Foscor

foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre