matí de sant Jordi al terrat (foto de mòbil)
Entrades
Joven parisina, enamorada y tatuada
Fa 12 hores
dissabte, d’abril 23, 2011
dijous, d’abril 21, 2011
Negozio Olivetti
Ahir vaig rebre al Facebook una notícia del FAI (Fondo Ambiente Italiano) que em va fer moltíssima il·lusió, tot un regal. Demà s'inaugura oficialment la restauració del Negozio Olivetti de la piazza de San Marco de Venècia, un dels projectes més interessants del Carlo Scarpa, una botiga que ha marcat tota una època, una obra mestra de l'arquitectura del segle XX.
Quan Olivetti va fer fallida, el local de la piazza de San Marco es va convertir en una botiga de souvenirs, i després en una botiga on venien reproduccions artístiques de dubtosa legalitat. Era un cal pengim-penjam que emmascarava un dels interiors més delicats que s'hagin construït mai.
El darrer octubre vaig tornar al Negozio Olivetti aprofitant la visita a la Biennale d'Architettura, i vaig trobar-lo tancat i amb símptomes d'algun tipus d'intervenció. Tenint en compte que la llibreria veïna especialitzada en art l'havien transformada en una botiga de souvenirs tronats em temia el pitjor per al projecte del Carlo Scarpa.
Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.
Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.
Però vet aquí que Assicurazioni Generali ha pagat la restauració del Negozio Olivetti, i ha encomanat a el Fondo Ambiente Italiano (FAI) la seva gestió per poder recuperar i fer lluir una de les joies del patrimoni arquitectònic del segle XX. Un tema interessant de la recuperació és que a la botiga hi tornaran a exhibir les màquines d'escriure Olivetti, empresa que va apostar pel disseny modern dels seus productes, recuperant la funció de showroom que havia tingut originalment.
Ja tinc una excusa nova per tornar a Venècia per enèssima vegada.
dimarts, d’abril 12, 2011
dimarts, d’abril 05, 2011
dilluns, de març 21, 2011
divendres, de març 18, 2011
Silencis clamoros
El 17 de desembre de 2010, un fruiter anomenat Mohamed Bouaziz es va cremar viu davant de l'ajuntament de Sidi Bouzid, a Tunísia. Aquest incident ha desencadenat una tempesta sense precedents als països àrabs, la caiguda dels règims de Tunisia, Egipte, i una guerra sagnant a Líbia. La tempesta desfermada continua al Ièmen, a Bahrain, a Algèria, o al Marroc i fa trontollar règims despòtics i dictatorials.
Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.
Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.
Costa d'entendre el silenci clamorós de moltes d'aquelles organitzacions i personatges que ens alliçonen i que salten a la més mínima quan els Estats Units o Israel són els actors principals, muntant protestes i manifestos. No cal dir noms perquè acostumen a ser sempre els mateixos els qui protesten en una sola direcció, sempre la mateixa, la qual cosa els desautoritza si és que mai han tingut algun tipus d'autoritat.
Aquesta nit l'Onu finalment ha aprovat una zona d'exclusió aèria que permet la intervenció militar per aturar-li els peus al dictador libi. No sé si hi hauran bombardejos d'avions de l'Otan que intentin aturar les forces que ataquen Bengasi. Tinc una gran curiositat per saber si aquestes organitzacions que fins ara han callat com a putes, aixecaran la veu en contra dels avions occidentals que intenten apuntalar una rebel·lió que pretén enderrocar un dictador.
dijous, de març 17, 2011
diumenge, de març 13, 2011
dissabte, de març 12, 2011
dissabte, de febrer 12, 2011
Spain is different: els dictadors es moren al llit
A Egipte, Tunissia, Sud-àfrica, Romania, Hongria, Polònia, Txecoslovàquia, Grècia, Portugal, Lituània, Letònia, Alemanya (DDR), Bulgària, Estònia, Argentina, Xile, Brasil, Uruguay, Paraguay ... els ciutadans van fer fora a les dictadures.
Spain is different, aquí el Dictador va morir al llit.
