Coincidències raonables? El Nou Camp Nou

Allianz Arena, Munic
Herzog & de Meuron

projecte 2002

estadi olímpic, Beijing
Herzog & de Meuron

projecte 2003

estadi FC Barcelona
Foster & Partners
projecte guanyador 2007

Coincidències raonables?

Tardor

“Els calendaris tenyeixen de vermell les dates més assenyalades, però hi ha altres dates més íntimes, més personals, més discretes, que no per no pertànyer a la primera divisió no hem de celebrar.
Per exemple, el dia que ens vam conèixer, el dia que deixarem de fumar, el dia que finalment ens vam matricular a anglès o apuntar al gimnàs. Dates potser menors però imprescindibles com la d'avui, que després de molts mesos d'avarques i peu nu he tornat al calaix dels mitjons. I potser vostè que m'escolta haurà girat un pelet més cap a la dreta l'aixeta de l'aigua calenta a l'hora de la dutxa. I un tercer al restaurant ha renunciat a la fredor glacial del gaspatxo per refugiar-se en el si però no d'una cremeta tèbia de verdures. I el previsor ja ha trucat al de la calefacció perquè la repassi, i ves a saber si avui soparem encara a la terrassa, perquè saben, ja és tardor.
I tardor vol dir una Andorra entre gelat i torró, entre llana i nuesa, entre els fanalets de verbena i els llums de Nadal. I vol dir també un lent esblanquinament de la pell a l'espera del sol de neu. Els aparadors ja ens conviden a l'octubre, i per l'aire ronda un presagi de ceps, rovellons i ous de reig. Els llibres de text ahir impoluts, ja han superat les primeres lliçons. I els vidres es preparen perquè hi deixem coses dibuixades amb el dit sobre el nostre alè. A l'armari la samarreta cedirà el pas a l'anorac, i d'aquí a pocs dies els diaris ens diran que hem d'avançar una hora el rellotge. I llavors si que darem definitivament per acabat aquest estiu del dos mil set. El de rodalies, el del tauró Miracle, i el de la mort de massa gent maca.
Al llarg de la nostra vida viurem pocs començaments de tardor, posem cent cinquanta com a màxim? Però el miracle és que cada any vivim la memòria dels ja viscuts, i és en aquest moment on aquests tebis dies de setembre són els dies de molts setembres, i la vida sembla eterna.”

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
divendres 21 de setembre de 2007

Xarranca

xarranca a l'interior de la còlonia industrial
de New Lanark (Escòcia)

M'agradava molt jugar a la xarranca amb palets metàl·lics quadrats que lliscaven la mar de bé pel terra del pati, però no aconsegueixo recordar el nom que fèiem servir nantros. Em ve al cap oxis, però no n'estic segur. Hauré de treure la pols a la memòria dels companys de joc.

Seguretat

«On s’engage et puis on voit»
Napoleon



«Tú y yo sabemos que el mundo se adormece por falta de imprudencia»
Jacques Brel davant de la tomba del seu amic Jojo



«No hay atractivo en lo seguro. En el riesgo hay esperanza»
Tàcit



«Une idée qui n'est pas dangereuse ne mérite pas d'être appelée une idée"
Oscar Wilde



