dissabte, de juny 23, 2012
L'ull del Pallars
Un ull s'ha obert al Pallars, i mira el Montsec, i mira Terradets envoltat de vinyes ...
dijous, de juny 21, 2012
dimarts, de juny 05, 2012
Vogadors, a la Biennale d'architettura
Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.
El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.
La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.
I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.
dimecres, de maig 16, 2012
dilluns, d’abril 23, 2012
dissabte, d’abril 07, 2012
Made in Japan - Riudebitlles
El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.
La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.
Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:
Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).
Els artistes catalans són:
Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.
ACTIVITATS PARAL·LELES:
MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.
lnauguració:
Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre
Dates:
Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012
Horaris:
Dissabtes de 6 a 8
Diumenges de 12 a 2
Visites concertades:
Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94
Organitza:
HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.
dimarts, de març 20, 2012
primavera - spring - printemps
primavera - spring - printemps
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les
dimarts, de març 13, 2012
Café des voyageurs
Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)
La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)
L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.
El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.
dimarts, de febrer 21, 2012
dilluns, de febrer 13, 2012
dijous, de febrer 09, 2012
divendres, de febrer 03, 2012
Venècia i els vaixells urbans
Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.
No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.
A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.
Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.
un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011
Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?
Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.
vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007
Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.
No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.
A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.
Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.
un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011
Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.
vaixell navegant pel bacino San Marco,vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007
divendres, de gener 27, 2012
Auschwitz, 27 de gener de 1945
Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.
(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
dilluns, de gener 16, 2012
El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini
divendres, de gener 13, 2012
Política d'aprofitament
"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."
Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012
dimecres, de desembre 28, 2011
Tokyo - Osaka - Riudebitlles
Exposició de pintures de David Ribas
Tokyo-Osaka-Riudebitlles. Apunts
Inauguració: dimecres, 28 de desembre, a les 7 del vespre
HD Riudebitlles
carrer de Baix, 33 – 08776 Sant Pere de Riudebitlles
Del 28 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012
Festius, de 12 a 14 h
Cita prèvia: 93 899 59 79
Tokyo-Osaka-Riudebitlles. Apunts
Inauguració: dimecres, 28 de desembre, a les 7 del vespre
HD Riudebitlles
carrer de Baix, 33 – 08776 Sant Pere de Riudebitlles
Del 28 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012
Festius, de 12 a 14 h
Cita prèvia: 93 899 59 79
diumenge, de desembre 25, 2011
dijous, de desembre 22, 2011
dissabte, de desembre 03, 2011
dilluns, de novembre 28, 2011
dijous, de novembre 24, 2011
El urbanismo político
(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.
No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.
Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.
Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.
divendres, de novembre 11, 2011
Sota la boira del Pallars
El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.
Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.
Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.
Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.
El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.
Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.
El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.
amb els camps verdejant després de les pluges.
Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.
Vinyes pallareses.
Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.
dimarts, de novembre 08, 2011
La llengua de Gerard Quintana
Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies
7 de novembre de 2011
e-noticies
No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.
dijous, d’octubre 27, 2011
Estudiar arquitectura
- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.
Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.
Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.
divendres, d’octubre 21, 2011
El tribunal de la santa catalanitat
"Si Gerard Quintana té l’obligació de parlar català a casa, aleshores caldrà conèixer la resta d’obligacions que tenen els personatges públics, per poder ser perdonats pel tribunal de la santa catalanitat."
Pilar Rahola
La Vanguardia
21 d'octubre del 2011
dimarts, d’octubre 11, 2011
dimarts, de setembre 27, 2011
Reivindicant Sagarra
Avui fa 50 anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat en vida, que va aconseguir que el seu teatre, la seva poesia i els seus articles arribessin a tothom sense haver de renunciar a la qualitat literària.
M'agrada molt rellegir els articles que va publicar als diaris dels anys 20 i 30, en la línia dels millors periodistes i escriptors centreeuropeus contemporanis, descrivint una Catalunya i una Barcelona cosmopolites i vives. I vaig gaudir com mai amb les seves Memòries, un llibre sublim d'escriptura deliciosa.
Tot i que les patums culturals no li tenen massa simpatia per culpa de la gran popularitat que va tenir en vida, sempre reivindico Josep Maria de Sagarra.
