Rajoy a Sant Sadurní

Viure sota el pont ... del Calatrava

He estat un parell de dies voleiant per Barcelona amb una quinzena d'estudiants de màster provinents de tot el món. Hem anat a aquells espais públics que han ajudat a transformar Barcelona des dels anys 80, veient com els havia afectat el pas del temps, visitant la Cosa buida després del 2004, i anant amunt i avall per les Rondes.

Dilluns vam acabar la visita al pont de Bach de Roda, un dels primers ponts construits per Santiago Calatrava i fotografiat en mil anuncis de cotxes. Per primera vegada després de molts anys vaig veure el pont blanc immaculat, sense pintades. Un dels estudiants volia veure el pont per sota ja que l'estructura que no es veu poder és més bonica que la visible. Vam baixar per les escales laterals i per a sorpresa de tots ens vam trobar amb una petita ciutat de cartró, perfectament ordenada amb llits, armaris, taules i prou neta. No sabia que encara hi havia gent que vivia sota els ponts, aquell imaginari de les èpoques de la misèria, del TBO, del Carpanta. Tots vam quedar glaçats d'aquella visió després d'un dia voltant per la ciutat dels prodigis, on fins i tot els pobres viuen sota ponts de disseny.

A la recerca del croissant perdut

Fa temps que passejo la meva ànima en pena buscant el croissant perdut. Ara que el llonguet ja és història, el croissant és la darrera gran batalla abans de caure en la barbàrie absoluta. L'hivern passat a la Provença qualsevol forn de pa oferia uns croissants antològics (una espècie de magdalena proustiana en forma de croissant), d'aquells que voldria menjar cada dia, cruixents, olorosos, ben fets i amb forma de croissant (o sigui de mitja lluna otomana a punt de conquerir Viena).
La tornada va ser dura amb un paisatge ple de pastisseries i de forns que es van sumant ràpidament al terrorific món del croissant congelat. Tinc els meus reductes que em permeten gaudir de moments croissantils, com la Granja Viader del carrer Xuclà o la pastisseria Lys del carrer de la Riera Baixa, són com el poble dels gals assetjat pels romans. Podria afegir l'excel·lent forn Arseni de Sant Sadurní, la pastisseria Pla d'Igualada o el sensacional Forn de Sant Joan de Vilafranca. Poder s'hauria de fer una guia del croissant, o crear una denominació d'origen controlada. Si l'iniciativa tira endavant, que s'aprofiti per ressuscitar el llonguet i la coca de forner anisada.

Escric aquestes paraules influit per l'article del Sergi Pàmies que parla sobre el tema, i em descobreix petits temples amagats que indiquen que encara hi ha esperança.

La ruta del cruasán
SERGI PÀMIES
EL PAÍS - 21-10-2005

Corría el rumor de que en la plaza de Sant Gregori Taumaturg se traficaba con unos cruasanes memorables. "Son para llorar de placer", me comentó una vecina que desea mantenerse en el anonimato. El cruasán no es un tema banal. Muchos ciudadanos recorren la ciudad en busca de unos cruasanes más decentes que los que venden algunas comercios: duros, insulsos, que empiezas a masticar el domingo y terminas el lunes. Rápidamente, acudí al lugar de los hechos: el número 2 de la plaza conocida como "de la iglesia redonda". Parapetado tras un periódico, observé los movimientos: adultos de aspecto aseado entraban y salían de un pequeño establecimiento con pinta de joyería. Algunos ni siquiera esperaban para consumir el producto y lo desenvolvían nerviosamente y se lo comían allí mismo, sin que las nuevas ordenanzas municipales hicieran nada para evitarlo. Por la expresión de su rostro, se trataba de un material muy bueno, pero antes de caer en la tentación, opté por vencer mi curiosidad visitando viejos santuarios del cruasán.

