felicitat absoluta

Tarda de dijous barallant-me amb un projecte que m'absorvia de feia dies. Trucada inesperada a les 6, era el Josep Mulet, director del Karakia. Em diu que són a can Festís, sorprès vaig preguntar si era per continuar gravant el programa dels belgues. Em va respondre que no, que tot l'equip es trobava a la masia de Les Planes Velles celebrant el Premi Ciutat de Barcelona i que si volia anar-hi allí m'esperaven. Pel telèfon s'escoltava jazz, però bé, coneixent l'Stefan m'hagués estranyat altra música.

A les 7 ho vaig deixar tot i vaig enfilar el camí de Les Planes i vaig aparcar sota el plàtan centenari. Vaig entrar pel pati fresc i ombrívol i em vaig dirigir a la zona de la bassa on semblava que es trobaven. La música no sonava pas a enllaunada i la primera sorpresa va ser trobar-me el Gorka Benítez (saxo), l'Emilio Solla (piano) i un contrabaix que no vaig reconèixer tocant sota els arbres al damunt d'un entarimat sobre la gespa. El Josep era assegut amb els companys de l'equip i me'ls va presentar, portaven ja moltes hores en aquell paradís i se'ls veia relaxats i contents, la música en directe i el vi ajudava.

Bufava el llebeig de tarda, la música fluia màgicament, una cervesa fresca als llavis, vaig asseure'm entre el Josep i la productora i vam començar a xerrar animadament dels programes que els he ajudat a gravar (jueus, armenis i belgues). A la barra l'Stefan, la Karen, i alguns dels que seran els darrers residents d'aquest invent meravellós que ha estat can Festís. I a l'escenari tres músics excel·lents, tot un luxe inesperat.

Vaig ser allà tan sols una hora, però va ser una hora de felicitat absoluta.