M'agrada molt rellegir els articles que va publicar als diaris dels anys 20 i 30, en la línia dels millors periodistes i escriptors centreeuropeus contemporanis, descrivint una Catalunya i una Barcelona cosmopolites i vives. I vaig gaudir com mai amb les seves Memòries, un llibre sublim d'escriptura deliciosa.
Tot i que les patums culturals no li tenen massa simpatia per culpa de la gran popularitat que va tenir en vida, sempre reivindico Josep Maria de Sagarra.
divendres, de setembre 23, 2011
Tardor
herbstautumn
خريف
անկում
jaitsiera
otoño
tardor
jeseň
automne
caída
ליפול
autunno
casus
val
høst
spadek
toamna
јесен
falla
sonbahar
dimecres, de setembre 21, 2011
dimarts, de setembre 13, 2011
Tafaners
La primera vegada que vaig anar a Holanda el que més em va sobtar era que les finestres a peu de carrer no tenien cap tipus de protecció visual. A les nits aquestes finestres s'il·luminaven, i cadascuna d'elles mutava en un aparador de la intimitat dels qui hi feien vida. Darrere els vidres, gent que cuinava, que sopava, que miraven la televisió, que llegien, o que tocaven un instrument, sense estar pendents del què passava al carrer.
El sorprenent per a un mediterrani és que a més, la gent que passejaven pel carrer mai giraven el cap per observar la vida interior de cada finestra. Hi havia un codi ben après en el que uns no s'amagaven i els altres no miraven. Era molt senzill deduir els qui no eren holandesos ja que la seva tendència era sempre la de tafanejar sense dissimular massa.
La setmana passada vaig pensar en aquestes finestres holandeses i la tafaneria mediterrània quan les webs del Congrés i del Senat van publicar les propietats i els estalvis de Diputats i Senadors, en poc temps van quedar col·lapsades amb un récord de visites, i van caure.
El sorprenent per a un mediterrani és que a més, la gent que passejaven pel carrer mai giraven el cap per observar la vida interior de cada finestra. Hi havia un codi ben après en el que uns no s'amagaven i els altres no miraven. Era molt senzill deduir els qui no eren holandesos ja que la seva tendència era sempre la de tafanejar sense dissimular massa.
La setmana passada vaig pensar en aquestes finestres holandeses i la tafaneria mediterrània quan les webs del Congrés i del Senat van publicar les propietats i els estalvis de Diputats i Senadors, en poc temps van quedar col·lapsades amb un récord de visites, i van caure.
dilluns, d’agost 22, 2011
Una generació d'arquitectes a l'exili o a l'atur
L'excel·lent novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, retrata les contradiccions dels que som de poble, aprofundeix en el malestar de les oportunitats perdudes, posa el dit a la nafra de la guerra de sexes i, pel mateix preu i de passada, deixa escrit per a la història el malestar professional d'una generació d'arquitectes víctima de la increïble bombo lla minvant. N'he parlat amb alguns recentment i el resum esquemàtic seria "al meu estudi érem dotze, ara som sis i aviat serem dos". Un minut després ja parles de la saturació de candidats als concursos, la precarietat que això comporta, haver de treballar sense cobrar per optar a feines amb menys opcions que la loteria... M'interessa molt la generació entrampada al mig, probablement la dels 35 anys, la dels que ja estaven a punt de plantar-se per ells i es queden plantats sense feina ni opcions re alistes de trobar clients propis. Els més grans minimitzen el negoci i els més joves ho tenen pitjor, però no han estat tan a prop d'estar situats. Als del mig, que encara són joves però ja són veterans, que mantenen certa innocència però ja sabrien encarrilar-la bé, l'hora de la veritat els enxampa aturats. Molts fugen per cames a l'estranger, a buscar-se la vida, i els desitjo el millor. També ens desitjo el millor a nosaltres: que el país se'n surti i els recuperem aviat, beneficiant-nos del que aprendran en un exili professional forçat.