Empecé por un clásico: la pastelería Mauri de la calle de Provença. Entre turistas, esperé mi turno y pedí cruasanes convencionales, sin relleno ni puñetas. Me los cobraron a 0,80 euros cada uno, un precio razonable a juzgar por las tarifas vigentes. El precio no es el único elemento que tener en cuenta, pero es indicador de las tendencias del mercado. Para no devorarlos en la calle, me metí en un portal y allí me entregué al placer con los ojos cerrados, recordando algunos grandes cruasanes de mi vida. En una ocasión, pude ver cómo se hacen. La masa, extendida con el rodillo, tenía forma rectangular. Nada hacía suponer que aquello se convertiría luego en varias medias lunas. Con destreza, el pastelero convertía el rectángulo en triángulos recortados y con un hábil movimiento, y después de untarlos con mantequilla, los enrollaba empezando por la parte más ancha del triángulo y sujetando la punta para estirar un poco la masa. Es un espectáculo que suelo recordar cada vez que me enfrento a un ataque de bulimia cruasanil.

Pequemos, pues, y vayamos a la pastelería Canal de la calle de Calvet. Allí están los cruasanes, esperándote en la parte derecha del expositor. El precio tiende al redondeo: 1 euro. Nada que objetar: se paga y ya está. Suponiendo que uno se quede con hambre, puede llegarse, dando un paseo, a la pastelería Baixas de la calle de Muntaner. Aquí el precio vuelve a ser de 0,80 y el cruasán tiende a ser más tostado y crujiente. ¿Qué necesitas más? Sigue andando, llégate a la pastelería Sacha de la plaza de Adrià y, a cambio de 1,05 euros, podrás degustar un cruasán mítico. Hay pasteleros que, de incógnito, acuden aquí para probar e intentar copiar los cruanes. Entre los cruasanólogos hay quien sostiene que los del Sacha son demasiados pequeños, aunque otros defienden precisamente esta concentración ligera de sabor y, para reforzar sus argumentos, se escudan en el viejo latiguillo arquitectónico del menos es más. Hay otras opciones. Si lo que queremos es cantidad, por 0,80 euros podemos acercarnos al Foix de la calle Major de Sarrià o a La Brioche de la calle de Casanova. Todas estas experiencias son emocionantes, pero admito que no lograron acabar con mi curiosidad. Así que cogí el cruasán por los cuernos y me acerqué a la pastelería Oriol Balaguer de la plaza de la iglesia redonda.

La puerta del establecimiento ha sido diseñada por una mente perversa y provoca en el visitante la extraña sensación de no saber cómo se entra y, una vez en el interior, no saber cómo se sale. El espacio es muy reducido, hay pocos productos expuestos, todo es ultramoderno y pijo, y puedes ver el catálogo de pasteles y creaciones varias en una pantalla. Es abiertamente futurista y no tienes la sensación de estar en una pastelería, sino en una mezcla de joyería y de concesionario para aparatos de microcirugía. Cuando ya estás pensando en marcharte, alguien, con acento brasileño o no, te preguntará qué deseas y entonces, si eres coherente con tu mantequilloso vicio, susurrarás: "Un cruasán". Ya sé que queda un poco miserable gastar tan poco en un escenario así, pero uno debe defender sus convicciones y, a cambio de 1,50 euros, te lo darán. Repito: 1,50 euros. Nos encontramos ante un precio que revoluciona el mercado del cruasán y que escandalizará, supongo, a la competencia. Pago y observo cómo me envuelven el cruasán como si de una pluma estilográfica para regalo se tratara. Cuanto más lo envuelvan, pienso, más impaciencia sentiré al abrirlo. Necesito ayuda para salir (maldita puerta) y, una vez en la calle, acelero hasta el Turó Park, donde me zampo el cruasán. Para resumir la primera impresión, me permitirán que utilice una expresión autóctona: "Collons!". Puestos a poner pegas, me intimida el marco y la sofisticación que rodea la experiencia. A este paso, llegará un día en el que para comerte un cruasán tendrás que ir a un concesionario, probar un prototipo y encargarlo para que te lo traigan, a precio de oro, al cabo de tres meses. Mientras tanto, buen provecho.

Calatrava

Calatrava ataca de nou. No en té prou en sumar els bunyols de València, l'aeroport de Sondika o la torre de comunicacions de Montjuic. Espero no veure mai el quart pont sobre el Gran Canal de Venècia tot i que les obres ja han començat (i aturat), i que la nova estació de transports de Manhatan quedi dissimulada entre els gratacels. Però a mi em supera veure l'elegant perfil de Chicago, amb la Sears Tower, el John Hancock o els Lake Shore Drive violat per aquest filabarqui gegant i blanc que contrasta amb el color negre i discret de tota la ciutat. Espero que els promotors descobreixin aviat que aquest senyor triplica els preus de les seves obres...

la Kinzena

La tardor des de fa uns anys és la Kinzena Poetika, instants per descobrir espais insòlits, escoltar veus diverses, viatjar a nous móns.

