La mort d'un home

Diumenge moria en un velòdrom belga un ciclista que competia als Sis dies de Gant. La competició es va suspendre indefinidament de manera immediata.

Dilluns matí moria aixafat per una compactadora un obrer que treballava a les obres d'asfaltat de la carretera de Sant Pere, van retirar el seu cadàver i les obres van continuar fins a la primera hora del vespre.

Endogamia en la Universidad

La Vanguardia, Revista
diumenge 19 de novembre de 2.006

"Una encuesta del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) revela que el 93,3% de profesores universitarios ya trabajaban en el centro antes de conseguir la plaza. En EE.UU. eso sólo ocurre en el 10% de los casos, y en Francia, en el 50%. El amiguismo en la selección de los profesores universitarios condiciona el nivel de las universidades y compromete el desarrollo científico y económico."

Universidad provinciana
"El 93,3% de los profesores titulares españoles procede de la misma universidad. En el Reino Unido es un 17%, y en EE.UU., un 10%."

Paris (post in progess)

Ahir van emetre per enèssima vegada el darrer capítol de Friends, i París n'era en part protagonista (perquè no em canso de remirar-la si ja me la sé de memòria?). Un protagonisme semblant té la ciutat als darrers capítols de Sexo en Nueva York, el Sostres no para d'escriure de la ciutat, dels seus restaurants, els seus hotels i avui d'un dels seus bordells, i aquesta tardor he llegit amb molt de plaer "París no se acaba nunca" de l'Enrique Vila-Matas.

Fa uns deu dies he tornat d'una escapada de quatre dies, era la tercera vegada que hi anava i la primera que la ciutat m'ha atrapat mínimament. Perquè tanta fascinació per aquesta ciutat?

Sota l'aigua

El 4 de novembre de 1966, fa 40 anys, després de 3 dies de pluja intensa els rius que arriben a la llacuna véneta van sortir de mare, i l'Adriàtic enfurismat va saltar les barreres naturals que separen la llacuna de la mar oberta. El resultat va ser una inundació devastadora que va fer pujar les aigües més de dos metres sobre el seu nivell habitual. Venècia va quedar ferida de mort.

La mateixa nit, l'Arno sortia de la llera i inundava amb cinc metres d'aigua la ciutat de Florència i molts dels seus arxius i dipòsits artístics. En un espontani i insòlit moviment, joves d'arreu d'Itàlia i d'Europa, els anomenats Angeli del fango ,van arribar a la ciutat Toscana i van ajudar a salvar el que havia quedat sota l'aigua. Van treure llibres, lligalls, pintures dels dipòsits inundats i van aconseguir que molts d'ells no es perdessin per sempre.

Ambdues ciutats no volen recordar massa els fets. Venècia era habitada aleshores per 120.000 persones, i va començar a patir un èxode constant que a dia d'avui ha fet que sigui una ciutat de 60.000 ànimes. Florència no ha aconseguit recuperar del tot els seus immensos fons, alguns dels quals s'han perdut per sempre. Tot fruit d'una nit.

Desglaç

dissabte, teatre municipal Cal Bolet - Vilafranca del Penedès
un nou acte de la Kinzena Poetika

Primera part, la guitarra del "Chicuelo" i la veu poderosa del Miguel Poveda.

Segona part, diverses combinacions amb un piano, un bandoneó, un contrabaix, una bateria i la guitarra, i sempre la veu cantant poemes de Brossa, Casasses, Ferrater, Gil de Biedma ...

Rares vegades un concert fa pessigolles a l'espinada, i aquest ho va aconseguir.
Algunes cançons senzillament sublims, màgiques. Ja s'ensumen com a clàssics. La gira s'acaba, no us perdeu el darrers concerts a Viladecans o a Reus.

Els guanyadors dels Fad

Any de canvis als premis Fad d'arquitectura, s'ha acabat la festa oberta i desenfadada a l'aire lliure, sota els estels de juny, i s'ha passat a una cerimònia més encorsetada tancada al recinte del Cosmocaixa amb l'acompanyament dels trons de tardor.
Si en els temes més festius el canvi és evident, en el tema dels finalistes i dels premis en si el canvi és magnífic, amb un jurat seriós i rigorós, i una resolució sense dubtes.

