Coincidències raonables? El Nou Camp Nou

Allianz Arena, Munic
Herzog & de Meuron

projecte 2002

estadi olímpic, Beijing
Herzog & de Meuron

projecte 2003

estadi FC Barcelona
Foster & Partners
projecte guanyador 2007

Coincidències raonables?

Tardor

“Els calendaris tenyeixen de vermell les dates més assenyalades, però hi ha altres dates més íntimes, més personals, més discretes, que no per no pertànyer a la primera divisió no hem de celebrar.
Per exemple, el dia que ens vam conèixer, el dia que deixarem de fumar, el dia que finalment ens vam matricular a anglès o apuntar al gimnàs. Dates potser menors però imprescindibles com la d'avui, que després de molts mesos d'avarques i peu nu he tornat al calaix dels mitjons. I potser vostè que m'escolta haurà girat un pelet més cap a la dreta l'aixeta de l'aigua calenta a l'hora de la dutxa. I un tercer al restaurant ha renunciat a la fredor glacial del gaspatxo per refugiar-se en el si però no d'una cremeta tèbia de verdures. I el previsor ja ha trucat al de la calefacció perquè la repassi, i ves a saber si avui soparem encara a la terrassa, perquè saben, ja és tardor.
I tardor vol dir una Andorra entre gelat i torró, entre llana i nuesa, entre els fanalets de verbena i els llums de Nadal. I vol dir també un lent esblanquinament de la pell a l'espera del sol de neu. Els aparadors ja ens conviden a l'octubre, i per l'aire ronda un presagi de ceps, rovellons i ous de reig. Els llibres de text ahir impoluts, ja han superat les primeres lliçons. I els vidres es preparen perquè hi deixem coses dibuixades amb el dit sobre el nostre alè. A l'armari la samarreta cedirà el pas a l'anorac, i d'aquí a pocs dies els diaris ens diran que hem d'avançar una hora el rellotge. I llavors si que darem definitivament per acabat aquest estiu del dos mil set. El de rodalies, el del tauró Miracle, i el de la mort de massa gent maca.
Al llarg de la nostra vida viurem pocs començaments de tardor, posem cent cinquanta com a màxim? Però el miracle és que cada any vivim la memòria dels ja viscuts, i és en aquest moment on aquests tebis dies de setembre són els dies de molts setembres, i la vida sembla eterna.”

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
divendres 21 de setembre de 2007

Xarranca

xarranca a l'interior de la còlonia industrial
de New Lanark (Escòcia)

M'agradava molt jugar a la xarranca amb palets metàl·lics quadrats que lliscaven la mar de bé pel terra del pati, però no aconsegueixo recordar el nom que fèiem servir nantros. Em ve al cap oxis, però no n'estic segur. Hauré de treure la pols a la memòria dels companys de joc.

Seguretat

«On s’engage et puis on voit»
Napoleon



«Tú y yo sabemos que el mundo se adormece por falta de imprudencia»
Jacques Brel davant de la tomba del seu amic Jojo



«No hay atractivo en lo seguro. En el riesgo hay esperanza»
Tàcit



«Une idée qui n'est pas dangereuse ne mérite pas d'être appelée une idée"
Oscar Wilde



gràcies a Javier Ortiz

El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007

Rugby World Cup 2007

Mentre escric aquestes línies Argentina està guanyant a França per 17 a 9 el partit inaugural de la Copa del Món de Rugby que es jugarà a França amb escapades a Escòcia i a Gales.
Vint seleccions intentaran arribar a la final de París del 20 d'octubre en un campionat que es presenta apassionant i obert. A part dels clàssics com Sud-Àfrica, Escòcia, Gales, Nova Zelanda, Anglaterra, França, Argentina, Samoa ... em sorprèn trobar seleccions tals com Portugal, Geòrgia o Romania.

Ara serà qüestió de buscar cadenes que n'informin i que emetin algun partit (s'agraeixen pistes), i sobretot llistar els pubs (s'agraeixen suggeriments) on sigui possible seguir alguns dels partits més importants. I pensar que el dia que vaig arribar a Edinburgh, Escòcia i Sud-Àfrica jugaven un amistós a Murrayfield! Ja se'm feia estrany veure tantes banderes i samarretes sud-africanes anant de l'aeroport cap al centre ...