A Vilafranca del Penedès, del 17 al 30 d'octubre.

Sarajevo, 10 anys

Quan vaig tornar de Beirut tothom em feia la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. I jo els explicava que havien passat 10 anys de la fi de la guerra i que la primera cosa que vaig veure al travessar la frontera sirio-libanesa va ser un gegantí anunci de Mango. La ciutat encara tenia l'antiga frontera interior molt malmesa, però els barris de la ciutat eren plens d'una vida que mai abans havia vist en altra ciutat.

Aquest estiu he estat a Sarajevo i al tornar tothom m'ha fet la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. Jo els he explicat que han passat 10 anys des de la fi de la guerra i que el pols ciutadà és vibrant, els carrers són plens fins ben tard, la ciutat respira vida emmig de les muntanyes, malgrat que moltes places s'han convertit en cementiris. La ciutat està boi reconstruïda i si un no sap que va estar assetjada tres anys gairebé no li dóna importància a algun edifici en runes o algunes façanes tocades per la metralla.

Penso en Beirut i en Sarajevo, ambdues ciutats les vaig visitar 10 anys després d'uns conflictes que les va deixar en runes, amb desenes de milers de morts. Penso que a tothom ens han quedat gravades les imatges de la destrucció però gairebé ningú ens ha ensenyat les imatges de la seva revifalla. El renèixer d'una ciutat no ha estat notícia quan és un fet meravellós, i com ens va dir una noia, després d'una guerra les coses es veuen d'una altra manera.

xancletes

Em pensava que no arribaria el dia on les xancletes passarien a millor vida fins el proper estiu!
Avui amb proutes feines n'he vist, al seu lloc han començat a desfilar massivament sabates acolorides, meravelloses, elegants, seductores, magnífiques. M'agrada la tardor...

torres i gratacels

ditxosa

He llegit un munt d'articles a la premsa, he vist molts reportatges a la tele i he escoltat moltes entrevistes a la ràdio que parlaven d'aquesta nova meravella barcelonina que és la Torre Agbar. Per molt que s'entestin molts, la Torre Agbar és una torre com bé diu el seu nom, i és que a Barcelona no hi ha cap gratacel. Com a gratacel s'enten un edifici molt alt, com la Sears Tower, l'Amoco o el John Hancok de Chicago, l'Empire State Building de Nova York o les torres Petrones de Kuala Lumpur.
Això no treu que l'edifici sigui bellíssim, una de les millors peces de l'irregular Jean Nouvel, i que està en perill de quedar absorvida per noves torres que s'han d'aixecar al seu voltant. Torres, no gratacels.

tardor

TARDOR. (Del ll. tardatio, -tionis, tardança.) Otoño. f. Estació de l'any compresa entre l'equinocci de setembre i el solstici de desembre. Part de l'any que comprèn els mesos de setembre, octubre i novembre.

Simon Wiesenthal meets Eichmann

Escolto a la ràdio que ha mort Simon Wiesenthal, el responsable de fer "justícia, no venjança" als milers de nazis que van escapar a la presó un cop acabada la segona guerra mundial. La seva tasca va ser buscar-los per tot el món, descobrir-los darrere les noves identitats als països que els aixoplugaven, i fer-los capturar i jutjar.
Cito aquesta notícia perque en uns quants mitjans ja he escoltat i he llegit que va ser el responsable de la captura d'Adolf Eichmann. I molts d'aquests mitjans han afegit que Eichmann va ser el responsable del genocidi dels jueus, gitanos i demés per tota Europa.

