dimarts, d’abril 23, 2013

rosa rosa rosam
rosae rosae rosa
rosae rosae rosas
rosarum rosis rosis

dijous, d’abril 11, 2013

Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.


Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.
La plaça és va realitzar entre el 1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix. El projecte va ser polèmic, generant el concepte despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i creixement descontrolat.
La rumorologia deia que l'autor intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i convertir-lo en un espai públic treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc, entre d'altres nivells.
La plaça està molt malmesa per culpa de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter. També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop que travessava la plaça camí de l'estació.
La plaça dels Països Catalans és un dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica. Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.

*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013
 

Free Blog Counter