.

Forth Bridge

De petit tenia un llibre il·lustrat que parlava dels trens del món. En una de les pàgines hi havia un gran dibuix d'un pont immens, fet de milers de barres de ferro que convertien el tren que el travessava en liliputenc. Sabia que era al Regne Unit però amb el temps vaig oblidar on, i de mica en mica va quedar arxivat a la memòria.

M'agraden les grans estructures metàl·liques que els enginyers van aixecar al segle XIX, són obres sinceres, atrevides, bellíssimes, immenses enfront d'una arquitectura que s'havia esgotat en si mateixa i que encara no albirava la revolució de principis del segle XX.
Sempre que viatjo procuro recercar aquestes grans obres en forma de mercats, estacions de tren, ponts, hivernacles ... Recordo la visió del Canal de Suez travessant el desert on els vaixells semblava que naveguessin pel damunt de la sorra, el pont de Brooklyn a Nova York, el preciós mercat del Born, la tardana estació de Milano Centrale, els ponts austers de les línies de ferrocarril catalanes ...

Poc m'esperava trobar-me el pont que em va meravellar de petit als voltants d'Edinburgh, poc m'imaginava que la seva visió fos tant impactant i elegant a la vegada, envoltat d'un paisatge de gran bellesa. La primera visió va ser nocturna, on el vermell que el caracteritza lluïa amb intensitat, la segona va ser un matí clar i lluminós on ressonava cada cop que un tren el travessava, i la tercera va ser dalt del tren que em portava cap a St Andrews, amb els ferros rovellats a tocar. Quina meravella!

"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.

De campanes i vaques

La Cerdanya sin campanas ni vacas

| 27/07/2007 - 16:16 horas
Manuel Trallero
de la sèrie d'articles "Vacaciones con mamá"
www.lavanguardia.es

HOJA DE CALENDARIO: Hace 321 días que Salvador Sostres debe 80 euros en la coctelería "Ideal". Se ruega a sus distinguidos amigos Valentí Puig, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Vicent Sanchis, etc.… a los miembros de la fundación "Catalunya Oberta" y a …

Vamos hacia la segunda residencia, la Cerdanya inodora, incolora e insípida, hacia el parque temático, hacia la Cerdanya de cartón-piedra, un Pueblo Español ficticio, una mentira, un simple decorado, una Cerdanya virtual, un Cerdanya-Barcelona, en dónde se van apagando uno tras otros los soplos de vida, y en donde solo van a quedar unos cuantos nativos dispuestos a inclinarse delante de los colonizadores barceloneses, a realizar la oportuna genuflexión a una pandilla de pijos de platea, a ponerles, en invierno la nieve de los cañones debajo de las tablas de sus esquís y los campos de golf allá donde hagan falta y en medio grúas y más grúas haciendo casas. La última, but not the last, la trae prendida a vuela pluma el periódico "Regio 7" en su edición del pasado domingo. El titular es espeluznante: "Els tocs de les campanes de la Cerdanya enmudeixen per no molestar els estiuejants" "Los veraneantes" es un concepto del paleolítico inferior, no es ni siquiera una clase social es una casta. En los pueblos de mi infancia se organizaban partidos de fútbol entre los miembros de la colonia de veraneantes y los nativos del pueblo. Era una atracción de la fiesta mayor, una de tantas. Solo había un club social, para "los veraneantes" en que no podía entrar los del pueblo, como los negros no podían subir en la parte delantera de los autobuses, en el sur de los EE.UU, reservados para los blancos.

Ahora continúa habiendo "veraneantes" que gozan de prebendas, de privilegios ancestrales, uno de los cuales es hacer callar las campanas de las iglesias. Un privilegio que hasta sólo ostentaba la señora Pilar Manjón cada 11-M. La empresa Rifer S.L. encargada de la instalación y la conservación de las campanas de buena parte de la comarca ha reconocido que si, que efectivamente las campanas no suenan durante la noche, ni dan los cuartos ni dan las horas…porque lo habían solicitado (¿exigido?) los veraneantes. En algunos lugares la desconexión se produce a las nueve en punto, en otros en cambio se alarga hasta las doce de la noche. Pasados los meses de verano las campanas vuelven a funcionar las 24 horas al día sin que ello, por lo visto, cause la menor molestia a los habitantes de estos pueblos.