Fa poc que he llegit l'extraordinari llibre de l'Hanna Arendt, "Eichman en Jerusalén", que no és res més que la transcripció del judici que li van fer a aquest sinistre personatge un cop el van descobrir i "detenir" a Buenos Aires, i portar-lo a Jerusalem on el van jutjar.
Arendt explica perfectament com Eichman va ser un buròcrata nazi que no va arribar massa amunt jeràrquicament, però que es va responsabilitzar de posar en marxa el transport de milions de persones en vagons de càrrega de tren cap a Auschwitz i els altres camps. Com deixa ben clar el judici, ell no és responsable directe de la mort d'aquests milions de persones però si l'engranatge necessari perque aquestes persones arribessin als seus botxins. Eichman va voler ser eficient en la seva feina, i era molt hàbil fent arribar convois, però ell no era el responsable principal del genocidi tot i ser un dels grans col·laboradors.
Una altra vegada els mitjans de comunicació han abocat les seves informacions sense ni tan sols contrastar-les.

Wiesenthal no va poder capturar el nazi més odiat dels que eren en llibertat, el doctor Mengele, el monstre d'Auschwitz. Ningú sap que se n'ha fet d'ell.

idees

Sostres a Roma

La primera urgència que tens quan arribes a Roma és buscar una manera segura d'escapar-te'n. No cal que hi passis gaires hores: amb ben poca estona en tens prou per sentir sobre les teves espatlles el pes de la història, als teus ulls tota la llum de la llum que ens ha dut fins aquí. Roma és un excés de veritat que els filibusters com jo no ens podem permetre. Roma, que no té discurs, ni elaboració, ni cap altra cosa que ella mateixa es mostra tal com és. No hi ha cap vulgaritat que et permeti descansar, tot és angoixantment espectacular i totes les pedres saben que les estàs mirant. És de tu que les pedres treuen la força per haver resistit tant: si després de contemplar la plaça del Panteó o la Fontana di Trevi et sents fatigat és perquè les pedres s'han empassat la fascinació que hi posaves mirant-les. Tal com Déu no va fer la bellesa per afalagar-nos sinó per ferir-nos, Roma no és pas agradable de visitar sinó un terrible cop de puny al fetge. Per viure a Roma s'ha de ser un gran cínic o un gran imbècil. Els romans són cínics, prou lúcids per entendre que per molt que facin no podran mai superar el que d'altres feren molts anys enrere. I és així que passegen i divaguen, que van fent i que posats a tenir un restaurant al Campo Di Fiori poden estalviar amb les cadires i les posen de plàstic. La potència de Roma és tan extraordinària que no cal fer res més. N'hi ha prou de no espatllar el que ja hi ha fet: la conservació dels monuments i dels edificis de la ciutat és exemplar, la cuina primària però ben sòlida, i davant de l'espectacle exterior, de portes endins, als restaurants i als hotels, no s'hi han acabat d'esforçar gaire amb l'única excepció de l'Hotel Hassler, amb un restaurant i un bar realment bonics però per compensar una gastronomia que resulta senzillament repugnant. Però, i què? Roma coneix la seva superioritat i te la imposa. I només quan marxes de Roma pots tornar a escriure i sentir que el que escriguis és alguna cosa més que la llista del súper que t'acabes creient que ets quan, gires on gires els ulls, t'assalta tota aquesta bellesa i no te'n pots escapar.

Salvador Sostres
Avui, divendres 16 de setembre

caffè a Trieste

Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la "idea d'Europa"

George Steiner, "La idea d'Europa"

é Oriente

Nèixer a Trieste no deu ser com nèixer a d'altres parts del món. En aquest port de l'Adriàtic hi conflueixen el món llatí, el món germànic i el món eslau, el catolicisme, l'ortodòxia i el judaisme, les darreres costelles alpines i l'horitzó del mar. Al centre de la ciutat, una de les més boniques que mai hagi conegut, es concentren en un radi de pocs metres l'església catòlica, la luterana, l'ortodoxa i la sinagoga en edificis imponents emmig de carrers que van de les muntanyes cap el mar. Italo Svevo, James Joyce camí dels Balcans o Claudio Magris han escrit sobre aquesta singularitat. Decididament nèixer a Trieste ha de ser diferent.

Aquest estiu m'han fet descobrir un altre triestí, periodista i escriptor, que parla sobre un món que desconeixia. Paolo Rumiz és periodista del Piccolo, l'excel·lent diari de la ciutat, i col·laborador de La Repubblica . Ha escrit un parell de llibres sobre aquesta Europa que comença a les portes de Trieste, aquella que abans de caure el mur de Berlín en deiem Europa oriental i ara s'ha quedat senzillament en Europa de l'est. Rumiz recorre en bicicleta o en tren els camins que van fins a Viena, a Kiev, o Istanbul així com les valls perdudes dels Alps propers a la seva ciutat i constata aquesta ànima Europea que amaguem amb un simple referent geogràfic, la de l'est.

