s p r i n g - p r i m a v e r a - p r i n t e m p s

Vull passar la nit amb tu

A la mitjanit del 19 de març (sant Josep) la Documenta obrirà les seves portes per compartir la nit plegats. La llibreria vol celebrar amb els seus lectors els 35 anys de la seva fundació quan l'hivern cedirà el protagonisme a la primavera. La nit és un bon moment per a la lectura, els telèfons callen i atrapats per les pàgines d'un bon llibre la foscor ens acompanya fins a la matinada .

La Documenta és una espècie en vies d'extinció, la de les llibreries de capçalera, amb llibreters que saben del què parlen, que aconsellen sobre lectures i no sobre novetats, que amb el temps coneixen els seus lectors i saben allò que els pot interessar. Els llibreters que tenen cura d'un ric fons perquè l'allau editorial no sepulti els clàssics, que descobreixen aquells autors que passen desapercebuts a les pàgines literàries dels diaris, tenen cura dels aparadors, i aconsegueixen que la llibreria sigui una extensió de la sala d'estar.

La Documenta compleix 35 anys en una zona en transformació. Dels carrers que l'envolten desapareixen els bars de carajillo, les botigues de passamaneria, les de teixits, els colmados..., i totes aquelles que donen vida a un barri.

La Documenta està sent envaïda per aquest turisme transformador que fagocita la ciutat, substituint-la per una nova ciutat de guia. I no és senzill sobreviure quan tot l'entorn canvia. Per això divendres la Documenta vol passar la nit amb tots nosaltres, per compartir i fer-nos saber que sempre hi tindrem un lloc on ens acolliran amb calidesa.

+1 Avui dijous La Vanguardia li ha dedicat dues pàgines a la Documenta

+2 També Vilaweb ha entrevistat el Josep Cots, l'ànima de la llibreria

+3 La programació de les celebracions

La nevada

Adéu, partits polítics!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.
Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.
Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.
Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.
Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella
El Periódico
17 de febrer de 2010

Dones cridant

Foto de Pietro Masturzo que ha guanyat el prestigiós World Press Photo 2009 on es veuen dones als terrats de Teheran cridant contra Ahmadineyad.

Flor d'ametller

Quan els dies s'allarguen i el sol escalfa més, començo a buscar les primeres flors d'ametller que valentes s'avancen al bon temps. Aquest matí hem estat caminant pels volts de Sant Pere, per la riera, pujant i baixant els turons, per vinyes podades i llaurades, sota oliveres pentinades, olorant el romaní. A la zona de Torroja hem vist un parell d'ametllers totalment borronats, i un grapat de flors blanquíssimes que s'obrien sota el cel blau d'hivern. És el primer senyal de que el cicle natural segueix el seu camí, i amb ell la vida flueix cap a l'esclat de la primavera.

Lost i el "Vol 714 a Sidney"

Avui dimarts s'estrena la 6ª i darrera temporada de Lost, on s'hi ha de donar resposta als molts enigmes de l'accident en una misteriosa illa del Pacífic del vol 816 de Sidney a Los Angeles.
Vaig començar a veure la sèrie tard però n'estic totalment enganxat, he vist les cinc temporades en molt poc temps i se'm fa llarga l'espera per saber com evolucionarà tot.
Ahir vespre estava ordenant uns llibres i vaig llegir entre els Tintins el títol "Vol 714 a Sidney", el vaig fullejar i vaig tenir la sensació de que molts aspectes de la història s'assemblaven a Lost. Poder són obsessions meves, però, serà casualitat?

p.s. magnífic gràfic cronològic de la sèrie al diari Público

Febrer

Homenatge o còpia?

Llotja de Lleida
Mecanoo
2006-2010

Aula Magna de la TU Delft
Van der Broek / Bakema
1958-1966

Auschwitz, 27 de gener de 1945

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

İstanbul - Santa Sofia

Viatjar

"La distància em va molt bé. Ho vaig escriure al llibre de Pla per pura intuició: viatjar és com encendre la llum a la nit quan tens un mal son."

