Arquitectura feta a Espanya, segons el MoMA

Des del dia 12 de febrer fins a l'1 de maig el Museu d'Art Modern de Nova York presentarà l'exposició "On-Site: New Architecture in Spain". Es mostraran 35 projectes construïts, en construcció o en fase de projecte ubicats per tot el país.

Tinc curiositat per saber la llista definitiva dels projectes seleccionats perquè si mal no tinc entès es parla d'arquitectura feta a Espanya i no d'arquitectura espanyola, per tan moltes de les patums actuals, aquestes franquícies de moda que uniformitzen les ciutats, acaparen la llista dels escollits. Hi apareixeran els ínclits Herzog&De Meuron, el Jean Nouvel, el Rem Koolhas o la Zaha Hadid, i sembla que no surt res del Santiago Calatrava cosa que m'alegra.

Espanya és un bon país perquè aquesta colla d'egòlatres puguin construir les seves collonades sense que ningú discuteixi ni el pressupost ni la seva ideonitat. Les ciutats competeixen per acaparar edificis de firma encara que no se sàpiga quins usos els hi donaran o si el cost hipotecarà desenes d'altres projectes menys espectaculars però més necessaris.

Deia l'article d'un dominical colgat d'anuncis dirigits als "biopijos", que l'exposició és fruit del dinamisme que es viu a Espanya, on es construeixen un gran nombre d'edificis que parlen llenguatges diversos i són admirats per mig món. Voldria saber si l'exposició esmentarà que aquests edificis són l'excepció a un desastre immens, el desastre que està destruïnt ciutats i paisatges, arrasant costes i muntanyes amb construccions lletges, sense interès, sense cap tipus de respecte per l'entorn i la memòria dels llocs, especulació pura i dura que està transformant brutalment el nostre entorn.

Perquè mentre els centres es monumentalitzen amb aquestes arquitectures elitistes i caríssimes, les perifèries es banalitzen amb construccions anònimes que seran font de mil problemes socials en un futur no massa llunyà.

Poder altres països veïns no són tant moderns com nosaltres, però són més mesurats en quan el creixement i el respecte de paisatges i ciutats. Mentre els arquitectes i alguns polítics discuteixen sobre el sexe dels àngels, els promotors i els especuladors estan decidint com han de ser les ciutats, els pobles, els territoris on tots hem de viure, i ho decideixen ells, segons els seus interessos, no els de tots. Aquesta exposició del MoMA parlarà d'una excepció en el paisatge cultural espanyol, no de la norma.

Serà com quan al Macba hi havia l'exposició HiperCatalunya que somiava en noves i agosarades propostes per a definir territorialment la Catalunya futura, i coincidia que a la Fira de Barcelona es celebrava el saló Barcelona Meeting Point, on es mostrava un present real que es menjava allò que es somiava algunes parades de metro més enllà.

L'arquitectura feta a Espanya ha perdut la batalla de la realitat, i al MoMA ho certifiquen.
.

Karakia

Torna Karakia, la cinquena temporada!
Llista dels programes a emetre, avui han fet el segon, i amb els belgues hi tinc alguna cosa a veure...

1.- Bàltica-1 (lituans)
2.- Bàltica-2 (estonians i letons)
3.- Boliviana
4.- Belga-1
5.- Belga-2
6.- Algeriana
7.- Centreamericana-1 (nicaragüencs, costa-riquenys, guatemalencs i panamenys)
8.- Centreamericana-2 (salvadorencs i hondurenys)
9.- Hongaresa
10.- Coreana (coreans del sud)
11.- Nord-americana-1
12.- Nord-americana-2

Aigua de l'aixeta

Tots els diaris parlen avui com a fet destacable que l'Elionor va ser batejada amb aigua del Jordà. Això em recorda que quan vaig ser a Israel una parenta em va demanar aigua del riu on van batejar Jesús, i vaig intentar fer-la contenta. Així que preparant les visites pel país de la mà de la meva amiga Sigal (aleshores feia el servei militar i anava vestida d'oficial), li vaig demanar d'anar fins al Jordà, i ella estranyada em va preguntar perquè, afegint que el lloc és lleig i no massa atractiu com d'altres de la seva Gal·lilea natal. Quan li vaig explicar el motiu es va posar a riure i em va dir que anés a l'aixeta de la cuina i omplís l'ampolleta d'aigua, i és que tota l'aigua de les aixetes d'Israel ve del Jordà.
M'agradaria saber d'on han tret l'aigua del bateig de la futura reina ...

Arena di Verona

Un cd i un dvd del concert fet el juliol passat a l'Arena de Verona, és el darrer disc del Paolo Conte. No l'he escoltat, ni tan sols l'he tingut a les meves mans, però he vist que el repertori és molt semblant al del concert del Grec del darrer juliol.
Un plaer per començar l'any...