Rumiz a "É Oriente" parla del retorn a la paraula Orient per reivindicar aquesta Europa, ja que amb aquest mot diem alguna cosa més que la seva situació geogràfica, parlem de l'Europa ortodoxa i eslava, musulmana i balcànica, complexa i mesclada, lluny del referent predominant de l'Europa abocada cap a l'Atlàntic.

Trieste és un punt on conflueixen tots aquests móns que formen el nostre continent, i Rumiz i Magris són uns bons introductors per arribar-los a conèixer una mica.

una aixeta ...

Finalment m'he llençat a llegir el "Danubi" del Claudio Magris, és un llibre atípic que atrapa des del primer moment.
Tinc clavades de fa dies les descripcions d'on neix el riu i la descoberta de la primera deu, el primer fil d'aigua que flueix cap el gran riu d'Europa. Magris troba un petit tub que alimenta un abeurador i sobreixint forma el primer curs del Danubi. Es pregunta què passaria si a aquell tub que és el primer alimentador del riu hi possèssim una aixeta. S'assecaria?

Des d'aquesta lectura cada cop que veig una aixeta tancada penso que si l'obro començarà a fluir un riu immens als meus peus.

hiroshima

La portada dels diaris del dia del meu aniversari mai han canviat, sempre imatges d'Hiroshima, records de la bomba atòmica.

d'estiu

No he entés mai perquè les ràdios a l'estiu baixen la qualitat dels seus programes fins a nivells ínfims. Comprenc que tots els locutors han de fer vacances, però perquè els programes que els substitueixen són tan poc consistents? Jo sóc dels que m'agrada treballar a l'estiu, m'hi sento bé, més tranquil, i procuro escapar-me el setembre, però aquests dies els dials de les meves ràdios van bojos buscant alguna cosa escoltable.
Sortosament el Fixa't com sona l'han reposat a les 7 de la tarda, tot un plaer musical per acabar la jornada laboral. I el Beltran i el Vinyoli continuen amb un programa d'entrevistes al vespre. La veritat que no sé trobar res més en aquest desert estival.

S'admeten suggeriments ...

le Tour

M'agrada mirar el Tour per així poder descobrir els paisatges, els pobles, les ciutats de tota la France endreçats i respectats.

No hi veig massa diferència amb els nostres ...

felicitat absoluta

Tarda de dijous barallant-me amb un projecte que m'absorvia de feia dies. Trucada inesperada a les 6, era el Josep Mulet, director del Karakia. Em diu que són a can Festís, sorprès vaig preguntar si era per continuar gravant el programa dels belgues. Em va respondre que no, que tot l'equip es trobava a la masia de Les Planes Velles celebrant el Premi Ciutat de Barcelona i que si volia anar-hi allí m'esperaven. Pel telèfon s'escoltava jazz, però bé, coneixent l'Stefan m'hagués estranyat altra música.

A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.

Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.

Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.

l o n d r e s

Aquest matí he reviscut d'una altra manera l'atemptat de l'11 de març, el que l'Arcadi Espada ha batejat com a 191M. Com aquell dia les notícies han començat a gotejar a partir d'un moment concret però després les diferències han estat immenses. No ens han fet veure imatges on es recreaven en cossos mutilats, cadàvers, mirades d'espant, de por, de tristessa. No hem hagut d'escoltar polítics que parlessin sense massa criteri. No hem patit una premsa llençada a fer hipòtesis sobre bases febles, amb edicions d'urgència envellides a les rotatives. Tampoc crec que el president del govern hagi trucat els diaris per donar la seva versió dels fets. Ni hem llegit filtracions de la polícia als mitjans de comunicació, ja que al Regne Unit les filtracions estan penades. Qui ha explicat per primera vegada els fets oficialment no ha estat un ministre sino un responsable de la policia. I podria continuar.

Són tantes les diferències que fa fredat pensar en quin país vivim, en mans de qui estem.