"Boni" 2

Ahir vaig menjar-me un boni. És un pastisset fet de pa de pessic, xocolata i confitura de maduixa; aquests pastissets feren les delícies de la meva infància. Ho dic en plural perquè de fet comprava la versió doble, que en deien boni 2: sempre 2, sempre el doble; de ben petit tenia ja claríssim que si n’hi havia 2 era molt millor que 1. No ens els acabaran, aquests sociates! Crec que una vegada vaig escriure a Panrico proposant que en fessin de triples, però no em respongueren mai. Va ser estrany tornar al boni doble. Sempre és estrany tornar a coses que ja no segueixen el curs del teu riu, que ja no et duen a cap conclusió. Hi hagué un temps que el boni 2 era el meu plaer i creia que sempre menjaria bonis dobles. Llavors menjar-ne era el desig de menjar-ne més, tenia a veure amb la meva edat i amb els meus hàbits, amb la meva imaginació i amb la meva felicitat. Col·leccionava els cromos que venien de regal i tenia tots els àlbums. El boni 2 d’ahir va ser en canvi una illa dins del riu: sense futur ni conclusió ni continuïtat. Sense desig de menjar-ne més, sense que formi ja part de la meva imaginació. Té sempre un punt de tètric tornar a emocions que ja no contenen cap esperança, que ja no poden imaginar-se el demà. Phantom figures on the dust. Ja no col·lecciono cromos i els restaurants que he conegut són molt millors que aquestes llaminadures, i m’han multiplicat la imaginació i la felicitat i sempre dic que El Bulli és la metàfora de la solució universal. Boni que t’he superat per totes bandes, que ja no signifiques res per a mi i ets només una terrible miscel·lània de substàncies que se les inventà el diable, quasi se m’escapa una llàgrima tenint-te a la mà i sense poder retrobar aquella antiga, preciosa, total felicitat de quan t’estimava tant.

Salvador Sostres
Avui
18 d'agost de 2007

Repoblar Barcelona

No sé si va ser l'Álvaro, el Trallero o el Monzó qui va proposar repoblar el centre de Barcelona amb índignes, en un programa de reintroducció d'espècies autòctones semblant al de les llúdrigues o al dels ossos del Pirineu.
Es podria començar amb petits grups que poc a poc s'anessin aclimatant entre els turistes, i un cop arrelats fer augmentar les poblacions per aconseguir estabilitzar les colònies i fer aparèixer de nou les espècies autòctones. Al principi se'ls hi haurien de fer arribar els subministres amb transports especials, però amb l'increment de la població podrien reconvertir algun Starbucks o algun Zara en un comerç de proximitat o en un bar on coneixessin els fonaments rudimentaris de la cuina autòctona. La pressió per a aquestes noves comunitats seria fortíssima, però de ben segur que en temporades de baixa presència turistil podrien assentar-se i veure'ls passejar de nou pel carrer.
Dimarts matí vaig ser al centre de Barcelona per feina, d'aquí aquestes reflexions.

De campanes i vaques

La Cerdanya sin campanas ni vacas

| 27/07/2007 - 16:16 horas
Manuel Trallero
de la sèrie d'articles "Vacaciones con mamá"
www.lavanguardia.es

HOJA DE CALENDARIO: Hace 321 días que Salvador Sostres debe 80 euros en la coctelería "Ideal". Se ruega a sus distinguidos amigos Valentí Puig, Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Vicent Sanchis, etc.… a los miembros de la fundación "Catalunya Oberta" y a …

Vamos hacia la segunda residencia, la Cerdanya inodora, incolora e insípida, hacia el parque temático, hacia la Cerdanya de cartón-piedra, un Pueblo Español ficticio, una mentira, un simple decorado, una Cerdanya virtual, un Cerdanya-Barcelona, en dónde se van apagando uno tras otros los soplos de vida, y en donde solo van a quedar unos cuantos nativos dispuestos a inclinarse delante de los colonizadores barceloneses, a realizar la oportuna genuflexión a una pandilla de pijos de platea, a ponerles, en invierno la nieve de los cañones debajo de las tablas de sus esquís y los campos de golf allá donde hagan falta y en medio grúas y más grúas haciendo casas. La última, but not the last, la trae prendida a vuela pluma el periódico "Regio 7" en su edición del pasado domingo. El titular es espeluznante: "Els tocs de les campanes de la Cerdanya enmudeixen per no molestar els estiuejants" "Los veraneantes" es un concepto del paleolítico inferior, no es ni siquiera una clase social es una casta. En los pueblos de mi infancia se organizaban partidos de fútbol entre los miembros de la colonia de veraneantes y los nativos del pueblo. Era una atracción de la fiesta mayor, una de tantas. Solo había un club social, para "los veraneantes" en que no podía entrar los del pueblo, como los negros no podían subir en la parte delantera de los autobuses, en el sur de los EE.UU, reservados para los blancos.