El resultat final - escric de memòria, ja corregiré possibles errors - ha estat:

Arquitectura
- biblioteca Jaume Fuster
Josep Llinàs + Joan Vera

Ciutat i paisatge
- metro do Porto
Eduardo Souto de Moura

- intervención en la muralla Nazarí y su entorno (accèssit)
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- Ermenegildo Zegna. Noves oficines (ex-aequo)
Alfred Arribas

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad

Pensament i crítica
- La disolución de la estancia. Transformaciones domésticas
José Morales Sánchez


I els premis de l'opinió, votats in situ anit pels socis del Fad.

Arquitectura
- Torre Agbar
Jean Nouvel + B720

Ciutat i Paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- capella Sant Francesc Xavier
Carles Francesch + Araceli Manzano (ex-aequo)

Intervencions Breus
(em falla la memòria, ho hauré de consultar)

La d'enguany ha estat una bona collita, és una bona notícia l'excel·lència dels projectes vistos ahir. Malgrat tot, el 90% del que es construeix avui en dia és d'una qualitat arquitectònica pèssima. Ahir vam veure l'excepció de l'actualitat arquitectònica, la regla és molt preocupant.

La travessa dels Fad

Aquest vespre a les 8 finalment s'entreguen els premis del Foment de les Arts Decoratives (els Fad, vaja) en un acte que es celebrarà al Cosmocaixa i amb entrada lliure.
Mirant els finalistes, la meva travessa és la següent:


Arquitectura
- mercat de Santa Caterina
Enric Miralles + Benedetta Tagliabue

Ciutat i paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols
Aranda+Pigem+Vilalta

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad


No en tinc ni idea de quins són els finalistes respecte als escrits teòrics, premi que és novetat enguany.

Pamuk a les llibreries

Vespre de divendres i matí de dissabte, recerca infructuosa d'un llibre a Capellades, Igualada i Vilafranca, en total sis llibreries solvents. I sorpresa, sorpresa al descobrir que en cap d'elles els llibres d'Orhan Pamuk emergien per damunt dels demés, i continuaven amagats a les prestatgeries i confosos a les taules de novetats.
El Nobel és com tots els premis, discutible, però els llibreters no haurien de fer festa grossa per la publicitat gratuïta dels llibres de l'autor feta aquests dies? No ho entenc, poder no els interessa vendre més llibres perque el negoci va la mar de bé i no cal fer esforços inútils separant llibres que són actualitat.

Foscor

foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre

Kinzena Poetika

Arriba la tardor, arriba la Kinzena Poetika.
Del 14 al 28 d'octubre, per tota Vilafranca ...

Joan Vinuesa + Noel Tatú + Roger Puig + Lluís Urpinell + Jordi Vintró + Toti Soler + Jordi Jané + Manel Güell + Frederic Cuscó + Josep M. Verge + Narcís Comadira + Anna Subirana + Joan Saura + Lacònica/La Cònica + Jordi Guardans + Carles Guilen + Miguel Poveda + Marta Rodríguez + Toni Regueiro + Xavier Riera + Xavier Amorós + Carles Hac Mor + Ester Xargay + Túrnez i Sesé + Carles Rebassa + Jony Rodón + Enric Casasses

Consulteu el programa de la Kinzena Poetika clicant aquí.

Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.

I tot això qui ho paga?

Visita del Sevei d'Itineraris del CoAC, un grup d'una quarentena de suecs drets darrere el turonet d'asfalt de la Torre Agbar mirant el paisatge apocalíptic d'obres i noves meravelles. Havíem sortit d'una interessant xerrada sobre el 22@ i els projectes de Barcelona Regional. Una explosió d'imatges i xifres, de milions d'euros i de dubtes, d'infraestructures i d'inversions.
Davant d'aquell paisatge i després de la xerrada la pregunta dels suecs acalorats no es va fer esperar, i tot això qui ho paga?

En aquestes visites, tard o d'hora la pregunta es fa, i jo també em pregunto en silenci el mateix. I la resposta sempre m'espanta ...