Carles Capdevila
Ara
22 d'agost del 2011
diumenge, d’agost 14, 2011
Quan un fil negre i un fil blanc es confonen
l'Alzina - 1
l'Alzina - 2
l'Alzina - 3
l'Alzina - 4
Crec que són els musulmans qui trenquen el dejú del Ramadà quan no els és possible distingir un fil blanc d'un fil negre. Aquest és un moment on el dia i la nit s'abracen, o quan parlant de l'alba el Mathias Enard escriu, "La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema".
Del dia a la nit, de la nit al dia.
És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.
Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.
Del dia a la nit, de la nit al dia.
És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.
Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.
dimecres, d’agost 10, 2011
dimecres, d’agost 03, 2011
dilluns, de juliol 25, 2011
Silvana Mangano , 1951
Qui hagi vist el "Caro Diario" del Nanni Moretti recordarà l'escena en què el Moretti està en un bar de la Roma deserta d'agost, on de sobte a la tele emeten l'escena de la Silvana Mangano cantant i ballant el "negro zumbón".
Aquesta cançó i coreografia forma part de la pel·lícula del 1951 anomenada "Anna". Ahir llegia que fa 60 anys que la pel·lícula es va estrenar amb un cert escàndol, i que a Espanya va ser censurada durant molts anys. Entenc la fascinació del Moretti per aquesta escena que comença amb la Mangano vestida de monja recordant una vida anterior, cantant i ballant sensualment amb dos negres, al ritme d'un combo nombrós.
Aquesta cançó i coreografia forma part de la pel·lícula del 1951 anomenada "Anna". Ahir llegia que fa 60 anys que la pel·lícula es va estrenar amb un cert escàndol, i que a Espanya va ser censurada durant molts anys. Entenc la fascinació del Moretti per aquesta escena que comença amb la Mangano vestida de monja recordant una vida anterior, cantant i ballant sensualment amb dos negres, al ritme d'un combo nombrós.
dimecres, de juliol 20, 2011
Tiepolo al Penedès
Ahir tornava a casa després d'un llarg periple en cotxe, havia plogut la nit abans i l'atmosfera de bona part de Catalunya era nítida, transparent, plena de núvols inflats i bonics. Vaig deixar l'autopista i enfilant la carretera de Sant Pere vaig quedar encarat cap a ponent. El dia minvava i una llum violada tenyia el paisatge d'ombres suaus. Va ser aleshores quan un grapat de núvols es van il·luminar amb colors rosats i lilosos, contraposats al blau difuminat del cel, i el relleu retallat de Crivilleres.
L'estampa que tenia davant dels ulls em va fer pensar en els cels que havia pintat Giovanni Battista Tiepolo als sostres de tants palaus i esglésies. M'agradaria imaginar que ahir Tiepolo ens va pintar el cel del Penedès.
L'estampa que tenia davant dels ulls em va fer pensar en els cels que havia pintat Giovanni Battista Tiepolo als sostres de tants palaus i esglésies. M'agradaria imaginar que ahir Tiepolo ens va pintar el cel del Penedès.
divendres, de juliol 15, 2011
La vita
"La vita è troppo breve per mangiare e bere male"
(adaptació italiana d'una frase de la Doris Lessing)
(adaptació italiana d'una frase de la Doris Lessing)
dilluns, de juny 27, 2011
"Qué diuen, los de Barcelona?"
"Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri."
capítol 1 - "Qué diuen, los de Barcelona?"
capítol 1 - "Qué diuen, los de Barcelona?"
dijous, de juny 23, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
estiu
Fondation Claude Monet, Givernye s t i u - s o m m e r - s u m m e r - الصيف
ամառային - u d a n - v e r a n o - l e t o
é t é - v e r á n - קיץ - e s t a t e
z o m e r - s o m m e r - l a t o - v e r ã o
d e v a r ă - л е т о - y a z
dimarts 21 de juny de 2011
19.16
diumenge, de juny 19, 2011
La Casa Collage, l'arquitectura tranquil·la
Era un dia d'estiu dels inicis dels anys noranta quan vam travessar un portal mig abandonat situat a la zona més estreta del carrer de la Força de Girona. La planta baixa era un bosc de puntals que estrebaven sostres de bigues de fusta guerxades, plens de forats per on hi entrava la llum dels pisos superiors. Vam recórrer espais generosos de murs gruixuts, on la pols amagava paviments acolorits, la distribució desorientava fàcilment als qui no coneixíem la casa, i tot plegat deixava entreveure un casalot senyorial. Vam confirmar aquesta percepció quan vam pujar al primer pis per una escala mig enrunada i vam descobrir un pati no massa gran, presidit per una gran font de pedra amb forma de vaixell. El caos aparent de tots aquells espais mig abandonats no amagava els rastres que parlaven d'èpoques i vides diverses. La casa era un laberint per a ser recorregut pausadament, i descobrir-lo, escoltar-lo, entendre'l.