Pero no es esta la única modificación que exigen los invasores. A los procedentes de la ciudad les molestan las vacas. En ocasiones son los habitantes de los campings, que no suelen ser otra cosa que una forma de barraquismo encubierto, quienes se quejan del sonido que los badajos producen en las esquilas que prenden del cuello de los animales. Es el tipo de persona que habla de "caballos" cuando en realidad casi toda la cabaña excepto algunas machos sementales está compuesta por yeguas que lucen una evidente estado de preñez. Los campistas no pueden dormir y a los habitantes de las urbanizaciones se han quejado de que las vacas desprenden un olor que no es de su gusto. Así que las vacas se han tenido que alejar de los "veraneantes" para no molestar. Esta forma de colonialismo –que es de lo que se trata- va a convertir a la Cerdanya en un erial, un secano sin una sola mancha de verde. Pero lo peor es se va a perder un tipo de vida por aquello tan catalán de que "quien paga manda" Y esos sí que no, mamá.

Proust

gràcies per la foto, Tina

la Pantera Rosa és per a moltes generacions el que la magdalena va ser per a Proust!

Viatjar

Aquests dies de juliol és boi impossible evitar que les converses es centrin en escapades, viatges, ciutats, itineraris, avions ... Reconec que és interessant conèixer les eleccions dels meus amics, coneguts i saludats, i els motius del perquè la Índia, París, Escòcia, el Salvador o Vilanova de Sau. Però l'única cosa que aconsegueixen aquestes converses és la d'encetar les ganes de marxar també, i ja!

Com a bon autònom, controlar el calendari és una tarea titànica, i m'és difícil planejar una escapada amb temps. Però ser autònom també permet buscar mesos més propicis i acollidors, en el meu cas m'encanten les darreres setmanes de setembre, quan les ciutats retornen al seu estat habitual i la tardor s'ensuma arreu. El problema és aquesta espècie de travessa estival on tot s'esgavella i tothom toca el dos, es fa eterna. Paciència estoica que el setembre és aquí mateix!

Temps dolents per a la llibertat d'expressió

"No estic d’acord amb el que dius, però lluitaré fins a la mort per que ho puguis dir"

Voltaire (1694-1778)

- Censurada la portada del programa de la Festa Major de Sant Pere de Riudebitlles perque hi surt una grua.



- Segrestada per un jutge de l'audiència nacional el darrer número de la revista El Jueves

Amagar la mort

Quan la meva àvia va morir tenia sis anys, i després de la cerimònia vaig estar dret a la plaça de l'Església al costat del meu pare, el meu germà i els altres homes de la família, rebent el condol del poble que jo no entenia massa bé què volia dir.

Quan el meu avi va morir tenia deu anys i una altra vegada vaig rebre el condol i les paraules amables dels veïns i parents a la plaça. Després vaig pujar al cementiri amb els meus pares i vaig veure com entraven la caixa al nínxol, i com per fer-ho havien de remenar el taüt de la meva àvia. Un parent va voler obrir la caixa i vaig veure fugaçment l'esquelet emmortallat de l'àvia de la qual m'havien parlat tantes vegades i no vaig arribar a conèixer.

D'adolescent, la Festa Major sempre s'acabava pujant a Sant Jeroni de matinada després del darrer ball a l'envelat, on esperàvem la sortida del sol pel darrere de les muntanyes de l'Ordal. Des del turó veiem al davant el cementiri i la majoria del nínxols plens de noms familiars escrits als marbres freds.

Després he caminat pel cementiri de la Süleymaniye a Istanbul, pel Brion a San Vito d'Altivole, pel de Montjuïc de Barcelona, per la ciutat dels morts d'El Caire, pel cementiri jueu de Cracòvia, per la vall de Josafat de Jerusalem, pel cementiri multinacional d'Alexandria, pel de Verano a Roma, pel jueu de Fes, pel d'Arlington a Washington, pel petit cementiri de Taüll, pel de Portbou a la recerca de Benjamin o pel de Roquebrune per saludar Le Corbusier.