gràcies a Javier Ortiz

El dia de la ràbia

El dia de demà va ser durant uns anys el dia de la reivindicació. Alguns heroics ciutadans llançaven unes quantes octavilles i es perdien enmig de la nit abans que la rància policia política del franquisme els detingués. Després va venir l'eufòria democràtica i, davant d'una estàtua commemorativa, se sentien aplaudiments per a tothom.
Però des de fa uns anys, l'Onze de Setembre és el dia de la ràbia. Legítima si vostès volen, però ràbia al capdavall. L'Onze de Setembre és una jornada d'afirmació sobre la negació. Hi contribueixen les badades governamentals, la catalanofòbia ambiental i fins i tot la Federació Espanyola de Futbol. Qualsevol cosa serveix per deixar que s'instal.li la idea que millor sols que mal acompanyats. El que no està tan clar és que pel fet d'estar sols les coses anirien millor.
A mi no em preocupa l'independentisme. Em sentiria també a gust en una Catalunya independent que no fos totalitària. L'independentisme, avui, ni tan sols és una ideologia. L'independentisme és la pulsió lògica d'aquells que se senten nacionalment maltractats. I jo, la veritat, no és que consideri que Espanya m'hagi tractat gaire bé, ni com a contribuent ni com a parlant ni com a ciutadà. Però tampoc m'agrada aquesta convicció tan estesa que Catalunya és collonuda i els governs espanyols són uns catalanicides. De gent bona n'hi ha a tot arreu. I em sap greu aquesta tendència dels independentistes a crear malvolença contra el conjunt de la societat espanyola sense destacar els còmplices catalans de l'actual situació. L'independentisme és la malaltia infantil d'una incapacitat: la de crear poders econòmics, culturals i associatius potents que irradiïn la seva influència sobre Espanya i sobre el món. Demà serà el dia de la ràbia i se'ns dirà als ciutadans sense recursos que odiem tot allò que representa Espanya. Però no se'ns dirà que una bona part de la humiliació permanent ve de poders econòmics catalans que fa temps que han renunciat al seu paper de lideratge nacional. Mentre els independentistes exigeixin més a un ciutadà que als directius de La Caixa, és senyal que hi ha més tàctica que estratègia.
(...)

Joan Barril
Els dies vençuts
El Periódico
10/09/2007

Rugby World Cup 2007

Mentre escric aquestes línies Argentina està guanyant a França per 17 a 9 el partit inaugural de la Copa del Món de Rugby que es jugarà a França amb escapades a Escòcia i a Gales.
Vint seleccions intentaran arribar a la final de París del 20 d'octubre en un campionat que es presenta apassionant i obert. A part dels clàssics com Sud-Àfrica, Escòcia, Gales, Nova Zelanda, Anglaterra, França, Argentina, Samoa ... em sorprèn trobar seleccions tals com Portugal, Geòrgia o Romania.

Ara serà qüestió de buscar cadenes que n'informin i que emetin algun partit (s'agraeixen pistes), i sobretot llistar els pubs (s'agraeixen suggeriments) on sigui possible seguir alguns dels partits més importants. I pensar que el dia que vaig arribar a Edinburgh, Escòcia i Sud-Àfrica jugaven un amistós a Murrayfield! Ja se'm feia estrany veure tantes banderes i samarretes sud-africanes anant de l'aeroport cap al centre ...


.

Forth Bridge

De petit tenia un llibre il·lustrat que parlava dels trens del món. En una de les pàgines hi havia un gran dibuix d'un pont immens, fet de milers de barres de ferro que convertien el tren que el travessava en liliputenc. Sabia que era al Regne Unit però amb el temps vaig oblidar on, i de mica en mica va quedar arxivat a la memòria.

M'agraden les grans estructures metàl·liques que els enginyers van aixecar al segle XIX, són obres sinceres, atrevides, bellíssimes, immenses enfront d'una arquitectura que s'havia esgotat en si mateixa i que encara no albirava la revolució de principis del segle XX.
Sempre que viatjo procuro recercar aquestes grans obres en forma de mercats, estacions de tren, ponts, hivernacles ... Recordo la visió del Canal de Suez travessant el desert on els vaixells semblava que naveguessin pel damunt de la sorra, el pont de Brooklyn a Nova York, el preciós mercat del Born, la tardana estació de Milano Centrale, els ponts austers de les línies de ferrocarril catalanes ...

Poc m'esperava trobar-me el pont que em va meravellar de petit als voltants d'Edinburgh, poc m'imaginava que la seva visió fos tant impactant i elegant a la vegada, envoltat d'un paisatge de gran bellesa. La primera visió va ser nocturna, on el vermell que el caracteritza lluïa amb intensitat, la segona va ser un matí clar i lluminós on ressonava cada cop que un tren el travessava, i la tercera va ser dalt del tren que em portava cap a St Andrews, amb els ferros rovellats a tocar. Quina meravella!