Spain is different, aquí el Dictador va morir al llit.
divendres, de febrer 11, 2011
dijous, de febrer 03, 2011
Palaus al carrer - les il·luminacions de les Decennals de Valls
CRÍTIQUES
Palaus al carrer
ARQUITECTURA
XAVIER MONTEYS 03/02/2011
En ocasió de les festes decennals de la mare de Déu de la Candela, a Valls, s'ha instal.lat una il.luminació decorativa a les places del Pati i del Blat, i també al carrer que les uneix, el carrer Cort. El conjunt urbà il.luminat mereix indubtablement la visita i permet, més enllà del resultat, una reflexió sobre allò extraordinari. Les ciutats estan afligides actualment per una sobreexcitació commemorativa i semblen deixar de banda el quotidià. El resultat és una arquitectura i uns espais públics sovint dissenyats sota l'estigma de la singularitat. Una festa cada deu anys, com aquesta, resulta d'un bon gust digne de menció i representa un sentit de la vida i dels seus esdeveniments fora del comú.
Al costat d'aquestes llums, a la resta de la ciutat de Valls sembla de nit. És tal la llum, la intensitat i el color que té, que la sentim a la cara, amb una qualitat tàctil, com si ens toqués. És tan bonica, tan ben aconseguida i tan singularment arcaica que n'hi ha prou amb entrar a l'església gòtica de Sant Joan de Valls —abans d'ahir a missa— per adonar-se que allà la llum és un pecat i desvirtua l'atmosfera de l'espai litúrgic. I és que la llum, com els medicaments, no s'hauria de poder vendre sense recepta mèdica.
Al costat d'aquestes llums, a la resta de la ciutat de Valls sembla de nit. És tal la llum, la intensitat i el color que té, que la sentim a la cara, amb una qualitat tàctil, com si ens toqués. És tan bonica, tan ben aconseguida i tan singularment arcaica que n'hi ha prou amb entrar a l'església gòtica de Sant Joan de Valls —abans d'ahir a missa— per adonar-se que allà la llum és un pecat i desvirtua l'atmosfera de l'espai litúrgic. I és que la llum, com els medicaments, no s'hauria de poder vendre sense recepta mèdica.
Els tres espais aporten una morfologia diferent per ressaltar encara més aquesta il.luminació. El llarg i estret carrer Cort amb els arcs guarnits, sembla una galeria del XIX; la plaça del Blat ha estat convertida en un oasi, com una sala hipòstila amb palmes. Però a la millor, El Pati, les llums formen el que podríem dir quatre façanes. Les dues llargues simulen dues arquitectures simètriques, semblants a les dues curtes, una de les quals té un coronament que ajuda a orientar el conjunt. Són façanes de bombetes, les façanes d'una plaça principal. Recorden alhora les recreacions arquitectòniques dels jardins i els jardins recreats pels focs artificials. Els llums formen un pla considerable, consistent però lleuger, elevat més de tres metres del terra, de tal manera que "entrem" en aquest espai instal.lat a l'interior de la plaça i que deixa en un segon pla les seves veritables façanes. La il.luminació és tan galant i té tal proporció, que sembla que ens trobem a la sala de ball d'un palau. Però, també, la construcció no amaga els puntals que la subjecten reforçant la impressió de precarietat.
Tot està fet a partir de formes geomètriques concèntriques i insistents, encadenades les unes amb les altres com en una feina de ganxet, i ressaltades pels colors: blanc, blau, verd, vermell, groc.... Cap abstracció, cap gest minimalista, una alegria "fallera" en un país com el nostre, tan restret formalment. Com si assistíssim a una posta en escena plàstica a partir de la qual poguéssim tornar a començar i amb la consciència que en algun punt, després de fer coses així, ens vàrem equivocar.
Crec que era Jorge Oteiza el que deia que l'art contemporani s'havia passat l'existència despertant el públic, sacsejant-lo, per després no dir-li res. A la majoria de les il.luminacions commemoratives modernes d'espais públics els ha passat el mateix. Si van a Valls, ningú no els despertarà amb una proposta trencadora, senzillament ho trobaran inoblidable. És molt bonic!
