Simon Wiesenthal meets Eichmann

Escolto a la ràdio que ha mort Simon Wiesenthal, el responsable de fer "justícia, no venjança" als milers de nazis que van escapar a la presó un cop acabada la segona guerra mundial. La seva tasca va ser buscar-los per tot el món, descobrir-los darrere les noves identitats als països que els aixoplugaven, i fer-los capturar i jutjar.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.

Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.

Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.

idees

Sostres a Roma

La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.

Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre

caffè a Trieste

Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"

George Steiner, "La idea d'Europa"

é Oriente

Nèixer a Trieste no deu ser com nèixer a d'altres parts del món. En aquest port de l'Adriàtic hi conflueixen el món llatí, el món germànic i el món eslau, el catolicisme, l'ortodòxia i el judaisme, les darreres costelles alpines i l'horitzó del mar. Al centre de la ciutat, una de les més boniques que mai hagi conegut, es concentren en un radi de pocs metres l'església catòlica, la luterana, l'ortodoxa i la sinagoga en edificis imponents emmig de carrers que van de les muntanyes cap el mar. Italo Svevo, James Joyce camí dels Balcans o Claudio Magris han escrit sobre aquesta singularitat. Decididament nèixer a Trieste ha de ser diferent.

Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.

Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.

Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.

una aixeta ...

Finalment m'he llençat a llegir el "Danubi" del Claudio Magris, és un llibre atípic que atrapa des del primer moment.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?

Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.

hiroshima

La portada dels diaris del dia del meu aniversari mai han canviat, sempre imatges d'Hiroshima, records de la bomba atòmica.

d'estiu

No he entés mai perquè les ràdios a l'estiu baixen la qualitat dels seus programes fins a nivells ínfims. Comprenc que tots els locutors han de fer vacances, però perquè els programes que els substitueixen són tan poc consistents? Jo sóc dels que m'agrada treballar a l'estiu, m'hi sento bé, més tranquil, i procuro escapar-me el setembre, però aquests dies els dials de les meves ràdios van bojos buscant alguna cosa escoltable.
Sortosament el Fixa't com sona l'han reposat a les 7 de la tarda, tot un plaer musical per acabar la jornada laboral. I el Beltran i el Vinyoli continuen amb un programa d'entrevistes al vespre. La veritat que no sé trobar res més en aquest desert estival.

S'admeten suggeriments ...

le Tour

M'agrada mirar el Tour per així poder descobrir els paisatges, els pobles, les ciutats de tota la France endreçats i respectats.

No hi veig massa diferència amb els nostres ...

felicitat absoluta

Tarda de dijous barallant-me amb un projecte que m'absorvia de feia dies. Trucada inesperada a les 6, era el Josep Mulet, director del Karakia. Em diu que són a can Festís, sorprès vaig preguntar si era per continuar gravant el programa dels belgues. Em va respondre que no, que tot l'equip es trobava a la masia de Les Planes Velles celebrant el Premi Ciutat de Barcelona i que si volia anar-hi allí m'esperaven. Pel telèfon s'escoltava jazz, però bé, coneixent l'Stefan m'hagués estranyat altra música.

A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.

Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.

Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.

l o n d r e s

Aquest matí he reviscut d'una altra manera l'atemptat de l'11 de març, el que l'Arcadi Espada ha batejat com a 191M. Com aquell dia les notícies han començat a gotejar a partir d'un moment concret però després les diferències han estat immenses. No ens han fet veure imatges on es recreaven en cossos mutilats, cadàvers, mirades d'espant, de por, de tristessa. No hem hagut d'escoltar polítics que parlessin sense massa criteri. No hem patit una premsa llençada a fer hipòtesis sobre bases febles, amb edicions d'urgència envellides a les rotatives. Tampoc crec que el president del govern hagi trucat els diaris per donar la seva versió dels fets. Ni hem llegit filtracions de la polícia als mitjans de comunicació, ja que al Regne Unit les filtracions estan penades. Qui ha explicat per primera vegada els fets oficialment no ha estat un ministre sino un responsable de la policia. I podria continuar.

Són tantes les diferències que fa fredat pensar en quin país vivim, en mans de qui estem.

piqué impact

llapis

Quan els Estats Units i la Unió Soviètica estaven en plena competició per arribar els primers a la lluna es van trobar amb tota una sèrie d'obstacles que calia superar. Un d'ells era el fet d'escriure amb gravetat zero, i és que la tinta no circulava correctament i els bolígrafs no servien.

Els tècnics de la Nasa després de molts estudis van desenvolupar un costosíssim bolígraf que permetia als astronautes escriure en qualsevol circumstància. Els soviètics van trobar una solució pràctica i econòmica, els seus cosmonautes farien servir el llapis ....

catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes, sovint llardoses. I sempre, d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
Edicions Flor del Vent
abril 1997

Catalunya, sol i mosques

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes llardoses. I sempre. d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Arcadi Espada
"Contra Catalunya"
abril 1997

estampes vénetes I

gucci

Els voltants de la plaça de San Marco estan plens de botigues que venen màscares horribles, vidres de dubtosa procedència, gelats a preu de caviar o pizzes congelades. A vegades em pregunto què ha estat pitjor per aquesta extraordinària ciutat, si l'arribada de Napoleó que va acabar definitivament amb la Sereníssima o la invasió de les hordes de turistes.

