catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes, sovint llardoses. I sempre, d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
Edicions Flor del Vent
abril 1997

Catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes llardoses. I sempre. d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
abril 1997

estampes vénetes I

gucci

Els voltants de la plaça de San Marco estan plens de botigues que venen màscares horribles, vidres de dubtosa procedència, gelats a preu de caviar o pizzes congelades. A vegades em pregunto què ha estat pitjor per aquesta extraordinària ciutat, si l'arribada de Napoleó que va acabar definitivament amb la Sereníssima o la invasió de les hordes de turistes.

M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.

Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.

Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...

ansietat i depressió

No sóc lector dels diaris gratuïts que reparteixen per aquests móns de déu, però avui esperant a urgències n'he agafat un que voleiava per allí i he llegit a la portada

Los universitarios catalanes sufren cada vez más ansiedad y depresión
Mil estudiantes han ido al psicólogo. La mayoría cursa arquitectura y medicina. El 75% son chicas.

Què els hi agafarà quan s'incorporin a la vida laboral?

memes

meme musical

1.A l'atzar, deu àlbums de la meva col•lecció:
”Acadèmia dels somnis” del Quimi Portet
“Concerti” del Paolo Conte,
“Mr Lucky” del John Lee Hooker
“Enta Omri” de l’Oum Kolthoum
“M’aclame a tu” del Toti Soler i l’Ester Formosa
“Un sorso in più” de la Carmen Consoli”
“Moondance” del Van Morrison
“Document” dels R.E.M.
“Memòria del porvenir” dels Radio Futura
“La Fusa” del Vinicius de Moraes, la Betanha i la Creuza

2.Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
El “Tourist” dels St Germain

3.Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
Ni idea perque tinc barrejada la poca música baixada amb la música que hi entro jo mateix

4.L’últim CD que vas comprar?
”Deu catalans i un rus”, del Toti Soler

5.Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
Escoltada tranquilament “Missing” dels Everything but the girl, fragments a la ràdio molts

6. Cançons que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
Les escric de memòria i són
“Cantares” del Joan Manuel Serrat
“Heart of gold” del Neil Young
“Genova per noi” del Paolo Conte
“La Rambla” del Quimi Portet
“Alice” del Francesco de Gregori
“Centro di gravità” del Franco Battiato
“M’aclame a tu” del Toti, l’Esther i l’Ovidi
“Wish you were here” dels Pink Floyd
“It’s the end of the world as we know it” dels R.E.M.
“Into the mystic” del Van Morrison
“Dirty Boulevard” del Lou Reed
“Young americans” del David Bowie
“Yev Tov” del David Broza
“Bonito es” de Los Sencillos ...



meme llibresc

1. Quants llibres llegeixes durant l’any?
Varia molt en funció de l’any, sencers poder una quinzena, fragmentats per feina i lectures parcials uns quants més

2. Llibreria o biblioteca?
La Feltrinelli de Roma, la Documenta de Barcelona, L’Odissea de Vilafranca, la Gala de Vicenza, la Tralla de Vic, la Laie de Laietana... tot són llibreries.

3. Últim llibre comprat:
Un tebeo val? “Corto Maltés. Fábula de Venecia” de l’Hugo Pratt

4. Últim llibre acabat:
”El món d’ahir” de l’Stefan Zweig

5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
”Eichmann en Jerusalén” de l’Hanna Arendt

6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
”Marcovaldo” de l’Italo Calvino
“Música per a camaleons” del Truman Capote
“El procés” de Franz Kafka”
“Complejidad i Contradicción en la arquitectura” del Robert Venturi
“Tots els camins duen a Roma” del Gaziel.

N’hi ha molts més, però avui i ara em quedo amb aquests.

7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:
M’ho he de pensar, la meva agenda bloguera és curta i la majoria de les persones en què penso ja han passat pels Memes ...

andreu nin meets el corte inglés

Fa uns anys vaig llegir al diari que una empresa nordamericana va pressionar un ajuntament francès perque canviés el nom del carrer on es trobava la seva seu ja que deia que no volia que la paraula gay aparegués a la seva adreça. L'ajuntament es va negar rotundament perque Gay-Lussac és un dels científics francesos més prestigiosos de la història. No sé com va acabar tot.

He recordat aquesta història quan aquest matí al tren he vist un anunci de l'obertura del nou El Corte Inglés situat al carrer Andreu Nin. Hauran intentat canviar el nom perque el temple del capitalisme no vagi lligat al líder del Poum assassinat?

