Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.

Aterrar a Chiarraí

Una de les moltes coses bones de volar amb Ryanair és que arribes a aeroports que mai de la vida visitaries, i d'allí es poden descobrir ciutats que dificilment coneixeries.

Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.

Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.

Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.

L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...

L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.

Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.