Quadern - El País
dissabte, de gener 29, 2011
dijous, de gener 27, 2011
27 de gener de 1945, l'infern a la terra alliberat
27 de gener de 2011
Dia Internacional
en memòria de les víctimes
de l'Holocaust
Primo Levi descrivint el 27 de gener de 1945
Dia Internacional
en memòria de les víctimes
de l'Holocaust
Primo Levi descrivint el 27 de gener de 1945
dimecres, de desembre 22, 2010
diumenge, de desembre 19, 2010
162 anys després, Europa
Gare de Lyon, Parísestació on arribaran els trens provinents de Catalunya
La majoria dels diaris publiquen avui la foto de l'arribada del primer Ave a l'estació de València procedent de Madrid. Un altre tren que va del centre a morir a la perifèria, i més articles que lloen Espanya com el país amb la xarxa d'alta velocitat més gran. Però aquesta caríssima xarxa, 162 d'anys després del primer tren peninsular, el Mataró-Barcelona, segueix desconnectada d'Europa.
Afortunadament avui un Tgv de la Sncf ha fet el primer trajecte entre Figueres i París, i dimarts entrarà en funcionament la primera via d'ample europeu que connectarà el port de Barcelona amb la xarxa continental. S'han acabat 162 anys d'aïllament, i aquí els trens aniran d'un centre a un altre centre, travessant les malles infinites que arriben fins als Urals. No hi ha centres ni perifèries en aquesta xarxa.
Avui és un dia històric tot i que no sigui portada dels diaris. Anar de València a Madrid és una anècdota, anar de Figueres a Europa és el futur.
Afortunadament avui un Tgv de la Sncf ha fet el primer trajecte entre Figueres i París, i dimarts entrarà en funcionament la primera via d'ample europeu que connectarà el port de Barcelona amb la xarxa continental. S'han acabat 162 anys d'aïllament, i aquí els trens aniran d'un centre a un altre centre, travessant les malles infinites que arriben fins als Urals. No hi ha centres ni perifèries en aquesta xarxa.
Avui és un dia històric tot i que no sigui portada dels diaris. Anar de València a Madrid és una anècdota, anar de Figueres a Europa és el futur.
dimecres, de desembre 15, 2010
Albert Plà i Joan Miquel Oliver - Concert a París
Anava a comprar el darrer cd del Petit de cal Eril, i al prestatge del costat m'he trobat amb aquesta sorpresa. El venedor m'ha dit que feia un parell d'hores que els hi havia arribat. N'he escoltat les primeres cançons, i promet molt!dilluns, de desembre 13, 2010
Santa Llúcia, patrona dels formaires
Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.
Mestressa, mestressa
baixeu de dalt
doneu-nos una pesseta
i adéu siau.
Serra la vella,
dalt d'una estrella,
mestressa porteu ous,
que demà serem dijous,
mestressa porteu cansalada
que la serra està embussada,
mestressa porteu vi
que la serra no vol seguir.
Santa Llúcia la bisbal,
tretze dies, tretze dies,
Santa Llúcia la bisbal
tretze dies d'aquí a Nadal.
(la cançó de les llúcies de Sant Pere)
diumenge, de desembre 05, 2010
Moments màgics
A l'estació de Sant Sadurní vaig agafar el rodalies en un dels primers matins freds d'aquesta tardor. A Gelida una noia es va asseure davant meu, i quan el tren reprengué la marxa va treure un ordinador i un estoig de la seva bossa. El va obrir però no el va encendre, i de l'estoig van sortir un gran nombre d'estris de maquillatge. Emmirallant-se a la pantalla apagada es va anar posant amb molta cura, habilitat i a gran velocitat color a la pell i a els ulls, retocant les celles ... Me la mirava meravellat ja que estava totalment aïllada del món en un vagó sacsejat i atapeït on la seva seva cara blanca es va anar transformant resaltant les seves belles faccions d'una manera molt sotil. El tren avançava cap a Barcelona, i quan ja havia fet la major part de la feina va treure de la bossa un mòbil, el va apagar, i amb el mirall de la pantalla es va pintar els llavis d'una manera precisa i decidida. Va fer un darrer esguard a la pantalla de l'ordinador, una mirada d'aprovació abans de tancar la pantalla, desar els estris i preparar-se per baixar d'un vagó atapeidíssim. Em van venir ganes d'aplaudir, però em vaig contenir per no trencar aquell moment màgic que havia viscut en primera fila.
dimecres, de desembre 01, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