La mort forma part de la vida però darrerament sembla que volem evitar qualsevol contacte amb ella, tapar-nos els ulls per negar que som mortals i ignorar que l'única certesa que tenim al nèixer és que algun dia morirem, i que els que ens envolten també ho faran.

He pensat tot això després d'assistir al dolorós enterrament d'una persona estimada i descobir com el cadàver ha estat invisible la major part d'aquests dies de trànsit. Cap dels deu néts de la morta ha estat present en la cerimònia i en la posterior visita al cementiri de Montjuïc. Diuen els pares que volien evitar disgustar-los, i he recordat orgullós quan amb sis anys estava plantat a la plaça de l'Església com un home més de la família, rebent el condol de la gent.

Avaros y sin embargo suicidas (o la destrucció del territori)

Félix de Azúa

Una vez superado el pueblo mundialmente conocido como La Pera, dejarás a tu izquierda el viejo lupanar amarillo tan chulo como un fotograma de Wim Wenders; entonces tomas a la izquierda por el desvío de Serra de Daró procurando que no te aplaste un tráiler polaco. En el momento de superar la cresta previa al cruce de Foixá, verás que se abre un panorama excelente, sobre todo cuando sopla la tramuntanita y todo luce como en un Memling. Hasta ese momento, el turista ha cruzado poblachones crecidos a velocidad vertiginosa en los últimos diez años, enterrados por naves industriales, almacenes ruinosos, alpendres de Uralita, basura industrial, camionetas oxidadas y chalets de infame construcción para munícipes. Es un tramo abrumador con una vía nacional, la que cruza Celrá y Bordils, siempre atestada gracias a los camiones y a los semáforos impuestos por ayuntamientos que se negaron a permitir circunvalaciones. Son vías de línea continua ideales para el conductor local montado en una moto o en un cochecito con tuning. Te parece estar viendo la publicidad de la tele.

Por el contrario, desde la carretera de Serra, tras el desvío y el descrestar, divisarás un panorama casi intacto, respetable. Los campos ordenados y fértiles se extienden hasta el mar en dameros que sugieren trabajo y riqueza. La línea del horizonte la forman el femenino perfil del Mongrí y las peladas islas corsarias del Estartit. Es un paisaje que da idea de cómo pudo ser el Ampurdán de la invasión napoleónica y de cómo ha sido sistemáticamente machacado por todos los gobiernos (fascistas, nacionalistas, socialistas, conservadores o secesionistas) y por todos los ayuntamientos en sus complicados apareamientos, hasta hacerlo desaparecer. La causa de tan portentosa unanimidad en la destrucción es sencilla y rotunda: el dinero, el parné, la pasta. Aquí no hay ideología que valga, sólo codicia.

Un país raquítico, con una incultura secular, sediento de todo lo que se atribuía a "los europeos", desde las gabardinas hasta el bidet, y con una clase dirigente que no haría mal papel en Liberia, no ha dado más de sí en los dos últimos siglos. Las costas valencianas, gallegas, catalanas o andaluzas han sido laminadas sin misericordia. Cierto que hay también una cierta matización en el desastre, según sea la región; sin embargo, ese cromatismo lírico es un considerable misterio. De momento, ningún historiador o sociólogo ha sido asaltado por la curiosidad de investigar la España plural de la codicia. Un asunto tan interesante...

¿Ha sido el mayor grado de barbarie lo que ha creado en Murcia esos monstruos que sólo encuentran pareja en los secarrales de La Mancha? ¿El gen morisco? ¿Será la venganza del arroz lo que ataca con flatulencias dolorosas todo el Levante y su urbanismo excremencial? ¿Es el metódico destrozo catalán más sensato que el que asuela la costa asturiana, gracias a la herencia noucentista? ¿A la protección de la Moreneta sobre tanto varón célibe y ahorrativo? ¿Y qué decir del espanto de las rías cocainómanas? ¿Ataques de la gaita paranoica? ¿De la empanada alucinógena? Algún día alguien estudiará el episodio de salvajismo más interesante de la Europa de posguerra, sólo igualado por la Sicilia del cemento y la heroína (inyectable). ¿Cómo fue posible que el franquismo se prolongara tantos decenios hasta dejar el país convertido en una sartén donde hierven de sed los rascacielos vacíos? ¿Quién lo sustentó, a quién enriqueció el caos y el expolio?

