(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
Kino International (1961-1964)
Entrades