Uns anys després vam tornar al vell casalot del carrer de la Força situat al bell mig d'un Call que s'anava transformant a marxes forçades, i que es reinventava per assemblar-se al que no havia estat mai. La casa estava en obres, el blauet marcava els nivells, alguns sostres havien desaparegut, i hi havia cates que descobrien murs de pedra i maó. La Bet ens explicava que les obres avançaven lentament ja que el vell casalot era un comodí del seu pare per quan la pluja impedia treballar a l'aire lliure, o s'havia d'esperar un paper per iniciar una obra nova. Aquesta lentitud de les obres afavoria la presa de les decisions, la redacció d'un projecte que no era res més que un diàleg pausat entre la casa i els arquitectes.
Fa poder dos o tres anys que les obres es van enllestir, i els habitatges i espais redistribuïts per tot el vell casalot es van anar ocupant pels nous inquilins. Una discreta porta de fusta dóna accés al primer pati des del carrer de la Força. L'ascensor es camufla entre els murs de pedra, deixant el protagonisme a la vella escala i als replans tancats amb ampits recoberts amb les velles rajoles de colors. Èpoques diverses dialoguen amb naturalitat en aquest pati que fa de transició entre els carrers estrets del Call i els espais privats dels habitatges.
L'habitatge principal situat al primer pis s'articula al voltant del pati de la font del vaixell de pedra, el centre de la nova casa. Un nou volum permet que gairebé totes les habitacions s'obrin al pati, excepte dues que s'obren al carrer Ballesteries. Un paviment de formigó polit unifica els espais de sostres blancs, i murs que han deixat al descobert els fragments de pedres i maons, on es resol el pas de les instal·lacions fent franges blanques arrebossades. Les rajoles hidràuliques de colors que havíem vist cobertes de pols feia molts anys, i que ens trobem a les baranes del pati d'entrada, també s'han fet servir a paraments verticals interiors com la campana de la llar de foc. Pocs materials, senzills, ben escollits, donen calidesa a totes les estances banyades per la llum matisada pel pati del vaixell.
La Casa Collage és una intervenció intemporal, al marge de les modes i de les estridències que tant mal han fet a l'arquitectura dels darrers temps. Molts anys de diàleg han permès a la Bet i al Ramon entendre el vell edifici del Call. Han sabut sumar, adaptar, millorar, transformar, afegir, tot amb una delicadesa molt sotil. I aquesta és la gran virtut d'aquest projecte que resistirà el pas del temps tal i com han resistit les parets centenàries. És una gran lliçó d'humilitat per als arquitectes comprendre que les parets resisitiran molts segles més, mentre que les intervencions i reformes s'aniran succeïnt, superposant i eliminant.
Molts pocs arquitectes em venen al cap que hagin sabut dialogar tan bé amb l'edifici que pretenen restaurar, i un d'ells és el Carlo Scarpa, qui a projectes com el Museo di Castelvecchio de Verona o a la Fondazione Querini Stampalia de Venècia va saber dialogar de manera molt intel·ligent, entenent que la seva intervenció tan sols n'era una més de les que l'edifici havia i aniria acumulant.
