Segones parts ... (Manuale d'amore 2)

Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

Beirut

Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

Comença el Sis Nacions

Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!