Ahora continúa habiendo "veraneantes" que gozan de prebendas, de privilegios ancestrales, uno de los cuales es hacer callar las campanas de las iglesias. Un privilegio que hasta sólo ostentaba la señora Pilar Manjón cada 11-M. La empresa Rifer S.L. encargada de la instalación y la conservación de las campanas de buena parte de la comarca ha reconocido que si, que efectivamente las campanas no suenan durante la noche, ni dan los cuartos ni dan las horas…porque lo habían solicitado (¿exigido?) los veraneantes. En algunos lugares la desconexión se produce a las nueve en punto, en otros en cambio se alarga hasta las doce de la noche. Pasados los meses de verano las campanas vuelven a funcionar las 24 horas al día sin que ello, por lo visto, cause la menor molestia a los habitantes de estos pueblos.

Pero no es esta la única modificación que exigen los invasores. A los procedentes de la ciudad les molestan las vacas. En ocasiones son los habitantes de los campings, que no suelen ser otra cosa que una forma de barraquismo encubierto, quienes se quejan del sonido que los badajos producen en las esquilas que prenden del cuello de los animales. Es el tipo de persona que habla de "caballos" cuando en realidad casi toda la cabaña excepto algunas machos sementales está compuesta por yeguas que lucen una evidente estado de preñez. Los campistas no pueden dormir y a los habitantes de las urbanizaciones se han quejado de que las vacas desprenden un olor que no es de su gusto. Así que las vacas se han tenido que alejar de los "veraneantes" para no molestar. Esta forma de colonialismo –que es de lo que se trata- va a convertir a la Cerdanya en un erial, un secano sin una sola mancha de verde. Pero lo peor es se va a perder un tipo de vida por aquello tan catalán de que "quien paga manda" Y esos sí que no, mamá.

Proust

gràcies per la foto, Tina

la Pantera Rosa és per a moltes generacions el que la magdalena va ser per a Proust!

Viatjar

Aquests dies de juliol és boi impossible evitar que les converses es centrin en escapades, viatges, ciutats, itineraris, avions ... Reconec que és interessant conèixer les eleccions dels meus amics, coneguts i saludats, i els motius del perquè la Índia, París, Escòcia, el Salvador o Vilanova de Sau. Però l'única cosa que aconsegueixen aquestes converses és la d'encetar les ganes de marxar també, i ja!

Com a bon autònom, controlar el calendari és una tarea titànica, i m'és difícil planejar una escapada amb temps. Però ser autònom també permet buscar mesos més propicis i acollidors, en el meu cas m'encanten les darreres setmanes de setembre, quan les ciutats retornen al seu estat habitual i la tardor s'ensuma arreu. El problema és aquesta espècie de travessa estival on tot s'esgavella i tothom toca el dos, es fa eterna. Paciència estoica que el setembre és aquí mateix!

Temps dolents per a la llibertat d'expressió

"No estic d’acord amb el que dius, però lluitaré fins a la mort per que ho puguis dir"

Voltaire (1694-1778)

- Censurada la portada del programa de la Festa Major de Sant Pere de Riudebitlles perque hi surt una grua.



- Segrestada per un jutge de l'audiència nacional el darrer número de la revista El Jueves

Amagar la mort

Quan la meva àvia va morir tenia sis anys, i després de la cerimònia vaig estar dret a la plaça de l'Església al costat del meu pare, el meu germà i els altres homes de la família, rebent el condol del poble que jo no entenia massa bé què volia dir.

Quan el meu avi va morir tenia deu anys i una altra vegada vaig rebre el condol i les paraules amables dels veïns i parents a la plaça. Després vaig pujar al cementiri amb els meus pares i vaig veure com entraven la caixa al nínxol, i com per fer-ho havien de remenar el taüt de la meva àvia. Un parent va voler obrir la caixa i vaig veure fugaçment l'esquelet emmortallat de l'àvia de la qual m'havien parlat tantes vegades i no vaig arribar a conèixer.

D'adolescent, la Festa Major sempre s'acabava pujant a Sant Jeroni de matinada després del darrer ball a l'envelat, on esperàvem la sortida del sol pel darrere de les muntanyes de l'Ordal. Des del turó veiem al davant el cementiri i la majoria del nínxols plens de noms familiars escrits als marbres freds.