L'origen d'Europa

Interessant inici d'any de la mà dels austríacs que han volgut reinterpretar "L'origen del món". Pintat el 1866 pel Gustave Courbet, aquest quadre va ser encarregat per un notable turc, qui l'exposava a casa seva al costat d'"El bany turc" de l'Ingres. Ha fet un recorregut misteriós, amagat del gran públic i passant per moltes mans fins a ser exposat al Louvre a finals del segle XX.
Sempre m'ha encuriosit el perquè del nom, sempre m'ha fascinat la seva composició que ignora cames i cap, aquest primer pla entre indolent i provocador, la taca negra, el mugró vermellós, el llençol blanc.

Doncs els austríacs han volgut celebrar l'inici del seu semestre al front de la Unió Europea reinterpretant a Courbet, fotografiant una model en la mateixa posició portant unes calces amb la bandera estelada. L'escàndol ha estat majúscul i aquests anuncis juntament amb un altre bastant desafortunat han estat retirats dels carrers de pobles i ciutats.

No entenc massa el perquè de la seva retirada, la imatge és bellíssima i el missatge poderòs. Poder Europa s'ha fet massa vella i conservadora per poder acceptar aquesta alenada d'aire fresc.

Hivern

hivern. (Del ll. vulg. hibernum) Invierno. Winter. Inverno. m. Estació de l'any que segueix la tardor i precedeix la primavera. És la més freda. A l'hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de desembre (solstici d'hivern) i acaba el 21 de març (equinocci de primavera).

Santa Llúcia dels formaires

Quan l’olor de la cera d’abella inundava totes les estances, era senyal que a cal Formaire estaven fent filigranes. Era una feina delicada i exacta, que precisava tranquilitat i un bon pols.

Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.

Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.

Passió, temptació, obsessió

F. F. in memoriam

OBJECTE: Redacció del projecte bàsic i d'execució i estudi de seguretat i salut per a la rehabilitació de les vivendes protegides a Jaén del Grup 1 Francisco Franco.

Número de registre: S 20051108

Organisme: Conselleria d'Obres Públiques i Transports de la Junta d'Andalusia

Data Límit: 25-01-2006 (Publicat: B.O.J.A.: 30/11/2005)

Roma, per primera vegada

Avui
Enric Vila
2 desembre 2005

Per poc que hagis viatjat, de seguida que arribes a Roma veus que has descobert el motllo. Totes les capitals europees on has estat te'n semblen una versió, i deixes de prendre't a la lleugera això que "tots els camins duen a Roma". Prenent Roma de model, París peca de vanitat, Londres de mesquinesa, Berlín de grandiloqüència. Cada interpretació del que ha de ser una ciutat es delata davant el model original, perfecte, ideal. Perquè Roma no surt de l'impuls d'una classe social, ni d'un urbanista ni tan sols d'una època gloriosa determinada; Roma és filla dels grans artistes de la història de la humanitat, dels homes que han fet el cànon. Per això cap altra ciutat dóna tant la sensació d'haver tocat sostre, d'haver dit l'última paraula. Ni cap arquitecte pedant és tant de compadir com el que ha nascut a Roma. Allà diries que només els grans artistes hi han tingut carta blanca, i que realment han fet el que els ha donat la gana. Si Roma no fos obra de genis, la Fontana di Trevi se l'haurien carregat per a major comoditat dels ciutadans. Però el romà sap que el seu benestar és secundari. I davant la brutal competència de pedres que inflen el pit, d'egos genials que s'afirmen, ha optat per la filosofia. L'art ens fa somiar; la filosofia, acceptar la nostra petitesa. I així, sabent-se un figurant prescindible enmig d'aquell espectacle, el romà va fent amb l'alegre ironia del zero a l'esquerra, de l'home que sap que no cal que faci res perquè ja està tot fet. I és capaç de servir-te els macarrons en plena plaça del Panteó sense treure's l'escuradents de la boca.

L'Altre

No fa pas massa llegia a l'excel·lent suplement dels dissabtes La Repubblica delle Donne un article de l'escriptora marroquina Fatima Mernisi on parlava de la visió de l'Altre des d'Europa. Deia que en els nombrosos viatges pel continent s'havia allotjat en hotels de ciutats diferents, i en cap d'ells hi havia trobat canals àrabs sintonitzats als seus televisors. La Mernisi afegia que això no passa als països àrabs on és senzill veure qualsevol canal occidental i d'altres parts del món en els seus hotels. Reflexionava que era molt complicat que els europeus acabèssim entenent els àrabs si ni tans sols ens interessava mirar el seu món a través de les seves televisions.

Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.

I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.

Sainet

A aquest sainet que és l'Espanya d'avui en dia tan sols li faltava l'accident d'helicòpter boi retransmès en directe. Suposo que ara sortirà el millor humor negre nacional, sinó que li preguntin al José Borrell ...

Història d'un pardal

D'aquí uns dies hauríem de veure al final d'algun telenotícies les imatges espectaculars de 4 milions de fitxes de dominó de coloraines caient com si d'un ballet es tractés. Però mira per on, un pardal va trobar una finestra oberta i va entrar al lloc on ho estaven preparant tot i va decidir descansar sobre una de les fitxes. No sé perquè hi havia una finestra oberta ni què hi feia un pardal amb aquest fred per Holanda, però les fitxes van començar a caure i el pànic es va apoderar de la sala. Tampoc sé d'on va sortir, però algú va agafar una escopeta i li va etzibar una escopetada al pardal innocent, que va morir.