Enric Vila, Dietari a destemps

Poblet nevat

foto de Jordi Todó (Tavisa)

Sempre m'han agradat els edificis sorgits de l'agregació de peces que acaben formant un tot. Els monestirs en són un dels millors exemples, i els de Santes Creus i Poblet són dels què n'aprenc coses noves sempre que hi vaig. Aquesta foto de Poblet nevat explica molt bé aquesta idea de l'agregació i del tot.
Ha sortit publicada a la portada d'El Periódico d'avui.

Rock'n'Roll

1- Rock'n'Roll 1990

Ens portaven per carrers cada cop més foscos que s'allunyaven del centre, envoltats d'edificis atronitats que la manca de llum desdibuixava. Buscàvem un concert i uns nois que vam conèixer en una cerveseria ens en van proposar un de ben especial. No les teníem totes, i menys quan vam arribar a una porta que es va obrir després de que un dels nostres acompanyants indiqués alguna cosa. Vam entrar, i amb unes certes reticències vam començar a baixar una escala estreta per on pujaven i baixaven gent jove amb cerveses a les mans. Una música profunda augmentava de volum mentre baixàvem, i finalment vam arribar a dues sales no massa grans cobertes amb voltes de maó. Al fons hi havia el què en podríem dir un escenari amb micros, una bateria, i diversos instruments de corda i vent. A l'entrada només venien cervesa, les clàssiques ampolles marronoses de mig litre que havíem begut per tot arreu. El paviment era de terra compacta i aquell soroll que de tant en tant ho feia vibrar tot ens van dir que era el metro que passava molt aprop.

Gent jove i no tant jove, cabells llargs, moltes noies, la majoria portava texans, es notava l'eufòria del qui viu intensament l'avui. L'eufòria se'ns va anar contagiant amb les cerveses, les vibracions del metro i amb els primers acords d'un grup que tocava un rock'n'roll potent i robust, accelerat, magnífic. Qui sap a quants metres sota terra érem, però tant se val, la música forta es posava a dins, el fum, la cervesa i el ball feien augmentar la temperatura. Va ser un concert magnífic, i un altre cop al silenci i la foscor dels carrers a les tantes de la nit, les orelles xiulaven, la roba pudia, i el fred refredava els ossos. Semblava un somni, però no, era ben real.

Era el mes de març, i feia poc més de tres mesos de que el Gustáv Husák havia dimitit després de que la caiguda del mur de Berlín aixafés un rere l'altre els règims comunistes europeus. L'escriptor Václac Havel era el nou president i Praga vivia aquells moments màgics en que un món s'ha esfondrat, i el nou encara no té forma concreta, on tot encara és possible. Els carrers bullien de vida en un decorat que encara era ple d'estrelles, falçs i martells. Hi havia eufòria i ganes de viure, i la música a Praga ho inundava tot.

-->

2-Rock'n'Roll 2010

Diumenge dia 3 vaig anar al Teatre Lliure a veure “Rock'n'Roll” del Tom Stoppard. Quan es va estrenar no vaig aconseguir entrada i ara que la reposaven no me la volia perdre. Sabia vagament de què anava però no m'esperava que un grup de rock txec, els The plastic people of the universe, fos l'eix d'una obra on es reflexionava sobre la història txecoslovaca entre el 1968 i el 1990, entre la primavera de Praga i l'esfondrament de l'univers comunista. La fidelitat i el desencís pels ideals, sobre patir l'aplicació a Praga o teoritzar còmodament des de Cambridge, acceptar o no que tot allò en què s'ha cregut i s'ha defensat s'esmicola entre els dits, i sobre la llibertat de viure com a cadascú plagui, lluny d'imposicions i prohibicions.

The plastic people of the universe volia ser tan sols un grup de rock'n'roll i fer la seva música. No escrivien manifestos o reivindicaven canvis polítics amb les seves lletres, però les autoritats comunistes no acceptaven la manca de compromís social de la seva música, els cabells llargs o les influències de grups occidentals descrits com a decadents. El grup va ser empresonat diverses vegades per no voler canviar la seva manera de fer i de viure, però els seus concerts clandestins eren plens d'un públic delerós d'escoltar-los en directe i les seves cintes passaven de mà en mà malgrat les prohibicions.