Després he caminat pel cementiri de la Süleymaniye a Istanbul, pel Brion a San Vito d'Altivole, pel de Montjuïc de Barcelona, per la ciutat dels morts d'El Caire, pel cementiri jueu de Cracòvia, per la vall de Josafat de Jerusalem, pel cementiri multinacional d'Alexandria, pel de Verano a Roma, pel jueu de Fes, pel d'Arlington a Washington, pel petit cementiri de Taüll, pel de Portbou a la recerca de Benjamin o pel de Roquebrune per saludar Le Corbusier.

La mort forma part de la vida però darrerament sembla que volem evitar qualsevol contacte amb ella, tapar-nos els ulls per negar que som mortals i ignorar que l'única certesa que tenim al nèixer és que algun dia morirem, i que els que ens envolten també ho faran.

He pensat tot això després d'assistir al dolorós enterrament d'una persona estimada i descobir com el cadàver ha estat invisible la major part d'aquests dies de trànsit. Cap dels deu néts de la morta ha estat present en la cerimònia i en la posterior visita al cementiri de Montjuïc. Diuen els pares que volien evitar disgustar-los, i he recordat orgullós quan amb sis anys estava plantat a la plaça de l'Església com un home més de la família, rebent el condol de la gent.

Avaros y sin embargo suicidas (o la destrucció del territori)

Félix de Azúa

Una vez superado el pueblo mundialmente conocido como La Pera, dejarás a tu izquierda el viejo lupanar amarillo tan chulo como un fotograma de Wim Wenders; entonces tomas a la izquierda por el desvío de Serra de Daró procurando que no te aplaste un tráiler polaco. En el momento de superar la cresta previa al cruce de Foixá, verás que se abre un panorama excelente, sobre todo cuando sopla la tramuntanita y todo luce como en un Memling. Hasta ese momento, el turista ha cruzado poblachones crecidos a velocidad vertiginosa en los últimos diez años, enterrados por naves industriales, almacenes ruinosos, alpendres de Uralita, basura industrial, camionetas oxidadas y chalets de infame construcción para munícipes. Es un tramo abrumador con una vía nacional, la que cruza Celrá y Bordils, siempre atestada gracias a los camiones y a los semáforos impuestos por ayuntamientos que se negaron a permitir circunvalaciones. Son vías de línea continua ideales para el conductor local montado en una moto o en un cochecito con tuning. Te parece estar viendo la publicidad de la tele.

Por el contrario, desde la carretera de Serra, tras el desvío y el descrestar, divisarás un panorama casi intacto, respetable. Los campos ordenados y fértiles se extienden hasta el mar en dameros que sugieren trabajo y riqueza. La línea del horizonte la forman el femenino perfil del Mongrí y las peladas islas corsarias del Estartit. Es un paisaje que da idea de cómo pudo ser el Ampurdán de la invasión napoleónica y de cómo ha sido sistemáticamente machacado por todos los gobiernos (fascistas, nacionalistas, socialistas, conservadores o secesionistas) y por todos los ayuntamientos en sus complicados apareamientos, hasta hacerlo desaparecer. La causa de tan portentosa unanimidad en la destrucción es sencilla y rotunda: el dinero, el parné, la pasta. Aquí no hay ideología que valga, sólo codicia.

Un país raquítico, con una incultura secular, sediento de todo lo que se atribuía a "los europeos", desde las gabardinas hasta el bidet, y con una clase dirigente que no haría mal papel en Liberia, no ha dado más de sí en los dos últimos siglos. Las costas valencianas, gallegas, catalanas o andaluzas han sido laminadas sin misericordia. Cierto que hay también una cierta matización en el desastre, según sea la región; sin embargo, ese cromatismo lírico es un considerable misterio. De momento, ningún historiador o sociólogo ha sido asaltado por la curiosidad de investigar la España plural de la codicia. Un asunto tan interesante...

¿Ha sido el mayor grado de barbarie lo que ha creado en Murcia esos monstruos que sólo encuentran pareja en los secarrales de La Mancha? ¿El gen morisco? ¿Será la venganza del arroz lo que ataca con flatulencias dolorosas todo el Levante y su urbanismo excremencial? ¿Es el metódico destrozo catalán más sensato que el que asuela la costa asturiana, gracias a la herencia noucentista? ¿A la protección de la Moreneta sobre tanto varón célibe y ahorrativo? ¿Y qué decir del espanto de las rías cocainómanas? ¿Ataques de la gaita paranoica? ¿De la empanada alucinógena? Algún día alguien estudiará el episodio de salvajismo más interesante de la Europa de posguerra, sólo igualado por la Sicilia del cemento y la heroína (inyectable). ¿Cómo fue posible que el franquismo se prolongara tantos decenios hasta dejar el país convertido en una sartén donde hierven de sed los rascacielos vacíos? ¿Quién lo sustentó, a quién enriqueció el caos y el expolio?

