dilluns, de juny 27, 2011

"Qué diuen, los de Barcelona?"

"Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri."

capítol 1 - "Qué diuen, los de Barcelona?"

dijous, de juny 23, 2011

L'ou com balla

pati del palau del Lloctinent - Corpus Christi 2008

dimarts, de juny 21, 2011

estiu

Fondation Claude Monet, Giverny

e s t i u - s o m m e r - s u m m e r - الصيف
ամառային - u d a n - v e r a n o - l e t o
é t é - v e r á n - קיץ - e s t a t e
z o m e r - s o m m e r - l a t o - v e r ã o
d e v a r ă - л е т о - y a z

dimarts 21 de juny de 2011
19.16

diumenge, de juny 19, 2011

La Casa Collage, l'arquitectura tranquil·la

Era un dia d'estiu dels inicis dels anys noranta quan vam travessar un portal mig abandonat situat a la zona més estreta del carrer de la Força de Girona. La planta baixa era un bosc de puntals que estrebaven sostres de bigues de fusta guerxades, plens de forats per on hi entrava la llum dels pisos superiors. Vam recórrer espais generosos de murs gruixuts, on la pols amagava paviments acolorits, la distribució desorientava fàcilment als qui no coneixíem la casa, i tot plegat deixava entreveure un casalot senyorial. Vam confirmar aquesta percepció quan vam pujar al primer pis per una escala mig enrunada i vam descobrir un pati no massa gran, presidit per una gran font de pedra amb forma de vaixell. El caos aparent de tots aquells espais mig abandonats no amagava els rastres que parlaven d'èpoques i vides diverses. La casa era un laberint per a ser recorregut pausadament, i descobrir-lo, escoltar-lo, entendre'l.

Uns anys després vam tornar al vell casalot del carrer de la Força situat al bell mig d'un Call que s'anava transformant a marxes forçades, i que es reinventava per assemblar-se al que no havia estat mai. La casa estava en obres, el blauet marcava els nivells, alguns sostres havien desaparegut, i hi havia cates que descobrien murs de pedra i maó. La Bet ens explicava que les obres avançaven lentament ja que el vell casalot era un comodí del seu pare per quan la pluja impedia treballar a l'aire lliure, o s'havia d'esperar un paper per iniciar una obra nova. Aquesta lentitud de les obres afavoria la presa de les decisions, la redacció d'un projecte que no era res més que un diàleg pausat entre la casa i els arquitectes.

Fa poder dos o tres anys que les obres es van enllestir, i els habitatges i espais redistribuïts per tot el vell casalot es van anar ocupant pels nous inquilins. Una discreta porta de fusta dóna accés al primer pati des del carrer de la Força. L'ascensor es camufla entre els murs de pedra, deixant el protagonisme a la vella escala i als replans tancats amb ampits recoberts amb les velles rajoles de colors. Èpoques diverses dialoguen amb naturalitat en aquest pati que fa de transició entre els carrers estrets del Call i els espais privats dels habitatges.

L'habitatge principal situat al primer pis s'articula al voltant del pati de la font del vaixell de pedra, el centre de la nova casa. Un nou volum permet que gairebé totes les habitacions s'obrin al pati, excepte dues que s'obren al carrer Ballesteries. Un paviment de formigó polit unifica els espais de sostres blancs, i murs que han deixat al descobert els fragments de pedres i maons, on es resol el pas de les instal·lacions fent franges blanques arrebossades. Les rajoles hidràuliques de colors que havíem vist cobertes de pols feia molts anys, i que ens trobem a les baranes del pati d'entrada, també s'han fet servir a paraments verticals interiors com la campana de la llar de foc. Pocs materials, senzills, ben escollits, donen calidesa a totes les estances banyades per la llum matisada pel pati del vaixell.

La Casa Collage és una intervenció intemporal, al marge de les modes i de les estridències que tant mal han fet a l'arquitectura dels darrers temps. Molts anys de diàleg han permès a la Bet i al Ramon entendre el vell edifici del Call. Han sabut sumar, adaptar, millorar, transformar, afegir, tot amb una delicadesa molt sotil. I aquesta és la gran virtut d'aquest projecte que resistirà el pas del temps tal i com han resistit les parets centenàries. És una gran lliçó d'humilitat per als arquitectes comprendre que les parets resisitiran molts segles més, mentre que les intervencions i reformes s'aniran succeïnt, superposant i eliminant.


Molts pocs arquitectes em venen al cap que hagin sabut dialogar tan bé amb l'edifici que pretenen restaurar, i un d'ells és el Carlo Scarpa, qui a projectes com el Museo di Castelvecchio de Verona o a la Fondazione Querini Stampalia de Venècia va saber dialogar de manera molt intel·ligent, entenent que la seva intervenció tan sols n'era una més de les que l'edifici havia i aniria acumulant.

