinen amb una frivolitat que fa fredat, però és interessant que s'hagi posat sobre la taula una sèrie de problemes més que greus. D'una banda la manca d'habitatges a preus assequibles i de l'altra la manca d'habitatges de tipologies diferenciades que s'adaptin a les necessitats de cada usuari, o és que tothom viu igual?

Vivim en una societat on estar a l'última és una necessitat. Els mòbils, els cotxes, les sabates, els viatges, les teles, els electrodomèstics, els rellotges ... tot ha de ser d'última generació. En canvi la gran majoria d'habitatges que s'han construit els darrers anys de borratxera immobiliària no són massa diferents en quan a plantejament que els que ja es construien fa més de mig segle. Tan sols cal anar a donar una volta pel Barcelona Meeting Point per adonar-se'n que poques coses han canviat.
Les administracions nostrades han arriscat poc en quan a plantejar i proposar noves solucions a diferència de països com Holanda. Tot queda en mans de promotors que tot allò que se surt de la normalitat ho etiqueten ràpidament com a no vendible. Els arquitectes estrella dediquen esforços i els nostres impostos en fer edificis que són un monument al seu ego, però pocs són els que proposen, investiguen, innoven.

Fa unes setmanes van donar el premi Pritzker al Thom Mayne del grup Morphosis, i aquesta setmana han donat el premi Mies Van der Rohe a Rem Koolhas i la seva oficina Oma per la seva magnífica ambaixada holandesa de Berlín. Tots dos són excel·lents arquitectes, i en el cas de l'holandès un dels teòrics més seguits. Però tots dos treballen amb pressupostos públics i privats fabulosos, i els darrers temps se'ls coneixen poques propostes d'habitatge per no dir-ne ninguna.
L'habitatge ha desaparegut del debat arquitectònic, no interessa, i l'administració que hauria de ser capdavantera en el desenvolupament de noves idees, s'inhibeix.

Un jove arquitecte de Sevilla, Santiago Cirugeda, comença a revoltar les aigües tranquiles del debat.

(continuarà ...)

arriba Construmat

Dos anys després, tornem a tenir aquí el Construmat, la fira per excel·lència, la que fa que la ciutat es colapsi durant uns dies, desapareixin els taxis lliures dels carrers, els hotels s'omplin fins a Granollers. Dies on els prostíbuls exclusius i els populars augmenten el personal, on és impossible trobar una entrada per a qualsevol de les sessions del Bagdad (que no és la capital de l'Iraq), i els restaurants s'omplen de parelles amb noia joveneta d'escot generós i home madur amb americana i corbata amb el mòbil apagat...

Passejar pels milers de metres quadrats de la fira és descobrir productes inimaginables, absurds, sorprenents, i és entrar en contacte amb una fauna que no es veu enlloc. Des de les hostesses que varien la vestimenta en funció del producte que pretenen vendre, més finetes a les rajoles i bidets, més neumàtiques a les bastides i els encofrats, a les colles de paletes que volten en grup repassant l'escàs personal femení, bàsicament presents als estands. Dels executius vestits de cortefiel que lliguen amb tota la que es posi al davant, sabent que les esposes són ben lluny, als arquitectes vestits de negre, amb ulleres de pasta negra, cartera negra, que s'ho miren tot amb aire de suficiència. Les taules plenes de jabugo, rioja i patates xips arrasades en cinc minuts per masses famolenques. Les parelletes de dissabte que s'estan arreglant el pis i que passegen plenes de catàlegs per triar rajoles, jacuzzis, electrodomèstics...

M'agradaria que un antropòleg solvent es passés els sis dies fent treball de camp, l'estudi resultant seria millor que la majoria de les novel·les que es fan i es desfan.

Construmat és tota una experiència que s'ha de viure, i espavileu-vos ja que tan sols són sis dies cada dos anys. I quins sis dies!

Diumenges

Beatiful Girls

Tommy - Recuerdas como es al principio? cuando te enamoras por primera vez, cuando no puedes comer y no puedes dormir, cuando recibes una llamada de ella sirve para alegrarte el día como si hubieras visto una estrella fugaz

Andera - es lo mejor ...

Tommy - si, pero inevitablemente desaparece, la cosa se calma, bien, este es mi punto de vista, porqué casarme ahora, porqué no disfrutar de dos otras noches como las del principio antes de que llegue el gran apagón

Andera - el gran apagón? es un modo horrible de decirlo

Tommy - ella llega mañana

Andera - es obvio

Tommy - y eso no me hace sentir nada, sólo una sensación de ambivalencia sobrecogedora. Pero antes preferiría odiar su llegada que sentir que no me importa una mierda. Te miro y pienso que es asombroso que ahí fuera haya un tipo que hace toda clase de cosas contigo, que consigue hacerte feliz, y pasar todas las noches contigo.

