Uns anys després vam tornar al vell casalot del carrer de la Força situat al bell mig d'un Call que s'anava transformant a marxes forçades, i que es reinventava per assemblar-se al que no havia estat mai. La casa estava en obres, el blauet marcava els nivells, alguns sostres havien desaparegut, i hi havia cates que descobrien murs de pedra i maó. La Bet ens explicava que les obres avançaven lentament ja que el vell casalot era un comodí del seu pare per quan la pluja impedia treballar a l'aire lliure, o s'havia d'esperar un paper per iniciar una obra nova. Aquesta lentitud de les obres afavoria la presa de les decisions, la redacció d'un projecte que no era res més que un diàleg pausat entre la casa i els arquitectes.
Fa poder dos o tres anys que les obres es van enllestir, i els habitatges i espais redistribuïts per tot el vell casalot es van anar ocupant pels nous inquilins. Una discreta porta de fusta dóna accés al primer pati des del carrer de la Força. L'ascensor es camufla entre els murs de pedra, deixant el protagonisme a la vella escala i als replans tancats amb ampits recoberts amb les velles rajoles de colors. Èpoques diverses dialoguen amb naturalitat en aquest pati que fa de transició entre els carrers estrets del Call i els espais privats dels habitatges.
L'habitatge principal situat al primer pis s'articula al voltant del pati de la font del vaixell de pedra, el centre de la nova casa. Un nou volum permet que gairebé totes les habitacions s'obrin al pati, excepte dues que s'obren al carrer Ballesteries. Un paviment de formigó polit unifica els espais de sostres blancs, i murs que han deixat al descobert els fragments de pedres i maons, on es resol el pas de les instal·lacions fent franges blanques arrebossades. Les rajoles hidràuliques de colors que havíem vist cobertes de pols feia molts anys, i que ens trobem a les baranes del pati d'entrada, també s'han fet servir a paraments verticals interiors com la campana de la llar de foc. Pocs materials, senzills, ben escollits, donen calidesa a totes les estances banyades per la llum matisada pel pati del vaixell.
La Casa Collage és una intervenció intemporal, al marge de les modes i de les estridències que tant mal han fet a l'arquitectura dels darrers temps. Molts anys de diàleg han permès a la Bet i al Ramon entendre el vell edifici del Call. Han sabut sumar, adaptar, millorar, transformar, afegir, tot amb una delicadesa molt sotil. I aquesta és la gran virtut d'aquest projecte que resistirà el pas del temps tal i com han resistit les parets centenàries. És una gran lliçó d'humilitat per als arquitectes comprendre que les parets resisitiran molts segles més, mentre que les intervencions i reformes s'aniran succeïnt, superposant i eliminant.
Molts pocs arquitectes em venen al cap que hagin sabut dialogar tan bé amb l'edifici que pretenen restaurar, i un d'ells és el Carlo Scarpa, qui a projectes com el Museo di Castelvecchio de Verona o a la Fondazione Querini Stampalia de Venècia va saber dialogar de manera molt intel·ligent, entenent que la seva intervenció tan sols n'era una més de les que l'edifici havia i aniria acumulant.
La Casa Collage, la Bet Capdeferro i el Ramon Bosch han estat guardonats amb la Menció especial d'arquitectes emergents, del premi d'arquitectura contemporània de la Unió Europa 2011, concedit per la Fundació Mies van der Rohe. La cerimònia d'entrega dels premis es celebrarà el dilluns 20 de juny al pavelló Alemany de Barcelona, on compartiran l'escena amb el David Chipperfield qui ha fet un exercici semblant a la Casa Collage al Neues Museum de Berlín.
Entrades