Això em fa pensar també en l'avinguda Icària ...

simply

Avui el Quim Monzó escriu a La Vanguardia sobre uns mòbils que només serveixen per trucar i enviar missatges. Res de jocs, càmeres, connexions a internet, polifonies ... Ja era hora! I és que quan el desembre em vaig haver de canviar el mòbil el programa de punts de la meva companyia tan sols em permetia escollir entre aparells plens de coses que a dia d'avui no he fet servir encara. Quan als venedors els hi demanava un aparell senzill em miraven malament, com si fos un asocial.

Una cosa semblant em va passar quan em vaig comprar el meu primer cotxe, no volia extres ni coses superflues, volia el cotxe pelat però amb un bon motor. Per a sorpresa meva si volia un cotxe així em sortia més car que un amb aire condicionat, tancament centralitzat, pintura metal·litzada, tapisseria especial, equip àudio i no sé quants extres més ... i és que per entregar-me'l n'havien d'agafar un d'equipat i treure-li el farcit, i és clar, això costava diners.

El dia que les empreses enteguin que som molts els que volem comprar un video amb pocs capçals, una tele sense teletext, un cotxe auster, una rentadora amb pocs programes o una càmera fotogràfica amb poques opcions sense haver d'anar a les games baixes, aquestes empreses es faran riques. Maleïda mania de fer-nos pagar moltes opcions que ni les volem ni mai les farem servir.

harry lime

“A Itàlia, 30 anys de guerres,
terror, assassinat i sang, van crear a
Michelangelo, Leonardo da Vinci
i el renaixement.
A Suïssa van tenir amor fraternal,
500 anys de democràcia i pau.
I què va produïr això ?
El rellotge de cucut”

mestres

Cada vegada que veig aquesta publicitat a Tv3 m'emprenyo com una mona. Em sembla perfecte que dediquin una d'aquestes setmanes als mestres, un col·lectiu injustament tractat. Al llarg de la meva vida escolar vaig tenir mestres prou bons i d'altres molt lamentables, com la de socials que ens volia entaforar les idees comunistes com si fossin la setena meravella, o la professora d'història que ens volia fer creure, convençuda ella, que a Tarraco hi vivien sis milions de romans!!

No crec que el Carles Puyol, l'Anna Veiga o el Joan Manuel Serrat decidissin encaminar el seu futur mercès a un mestre brillant de la seva escola, tal i com ens vol fer creure l'anunci. De ben segur que molts altres factors influiren poderosament en la seva decisió, des d'un parent singular, a un llibre, a escoltar certa música a la ràdio, enamorar-se d'una pel·lícula o veure un partit de futbol com el d'ahir.

Si penso fredament els motius pels quals he arribat on sóc no hi veig al darrere la mà de cap dels mestres que he tingut. Poder una antiga hostessa d'Ibèria que ens va fer de professora d'anglès o un professor de física que de colònies ens va ensenyar a jugar a rugby. Aquells qui em van influir eren gent allunyada del món acadèmic, que havien viscut molt i que de forma discreta m'obrien els ulls a un món ple de camins per descobrir.

corona d'espines

Malhauradament el títol no té res a veure amb el poema dramàtic del Josep Maria de Sagarra. Té relació amb la imatge que ha indignat a tanta gent aquest cap de setmana, on el president de la Generalitat ha posat una corona d'espines al cap del Carod. He llegit articles veritablement insultants titllant de pallassos (aquest sempre reben...) a aquest duet fantàstic. S'ha de dir que la imatge no és afortunada però el que la majoria han obviat en els seus comentaris i informacions és que les corones d'espines es troben a cabassos per totes les botigues que omplen els voltants del Sant Sepulcre de Jerusalem, una espècie de mercat de Calaf on es pot trobar tota una sèrie de recordatoris religiosos a mig camí del freak i del gore. Un servidor ha vist corones d'espines, creus tamany XXL, i claus sagrats entre d'altres rareses.

És curiós que algunes institucions religioses s'hagin queixat de l'ús de la corona d'espines i no es queixin de la banalització del fet religiós que es fa en totes aquestes botigues. A Jerusalem aquesta banalització no es produeix ni a la mesquita d'Al Aqsa ni al Mur Oriental o de les Lamentacions. En canvi al sector cristià (l'excepció són els armenis) les botigues són una galeria dels horrors indescriptible.

early man goes to market

Els museus s'han convertit en els temples del sXXI, qualsevol ciutat vol tenir el seu en forma de franquícia o de capsa buida. Es munten exposicions fastuoses que milers de persones recorren amb l'única intenció de comprar el catàleg i poder-lo exhibir orgullosos a la tauleta del menjador. Artistes mediocres es converteixen en protagonistes dels dominicals i dels programes nocturns de televisió. L'art s'ha convertit en la nova religió ara que les esglésies es buiden, i pobre d'aquell que el posi en dubte.

