IVA: del 8 al 21% hi ha un increment del 162,5%

La lletra petita, sempre la lletra petita. Després del rebombori del dimecres, i la presentació del divendres, arriben les sorpreses en forma de Boletín Oficial del Estado, amb la temuda i covarda lletra petita.

Resulta que la majoria dels ives culturals, que estaven al 8%, passaran al 21%, o sigui un increment de 13 punts d'una sola tacada.

Aquest increment en temes percentuals vol dir que l'IVA d'entrades de teatre o cine, d'exposicions, i d'activitats culturals s'incrementarà un 162,5% . Ho escric en lletres perquè costa de creure-s'ho, "cent seixanta dos coma cinc per cent". Una barbaritat

IVA: del 18 al 21% hi ha un increment del 16,66%

Massa vegades he escoltat i llegit aquests dies que l'IVA s'incrementarà un 3%, del 18 al 21%. Del 18 al 21 no hi ha un increment del 3%, ben al contrari, el primer dia de setembre l'IVA pujara un 16,66%.

MITJÓ - Mostra de titelles a Riudebitlles

divendres 13, divendres 20 i dissabte 21 de juliol,
a Sant Pere de Riudebitlles (el Penedès)

Escriure a mà

El diari alemany Bild va publicar el dia 27 de juny una portada escrita a mà. Amb aquest fet insòlit reivindicava l'escriptura manual, i es lamentava que ordinadors, telèfons i impressores havien arraconant la cal·ligrafia. 

Fa un grapat d'anys reconeixia bona part dels meus amics a través de la seva cal·ligrafia. Amb unes poques paraules escrites en un full de paper en tenia prou per saber qui hi havia darrere aquells mots. Però avui en dia m'és molt complicat identificar-los a través de la seva lletra, i em sap greu que aquesta manera de conèixer-nos s'hagi anat difuminant amb el temps.

Quan conec algú intento que m'escrigui algunes paraules o m'ensenyi anotacions, i és que crec que les lletres van molt lligades a la manera de ser de cadascú, a l'estat d'ànim de cada moment.

És per tot això que ahir vaig somriure quan vaig llegir una nota amb instruccions per als nens d'un casal d'estiu, escrita a mà amb una bonica cal·ligrafia. No sé si les monitores ho van escriure a mà perquè no tenien un ordinador a prop o com a homenatge a les cal·ligrafies arraconades per telèfons i ordinadors.

Prandelli i l'amor

Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol sinó de l'amor i de Cesare Prandelli. Aquest home, elegant, clenxinat, ha canviat en part la tradicional filosofia del joc italià. Conscient de les limitacions del seu equip, però també de les possibilitats de competir amb alegria, ha optat per un joc que rebutja el tancament obsessiu, ara tan de moda, i que s'entreté amb el contacte amb la pilota. Hi podríem trobar connexions soterrades, en aquesta nova Itàlia, de la mà del mateix Prandelli i del gran Pirlo, arrelats a la regió de Brescia, allà on també va jugar Pep Guardiola. Bé, però no parlem de futbol. O sí, perquè costa molt de trobar en el futbol que avui contemplem històries com la de Prandelli.

Abans del gran sotrac, ja era dramàtica. Orfe de pare amb pocs anys, va jugar (i guanyar) la seva única copa d'Europa amb la Juventus el dia de la tragèdia de Heysel, on van morir, aixafats, tants italians. Més tard, es va lesionar, va deixar els terrenys de joc i va patir un càncer. I, aleshores, després d'unes quantes experiències menors com a entrenador, va signar per un dels grans, la Roma. Hi va durar tres mesos. Va plegar de treballar (al cim de la seva carrera) quan va saber –el sotrac– que la seva dona, Manuela, tenia un tumor.

Al cap d'uns anys, la dona va morir. I Prandelli es va sincerar. Va explicar com s'havien conegut (“tornava de jugar un partit i tenia ganes de menjar xocolata desfeta; ella era allà, amb una amiga, ens vam mirar i ja no ens vam separar més”) i com havia estat el procés de la malaltia. Va reivindicar la “fisicitat” de l'amor, la necessitat de no avergonyir-se de la passió, i, quan li van preguntar com estava ell va contestar: “Estic.” Refent aquell inexhaurible poema de Ferrater, Posseït, va dir que “quan has estimat tant una persona, ella roman dintre teu, viva, fins que et mors”. En aquesta Eurocopa ha lluitat pels valors i en contra de l'estupidesa i l'exasperació. I ens ha deixat un haikú memorable: “Porto a dins les seves últimes paraules. Però no les puc dir. Desapareixerien.”

Josep Maria Fonalleras
divendres 29 de juny del 2012 (Sant Pere, Sant Pau i Sant Pol)
El Punt Avui

L'ull del Pallars

Un ull s'ha obert al Pallars, i mira el Montsec, i mira Terradets envoltat de vinyes ...

Estiu

e s t i u  -  e s t a t e  -  s u m m e r  -  v e r a n o  -  é t é

dijous 21 de juny - 01:09

Vogadors, a la Biennale d'architettura

Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.

El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.

La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.

I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.

No woman no pay

Passar el peatge sense pagar, a ritme de reggae ...

Una rosa és una rosa és una rosa ....

Sant Jordi 2012

ps: roser de cal Ròmul, matí d'avui

Made in Japan - Riudebitlles

El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.

La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.

Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:

Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).

Els artistes catalans són:

Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.

ACTIVITATS PARAL·LELES:

MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.

lnauguració:

Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre

Dates:

Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012

Horaris:

Dissabtes de 6 a 8

Diumenges de 12 a 2

Visites concertades:

Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94

Organitza:

HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.

primavera - spring - printemps

primavera - spring - printemps
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les

Café des voyageurs

Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)

La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)

L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.

El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.

Francesc Pujols

"Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar"

Francesc Pujols (1882 - 1962)

(frase extreta del web del gran Quimi Portet)

Calgary 88

Nit al Montsec

12 de desembre de 2011

Venècia i els vaixells urbans

Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.

No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.

A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.

un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011

Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?

Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.

vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007

Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.

Auschwitz, 27 de gener de 1945

Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini

Llegint noves informacions sobre el naufragi del Costa Concordia a les costes de la illa del Giglio, se m'ha fet més clara la idea de que el capità Francesco Schettino volia imitar la mítica escena d'"Amarcord", on el Rex passa pel davant dels habitants de Rimini...

Política d'aprofitament

"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012