Els intel·lectuals que ni sabien qui eren van adonar-se de que el rock'n'roll era una altra manera de reivindicar la llibertat, i els van recolzar. Van entendre de que viure lliurement és la millor manera de reivindicar la llibertat, i per tant el rock'n'roll es va convertir en un perill per al règim comunista, qui va perseguir i empresonar aquells que no seguien les seves consignes.

3-It's only Rock'n'Roll, but I like it

“Rock'n'Roll” acaba amb el concert que els Rolling Stones van celebrar el 19 d'agost del 1990 a Praga, 22 anys després de que els tancs del Pacte de Varsòvia ataquessin la població, liquidant l'anomenada Primavera de Praga. Simbòlicament el lloc escollit per al concert era l'estadi Strahov on el Partit Comunista celebrava els seus actes commemoratius, on s'exaltava el règim i els seus guanys. Mick Jagger i Keith Richards substituïen al Lenin i a l'Stalin.

Tot això no ho sabia quan el març del 1990 vaig escoltar un grup de rock'n'roll en un profund soterrani perdut d'un barri perifèric de Praga. Després del diumenge aquella nit pren una nova dimensió, i entenc l'eufòria contagiosa dels qui eren al concert. Tan sols era rock'n'roll, però a tots ens agradava, era una manera d'expressar la joia de viure.

Misteris del canvi climàtic

Gran Bretanya blanca de neu. Foto de Reuters

Avui he vist a La Vanguardia aquesta magnífica foto de l'agència Reuters on es pot veure l'illa de la Gran Bretanya totalment blanca, és molt bonica!

M'ha fet recordar el blog Nihil Obstat on llegia aquesta entrada del 29 de desembre just quan el Regne Unit patia unes fortíssimes tempestes de neu que bloquejaven trens, aeroports, carreteres i ciutats.

"Les nevades són ara una cosa del passat"
notícia del 20 de març del 2000

O sigui que l'any 2000 The Independent certificava de manera contundent que la neu era ja història al Regne Unit, que per culpa del canvi climàtic veure nevar seria una cosa estranya i inhabitual, i no ho diuen opinadors temeraris sinó científics de diverses universitats i institucions.

És fascinant llegir aquest article aquest dies on les illes estan immerses en tempestes de neu que no s'han aturat des de Nadal. Aleshores penso si ens hem de creure tot el que s'escriu sobre el canvi climàtic i les conseqüències derivades.

Ja s'ha demostrat que el famós documental de l'Al Gore "Una veritat incòmode" està ple de mentides, veritats a mitges i informacions obviades que anaven contra les seves tesis.

No sé qui té la raó al respecte dels temes climàtics, no sé si estem assistint a un canvi o no és res més que els cicles habituals del clima. Si que llegeixo que uns hi veuen una catàstrofe imminent de dimensions còsmiques i d'altres que pensen que res ha canviat. Suposo que la veritat no està en cap dels dos extrems i si en algun punt enmig.

gener

INTERIORS - calendari 2010
Pati de les Toeses
fotos: Xavi Carol

Paisatges del 2009

Sant Sadurní d'Anoia – Sant Pere de Riudebitlles – Barcelona – Vilafranca del Penedès – Pujalt – Sant Ramon – Igualada – can Catassús – el Pla del Penedès – Sant Quintí de Mediona – Masquefa – Berga – Viladordis – Manresa – L'Hospitalet de Llobregat – Verdú – Vallfogona de Riucorb – Vallbona de les Monges – Frankfurt – Berlín – Vilobí d'Onyar – Subirats – Calafell – Segur de Calafell – Mataró – Nevşehir – Ortahisar – Ürgüp – İncesu – Kızılören – Talas – Kayseri – Ağırnas – Uçhisar – Göreme – Paşabağ - Sarıhan Kervansaray – Sultanhanı – Konya – Pamukkale – Hierapolis – İzmir – Selçuk – Efes – Bergama – Pergamon – Asklepios – Tarragona – Montserrat – Torrelavit – Cornellà de Llobregat – Llimiana – La Panadella – Reus – Riudoms – Montroig del Camp – Cambrils – L'Arboç del Penedès – Canaletes – Girona – Tortosa – Roquetes – Aldover – Xerta – Benifallet – el Pinell de Brai – Fontcalda – Prat de Compte – Bot – Horta de Sant Joan – Ripoll – Sant Joan de les Abadesses – Camprodon – Prats de Molló – Elna – Cervera de la Merenda – Mediona – Capellades – Covet de la Conca – Vilanova i la Geltrú – Moià – Collsuspina – Maçaners – Saldes – el Pedraforca – Cercs – Tiana – Piera – Guardiola de Font-rubí – La Llacuna – Bellaterra – Tremp – el Prat de Llobregat – Madrid – Lleida – La Roca del Vallès – Bracons – Olot – Fageda d'en Jordà – Santa Pau – Besalú – İstanbul – Vilanova del Camí – Cantonigrós – Sant Julià de Cabrera – Santuari de Cabrera ...

Óscar Tusquets Blanca, pintor

cartell de l'exposició

Aquest matí tornava de correus travessant ciutat vella pel carrer d'Avinyó, cap a la plaça Nova, i al bell mig del carrer de la Palla m'he trobat amb una agradable sorpresa, una exposició de pintures de l'Óscar Tusquets a la Sala Artur Ramon.

Torso de Claudia

L'Óscar Tusquets és un personatge singular i polifacètic que m'agrada moltíssim i que segueixo des que vaig descobrir-lo a l'inici de la carrera. La seva arquitectura no m'atrau massa en general tot i que li reconec un cert interès, els seus dissenys de mobiliari i d'objectes diversos em generen curiositat però crec que pocs entrarien a casa, i els seus llibres me'ls he llegit tots amb delit perquè crec que és amb la paraula escrita i parlada en nombroses entrevistes i conferències on he descobert el to burleta i atemporal del personatge, el d'una persona que té moltes coses a dir, sense divisme ni autocomplaença, rar en el món artístico-cultural.

Visión matutina

L'Óscar Tusquets és també l'impulsor dels Premis Dècada d'arquitectura, una iniciativa de la seva Fundació que convida cada any a un bon arquitecte (que no una estrella, no cal confondre-ho) a triar el millor edifici de Barcelona construït fa 10 anys, al marge de modes i campanyes publicitàries. La veritat és que des del meu punt de vista és el premi més honest ja que al cap de 10 anys un edifici mostra les seves bondats i la capacitat d'un bon envellir, i no recent enllestit i amb la pintura fresca.

Claudia

A més d'arquitecte, dissenyador, escriptor, i agitador cultural, l'Óscar Tusquets és pintor. Si fem cas a la seva biografia, des de petit va rebre formació com a pintor molt abans d'iniciar els seus estudis d'arquitectura, i és una activitat que ha mantingut viva sempre tot i que ha estat la menys pública de les seves facetes. La noia que tenia cura de l'exposició m'ha dit que era la segona vegada que l'Óscar Tusquets exposava en una galeria d'art, i això encara posa més en evidència que pinta per a ell mateix, al marge de modes i de crítiques.

After the party

El realisme pictòric no ha estat massa ben vist en temps d'abstraccions, avantguardes, ismes i moviments diversos, però a l'Óscar Tusquets (i a mi) crec que això no l'importa gaire.
M'agrada la quotidianitat dels seus quadres, el toc voyeur, sovint familiar i proper. M'agrada la meticulositat del detall i de la pinzellada, les atmosferes, la selecció dels models, dels paisatges urbans i dels objectes. En definitiva m'agrada la mirada del qui pinta per a ell i no per als altres, sense presses, sense ganes de buscar la lloança i gaudint amb cada pinzellada del que els seus ulls observen pacientment.

