Castellers xinesos

Si els xinesos han començat a fer castells, quin serà el límit???
La visita de la Colla Vella dels Xiquets de Valls ha impactat tant que fins i tot la polícia de Xangai ha hagut d'aturar un grup de nens que les volia imitar fent un castell de 3. Llegiu aquí la notícia.

Gràcies al magnífic blog del Sergi Vicente

El camí (Lost)

Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

p.s. moltes gràcies per la vostra feina!

Flors

La primera vegada què vaig anar a Holanda amb tren, em va sorprendre molt que a totes les estacions per on passava, petites i grans, hi havia una floristeria oberta. Per això no era gens estrany veure gent amb flors a la mà pels carrers de pobles i ciutats.

De l'estada a Cracòvia i els viatges per alguns països eslaus també em va sorprendre veure que les flors formen part del ritual de la visita i de la cita. La gent va a fer visita amb un ram de flors, mantenint les cases sempre acolorides i perfumades.

Diumenge a l'entrada de Girona per la carretera del nord vaig veure les primeres instal·lacions del Temps de Flors, balcons plens de flors de paper i plàstic que guarnien l'entrada. Però curiosament l'immensa majoria eren balcons buits, essent l'excepció els petits oasis florits i verds. Vaig tenir la mateixa sensació passejant per la ciutat i mirant els balcons de la plaça de la Independència o del carrer de la Força.

M'agrada veure els cementiris i els mercats de les ciutats que visito, em donen una idea de com són la gent del lloc a través de la relació amb la mort, i amb les ganes de viure. També em fixo molt amb les flors dels balcons i de les finestres, dels espais i dels edificis públics.

A Catalunya els cementiris els amaguem rere alts murs, els mercats són un plaer immens, i balcons i finestres són orfes de flors.