Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mediterrània. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mediterrània. Mostrar tots els missatges

dijous, d’octubre 06, 2005

Sarajevo, 10 anys



Quan vaig tornar de Beirut tothom em feia la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. I jo els explicava que havien passat 10 anys de la fi de la guerra i que la primera cosa que vaig veure al travessar la frontera sirio-libanesa va ser un gegantí anunci de Mango. La ciutat encara tenia l'antiga frontera interior molt malmesa, però els barris de la ciutat eren plens d'una vida que mai abans havia vist en altra ciutat.

Aquest estiu he estat a Sarajevo i al tornar tothom m'ha fet la mateixa pregunta, si la ciutat estava molt destruïda. Jo els he explicat que han passat 10 anys des de la fi de la guerra i que el pols ciutadà és vibrant, els carrers són plens fins ben tard, la ciutat respira vida emmig de les muntanyes, malgrat que moltes places s'han convertit en cementiris. La ciutat està boi reconstruïda i si un no sap que va estar assetjada tres anys gairebé no li dóna importància a algun edifici en runes o algunes façanes tocades per la metralla.

Penso en Beirut i en Sarajevo, ambdues ciutats les vaig visitar 10 anys després d'uns conflictes que les va deixar en runes, amb desenes de milers de morts. Penso que a tothom ens han quedat gravades les imatges de la destrucció però gairebé ningú ens ha ensenyat les imatges de la seva revifalla. El renèixer d'una ciutat no ha estat notícia quan és un fet meravellós, i com ens va dir una noia, després d'una guerra les coses es veuen d'una altra manera.

dilluns, de juny 20, 2005

estampes vénetes I

gucci


Els voltants de la plaça de San Marco estan plens de botigues que venen màscares horribles, vidres de dubtosa procedència, gelats a preu de caviar o pizzes congelades. A vegades em pregunto què ha estat pitjor per aquesta extraordinària ciutat, si l'arribada de Napoleó que va acabar definitivament amb la Sereníssima o la invasió de les hordes de turistes.

M'agrada molt Venècia, i m'agrada passejar pels barris allunyats d'una de les places més boniques del món que mira cap a l'Orient conquerit i perdut a la vegada, barris allunyats dels trajectes que van des l'estació de Santa Lucia fins a San Marco pel pont de l'Accademia o pel pont de Rialto. Són barris tranquils, que amaguen els jardins florits a la primavera, petits bars on se sent parlar el dialecte véneto, on els nens juguen al carrer, i la gent s'asseu a la porta de casa a prendre la fresca, on els estudiants van i venen per les facultats d'una de les universitats més prestigioses d'Europa, i molts viatgers inicien el trajecte que els portarà a Patràs travessant tot l'Adriàtic finalment en pau.

Venècia és una gran desconeguda, i poder per això la guia que el venecià Hugo Pratt va fer ha estat tan comprada per aquells que volen fugir dels tòpics. Venècia té un filòsof com a batlle i desenes de projectes que l'han de mantenir viva i no convertida en un fòsil en mans dels turistes.

Darrere San Marco hi ha un carrer on es concentren les grans botigues de luxe que sempre he vist mig buides. Aparadors fastuosos de Prada, Salvatore Ferragamo, Valentino o Versace. El carrer estava ocupat per desenes d'il·legals (a Itàlia anomenen així als qui no tenen papers) que venien de tot en parades improvitzades al mateix terra. A Gucci l'estrella eren uns bolsos amb floretes que no havia vist mai abans, un il·legal els venia iguals just al davant de l'aparador. Tan sols hi vaig saber veure la diferència en el preu. Venècia segueix viva malgrat les hordes ...

dilluns, d’abril 04, 2005

Estampes romanes



dilluns, de març 21, 2005

Genova, dicevo, è un'idea come un'altra



Vaig descobrir Paolo Conte mercès a la cançó Genova per noi. El diari la Repubblica regalava una col·lecció de casets amb cançons de diversos músics italians. Vaig comprar-me-la tota per tenir peces del Lucio Dalla, l'Ornella Vanoni, el Gino Paoli i tants d'altres. Però la sorpresa va ser descobrir aquesta veu profunda, acompanyada amb suaus ritmes de jazz i un piano, lletres iròniques, sensuals. Des d'aleshores Paolo Conte ha estat un dels pocs músics que ocupen el meu migrat panteó de mites. No l'he escoltat mai en viu, tot i que he estat a prop de fer-ho alguna vegada.

A Barcelona no ha vingut mai i preguntant el perquè no venia ell i perquè els músics de sempre tornaven una vegada i una altra, em van respondre que l'advocat Conte fa pocs concerts, molt escollits i cobra bastant ja que no li agrada viatjar massa i abandonar el seu Piemont natal .


Finalment els del Grec, després d'anys d'anar-li al darrere, han aconseguit portar-lo el dissabte 2 de juliol. Espero poder escoltar Genova per noi, i aquella frase que em captiva sempre,
Genova, dicevo, è un'idea come un'altra ...
 

Free Blog Counter