Andera - y prepararme martinis escuchando Van Morrison

Tommy - y oler tu pie

Andera - después de un día en la playa

Tommy - si, y leer los periódicos

Andera - una mañana de domingo

Tommy - una mañana de domingo lluviosa, y cubrir tu vientre de pequeños besos y ... lo siento

Andera - la cuestión es que hay otro tipo ahí fuera que piensa lo mismo con respeto a Tracy, y está celoso de ti, porque tu vas a hacer esas cosas con ella.

Tommy - déjame hacerte una pregunta. Puedes pensar en algo mejor que es hacer el amor con un atractivo desconocido en mitad de un lago helado con sólo una lámpara de aceite para iluminarte? Puedes pensar en algo mejor?

Andera - en volver a Chicago, en Martinis con hielo, en Van Morrison ...

Tommy - y en los periódicos del domingo...

Andera - tengo que irme Tommy

Tommy - eh, porqué presiento que no volveré a verte?

Andera - volverás a verme Tommy

Tommy - vaya ....

( haloscan )

No m'acaba de convèncer el sistema de missatges que porta el blogger. He vist que molta gent porta el sistema haloscan, i tot i que ho he intentat no me n'he ensortit per instal·lar-lo.
Alguna ànima caritativa em podria explicar com ho he de fer?
Em podeu escriure a aleppo[arroba]mesvilaweb[punt]com

Alternatives romanes II

Avui he llegit en algun diari una crònica des del Testaccio, i confirma que per allà tot resta tranquil i com a molt demà tancaran les botigues a l'hora del funeral. Pels que aneu a Roma perquè fa uns mesos vau comprar els bitllets sapigueu que aquest barri segueix sent territori tranquil.

Després d'aquesta breu introducció continuo amb les meves alternatives romanes

Des del Giardino degli Aranci a l'Aventino o des de l'Accademia di Spagna al Trastevere (la foto) es poden veure les millors vistes de la ciutat. És un espectacle sobretot al capvespre i és fantàstic veure la successió de cúpules que inunden la ciutat. Totes són semiesfèriques amb la cúpula rebaixada del Pantheon com a estrella. N'hi ha tres però que es salten la norma, les dues primeres són Sant'Ivo alla Sapienza i San Carlino alle Quattro Fontane ambdues de l'immens Borromini. La tercera és troba al ghetto i és la cúpula quadrada de la Sinagoga ...

El ghetto està limitat pel riu, just davant de l'Isola Tiberina, el turó del Campidoglio on es troba l'ajuntament, Largo Argentina i la via delle Botteghe Oscure on hi havia la seu del PCI (els comunistes vaja), després PDS i ara DS . Al mateix edifici hi ha l'excel·lent llibreria i botiga de discs Ricordi.
El ghetto és un bon lloc on perdre's sense aglomeracions, i tot i que la comunitat jueva viu dispersa per tota la ciutat, s'hi troba la Sinagoga Major (la de la cúpula quadrada) i algunes botigues interessants. Destaquen un meravellós forn-pastisseria i un colmado, tots dos kósher (càixer en català?), així com alguns restaurants kósher i una llibreria hebrea. El barri no té grans monuments però els seus carrers són agradables de recòrrer, amb una vida encara molt poc alterada pel turisme massiu. A la plaça Mattei hi ha la bellíssima Fontana delle Tartarughe, la que surt a Night on earth amb el Benigni de taxista fent de les seves.

El ghetto és un dels calls més antics d'Europa però l'últim en obrir les seves portes mercès a Napoleó. En aquell periode hi havia cinc sinagogues, una de les quals era la sinagoga catalana. A finals del s XIX van refondre els cinc edificis per construir l'edifici de la cúpula quadrada. És divertit descobrir que la primera sinagoga que va visitar un Papa es troba a la via Catalana ...

Alternatives romanes I

post in progress

dedicat a tots aquells que fa mesos van comprar un vol barat per anar a Roma aquest cap de setmana i no tenen ganes de participar en el sarau imprevist que hi han muntat allà ...

Per començar proposo el barri del Testaccio, limitat pel riu, la muralla i l'Aventino, un dels set turons de la ciutat. És un barri nou construit on hi havien els molls fluvials, de carrers en graella i dominat pel mont anomenat Testaccio sorgit de l'acumulació de milions de gerres i àmfores trencades al llarg dels segles.