Pradella veneziana III

L'exposició restarà oberta a la Sala Artur Ramon fins el 23 de gener, és una bona oportunitat per descobrir una pintura rara vegada exhibida.

El gintònic perfecte

Tinc encomanada la missió de fer els gintònics de cap d'any. Algú en pot ajudar a la recerca de la recepta perfecta?


ampliació 1: acabo de trobar aquest magnífic quadre de l'Óscar Tusquets per a il·lustrar el post!

Les paraules del Mestre o l'abús de les normatives

Fa un temps que uns insignes empresaris van convidar a l'Alfons Soldevila pare a fer una conferència perquè volien saber com afectaria al món de la construcció l'entrada de les noves normatives que modificaven sensiblement el funcionament de tot el sector.

1928-32 Pierre Chareau - Maison de verre

El dubte de l'arquitecte era de com explicar de manera amena i entenedora un tema feixuc i àrid, gens agradable de descriure, i per damunt de tot, absurd en molts dels seus aspectes.

1928-1931 Le Corbusier - Villa Savoye

La solució va ser ben simple i enginyosa, va mostrar tres de les millors cases que s'han construït al segle XX, i els hi va aplicar la normativa recentment aprovada. El resultat és que cap dels tres exemples reconeguts i elogiats de manera unànime, avui en dia no es podrien construir ja que incomplirien molts capítols de la nova legislació.

1934-1948 Frank Lloyd Wright - Fallingwater

El Mestre Soldevila va posar en evidència l'absurd de les noves normatives que l'única cosa que estan aconseguint és encotillar, dificultar la innovació, la recerca, i convertir l'arquitectura en quelcom previsible.

I no és només l'arquitectura qui pateix la "normativitis aguda" d'aquests darrers temps, i és que com deia un escriptor caldria tancar de tant en tant els parlaments per fer-los entendre que no cal legislar-ho i normativitzar-ho tot!

Al final el món d'Orwell no quedarà tan llunyà.

Hivern

Artista (in)finit

llet

Dijous 10 de desembre es va inaugurar al pavelló Alemany la instal·lació de l'artista Ai Weiwei, que consisteix en substituir l'aigua dels dos estanys per dos líquids tan quotidians com la llet i el cafè. La idea al principi pot semblar xocant, però veure-la in situ és una experiència magnífica, inigualable i molt potent.

cafè

Ai Weiwei que va patir 14 anys de reclusió durant la Revolució Cultural, que ha participat en el projecte de l'Estadi Niu de les Olimpíades del 2008, i que ha estat molt crític amb el règim xinès fins al punt de ser brutalment agredit, va fer una presentació de la seva feina que em va captivar. Paraules concises i plenes, senzillesa formal i riquesa conceptual, res a veure amb l'ampul·lositat de tants artistes que es creuen melic i no són res més que forma buida.

llet

Un dels moments que més em van agradar és quan va explicar que al complir els 50 anys va decidir no fer més arquitectura perquè ja no tenia res més a dir. Aquell mateix dia vaig llegir un article a l'Avui on el Gabriel García Márquez també venia a dir el mateix, que ja no escriuria res més ja que no tenia massa més coses a dir.

cafè

Tot plegat em va fer pensar en l'honestitat de l'Ai Weiwei i del Gabo, acceptant que si no tenien res més a aportar més valia restar en silenci. Aleshores em van venir al cap un bon grapat d'artistes, escriptors, músics o arquitectes que farien bé d'acceptar honestament que el seu silenci seria el més valuós que podien aportar al món de l'art.


No us perdeu la intervenció de l'Ai Weiwei, durarà fins que la llet es faci malbé i es converteixi en un perill sanitari!

Acabo de llegir l'entrevista de La Contra de La Vanguardia al Ai Weiwei, extraordinària! Busqueu-la a l'hemeroteca que no la puc enllaçar.

