Silencis clamoros

El 17 de desembre de 2010, un fruiter anomenat Mohamed Bouaziz es va cremar viu davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, a Tunísia. Aquest incident ha desencadenat una tempesta sense precedents als països àrabs, la caiguda dels règims de Tunisia, Egipte, i una guerra sagnant a Líbia. La tempesta desfermada continua al Ièmen, a Bahrain, a Algèria, o al Marroc i fa trontollar règims despòtics i dictatorials.

Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.

Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.