De les 4 milions de fitxes tan sols en van caure 23.000, el pardal va morir, i una associació de defensa dels animals ha denunciat a la productora responsable de l'acte per haver matat una espècie protegida. I pel que sembla tot això és veritat ... Pobre pardal.

Boicots

Freixenet ha presentat a Berlín el nou anunci que inaugura la bogeria nadalenca, suposo que perque el mercat alemany és el més important en quan a vendes. En temps de boicot a productes catalans, el president de les caves més importants de l'estat ha dit que fins la primavera passada el boicot pujava a un 4% de les vendes totals a Espanya, una xifra respectable tenint en compte el volum, i ha afegit que aquest Nadal s'ensumen que aquesta xifra augmentarà.

He reseguit algunes webs que propugnen el boicot als productes catalans, algunes d'elles són molt elaborades, amb les llistes dels productes a boicotejar i les seves alternatives no catalanes que cal comprar. Expliquen quines han donat suport a l'Estatut, com fer-ho per donar-se de baixa als serveis energètics amb una sola trucada o com reverteix l'iva del que es compra, així com els beneficis de comprar estranger ja que tot i que el producte sigui forani l'iva es queda a la pàtria. Una feina magnífica i interessant, preocupant.

Poder les meves lectures m'influeixen massa, però tot plegat em recorda quan els nazis van començar a fer boicot als comerços i negocis jueus a l'Alemanya dels anys 30, marcant-los amb una estrella de David i finalment cremant-los en una nit d'infaust record.

No s'actua de la mateixa manera, els mètodes s'han refinat, existeix internet, però el fons em sembla el mateix.

Nutella

Com era el món abans de la Nutella?

Diumenge al Cccb

Diumenge de pluja, carrers mullats i ganes de sortir de casa. Proposta estranya venint de qui venia, una italiana i una brasilera afincades a Barcelona. Anar al Cccb a veure l'exposició "Literatures de l'exili" no era el somni d'un matí gris però bé, anar fins al Mnac feia un xic de mandra.

Entrada gratuïta i poca gent en comparació a "Occident vist des d'Orient" o "MónTV", cert escepticisme pujant les escales mecàniques, i nas arrufat al passar pel túnel negre de l'entrada. A partir d'aquell punt, però, començava una de les exposicions que més m'han interessat dels darrers temps. Temes teòricament familiars com la guerra civil, l'exili, els escriptors, el retorn de la diàspora ... , una exposició al servei del què explicava i no al revés, tota una sèrie de videos de llarga durada que explicaven i transportaven a moltes realitats que se'ns escapen. Moltes històries, dibuixos, textos, documents que ajuden a entendre tot un llarg procés.

No sé les hores què vam passar allí, on certes paraules llunyanes malhauradament semblaven massa recents, veient moltes imatges on el blanc i negre t'allunyava del què explicaven, però el color i veure que la geografia amb proutes feines havia canviat te l'apropaven poderosament.

No sé si hi tornaré tot i que restarà oberta fins a finals de gener, però repeteixo que és de les que més m'han interessat darrerament. A les inductores de la visita, llunyanes culturalment dels fets explicats els va impactar profundament.

Aneu-hi

La presó dels arqueòlegs

Cada matí des del llit estant escolto la ràdio mentre dubto si baixar al món o quedar-me embolicat i calentó. Escolto les notícies i a vegades se'm barregen titulars i paraules mentre intento despertar-me del tot.
Ahir vaig entendre que uns presos de la presó d'alta seguretat de Meguido, a Israel, van descobrir al subsòl de la presó l'església més antiga mai abans trobada. En aquells instants on encara no se sap on sóc vaig entendre que seixanta presos havien topat amb les restes arqueològiques mentre intentaven la fuga. Vaig trobar-ho un magnífic argument per a una novel·la una mica surreal.
Un cop al món vaig mirar les pàgines dels diaris, i després de contrastar un parell de versions vaig saber que la presó de Meguido vol créixer, i fent les pertinents excavacions arqueològiques on hi participen els presos van trobar les restes de l'església del segle III.
Ja m'estranyava a mi que seixanta presos fessin arribar la bona nova de la seva descoberta mentre intentaven la fuga.
Poder volien fugir de Meguido, on les escriptures diuen que s'hi celebrarà la batalla de la fi del món, entre el Bé i el Mal, i espavilats ells, intueixen que serà aviat i no s'hi volen trobar al bell mig...

Felices Fiestas

Divendres 4 de novembre, tres del migdia, Diagonal amb Francesc Macià, a l'antic edifici dels Sears ara El Corte Inglés, uns operaris estaven penjant un Felices Fiestas gegant !!!

Marichalar, Rei

Ara que tenim Elionor, i no Pau, o Carles, la Sagrada Constitució s'ha de canviar si o si. Us imagineu que els redactors de la modificació l'erren i ens converteixen l'Elena Reina? Tindríem Marichalar, Rei...

Rajoy a Sant Sadurní