divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol sinó de l'amor i de Cesare Prandelli. Aquest home, elegant, clenxinat, ha canviat en part la tradicional filosofia del joc italià. Conscient de les limitacions del seu equip, però també de les possibilitats de competir amb alegria, ha optat per un joc que rebutja el tancament obsessiu, ara tan de moda, i que s'entreté amb el contacte amb la pilota. Hi podríem trobar connexions soterrades, en aquesta nova Itàlia, de la mà del mateix Prandelli i del gran Pirlo, arrelats a la regió de Brescia, allà on també va jugar Pep Guardiola. Bé, però no parlem de futbol. O sí, perquè costa molt de trobar en el futbol que avui contemplem històries com la de Prandelli.Abans del gran sotrac, ja era dramàtica. Orfe de pare amb pocs anys, va jugar (i guanyar) la seva única copa d'Europa amb la Juventus el dia de la tragèdia de Heysel, on van morir, aixafats, tants italians. Més tard, es va lesionar, va deixar els terrenys de joc i va patir un càncer. I, aleshores, després d'unes quantes experiències menors com a entrenador, va signar per un dels grans, la Roma. Hi va durar tres mesos. Va plegar de treballar (al cim de la seva carrera) quan va saber –el sotrac– que la seva dona, Manuela, tenia un tumor.Al cap d'uns anys, la dona va morir. I Prandelli es va sincerar. Va explicar com s'havien conegut (“tornava de jugar un partit i tenia ganes de menjar xocolata desfeta; ella era allà, amb una amiga, ens vam mirar i ja no ens vam separar més”) i com havia estat el procés de la malaltia. Va reivindicar la “fisicitat” de l'amor, la necessitat de no avergonyir-se de la passió, i, quan li van preguntar com estava ell va contestar: “Estic.” Refent aquell inexhaurible poema de Ferrater, Posseït, va dir que “quan has estimat tant una persona, ella roman dintre teu, viva, fins que et mors”. En aquesta Eurocopa ha lluitat pels valors i en contra de l'estupidesa i l'exasperació. I ens ha deixat un haikú memorable: “Porto a dins les seves últimes paraules. Però no les puc dir. Desapareixerien.”
El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.
La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.
Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:
Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).
Els artistes catalans són:
Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.
ACTIVITATS PARAL·LELES:
MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.
lnauguració:
Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre
Dates:
Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012
Horaris:
Dissabtes de 6 a 8
Diumenges de 12 a 2
Visites concertades:
Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94
Organitza:
HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.
Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)
La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)
L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.
El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.
Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.
(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."
Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012