Que los ciudadanos apenas cuentan en la política española es bien sabido y explicable dada la peculiar herencia eclesiástico-castrense del país, así como la no menos curiosa biografía de sus dirigentes jamás editada. A pesar de todo, que no se haya producido alguna corrección democrática en nuestro tradicional despotismo, sino quizás todo lo contrario, desconcierta. El equipo que gobierna en el Ayuntamiento de Barcelona, por poner un ejemplo, ha sido elegido por un veintitantos por ciento de la ciudadanía, pero, viendo actuar a los ediles, se diría que lo respalda el ochenta por ciento, como a Sarkozy. Una mayoría de ayuntamientos que han logrado componerse son el hijo putativo de negocios y pactos perfectamente opacos y por completo ajenos a los programas de los partidos. La ciudadanía sabe que tales bastardías son consecuencia de la más cruda codicia, pero no puede oponerse a ella, no tiene medios y sabe que en las próximas elecciones volverán a las andadas. Por eso va dejando de votar. También es cierto que, aunque pudiera oponerse, quizás tampoco lo haría, como han demostrado los protectores de la mafia del ladrillo en las últimas municipales. En España, la ideología política, como la fe religiosa de hace unos años, es el disfraz que dignifica la más cruda explotación económica y el exterminio del insumiso. En este punto, la España plural es una.

La zona geográfica que nos sirvió de entrada y sobre la que Pla escribió algunas de sus mejores páginas ha sido para mí como el hijo de un matrimonio amigo al que has ido viendo crecer sin participar seriamente en su vida. Le has visto pasar del potito de zanahoria al cochinillo asado como en una secuencia de diapositivas. Así que, aunque sus padres lo tengan por un cráneo privilegiado y la flor de Olmedo, uno sabe la verdad y no le ciega ni el sentimiento, ni el interés, ni el orgullo. Cuando lo conocí de niño aún guardaba un aire de criatura rústica, algo bruto, pero de buena madera, un muchacho con ilusión por no morir tan idiota como sus padres y abuelos. En la actualidad es un anciano que no sabe despojarse de la ropa infantil y simula bailar el twist, como en los viejos tiempos, cuando ya le conviene la danza macabra de Saint-Saëns. Dio el primer estirón con la masificación del turismo y las segundas residencias que brotaron como hongos venenosos en los años setenta. Los servicios y la pequeña industria consecuentes lo pusieron en la edad adulta, pero luego ya no hizo nada más y se dispuso a gozar de lo conquistado con aire de galán verbenero, se acomodó a la haraganería nacional. En la actualidad, unas carreteras que construyó Primo de Rivera para las diligencias soportan el paso de millones de vehículos entre los que se cuentan miles de camiones de hasta ocho ejes, pero también ciclistas y tractores, una belleza argelina. Al nene del Ampurdán todo se le ha quedado pequeño, pero persiste en el gesto de estar esperando a que las suecas se sienten a comer una ensalada por ver si liga y les saca unos duros para Varón Dandy.

El viajero que ha constatado cómo las zonas turísticas de Francia, de Inglaterra, ¡incluso de Italia!, mejoraban con el tiempo, eliminaban los restos de barbarie, añadían silencio y verdura a las zonas residenciales, se civilizaban y organizaban racionalmente separando lo industrial de lo turístico, lo agrícola de lo urbano, aunque se perdiera la pátina arcaica y romántica, se pregunta por qué en España el desarrollo y la riqueza han de dar siempre como resultado la hecatombe, el triunfo de lo cafre y de lo cutre. ¿Será por un atávico temor a la miseria acumulada durante siglos de bocio y malaria? ¿Por la inexistencia de una educación sensata, la cual, por cierto, ha ido empeorando de legislatura en legislatura? ¿Será el catolicismo, su desprecio de la vida terrena y su respeto por los depósitos bancarios? ¿O el nacionalismo y el hábito de esconder los billetes de quinientos bajo la bandera? ¿Qué componente de todas las regiones españolas es el que nos condena a vivir peor cuanto más ricos somos?