Que los ciudadanos apenas cuentan en la política española es bien sabido y explicable dada la peculiar herencia eclesiástico-castrense del país, así como la no menos curiosa biografía de sus dirigentes jamás editada. A pesar de todo, que no se haya producido alguna corrección democrática en nuestro tradicional despotismo, sino quizás todo lo contrario, desconcierta. El equipo que gobierna en el Ayuntamiento de Barcelona, por poner un ejemplo, ha sido elegido por un veintitantos por ciento de la ciudadanía, pero, viendo actuar a los ediles, se diría que lo respalda el ochenta por ciento, como a Sarkozy. Una mayoría de ayuntamientos que han logrado componerse son el hijo putativo de negocios y pactos perfectamente opacos y por completo ajenos a los programas de los partidos. La ciudadanía sabe que tales bastardías son consecuencia de la más cruda codicia, pero no puede oponerse a ella, no tiene medios y sabe que en las próximas elecciones volverán a las andadas. Por eso va dejando de votar. También es cierto que, aunque pudiera oponerse, quizás tampoco lo haría, como han demostrado los protectores de la mafia del ladrillo en las últimas municipales. En España, la ideología política, como la fe religiosa de hace unos años, es el disfraz que dignifica la más cruda explotación económica y el exterminio del insumiso. En este punto, la España plural es una.

La zona geográfica que nos sirvió de entrada y sobre la que Pla escribió algunas de sus mejores páginas ha sido para mí como el hijo de un matrimonio amigo al que has ido viendo crecer sin participar seriamente en su vida. Le has visto pasar del potito de zanahoria al cochinillo asado como en una secuencia de diapositivas. Así que, aunque sus padres lo tengan por un cráneo privilegiado y la flor de Olmedo, uno sabe la verdad y no le ciega ni el sentimiento, ni el interés, ni el orgullo. Cuando lo conocí de niño aún guardaba un aire de criatura rústica, algo bruto, pero de buena madera, un muchacho con ilusión por no morir tan idiota como sus padres y abuelos. En la actualidad es un anciano que no sabe despojarse de la ropa infantil y simula bailar el twist, como en los viejos tiempos, cuando ya le conviene la danza macabra de Saint-Saëns. Dio el primer estirón con la masificación del turismo y las segundas residencias que brotaron como hongos venenosos en los años setenta. Los servicios y la pequeña industria consecuentes lo pusieron en la edad adulta, pero luego ya no hizo nada más y se dispuso a gozar de lo conquistado con aire de galán verbenero, se acomodó a la haraganería nacional. En la actualidad, unas carreteras que construyó Primo de Rivera para las diligencias soportan el paso de millones de vehículos entre los que se cuentan miles de camiones de hasta ocho ejes, pero también ciclistas y tractores, una belleza argelina. Al nene del Ampurdán todo se le ha quedado pequeño, pero persiste en el gesto de estar esperando a que las suecas se sienten a comer una ensalada por ver si liga y les saca unos duros para Varón Dandy.

El viajero que ha constatado cómo las zonas turísticas de Francia, de Inglaterra, ¡incluso de Italia!, mejoraban con el tiempo, eliminaban los restos de barbarie, añadían silencio y verdura a las zonas residenciales, se civilizaban y organizaban racionalmente separando lo industrial de lo turístico, lo agrícola de lo urbano, aunque se perdiera la pátina arcaica y romántica, se pregunta por qué en España el desarrollo y la riqueza han de dar siempre como resultado la hecatombe, el triunfo de lo cafre y de lo cutre. ¿Será por un atávico temor a la miseria acumulada durante siglos de bocio y malaria? ¿Por la inexistencia de una educación sensata, la cual, por cierto, ha ido empeorando de legislatura en legislatura? ¿Será el catolicismo, su desprecio de la vida terrena y su respeto por los depósitos bancarios? ¿O el nacionalismo y el hábito de esconder los billetes de quinientos bajo la bandera? ¿Qué componente de todas las regiones españolas es el que nos condena a vivir peor cuanto más ricos somos?