İstanbul - moviment

İstanbul - l'aigua

molls de Karaköy

Nova York i Venècia em venen al cap quan penso en la relació d'Istanbul i l'aigua. Són tres ciutats que comparteixen una situació geogràfica extraordinària que els permet viure de manera que la terra i l'aigua es barregin formant un tot. Meravella veure com els barcos petits i grans van i vénen, travessen el Bòsfor, s'esperen al mar de Màrmara, atraquen al Corn d'Or. Com els vaporetti de Venècia i els ferries d'Staten Island, els transbordadors d'Istanbul porten i s'emporten a la gent sense parar, són els nervis per on transita l'energia de la ciutat.

Editorial: La dignitat de Catalunya

editorial publicat avui de manera conjunta a dotze diaris editats a Catalunya
Són La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Girona, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

versió en castellà

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Nadal amb olor de castanyes

A finals de setembre vaig tenir un esglai quan vaig escoltar a la ràdio una nadala a tot volum. Era la cadena de congelats la Sirena qui organitzava un concurs de receptes d'àpats de Nadal fent servir com a base els seus productes. Una flor no fa estiu.

L'octubre ha estat relativament tranquil si exceptuem els estridents anuncis de joguines visibles als horaris infantils de totes les teles. Cap a finals de mes a algunes ciutats començaven a penjar les discretes il·luminacions que apagades passen desapercebudes de dia i de nit. I a algun programa de ràdio recullen productes alimentaris per a una panera que sortejaran quan calgui.

Recentment les alarmes s'han començat a encendre quan els supers s'han omplert de taules plenes de torrons, polvorons i massapans entre d'altres menges calorífiques.

L'alarma ja funciona del tot des d'ahir, quan m'esperava al semàfor de passeig de Gràcia amb Aragó i vaig poder veure el primer Bon Nadal estampat als aparadors d'una botiga. Avui tot s'ha confirmat a Igualada, he vist un xino amb tots els aparadors plens de llums nadalenques funcionant a tot drap.

Els carrers, però, encara fan olor de castanya.

Petit indi

Els magnífics títols de crèdit d'aquesta pel·lícula són una onírica porta d'entrada a una història que atrapa des del començament. Un noi que té com a afició la cria d'ocells cantaires, un tiet que juga a les curses de llebrers al desaparegut canòdrom de la Meridiana, una guineu que apareix mig morta a les ribes del Besós. I per damunt de tot el paisatge d'un lloc sense paisatge, d'un lloc que molts hem travessat ràpidament buscant el nord o la ciutat, on es creuen autopistes, línies elèctriques i vies de tren. Marc Recha es fixa en un entorn i en un món gairebé invisible però ben real, i explica una història que té alguna cosa de faula on les caderneres, la guineu, el Besós i el paisatge són uns personatges més.

k i n z e n a p o e t i k a

finals d'octubre, temps de kinzena poetika !!!
de ben segur que alguna estoneta trobareu
per poder escoltar aquesta meravellosa
diversitat de veus...

kinzena poetika
de Vilafranca del Penedès
del 19 al 31 d’octubre de 2009

Sempre hi haurà poesia

PROGRAMACIÓ:

dilluns 19 - 20.30 h
Josep Piera / Manuel Forcano
Botiga del Parquet
Carrer de Sant Joan, 8

dimarts 20 - 20.30 h
Benet Rossell / Carles Sanuy
Palmadotze Galeria d’art
Carrer de la Palma, 12

dimecres 21 - 21 h
Mallorca vers a vers
Pep Tosar (veu),
Maria Lorea (piano)
Auditori Municipal de Vilafranca
Avinguda de Catalunya, 15

dijous 22 - 20.30 h
Cançons de companyia
Manel Cantón
Auditori del Vinseum
Plaça de Jaume I, 1

divendres 23 - 20.30 h
Dolors Miquel
Restaurant cim. Mirador de Sant Pau

dissabte 24 - 20 h
A Manta: Deixeu parlar la terra
Laia Carreras (veu), Irene Ferrero (dolçaina, flauta travessera i veu), Maria Carreras (acordió diatònic)
Cal Noi-Noi. Plaça de Milà i Fontanals, 3

