dimarts, de gener 30, 2007

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

dimecres, de gener 10, 2007

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!

dijous, de desembre 21, 2006

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

diumenge, de desembre 17, 2006

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

dijous, de desembre 14, 2006

El meu poble

per Maria Antònia Oliver
www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble
És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.

dimecres, de desembre 13, 2006

Deux Magots

Badàvem per París i vam topar amb el Café de Flore sense buscar-lo. Tot i ser finals d'octubre la tarda era més aviat primaveral i la terrassa era plena. Hi ha llocs que fan respecte i m'agrada passar-hi de puntetes per no contaminar-los massa de mi, però no vaig poder evitar mirar la gent asseguda i en lloc d'artistes, escriptors i existencialistes vestits de negre vaig descobrir Loney Planets, Routards, Touring Clubs o Michelins damunt les taules. Uns metres més enllà el panorama es repetia a Les Deux Magots i al cap em venia una reflexió d'un professor romà que deia que ens enbadalim del jardí ombrívol i perfumat i hi construïm una casa per a gaudir-lo i després ens preguntem on és el jardí.

Aquesta tardor he llegit el Vila-Matas de "París no se acaba nunca" i m'ho he passat molt bé recorrent el carrers de la ciutat dels inicis dels 70. Ambdos cafès eren el seu centre neuràlgic per poder sentir-se escriptor, i les descripcions de les seves estones allí eren prou divertides i interessants. És per això que quan vaig veure tanta guia sobre les taules vaig pensar en una altra víctima del turisme depredador, dels qui buscaven religiosament aquells punts d'interès recomanats i la seva presència massiva alterava profundament l'equilibri del lloc, i és que jo vaig veure turistes mirant a turistes que miraven si Sartre i Beauvoir s'amagaven en alguna de les taules.

Vaig recordar que una cosa semblant comença a passar a la Granja Viader, al Boada's, al Cafè del Tèxtil, als Quatre Gats...

dissabte, de desembre 09, 2006

L'art no paga

La consideració i el tractament d'artista

L'art no paga

Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.

Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.

Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.

Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.

Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).

Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.

I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.

Sebastià Alzamora
Escriptor
Avui, dissabte 9 de desembre

dilluns, de desembre 04, 2006

Rubaiyat

Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel

i que també hi haurà vi autèntic i mel...

Quin mal hi ha d'escollir ara l'amant i el vi

si just aquest ha de ser el nostre etern destí?


Omar Khayyam
Pèrsia (1040-1121)
Rashid Bonàs, traductor


can Comas, el Penedès
2 de desembre de 2006

dissabte, de desembre 02, 2006

Omar Khayyam

dimecres, de novembre 29, 2006

La mort d'un home

Diumenge moria en un velòdrom belga un ciclista que competia als Sis dies de Gant. La competició es va suspendre indefinidament de manera immediata.

Dilluns matí moria aixafat per una compactadora un obrer que treballava a les obres d'asfaltat de la carretera de Sant Pere, van retirar el seu cadàver i les obres van continuar fins a la primera hora del vespre.

dilluns, de novembre 20, 2006

Endogamia en la Universidad

La Vanguardia, Revista
diumenge 19 de novembre de 2.006

"Una encuesta del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) revela que el 93,3% de profesores universitarios ya trabajaban en el centro antes de conseguir la plaza. En EE.UU. eso sólo ocurre en el 10% de los casos, y en Francia, en el 50%. El amiguismo en la selección de los profesores universitarios condiciona el nivel de las universidades y compromete el desarrollo científico y económico."

Universidad provinciana
"El 93,3% de los profesores titulares españoles procede de la misma universidad. En el Reino Unido es un 17%, y en EE.UU., un 10%."

divendres, de novembre 17, 2006

Paris (post in progess)

Ahir van emetre per enèssima vegada el darrer capítol de Friends, i París n'era en part protagonista (perquè no em canso de remirar-la si ja me la sé de memòria?). Un protagonisme semblant té la ciutat als darrers capítols de Sexo en Nueva York, el Sostres no para d'escriure de la ciutat, dels seus restaurants, els seus hotels i avui d'un dels seus bordells, i aquesta tardor he llegit amb molt de plaer "París no se acaba nunca" de l'Enrique Vila-Matas.

Fa uns deu dies he tornat d'una escapada de quatre dies, era la tercera vegada que hi anava i la primera que la ciutat m'ha atrapat mínimament. Perquè tanta fascinació per aquesta ciutat?

dilluns, de novembre 06, 2006

Sota l'aigua



El 4 de novembre de 1966, fa 40 anys, després de 3 dies de pluja intensa els rius que arriben a la llacuna véneta van sortir de mare, i l'Adriàtic enfurismat va saltar les barreres naturals que separen la llacuna de la mar oberta. El resultat va ser una inundació devastadora que va fer pujar les aigües més de dos metres sobre el seu nivell habitual. Venècia va quedar ferida de mort.

La mateixa nit, l'Arno sortia de la llera i inundava amb cinc metres d'aigua la ciutat de Florència i molts dels seus arxius i dipòsits artístics. En un espontani i insòlit moviment, joves d'arreu d'Itàlia i d'Europa, els anomenats Angeli del fango ,van arribar a la ciutat Toscana i van ajudar a salvar el que havia quedat sota l'aigua. Van treure llibres, lligalls, pintures dels dipòsits inundats i van aconseguir que molts d'ells no es perdessin per sempre.