Sortosament encara hi ha persones amb sentit de l'humor que ens ridiculitzen a tots. És el cas de Banksy, qui es dedica a penjar d'incògnit obres falses en diversos museus del món. La darrera acció ha estat penjar en una sala del British Museum un dibuix prehistòric sobre pedra d'un home que arrossega un carretó de supermercat ... Els del museu se n'han enterat per internet de la darrera peça adquirida involuntàriament, i no se sap quants dies o quantes setmanes l'obra d'art ha penjat de la paret. Cap visitant però ha gosat protestar, qui pot dubtar de la infalibilitat de la nova religió.

la casa dels núvols

premis dècada

Els premis Dècada són un dels invents més interessants de l'Òscar Tusquets, no es tracta de premiar la novetat més rabiosa sinó aquells projectes que el pas del temps han respectat i millorat. Enguany ha guanyat el magnífic edifici d'habitatges del Josep Llinàs al carrer del Carme amb el carrer Roig, una de les intervencions més respectuoses amb el Raval.

la casa dels núvols

Tornant de la Garrotxa el dissabte vaig veure el restaurant Les Cols de lluny i vaig pensar en escriure sobre aquests arquitectes perifèrics que cada cop ocupen més la centralitat de l'arquitectura actual. Aranda, Pigem i Vilalta són excel·lents, i des de la Garrotxa natal han sabut crear un llenguatge propi, ric i potent.

A l'arribar a casa em vaig trobar a La Contra de La Vanguardia una magnífica entrevista al gran Rem Koolhas, amb qui tinc una relació d'amor i d'odi, d'odi per alguns projectes fruit de la sobèrbia i d'amor per la recent guardonada ambaixada dels Països Baixos a Berlín. Vaig decidir canviar i parlar de l'ambaixada berlinesa.

Però diumenge matí vaig quedar glaçat al veure la casa del David Soldevila a la portada del Magazine de La Vanguardia. Sabia que li havien fotografiat, però ni ell sospitava que sortiria a la portada del dominical. Em va fer molta il·lusió que aquesta casa que he vist parir i que m'entusiasma es vagi obrint camí. Als premis Fad no la van seleccionar ni com a finalista (així de creïbles són els Fad), però des del premi de la triennal d'arquitectura del Maresme ha començat un lent però constant recorregut de reconeixement, sent publicada en diverses revistes. Demà en parlaré més extensament, val la pena.

paolo conte en concert

Dijous vaig comprar l'entrada pel concert del Paolo Conte, el primer que fa a Barcelona. Les entrades es van posar a la venda dilluns i tot i així no vaig poder passar de la fila 14. Així que si us animeu a anar-hi, espavileu-vos per aconseguir una entrada, l'advocat d'Asti no es prodiga massa per aquests móns de Déu ...

enric marco

Quan aquest matí he escoltat a la ràdio la notícia del fals testimoni de l'Enric Marco m'he quedat de pedra. Després he escoltat l'entrevista que el Xavi Bosch li ha fet a Rac1 i la perplexitat no m'ha abandonat pas. El que més em sorprèn és que la mentida parcial (si que va ser detingut per la Gestapo, i la partida d'escacs que la Tina cita va ser certa, però no en un camp de concentració) hagi estat per poder fer arribar a tothom què van significar els camps de concentració i d'extermini de l'Alemanya Nazi. Acostumats a que les mentides serveixin per a benefici propi costa entendre que un menteixi per poder explicar millor allò que és veritat, sabent que tard o d'hora es descobrirà. Perque el senyor Marco mentia sobre la seva vida, però no mentia quan explicava l'horror que es va viure en aquells camps de la mort.

de noms i persones

No fa pas massa una amiga em deia que Josep és un nom de persona gran, ja no hi ha nens que portin noms com aquest. I poder és cert ja que cada cop és més complicat trobar Joseps menors de vint anys. Per això dissabte em va fer tanta il·lusió anar a conèixer el fill d'una amiga que es diu Josep! Era curiós que aquell cos tant menut respongués al meu nom, ja etiquetat com a nom de persona gran.

Sempre m'han agradat els noms de les persones, saber els orígens i la popularitat en el seu país d'origen. Al doctorat, on la immensíssima majoria són estrangers, hi ha noms ben curiosos per als nostres costums. I a Itàlia també he trobat un camp abonat per a novetats que m'encurioseixen molt. Més a prop, només cal visitar una classe de P3 (els darrers anys amb tantes eleccions ho he fet continuadament) per veure que a part del Marc i de la Maria de rigor que invariablemente ocupen els primers llocs de les classificacions de Caprabo, ens trobem amb una llista de noms misteriosos i de bonica sonoritat.