La Casa Collage, la Bet Capdeferro i el Ramon Bosch han estat guardonats amb la Menció especial d'arquitectes emergents, del premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europa 2011, concedit per la Fundació Mies van der Rohe. La cerimònia d'entrega dels premis es celebrarà el dilluns 20 de juny al pavelló Alemany de Barcelona, on compartiran l'escena amb el David Chipperfield qui ha fet un exercici semblant a la Casa Collage al Neues Museum de Berlín.

dimecres, de juny 08, 2011

Cròniques madrilenyes - 1

Tinc records fragmentats i inconnexes de la primera vegada que vaig ser a Madrid la setmana santa del 1976. Des d'aleshores hi he tornat moltes vegades per motius diversos, i no he acabat de trobar la manera de submergir-m'hi. És una ciutat dinàmica, vital, vibrant, que no deixa indiferent, però no sé trobar la porta per on entrar-hi i fer-me-la meva com moltes altres ciutats on no em canso de retornar-hi. Per què m'agrada molt retornar a les ciutats, descobrir-les vestides i canviades per a l'ocasió, plenes de nous al·licients, i conèixer els plecs per on la vida hi circula intensament.

dilluns, de maig 30, 2011

Democràcia

"Many forms of Government have been tried, and will be tried in this world of sin and woe. No one pretends that democracy is perfect or all-wise. Indeed, it has been said that democracy is the worst form of government except all those other forms that have been tried from time to time."

Sir Winston Churchill,
Hansard, 11 de novembre de 1947

Afegeixo que la Democràcia, a diferència de les altres formes de govern, s'ha de cultivar i polir cada dia, és imperfecta, i entre tots l'hem de millorar.

dimarts, de maig 17, 2011

Riudebitlles 2011


Petita meravella feta amb paciència i molta imaginació per la Maria Martínez. Una manera diferent i desenfadada de presentar els primers 11 candidats de la llista (ocupo el desé lloc, 44''...) de les eleccions municipals d'enguany.

diumenge, de maig 08, 2011

Josep Pla i les italianes


"A fondo", entrevista del Joaquín Soler Serrano al Josep Pla
8 de desembre de 1976, a partir del 4'44''

"Si yo pudiera escoger una patria, a parte de este país, España, escogería Italia. Italia para mi, la inteligencia italiana en todas las cosas, en la construcción, en el examen del hombre
(...)
El desorden es inmenso. Gli italiani si arrangiano. Y usted ve en Italia a veces una muchacha que no tiene un céntimo, que se pone un vestido y resulta más bonita que una condesa o una duquesq de Madrid o de Barcelona, no le quepa duda, ¿estamos de acuerdo?"

dissabte, d’abril 23, 2011

sant Jordi

matí de sant Jordi al terrat (foto de mòbil)

dijous, d’abril 21, 2011

Negozio Olivetti


Ahir vaig rebre al Facebook una notícia del FAI (Fondo Ambiente Italiano) que em va fer moltíssima il·lusió, tot un regal. Demà s'inaugura oficialment la restauració del Negozio Olivetti de la piazza de San Marco de Venècia, un dels projectes més interessants del Carlo Scarpa, una botiga que ha marcat tota una època, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX.

Quan Olivetti va fer fallida, el local de la piazza de San Marco es va convertir en una botiga de souvenirs, i després en una botiga on venien reproduccions artístiques de dubtosa legalitat. Era un cal pengim-penjam que emmascarava un dels interiors més delicats que s'hagin construït mai.
El darrer octubre vaig tornar al Negozio Olivetti aprofitant la visita a la Biennale d'Architettura, i vaig trobar-lo tancat i amb símptomes d'algun tipus d'intervenció. Tenint en compte que la llibreria veïna especialitzada en art l'havien transformada en una botiga de souvenirs tronats em temia el pitjor per al projecte del Carlo Scarpa.

Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.

Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.


dimarts, d’abril 12, 2011

Lamparetes


"I un home tot sol no sempre se basta"

dimarts, d’abril 05, 2011

dilluns, de març 21, 2011

スプリング

divendres, de març 18, 2011

Silencis clamoros

El 17 de desembre de 2010, un fruiter anomenat Mohamed Bouaziz es va cremar viu davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, a Tunísia. Aquest incident ha desencadenat una tempesta sense precedents als països àrabs, la caiguda dels règims de Tunisia, Egipte, i una guerra sagnant a Líbia. La tempesta desfermada continua al Ièmen, a Bahrain, a Algèria, o al Marroc i fa trontollar règims despòtics i dictatorials.

Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.

Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.



dijous, de març 17, 2011

150è aniversari de la unitat italiana




Tanti auguri!

diumenge, de març 13, 2011

1000 anys

El 13 de març de l'any 1011, els senyors Guifré i Guisla van fer donació del terme de Sant Pere de Riudebitlles al monestir de San Martino de l'isola Gallinaria, d'Albenga.

Avui fa 1000 anys d'aquell dia.

dissabte, de març 12, 2011

Japó: art, destrucció i memòria

"Els ràpids de Naruto a Awa"

"La gran onada a Kanagawa"
Katsushika Hokusai

1831

remolí al port de Oarai, a Ibaraki
AP/Kyodo News
2011

dissabte, de febrer 12, 2011

Spain is different: els dictadors es moren al llit



A Egipte, Tunissia, Sud-àfrica, Romania, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Grècia, Portugal, Lituània, Letònia, Alemanya (DDR), Bulgària, Estònia, Argentina, Xile, Brasil, Uruguay, Paraguay ... els ciutadans van fer fora a les dictadures.

Spain is different, aquí el Dictador va morir al llit.

divendres, de febrer 11, 2011

Uninstalling dictator, 100% complete



مبروك لمصر ولشعبها لقد تحقق النصر

Uninstalling dictator ... ███████████████████████████ 100% complete

dijous, de febrer 03, 2011

Palaus al carrer - les il·luminacions de les Decennals de Valls

CRÍTIQUES

Palaus al carrer

ARQUITECTURA

XAVIER MONTEYS 03/02/2011

En ocasió de les festes decennals de la mare de Déu de la Candela, a Valls, s'ha instal.lat una il.luminació decorativa a les places del Pati i del Blat, i també al carrer que les uneix, el carrer Cort. El conjunt urbà il.luminat mereix indubtablement la visita i permet, més enllà del resultat, una reflexió sobre allò extraordinari. Les ciutats estan afligides actualment per una sobreexcitació commemorativa i semblen deixar de banda el quotidià. El resultat és una arquitectura i uns espais públics sovint dissenyats sota l'estigma de la singularitat. Una festa cada deu anys, com aquesta, resulta d'un bon gust digne de menció i representa un sentit de la vida i dels seus esdeveniments fora del comú.

Al costat d'aquestes llums, a la resta de la ciutat de Valls sembla de nit. És tal la llum, la intensitat i el color que té, que la sentim a la cara, amb una qualitat tàctil, com si ens toqués. És tan bonica, tan ben aconseguida i tan singularment arcaica que n'hi ha prou amb entrar a l'església gòtica de Sant Joan de Valls —abans d'ahir a missa— per adonar-se que allà la llum és un pecat i desvirtua l'atmosfera de l'espai litúrgic. I és que la llum, com els medicaments, no s'hauria de poder vendre sense recepta mèdica.

Els tres espais aporten una morfologia diferent per ressaltar encara més aquesta il.luminació. El llarg i estret carrer Cort amb els arcs guarnits, sembla una galeria del XIX; la plaça del Blat ha estat convertida en un oasi, com una sala hipòstila amb palmes. Però a la millor, El Pati, les llums formen el que podríem dir quatre façanes. Les dues llargues simulen dues arquitectures simètriques, semblants a les dues curtes, una de les quals té un coronament que ajuda a orientar el conjunt. Són façanes de bombetes, les façanes d'una plaça principal. Recorden alhora les recreacions arquitectòniques dels jardins i els jardins recreats pels focs artificials. Els llums formen un pla considerable, consistent però lleuger, elevat més de tres metres del terra, de tal manera que "entrem" en aquest espai instal.lat a l'interior de la plaça i que deixa en un segon pla les seves veritables façanes. La il.luminació és tan galant i té tal proporció, que sembla que ens trobem a la sala de ball d'un palau. Però, també, la construcció no amaga els puntals que la subjecten reforçant la impressió de precarietat.

Tot està fet a partir de formes geomètriques concèntriques i insistents, encadenades les unes amb les altres com en una feina de ganxet, i ressaltades pels colors: blanc, blau, verd, vermell, groc.... Cap abstracció, cap gest minimalista, una alegria "fallera" en un país com el nostre, tan restret formalment. Com si assistíssim a una posta en escena plàstica a partir de la qual poguéssim tornar a començar i amb la consciència que en algun punt, després de fer coses així, ens vàrem equivocar.

Crec que era Jorge Oteiza el que deia que l'art contemporani s'havia passat l'existència despertant el públic, sacsejant-lo, per després no dir-li res. A la majoria de les il.luminacions commemoratives modernes d'espais públics els ha passat el mateix. Si van a Valls, ningú no els despertarà amb una proposta trencadora, senzillament ho trobaran inoblidable. És molt bonic!


Quadern - El País


 

Free Blog Counter