Dignitat democràtica

Llegeixo a la Gazzetta dello Sport que el Comité Olímpic dels Estats Units ha escollit a López Lomong com a abanderat de la seva delegació. Aquest desconegut migfondista no és cap de les moltes estrelles presents a la delegació nordamericana que lluirien portant la bandera de les barres i de les estrelles a la cerimònia inaugural de les olimpíades. Però la seva selecció simbolitza un missatge de gran dignitat, i que posa en evidència la repressió xinesa millor que qualsevol boicot.

López Lemong va nèixer al Sudan, un país que es troba en guerra a la zona del Darfur. Molts són els qui han denunciat la repressió contra la població negra, que pateix la destrucció i l'exili per culpa de les milícies recolzades pel govern, un govern que a la seva vegada rep el suport del govern xinès, àvid de les moltes riqueses minerals d'aquesta zona del país. Són moltes les institucions internacionals que han demanat a Xina que no intervingui més al conflicte del Darfur.

López Lemong va nèixer al Sudan i de petit es va haver de refugiar a Kenya per culpa de la guerra, des d'on va aconseguir traslladar-se als Estats Units on es va professionalitzar com a atleta. Tan sols fa un any que ha aconseguit la ciutadania americana, i el divendres portarà la seva bandera a l'estadi olímpic de Beijing. Sense paraules els Estats Units estan dient alt i fort que la dignitat de les persones està pel damunt de qualsevol intent de repressió, de qualsevol intent de fer callar les opinions lliures.


Per altra banda llegeixo en un article de l'excel·lent periodista esportiu Juanma Rodríguez que el Comité Olímpic Espanyol, amb el suport del govern central, ha demanat als atletes i als tècnics de la delegació espanyola que s'abstinguin de fer declaracions polítiques, obviant que la Declaració Universal dels Drets Humans protegeix la llibertat d'expressió i de consciència. Molt lamentable que un estat democràtic recomani renunciar a un dels drets fonamentals de tots els homes, el d'expressar lliurement el seus pensaments, i tot perquè l'estat amfitrió d'aquestes olimpiades és una forta dictadura i important soci comercial, que no permet i reprimeix la dissidència, i aconsegueix amb la complicitat de molts altres estats i del mateix Comité Olímpic Internacional imposar un silenci vergonyós.

Les diferències entre els Estats Units i Espanya són clamoroses. Els uns dignifiquen la democràcia, els altres la trepitgen.

Le donne nelle stazione

estació de Venezia - Mestre

Le donne nelle stazione
Gianmaria Testa

Le donne nelle stazioni
le donne c'è sempre uno che le aspetta
e quando arriva il treno è già li
che sventola le mani
e se ne vanno via in compagnia
e ti sembrano diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Le donne delle stazioni,
e certe gonne come aquiloni nelle tempeste
scure eleganze da cormorani
ombre di rosso sopra i capelli
e sulle mani
ma se ne vanno via in compagnia
e sono già diverse
e non si voltano più, non si voltano più

Perché le donne nelle stazioni,
tutte le donne c'è qualcuno che le aspetta
e cerca gli occhi dai finestrini
non trova gli occhi
ma intanto sventola le mani
e se le porta via per compagnia
e gli sembrano diverse
ma non si voltano più
non si voltano più.

"Il valzer di un giorno" (2000)

Tot i que el seu primer disc és del 1995, fa tan sols uns mesos que vaig descobrir la música d'aquest altre piemontès sensacional, el Gianmaria Testa. Les seves cançons recorden d'alguna manera el seu veí Paolo Conte, però té un estil molt propi definit per una veu extraordinària i molt personal, profunda, avellutada, poderosa, sensual que no s'assembla a cap altra. Comproveu-ho vatros mateixos al seu myspace, són molts els que han quedat captivats escoltant les primeres notes.

p.s. qui a la botiga Radio Varsavia de Vicenza em va vendre els dos cd's del Gianmaria Testa ("Il valzer di un giorno" (2000) i "Altre latitudini" (2003)) em va recomanar que descobrís al Giulio Casale. Veure'm què tal però pinta prou bé...