Santa Caterina obre portes

Semblava que no arribaria mai aquest dia, però si, avui dimarts 10 de maig finalment obre les portes el remodelat mercat de Santa Caterina, obra pòstuma d'Enric Miralles i de la seva esposa Benedetta Tagliabue.
Poder em deixo emportar per l'entusiasme, però considero que és una de les millors obres d'aquest arquitecte mort prematurament, juntament amb el Cementiri d'Igualada, la seva primera obra. I també és una de les millors obres fetes els darrers anys a Barcelona i Catalunya.

Hauran trigat més de sis anys en construir-lo, les excavacions de les runes de l'antic monestir de Santa Caterina hauran alterat el projecte, la degradació del barri s'ha accelerat mentres estava exilat al passeig Lluís Companys, molts comerços han tancat al no tenir el mercat com a font de vida... Malhauradament hi han hagut molts problemes, i encara en queden molts per resoldre com el veí Forat de la Vergonya, el mal estat de molts edificis veïns, problemes socials d'una zona empobrida. Però crec que el mercat remodelat portarà nova vida a la zona, es convertirà en un referent de la ciutat, ajudarà a reavifar-la.

Sempre he cregut que un bon projecte pot ajudar molt a donar nova vida a un barri, i els barris de Santa Caterina i de Sant Pere es mereixen bons projectes i no simplement el pas de la piqueta que s'ho emporta tot per endavant per obrir el pas a l'especulació pura i dura.

Tant de bo el barri no sigui una prolongació del Born i sàpiga preservar el seu món particular, revitalitzar-lo. Tant de bo ...

faves

La setmana passada, en ple mes de maig!, vaig fer la primera menjada de faves de l'hort. I em sembla que tal i com està la cosa en faré un parell de menjades més i prou.
L'hivern ha estat desastrós per a les carxofes i les escaroles no estaven massa catòl·liques, el fred ens ha passat factura. Però la primavera no està essent millor i és que la sequera fa que els pèsols siguin inexistents i a preu de caviar, les faves es mengin tard i d'aquella manera i els enciams poc gustosos.
No puc imaginar què passarà amb els carbassons, les esbergínies, els tomàquets ... I em sembla que tal i com van les pluges ja podem començar a patir per la verema i per les arbequines.

Sempre ens quedarà l'enciam iceberg, les olives sevillanes i els vins de Sudàfrica, però que voleu que us digui, no em fan el pes.

tardes vénetes

Tarda de diumenge calorosa, sortir de Dueville, prop de Vicenza, en direcció a Treviso. Els turons que es troben a mig camí de la gran plana véneta i les muntanyes coronades pel Monte Grappa estan verdes després de molts dies de pluja. Poblets, esglésies, campanars, vil·les i moltes fàbriques resegueixen el paisatge, també camps immensos de blat de moro i moltes vinyes ben diferents a les penedesenques.

Ens aturem a mig camí, a reveure el Cementiri Brion, una de les obres mestres del gran Carlo Scarpa. El jardí està ple de vida, el formigó rentat de tanta aigua, i els delicats fragments de mosaic brillen més que mai, costa abandonar aquest lloc tant bonic, i per casualitat descobrim en un racó la discreta tomba de l'arquitecte. Admirava Scarpa des dels llibres, l'admiro encara més després de veure les seves obres.

La tarda continua i arribem a Fanzolo di Vedelago reseguint la tanca que deixa endevinar els arbres del jardí i les teulades de les construccions agrícoles. Finalment la carretera que ens deixa a la porta principal, aquella que a la tardor vam arribar tard en un vespre plujós i fred. Aleshores Villa Emo va aparèixer com un fantasma, lleugerament il·luminada darrera la tanca, una impressió fantàstica. Aquesta vegada lluïa sota el sol de primavera, emmig d'un jardí ple de flors. A diferència del Carlo Scarpa, els llibres sobre Palladio em deixaven indiferents, la trobava una arquitectura una mica insulsa. Però viure-la i veure-la m'han fet entendre que els edificis també són el lloc on es situen, i això els llibres no ho reflexen.

Després de recòrrer-la ens vam escapar ràpidament cap a la veïna Maser, volia reveure la Villa Barbaro i una altra vegada em va meravellar aquell edifici de dimensions discretes, però que transforma el paisatge que l'envolta. Vam seure al davant mentre s'anava apagant el dia, pensava en la Rotonda que la nit anterior havíem vist il·luminada.