M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.

Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.

Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...

ansietat i depressió

No sóc lector dels diaris gratuïts que reparteixen per aquests móns de déu, però avui esperant a urgències n'he agafat un que voleiava per allí i he llegit a la portada

Los universitarios catalanes sufren cada vez más ansiedad y depresión
Mil estudiantes han ido al psicólogo. La mayoría cursa arquitectura y medicina. El 75% son chicas.

Què els hi agafarà quan s'incorporin a la vida laboral?

memes

meme musical

1.A l'atzar, deu àlbums de la meva col•lecció:
”Acadèmia dels somnis” del Quimi Portet
“Concerti” del Paolo Conte,
“Mr Lucky” del John Lee Hooker
“Enta Omri” de l’Oum Kolthoum
“M’aclame a tu” del Toti Soler i l’Ester Formosa
“Un sorso in più” de la Carmen Consoli”
“Moondance” del Van Morrison
“Document” dels R.E.M.
“Memòria del porvenir” dels Radio Futura
“La Fusa” del Vinicius de Moraes, la Betanha i la Creuza

2.Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
El “Tourist” dels St Germain

3.Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
Ni idea perque tinc barrejada la poca música baixada amb la música que hi entro jo mateix

4.L’últim CD que vas comprar?
”Deu catalans i un rus”, del Toti Soler

5.Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
Escoltada tranquilament “Missing” dels Everything but the girl, fragments a la ràdio molts

6. Cançons que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
Les escric de memòria i són
“Cantares” del Joan Manuel Serrat
“Heart of gold” del Neil Young
“Genova per noi” del Paolo Conte
“La Rambla” del Quimi Portet
“Alice” del Francesco de Gregori
“Centro di gravità” del Franco Battiato
“M’aclame a tu” del Toti, l’Esther i l’Ovidi
“Wish you were here” dels Pink Floyd
“It’s the end of the world as we know it” dels R.E.M.
“Into the mystic” del Van Morrison
“Dirty Boulevard” del Lou Reed
“Young americans” del David Bowie
“Yev Tov” del David Broza
“Bonito es” de Los Sencillos ...



meme llibresc

1. Quants llibres llegeixes durant l’any?
Varia molt en funció de l’any, sencers poder una quinzena, fragmentats per feina i lectures parcials uns quants més

2. Llibreria o biblioteca?
La Feltrinelli de Roma, la Documenta de Barcelona, L’Odissea de Vilafranca, la Gala de Vicenza, la Tralla de Vic, la Laie de Laietana... tot són llibreries.

3. Últim llibre comprat:
Un tebeo val? “Corto Maltés. Fábula de Venecia” de l’Hugo Pratt

4. Últim llibre acabat:
”El món d’ahir” de l’Stefan Zweig

5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
”Eichmann en Jerusalén” de l’Hanna Arendt

6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
”Marcovaldo” de l’Italo Calvino
“Música per a camaleons” del Truman Capote
“El procés” de Franz Kafka”
“Complejidad i Contradicción en la arquitectura” del Robert Venturi
“Tots els camins duen a Roma” del Gaziel.

N’hi ha molts més, però avui i ara em quedo amb aquests.

7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:
M’ho he de pensar, la meva agenda bloguera és curta i la majoria de les persones en què penso ja han passat pels Memes ...

andreu nin meets el corte inglés

Fa uns anys vaig llegir al diari que una empresa nordamericana va pressionar un ajuntament francès perque canviés el nom del carrer on es trobava la seva seu ja que deia que no volia que la paraula gay aparegués a la seva adreça. L'ajuntament es va negar rotundament perque Gay-Lussac és un dels científics francesos més prestigiosos de la història. No sé com va acabar tot.

He recordat aquesta història quan aquest matí al tren he vist un anunci de l'obertura del nou El Corte Inglés situat al carrer Andreu Nin. Hauran intentat canviar el nom perque el temple del capitalisme no vagi lligat al líder del Poum assassinat?

Això em fa pensar també en l'avinguda Icària ...

simply

Avui el Quim Monzó escriu a La Vanguardia sobre uns mòbils que només serveixen per trucar i enviar missatges. Res de jocs, càmeres, connexions a internet, polifonies ... Ja era hora! I és que quan el desembre em vaig haver de canviar el mòbil el programa de punts de la meva companyia tan sols em permetia escollir entre aparells plens de coses que a dia d'avui no he fet servir encara. Quan als venedors els hi demanava un aparell senzill em miraven malament, com si fos un asocial.

Una cosa semblant em va passar quan em vaig comprar el meu primer cotxe, no volia extres ni coses superflues, volia el cotxe pelat però amb un bon motor. Per a sorpresa meva si volia un cotxe així em sortia més car que un amb aire condicionat, tancament centralitzat, pintura metal·litzada, tapisseria especial, equip àudio i no sé quants extres més ... i és que per entregar-me'l n'havien d'agafar un d'equipat i treure-li el farcit, i és clar, això costava diners.

El dia que les empreses enteguin que som molts els que volem comprar un video amb pocs capçals, una tele sense teletext, un cotxe auster, una rentadora amb pocs programes o una càmera fotogràfica amb poques opcions sense haver d'anar a les games baixes, aquestes empreses es faran riques. Maleïda mania de fer-nos pagar moltes opcions que ni les volem ni mai les farem servir.