No todos, por supuesto, no estoy loco. Quienes vivieron en la más completa desesperación durante generaciones ahora gozan de una situación confortable. Las aldeanas ya no visten sayas y tocas negras como en los chistes de Forges, sino que exhiben estupendos piercings ombiliculares y se depilan los artejos pedestres. Los aldeanos ya no arrean la mula, sino que ponen a doscientos por hora el Golf. No obstante, eso también sucedió en la Francia, la Alemania y la Italia de posguerra, el paso de la miseria a la comodidad, pero con resultados opuestos a los nuestros. También allí se produjo un rápido enriquecimiento, pero no dio lugar al desbarajuste del territorio y al desierto de cemento.

El lugar infernal de la carne de cañón lo ocupan en España, ahora, los inmigrantes llegados por millones en los últimos diez años, justo en el momento de la explosión cementera. ¿Será esa la explicación? ¿La mano invisible del Zeitgeist está diseñando nuestro país para acercarlo a Quito, Turquía, el Magreb o Rumania, porque estamos creando un hábitat digamos que "mediterráneo" de igualados caracteres físicos y espirituales? ¿Está la Providencia diseñando un bloque urbano del sur, con un paisaje homogéneo, sin sobresaltos ni transiciones bruscas, desde Ankara hasta Algeciras, lo que explicaría, de paso, las quejas identitarias de los vascongados? ¿Sube Oriente y baja Occidente? En todo caso, me parece que nos ha tocado la china.

¡Qué extravagante, qué inexplicada condena la de los nacidos en el Mediterráneo, y que me perdone Serrat, que es un santo y no tiene la culpa de nada de todo esto!

El País, 10 de juliol de 2007

Victor Hugo a Gavernie

"Qu'est-ce donc que cet inexplicable, qui ne peut être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut être une muraille et qui a la forme des murailles?
C'est une montagne et une muraille tous à la fois; c'est l'édifice le plus mystérieux des architectes; c'est le colosseum de la nature: c'est Gavarnie"

Victor Hugo
extrait: "Dieu", 1855

Paradisos pirinencs

1 baixant del coll de Bujaruelo cap a Gavernie

2 davant del circ de Gavernie amb el salt d'aigua de 423m

3 ascendint per les parets del circ de Gavernie

4 caminant damunt la neu cap a la Bréche de Roland

5 un cop travessada la Bréche de Roland, als llacs secs.

6 caminant pels cingles d'Ordesa, cap a la fi de la travessa

L'estiu!

Criatures a l'estiu

A l'estiu, la manera de viure de la gent entra en el desordre més absolutament complet, però la incògnita de la qüestió comença quan es tracta de saber si aquest desordre és agradable o no per a la gent. Sembla que ho hauria de ser. Ho és? No ho sé pas. Ho sembla, però no en tinc cap seguretat. Fet i fet, la vida d'avui és així i cal acceptar-la tal com és.

A l'estiu, la gent queda desbordada i, parlant en general, els qui paguen els plats romputs són les criatures, que són els qui no hi tenen res a veure. La gent d'avui , malgrat la seva presentació plàcida i normal, té, en el seu interior, una cosa diabòlica: volen estiuejar, volen anar d'una banda a l'altra, volen trobar-se a tot arreu, entren, permanentment, en el desordre més complet, sempre tenen pressa i, a més, tenen criatures, com dóna el llit i com els sembla. Quan arriba l'estiu, aquesta manera de fer les coses, tan desorbitada, entra en la pura follia.

Josep Pla

“Les hores”

L'ou com balla

Avui és Corpus, i com cada any arriba L'ou com balla. Ja no es limita a dijous i al Pati de l'Ardiaca o al Claustre de la Catedral. Ara s'allarga fins diumenge, i ocupa altres patis i claustres del Gòtic com el Pati del Museu Marés, el Pati del Palau del Lloctinent, el Pati de l'Acadèmia de les Bones Lletres, el claustre de Santa Anna, el jardí de l'Ateneu ...

Corpus també marca l'inici de les festes del barris a Sant Sadurní d'Anoia i a Sant Pere de Riudebitlles, terres penedesenques.

(la foto l'he treta del web del Xavier Caballé)

Cesk Freixas amb els altres Bandais