122 morts

Hemingway: «Sì, ho ucciso con gioia»
Pubblicate due lettere dove lo scrittore confessa di aver goduto nello spargere il sangue del nemico

la tardor

mentre dormiu aquesta nit, la tardor arribarà silenciosament ....

dissabte 23 de setembre,
a les quatre i quatre minuts

Després de les gotellades de l’equinocci, que emplenen el raïm vénen els últims sols de setembre, que l’ensucren i li donen el grau d’alcohol plausible. Aquesta escalfor tardana sobre la humitat equinoccial crea les successives florades de bolets. Aquests principis de tardor són una delícia. L’aire queda net, límpid, cristal•lí, afinat, prim. Els colors se subtilitzen. A l’estiu tot es destenyeix i s’empastifa. Les nits d’agost humides, pesades, borroses, han passat avall. Ara, les nits són fines. A migdia la llum té una daurada morbidesa; a la tarda, els vessants dels pujols tocats pel sol ponent tenen una llum de carn de prèssec; de vegades, un color més carminat, de rajol argilenc. Aquesta llum de tarda té un punt de vaga malenconia. El mar sembla més profund i agafa un color de plom. Els vents perduts de l’estiu agafen, ara, una direcció monòtona i fixa. Són de maneig més dur. La naturalesa deixa d’estar en mànegues de camisa. La gent que parava la fresca al fil del carrer o als terrats desapareix darrera les portes i finestres. Les muntanyes, el mar, els carrers, queden solitaris i deserts.

La verema
“Les hores”
Josep Pla

Elvira Lindo

Em fa vergonya la discussió sobre el fet que l'Elvira Lindo faci el Pregó de la Mercè en castellà. Penso que aquests grups que fan del català una bandera encesa l'erren de mig a mig, és més, perjudiquen molt a la lluita pel reconeixement del català com a llengua habitual i comuna.

El que no entenc massa és que no es discuteixi el perquè aquesta senyora ha de fer el Pregó. No li veig ni mèrits ni lligams, és més, els seus articles a El País són infumables amb arguments que a vegades fan vergonya. Però bé, darrerament aquest diari fa vergonya llegir-lo.

A Sant Pere des dels anys 80 que es va instaurar la figura del pregoner sempre s'ha convidat a persones que tinguessin a veure alguna cosa amb el poble, fossin nascuts en ell o no, hi visquessin o no, i la veritat que hem tingut pregons interessants i propers. Res de famosets ben pagats que no saben ni on para aquest lloc tant estrany de nom Riudebitlles.

Barcelona hauria de convidar gent catalana o forània, que parlin en qualsevol llengua, però que tinguin un lligam amb la ciutat i tinguin coses interessants a dir. Penso en noms com la Mísia, l'esposa del Paul Auster, el Bruce Springsteen, el John Malkovich o el Jean Nouvel i penso en desenes de noms catalans i castellans que segurament serien infinitament més interessants que l'esposa del director de l'Institut Cervantes de Nova York.

Pleniluni

Una altra nit de lluna plena al Museu del Vi de Vilafranca, aquesta vegada regada amb bon vi ...

Zulitos

Zulitos és un blog singular que ofereix una oferta immobiliària diària. Però quina oferta!

Santa Maria Novella

M'agrada viatjar en tren i m'agrada arribar a l'estació de Santa Maria Novella. Si a la de Santa Lucia arribes als peus del Gran Canal, a la Termini davant de les restes de les termes de Dioclecià, a Santa Maria Novella arribes a una de les estacions més boniques d'Europa malgrat els seus 70 anys de llarga vida i la placa de la plataforma número 9 que recorda que d'allí van partir els trens cap a Auschwitz.

El novembre passat vaig fer canvi de trens camí del Véneto emmig d'una gran nevada i durant l'espera vaig recòrrer aquest gran saló que és la millor porta de Florència, em va tornar a meravellar.
Aquesta setmana passada ha estat porta d'entrada i de sortida d'una ciutat magnífica ofegada per un turisme sense compassió. Hem vist San Lorenzo, la Sagrestia Nuova i la Vecchia així com Bóboli o el Cuppolone, però una altra vegada l'estació de Giovanni Michelucci m'ha tornat a captivar.

Aterrar a Chiarraí

Una de les moltes coses bones de volar amb Ryanair és que arribes a aeroports que mai de la vida visitaries, i d'allí es poden descobrir ciutats que dificilment coneixeries.

Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.

Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.

Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.

L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...

L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.

Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.

A l'aparador

Si mig estic en aquest món dels blogs és gràcies a L'aeroplà del Raval i a la Flaneuse, a la Flaneuse i a L'aeroplà del Raval. Per això m'ha agradat seguir de lluny el procés de gestació del llibre de L'aeroplà, la seva presentació i finalment a finals de juliol descobrir-lo a la taula de novetats de La Central del Raval. Em va fer il·lusió reconèixer-hi aquest dibuix que se m'ha fet tant familiar.

Però avui la traca, el llibre ocupa amb tots els honors un espai de l'aparador de la llibreria!