diumenge 25 - 20 h
Max Besora / Clara Fontanet
Cava Alfons XIII de Bodegues Torres
Carrer del Comerç, 22

dilluns 26 - 20.30 h
La filosofia poètica de Maria Zambrano
Elena Laurenzi
Sala dels Trinitaris. Carrer de la Font, 43

dimarts 27 - 20.30 h
Darrereelsulls tot és poesia
Sessió de Videopoesia
VirusNetCafè. Carrer del Dos de maig, 34

dimecres 28 - 20.30 h
Marius Serra / Matthew Tree
Sala d’actes de l’Escorxador
Carrer de l’Escorxador, 19-21

dijous 29 - 20.30 h
cançongs: miTchel & co.
Guillem miTchel
(cançons, veu i guitarra),
Núria Grima (violí i veus),
Narcís Corominas
(arranjaments i piano)
El Forat del Pany
Carrer del Pati del Gall, 11

divendres 30 - 20.30 h
Lluís Solà / Jordi Vigueras
La Xampanyeria del restaurant
La Palma. Carrer de la Palma, 18

dissabte 31 - 20 h
Enric Casasses
Sala de Plens del Consell Comarcal
entrada pel carrer Sant Julià

Organitza k poetika: eskamot kultural, en conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb l’ajut de la Institució de les Lletres Catalanes, i amb tot l’agraïment a Joan Anton de Gràfiques Imprès-Ràpid, Tona de Copiflash, Montse de la Botiga del Parquet, Pau del restaurant cim, Jose + Pepi i Miquel d’El Forat del Pany, Raimon del VirusNetCafè, Bodegues Miguel Torres, Vinseum, Palmadotze Galeria d’art, l’Escorxador, restaurant La Palma, Cal Noi-Noi, Consell Comarcal de l’Alt Penedès, Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca i Unitat de Serveis de l’Ajuntament de Vilafranca, El 3 de vuit, L’Extra, La Fura, El Punt Diari, El Cargol, Ràdio Vilafranca, VTV, Cadena Ser, Jordi Tolosa i Lola Mas, Olga Sogas, Antònia Rovira, Eva Delriu, Jordi Calvet, les nenes...

i al públic, que des de sempre i per sempre ha estat i estarà al nostre costat.

Dibuixos d'arquitectura

estudi de la façana de El Corte Inglés de plaça Catalunya
Elias Torres i José Antonio Martínez Lapeña, 1986

Feia anys que no tornava a veure els magnífics dibuixos i maquetes de les propostes per a la façana de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Mirant-les un pot resseguir l'evolució dels pensaments de l'Elías Torres i del José Antonio Martínez Lapeña, les agosarades idees d'uns arquitectes únics i molt personals, malauradament poc visibles en aquesta època de pells i volums singulars que vivim avui en dia.

Carme Pinós i Enric Miralles,
avantprojecte d'un CAP a La Llagosta, 1986

He redescobert aquests dibuixos entre d'altres a una exposició que dilluns s'acaba. A "Arquitectures sense lloc" a l'Arts Santa Mònica de Barcelona es repassen 200 projectes no construïts o desapareguts entre el 1968 i l'actualitat, és una iniciativa molt interessant des de molts punts de vista ja que permet resseguir l'evolució de molts arquitectes que han pensat la Barcelona democràtica o recordar alguns dels concursos que van permetre reflexionar sobre l'arquitectura pública, els espais urbans o l'habitatge.

concurs del parc de l'Escorxador,
Joan Roig, Enric Batlle i Olga Tarrassó, 1981

Personalment el què més m'ha interessat és redescobrir el dibuix com a una eina personalíssima d'expressió arquitectònica, el com arquitectes com el Jordi Garcès i l'Enric Sòria, l'Enric Miralles i la Carme Pinós, l'Albert Viaplana i l'Helio Piñón o l'Alfons Soldevila i el Josep Ignasi Llorens fan ús dels seus dibuixos com una eina fonamental que els permet explicar i acompanyar millor les seves idees de projecte.