A la seva base es troba el cementiri protestant, l'únic que els papes van permetre per als no catòlics a la ciutat pontifícia, per això el van col·locar en un racó de la ciutat perquè no molestés. El cementiri és molt tranquil i té alguna cosa de jardí anglès, no en van Shelley i Keats hi estan enterrats. Per qui tingui una vena més revolucionària també hi pot trobar la tomba de Gramsci.

Si al capvespre hi ha gana, el barri està ple d'osteries, trattories i pizzeries excel·lents i a bon preu on es poden assajar les flors de carbassó arrebossades o les carxofes a la romana. Aquests dies d'invasió no cal intentar menjar res decent i a bon preu al centre del centre de la ciutat, en canvi el Testaccio és territori lliure, dubto que gaires dels que aniran al sarau es perdin per aquest barri.

Un cop menjats i beguts, hi ha dues alternatives prou entretingudes sense sortir del barri. O els locals de dubtosa reputació que s'obren als límits del mont i que no conec massa bé o el mític Villaggio Globale al Mattatoio (l'antic escorxador central). Diuen que és un dels centres socials ocupats més grans d'Europa i la veritat és que les nits són plenes de concerts, cinema, xerrades, baretos, mercats alternatius i de bon rotllo. Si és nit de dissabte, esperar a la sortida del sol, travessar el Tíber per algun pont i entrar al Porta Portese, però això ja és una altra història per demà...

Estampes romanes

Orígens

Algú que no fos jo hauria parlat d’”arrels” ... No és el meu vocabulari. La paraula “arrels” no m’agrada, i la imatge encara menys. Les arrels s’enfonsen a terra, es retorcen dins del fang, es propaguen en les tenebres; mantenen l’arbre captiu des que neix i l’alimenten a canvi d’un xantatge: “Si t’alliberes, et moriràs!”

Els arbres s’han de resignar, necessiten les arrels; els homes no. Nosaltres respirem la llum, anhelem el cel, i quan ens enfonsem a la terra és per podrir-nos. La saba de la terra natal no ens puja dels peus al cap, els peus només els volem per caminar. Per a nosaltres, l’únic que compta són els camins. Els camins ens acomboien: de la pobresa a la riquesa o a una altra pobresa, de la servitud a la llibertat o a la mort violenta. Ens fan promeses, ens porten, ens empenyen, i ens abandonen. Aleshores ens morim, tal com havíem nascut, a la vora d’un camí que no vam triar.

A diferència dels arbres, els camins no sorgeixen de terra a l’atzar d’una llavor. Tenen un origen igual que nosaltres. Un origen il·lusori, perquè un camí no té mai un començament de debó; abans del primer revolt, allà al darrere, ja hi havia un revolt, i un altre. Un origen inassequible, perquè a cada cruïlla s’hi han sumat altres camins, procedents d’altres orígens. Si haguéssim de tenir en compte tots aquests confluents, faríem cent voltes a la Terra. (...)

“Orígens”
Amin Maalouf
edicions La Campana

El Leonardo de Cracòvia

En un racó de la graella de carrers que forma la ciutat vella de Cracòvia hi ha el museu Czartoryski. L'edifici és discret i l'entrada dissimulada entre els edificis barrocs del barri. Suposo que catorze anys després el museu ha estat renovat, però deu guardar relació amb aquell museu que vaig descobrir un matí d'agost, prop de la feina, prop del forn on cada matí comprava croissants per quatre zlotys.

El museu exposa la col·lecció de l'antiga família Czartoryski, on enmig de tot tipus d'objectes hi destaquen les armes capturades als invasors mongols que van assetjar la ciutat, i aquesta petita meravella pintada per Leonardo el 1496.

La Dama amb l'ermini és un quadre de petites dimensions que quan el vaig veure estava poc protegit en un museu desert, obert gairebé per a nosaltres, silenciosos visitants d'una ciutat meravellosa. Tothom coneix la seva germana parisenca protagonista del darrer best seller mundial, però aquest retrat colpeix a qui el mira, no el deixa indiferent, sobretot si se'l pot observar en una sala buida d'altres visitants.

Cracòvia és la capital de Galitzia, l'única gran ciutat polonesa que es va salvar de la destrucció nazi, que durant segles va hostatjar al barri de Kazimierz una de les comunitats jueves més actives d'aquesta Europa central devastada per les guerres i les divisions, i que tan bé descriuen escriptors com Stefan Zweig.

Podeu volar a bon preu a aquest racó de l'Europa central, prop de les muntanyes Tatra i d'Oswiecim.