Hemingway: «Sì, ho ucciso con gioia»
Pubblicate due lettere dove lo scrittore confessa di aver goduto nello spargere il sangue del nemico
dimecres, de setembre 27, 2006
dissabte, de setembre 23, 2006
la tardor
mentre dormiu aquesta nit, la tardor arribarà silenciosament ....
dissabte 23 de setembre,
a les quatre i quatre minuts
dissabte 23 de setembre,
a les quatre i quatre minuts
Després de les gotellades de l’equinocci, que emplenen el raïm vénen els últims sols de setembre, que l’ensucren i li donen el grau d’alcohol plausible. Aquesta escalfor tardana sobre la humitat equinoccial crea les successives florades de bolets. Aquests principis de tardor són una delícia. L’aire queda net, límpid, cristal•lí, afinat, prim. Els colors se subtilitzen. A l’estiu tot es destenyeix i s’empastifa. Les nits d’agost humides, pesades, borroses, han passat avall. Ara, les nits són fines. A migdia la llum té una daurada morbidesa; a la tarda, els vessants dels pujols tocats pel sol ponent tenen una llum de carn de prèssec; de vegades, un color més carminat, de rajol argilenc. Aquesta llum de tarda té un punt de vaga malenconia. El mar sembla més profund i agafa un color de plom. Els vents perduts de l’estiu agafen, ara, una direcció monòtona i fixa. Són de maneig més dur. La naturalesa deixa d’estar en mànegues de camisa. La gent que parava la fresca al fil del carrer o als terrats desapareix darrera les portes i finestres. Les muntanyes, el mar, els carrers, queden solitaris i deserts.
La verema
“Les hores”
Josep Pla
divendres, de setembre 22, 2006
Elvira Lindo
Em fa vergonya la discussió sobre el fet que l'Elvira Lindo faci el Pregó de la Mercè en castellà. Penso que aquests grups que fan del català una bandera encesa l'erren de mig a mig, és més, perjudiquen molt a la lluita pel reconeixement del català com a llengua habitual i comuna.
El que no entenc massa és que no es discuteixi el perquè aquesta senyora ha de fer el Pregó. No li veig ni mèrits ni lligams, és més, els seus articles a El País són infumables amb arguments que a vegades fan vergonya. Però bé, darrerament aquest diari fa vergonya llegir-lo.
A Sant Pere des dels anys 80 que es va instaurar la figura del pregoner sempre s'ha convidat a persones que tinguessin a veure alguna cosa amb el poble, fossin nascuts en ell o no, hi visquessin o no, i la veritat que hem tingut pregons interessants i propers. Res de famosets ben pagats que no saben ni on para aquest lloc tant estrany de nom Riudebitlles.
Barcelona hauria de convidar gent catalana o forània, que parlin en qualsevol llengua, però que tinguin un lligam amb la ciutat i tinguin coses interessants a dir. Penso en noms com la Mísia, l'esposa del Paul Auster, el Bruce Springsteen, el John Malkovich o el Jean Nouvel i penso en desenes de noms catalans i castellans que segurament serien infinitament més interessants que l'esposa del director de l'Institut Cervantes de Nova York.
El que no entenc massa és que no es discuteixi el perquè aquesta senyora ha de fer el Pregó. No li veig ni mèrits ni lligams, és més, els seus articles a El País són infumables amb arguments que a vegades fan vergonya. Però bé, darrerament aquest diari fa vergonya llegir-lo.
A Sant Pere des dels anys 80 que es va instaurar la figura del pregoner sempre s'ha convidat a persones que tinguessin a veure alguna cosa amb el poble, fossin nascuts en ell o no, hi visquessin o no, i la veritat que hem tingut pregons interessants i propers. Res de famosets ben pagats que no saben ni on para aquest lloc tant estrany de nom Riudebitlles.
Barcelona hauria de convidar gent catalana o forània, que parlin en qualsevol llengua, però que tinguin un lligam amb la ciutat i tinguin coses interessants a dir. Penso en noms com la Mísia, l'esposa del Paul Auster, el Bruce Springsteen, el John Malkovich o el Jean Nouvel i penso en desenes de noms catalans i castellans que segurament serien infinitament més interessants que l'esposa del director de l'Institut Cervantes de Nova York.
dijous, de setembre 14, 2006
dimarts, de setembre 12, 2006
dilluns, de setembre 11, 2006
Santa Maria Novella
M'agrada viatjar en tren i m'agrada arribar a l'estació de Santa Maria Novella. Si a la de Santa Lucia arribes als peus del Gran Canal, a la Termini davant de les restes de les termes de Dioclecià, a Santa Maria Novella arribes a una de les estacions més boniques d'Europa malgrat els seus 70 anys de llarga vida i la placa de la plataforma número 9 que recorda que d'allí van partir els trens cap a Auschwitz.
El novembre passat vaig fer canvi de trens camí del Véneto emmig d'una gran nevada i durant l'espera vaig recòrrer aquest gran saló que és la millor porta de Florència, em va tornar a meravellar.
Aquesta setmana passada ha estat porta d'entrada i de sortida d'una ciutat magnífica ofegada per un turisme sense compassió. Hem vist San Lorenzo, la Sagrestia Nuova i la Vecchia així com Bóboli o el Cuppolone, però una altra vegada l'estació de Giovanni Michelucci m'ha tornat a captivar.
El novembre passat vaig fer canvi de trens camí del Véneto emmig d'una gran nevada i durant l'espera vaig recòrrer aquest gran saló que és la millor porta de Florència, em va tornar a meravellar.
Aquesta setmana passada ha estat porta d'entrada i de sortida d'una ciutat magnífica ofegada per un turisme sense compassió. Hem vist San Lorenzo, la Sagrestia Nuova i la Vecchia així com Bóboli o el Cuppolone, però una altra vegada l'estació de Giovanni Michelucci m'ha tornat a captivar.
diumenge, de setembre 03, 2006
Aterrar a Chiarraí
Una de les moltes coses bones de volar amb Ryanair és que arribes a aeroports que mai de la vida visitaries, i d'allí es poden descobrir ciutats que dificilment coneixeries.
Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.
Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.
Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.
L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...
L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.
Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.
Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.
Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.
Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.
L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...
L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.
Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.
divendres, de setembre 01, 2006
A l'aparador
Si mig estic en aquest món dels blogs és gràcies a L'aeroplà del Raval i a la Flaneuse, a la Flaneuse i a L'aeroplà del Raval. Per això m'ha agradat seguir de lluny el procés de gestació del llibre de L'aeroplà, la seva presentació i finalment a finals de juliol descobrir-lo a la taula de novetats de La Central del Raval. Em va fer il·lusió reconèixer-hi aquest dibuix que se m'ha fet tant familiar.
Però avui la traca, el llibre ocupa amb tots els honors un espai de l'aparador de la llibreria!
Great Blasket Island
Passejant per la Great Blasket Island em vaig preguntar perquè havia trigat 36 anys a visitar el Paradís ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