concurs per a l'amplicació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya,
Josep Alemany i Josep-Emili Hernández Cros, 1976

Aquest llenguatge tan personal contrasta amb la uniformitat resultant de fer servir uns pocs programes informàtics tècnicament perfectes, però expressivament molt pobres amb comptades excepcions. M'agrada comentar que fins fa uns anys coneixia els meus amics per la seva lletra, però ara m'és impossible ja que rara vegada escriuen a mà. Amb la majoria dels arquitectes em passa una cosa semblant, em costa reconèixer la seva obra a través dels seus dibuixos sovint impersonals.

Pere Riera, Dani Freixes, Vicente Miranda, Alfons Soldevila i Josep Ignasi Llorens,
escenari i ordenació del Canet Rock, 1975

L'exposició s'acaba dilluns, però la completíssima web permet veure tots els dibuixos presents i ampliar-los a la pantalla. També permet descobrir les diverses visions de la ciutat de la mà de dibuixants, il·lustradors i dissenyadors, i on el dibuix es mostra una vegada més com una eina potent i imprescindible.

Ascensión de Ocaña al Reino de los Chulos,
Nazario, 1984

t a r d o r

tardor - autunno - automne - otoño - autumn

bon 5770 !

Bon any a tothom!

Aquest vespre entrem a l'any 5770 del calendari jueu!

50 samarretes

L'Oriol i el Pere Nubiola han penjat a la seva web 50 fotos de 50 samarretes fetes durant la Diada. Interessant repassar-les.

vist a Vilaweb.cat

La consulta per la independència de Catalunya, a Arenys de Munt

La consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt vista pel dibuixant de Franchu

Andrea Palladio al Caixafòrum

la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria

No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.

Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.

Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.

Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.

És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.

Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.

És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.

L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!

Impressions

Dimecres tarda, recorregut des de l'estació del Liceu, carrer de la Boqueria, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer Llibreteria, plaça de l'Àngel, carrer Corders, carrer Carders, plaça de Sant Agustí Vell, carrer de Portal Nou i passeig de Lluís Companys.

Va ser una impressió meva o la sensació de que era l'únic català que caminava per aquells carrers era certa?

Esborra la foto!

Kino International (1961-1964)

Matí de diumenge caminant per la Karl-Marx Allee. Tot i que feia un sol de finals de març, tanta estona entre carrers deserts de vida m'havien gelat les mans i el cos i cercava alguna cosa calenta que em temperés. El Kino International és una d'aquelles joies de Berlín, i malgrat l'hora les portes eren obertes. La taquilla venia entrades per "Slumdog Millionaire" i la gent arribava a través del carrers deserts de la part oriental en comptagotes. L'edifici conserva la decoració original i un cop a dins vaig enfilar cap el vestíbul del primer pis on em vaig trobar un petit bar al foier il·luminat pels grans finestrals, i d'on es domina part de la gran via que articula el Berlín oriental. Vaig demanar una xocolata calenta (bé, de tot en diuen xocolata), i em vaig asseure en una d'aquestes butaques vermelles que dominen l'espai, s'hi estava molt bé.

La llum era magnífica i vaig agafar la càmera per fotografiar el vestíbul de la sala de cinema. Un home i una dona asseguts a uns metres d'on em refeia es van començar a mirar i a xerrar entre ells, no havien arribat plegats però es notava que es coneixien. De cop i volta l'home es va aixecar i va venir cap a mi senyalant la càmera, i em va semblar entendre que volia que esborrés la foto immediatament. Li vaig fer entendre en anglès que no l'havia fet, i al cap d'una bona estona al veure que no ens enteníem ell va tornar al costat d'ella, mirant-me de reüll de tan en tan.

Els podeu veure asseguts, no van entrar a la sala quan la pel·licula va començar, continuaven xerrant. Vaig desaparèixer discretament amb el dubte de si eren amants furtius, espies o qui sap què. No vaig esborrar la foto.