Ambdues ciutats no volen recordar massa els fets. Venècia era habitada aleshores per 120.000 persones, i va començar a patir un èxode constant que a dia d'avui ha fet que sigui una ciutat de 60.000 ànimes. Florència no ha aconseguit recuperar del tot els seus immensos fons, alguns dels quals s'han perdut per sempre. Tot fruit d'una nit.

dilluns, d’octubre 23, 2006

Desglaç

dissabte, teatre municipal Cal Bolet - Vilafranca del Penedès
un nou acte de la Kinzena Poetika

Primera part, la guitarra del "Chicuelo" i la veu poderosa del Miguel Poveda.

Segona part, diverses combinacions amb un piano, un bandoneó, un contrabaix, una bateria i la guitarra, i sempre la veu cantant poemes de Brossa, Casasses, Ferrater, Gil de Biedma ...

Rares vegades un concert fa pessigolles a l'espinada, i aquest ho va aconseguir.
Algunes cançons senzillament sublims, màgiques. Ja s'ensumen com a clàssics. La gira s'acaba, no us perdeu el darrers concerts a Viladecans o a Reus.

dijous, d’octubre 19, 2006

Els guanyadors dels Fad

Any de canvis als premis Fad d'arquitectura, s'ha acabat la festa oberta i desenfadada a l'aire lliure, sota els estels de juny, i s'ha passat a una cerimònia més encorsetada tancada al recinte del Cosmocaixa amb l'acompanyament dels trons de tardor.
Si en els temes més festius el canvi és evident, en el tema dels finalistes i dels premis en si el canvi és magnífic, amb un jurat seriós i rigorós, i una resolució sense dubtes.

El resultat final - escric de memòria, ja corregiré possibles errors - ha estat:

Arquitectura

- biblioteca Jaume Fuster
Josep Llinàs + Joan Vera

Ciutat i paisatge
- metro do Porto
Eduardo Souto de Moura

- intervención en la muralla Nazarí y su entorno (accèssit)
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- Ermenegildo Zegna. Noves oficines (ex-aequo)
Alfred Arribas

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad

Pensament i crítica
- La disolución de la estancia. Transformaciones domésticas
José Morales Sánchez


I els premis de l'opinió, votats in situ anit pels socis del Fad.

Arquitectura
- Torre Agbar
Jean Nouvel + B720

Ciutat i Paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- capella Sant Francesc Xavier
Carles Francesch + Araceli Manzano (ex-aequo)

Intervencions Breus
(em falla la memòria, ho hauré de consultar)

La d'enguany ha estat una bona collita, és una bona notícia l'excel·lència dels projectes vistos ahir. Malgrat tot, el 90% del que es construeix avui en dia és d'una qualitat arquitectònica pèssima. Ahir vam veure l'excepció de l'actualitat arquitectònica, la regla és molt preocupant.

dimecres, d’octubre 18, 2006

La travessa dels Fad

Aquest vespre a les 8 finalment s'entreguen els premis del Foment de les Arts Decoratives (els Fad, vaja) en un acte que es celebrarà al Cosmocaixa i amb entrada lliure.
Mirant els finalistes, la meva travessa és la següent:


Arquitectura
- mercat de Santa Caterina
Enric Miralles + Benedetta Tagliabue

Ciutat i paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols
Aranda+Pigem+Vilalta

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad


No en tinc ni idea de quins són els finalistes respecte als escrits teòrics, premi que és novetat enguany.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Pamuk a les llibreries

Vespre de divendres i matí de dissabte, recerca infructuosa d'un llibre a Capellades, Igualada i Vilafranca, en total sis llibreries solvents. I sorpresa, sorpresa al descobrir que en cap d'elles els llibres d'Orhan Pamuk emergien per damunt dels demés, i continuaven amagats a les prestatgeries i confosos a les taules de novetats.
El Nobel és com tots els premis, discutible, però els llibreters no haurien de fer festa grossa per la publicitat gratuïta dels llibres de l'autor feta aquests dies? No ho entenc, poder no els interessa vendre més llibres perque el negoci va la mar de bé i no cal fer esforços inútils separant llibres que són actualitat.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Foscor


foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre

dilluns, d’octubre 09, 2006

Kinzena Poetika

Arriba la tardor, arriba la Kinzena Poetika.
Del 14 al 28 d'octubre, per tota Vilafranca ...

Joan Vinuesa + Noel Tatú + Roger Puig + Lluís Urpinell + Jordi Vintró + Toti Soler + Jordi Jané + Manel Güell + Frederic Cuscó + Josep M. Verge + Narcís Comadira + Anna Subirana + Joan Saura + Lacònica/La Cònica + Jordi Guardans + Carles Guilen + Miguel Poveda + Marta Rodríguez + Toni Regueiro + Xavier Riera + Xavier Amorós + Carles Hac Mor + Ester Xargay + Túrnez i Sesé + Carles Rebassa + Jony Rodón + Enric Casasses

Consulteu el programa de la Kinzena Poetika clicant aquí.

dijous, d’octubre 05, 2006

Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.
 

Free Blog Counter