La Casa Collage, la Bet Capdeferro i el Ramon Bosch han estat guardonats amb la Menció especial d'arquitectes emergents, del premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europa 2011, concedit per la Fundació Mies van der Rohe. La cerimònia d'entrega dels premis es celebrarà el dilluns 20 de juny al pavelló Alemany de Barcelona, on compartiran l'escena amb el David Chipperfield qui ha fet un exercici semblant a la Casa Collage al Neues Museum de Berlín.
dimecres, de juny 08, 2011
Cròniques madrilenyes - 1
Tinc records fragmentats i inconnexes de la primera vegada que vaig ser a Madrid la setmana santa del 1976. Des d'aleshores hi he tornat moltes vegades per motius diversos, i no he acabat de trobar la manera de submergir-m'hi. És una ciutat dinàmica, vital, vibrant, que no deixa indiferent, però no sé trobar la porta per on entrar-hi i fer-me-la meva com moltes altres ciutats on no em canso de retornar-hi. Per què m'agrada molt retornar a les ciutats, descobrir-les vestides i canviades per a l'ocasió, plenes de nous al·licients, i conèixer els plecs per on la vida hi circula intensament.
dilluns, de maig 30, 2011
Democràcia
"Many forms of Government have been tried, and will be tried in this world of sin and woe. No one pretends that democracy is perfect or all-wise. Indeed, it has been said that democracy is the worst form of government except all those other forms that have been tried from time to time."
Sir Winston Churchill,
Hansard, 11 de novembre de 1947
Afegeixo que la Democràcia, a diferència de les altres formes de govern, s'ha de cultivar i polir cada dia, és imperfecta, i entre tots l'hem de millorar.
Sir Winston Churchill,
Hansard, 11 de novembre de 1947
Afegeixo que la Democràcia, a diferència de les altres formes de govern, s'ha de cultivar i polir cada dia, és imperfecta, i entre tots l'hem de millorar.
dimarts, de maig 17, 2011
Riudebitlles 2011
Petita meravella feta amb paciència i molta imaginació per la Maria Martínez. Una manera diferent i desenfadada de presentar els primers 11 candidats de la llista (ocupo el desé lloc, 44''...) de les eleccions municipals d'enguany.
diumenge, de maig 08, 2011
Josep Pla i les italianes
"A fondo", entrevista del Joaquín Soler Serrano al Josep Pla
8 de desembre de 1976, a partir del 4'44''
"Si yo pudiera escoger una patria, a parte de este país, España, escogería Italia. Italia para mi, la inteligencia italiana en todas las cosas, en la construcción, en el examen del hombre
(...)
El desorden es inmenso. Gli italiani si arrangiano. Y usted ve en Italia a veces una muchacha que no tiene un céntimo, que se pone un vestido y resulta más bonita que una condesa o una duquesq de Madrid o de Barcelona, no le quepa duda, ¿estamos de acuerdo?"
dissabte, d’abril 23, 2011
dijous, d’abril 21, 2011
Negozio Olivetti
Ahir vaig rebre al Facebook una notícia del FAI (Fondo Ambiente Italiano) que em va fer moltíssima il·lusió, tot un regal. Demà s'inaugura oficialment la restauració del Negozio Olivetti de la piazza de San Marco de Venècia, un dels projectes més interessants del Carlo Scarpa, una botiga que ha marcat tota una època, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX.
Quan Olivetti va fer fallida, el local de la piazza de San Marco es va convertir en una botiga de souvenirs, i després en una botiga on venien reproduccions artístiques de dubtosa legalitat. Era un cal pengim-penjam que emmascarava un dels interiors més delicats que s'hagin construït mai.
El darrer octubre vaig tornar al Negozio Olivetti aprofitant la visita a la Biennale d'Architettura, i vaig trobar-lo tancat i amb símptomes d'algun tipus d'intervenció. Tenint en compte que la llibreria veïna especialitzada en art l'havien transformada en una botiga de souvenirs tronats em temia el pitjor per al projecte del Carlo Scarpa.
Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.
Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.
Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.
Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.
dimarts, d’abril 12, 2011
dimarts, d’abril 05, 2011
dilluns, de març 21, 2011
divendres, de març 18, 2011
Silencis clamoros
El 17 de desembre de 2010, un fruiter anomenat Mohamed Bouaziz es va cremar viu davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, a Tunísia. Aquest incident ha desencadenat una tempesta sense precedents als països àrabs, la caiguda dels règims de Tunisia, Egipte, i una guerra sagnant a Líbia. La tempesta desfermada continua al Ièmen, a Bahrain, a Algèria, o al Marroc i fa trontollar règims despòtics i dictatorials.
Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.
Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.
Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.
Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.
dijous, de març 17, 2011
diumenge, de març 13, 2011
dissabte, de març 12, 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