No todos, por supuesto, no estoy loco. Quienes vivieron en la más completa desesperación durante generaciones ahora gozan de una situación confortable. Las aldeanas ya no visten sayas y tocas negras como en los chistes de Forges, sino que exhiben estupendos piercings ombiliculares y se depilan los artejos pedestres. Los aldeanos ya no arrean la mula, sino que ponen a doscientos por hora el Golf. No obstante, eso también sucedió en la Francia, la Alemania y la Italia de posguerra, el paso de la miseria a la comodidad, pero con resultados opuestos a los nuestros. También allí se produjo un rápido enriquecimiento, pero no dio lugar al desbarajuste del territorio y al desierto de cemento.

El lugar infernal de la carne de cañón lo ocupan en España, ahora, los inmigrantes llegados por millones en los últimos diez años, justo en el momento de la explosión cementera. ¿Será esa la explicación? ¿La mano invisible del Zeitgeist está diseñando nuestro país para acercarlo a Quito, Turquía, el Magreb o Rumania, porque estamos creando un hábitat digamos que "mediterráneo" de igualados caracteres físicos y espirituales? ¿Está la Providencia diseñando un bloque urbano del sur, con un paisaje homogéneo, sin sobresaltos ni transiciones bruscas, desde Ankara hasta Algeciras, lo que explicaría, de paso, las quejas identitarias de los vascongados? ¿Sube Oriente y baja Occidente? En todo caso, me parece que nos ha tocado la china.

¡Qué extravagante, qué inexplicada condena la de los nacidos en el Mediterráneo, y que me perdone Serrat, que es un santo y no tiene la culpa de nada de todo esto!

El País, 10 de juliol de 2007

Victor Hugo a Gavernie

"Qu'est-ce donc que cet inexplicable, qui ne peut être une montagne et qui a la hauteur des montagnes, qui ne peut être une muraille et qui a la forme des murailles?
C'est une montagne et une muraille tous à la fois; c'est l'édifice le plus mystérieux des architectes; c'est le colosseum de la nature: c'est Gavarnie"

Victor Hugo
extrait: "Dieu", 1855

Paradisos pirinencs

1 baixant del coll de Bujaruelo cap a Gavernie

2 davant del circ de Gavernie amb el salt d'aigua de 423m

3 ascendint per les parets del circ de Gavernie

4 caminant damunt la neu cap a la Bréche de Roland

5 un cop travessada la Bréche de Roland, als llacs secs.

6 caminant pels cingles d'Ordesa, cap a la fi de la travessa

L'estiu!

Criatures a l'estiu

A l'estiu, la manera de viure de la gent entra en el desordre més absolutament complet, però la incògnita de la qüestió comença quan es tracta de saber si aquest desordre és agradable o no per a la gent. Sembla que ho hauria de ser. Ho és? No ho sé pas. Ho sembla, però no en tinc cap seguretat. Fet i fet, la vida d'avui és així i cal acceptar-la tal com és.

A l'estiu, la gent queda desbordada i, parlant en general, els qui paguen els plats romputs són les criatures, que són els qui no hi tenen res a veure. La gent d'avui , malgrat la seva presentació plàcida i normal, té, en el seu interior, una cosa diabòlica: volen estiuejar, volen anar d'una banda a l'altra, volen trobar-se a tot arreu, entren, permanentment, en el desordre més complet, sempre tenen pressa i, a més, tenen criatures, com dóna el llit i com els sembla. Quan arriba l'estiu, aquesta manera de fer les coses, tan desorbitada, entra en la pura follia.

Josep Pla

“Les hores”

L'ou com balla

Avui és Corpus, i com cada any arriba L'ou com balla. Ja no es limita a dijous i al Pati de l'Ardiaca o al Claustre de la Catedral. Ara s'allarga fins diumenge, i ocupa altres patis i claustres del Gòtic com el Pati del Museu Marés, el Pati del Palau del Lloctinent, el Pati de l'Acadèmia de les Bones Lletres, el claustre de Santa Anna, el jardí de l'Ateneu ...

Corpus també marca l'inici de les festes del barris a Sant Sadurní d'Anoia i a Sant Pere de Riudebitlles, terres penedesenques.

(la foto l'he treta del web del Xavier Caballé)

Cesk Freixas amb els altres Bandais

riudebitllencs d'estrena

cap de setmana d'estrena musical i pictòrica
dos riudebitllencs presenten disc i pintures al Vendrell i a Torrelavit
David Ribas i Cesk Freixas, Cesk Freixas i David Ribas

D A V I D - R I B A S, p i n t u r e s
inauguració divendres 1 de juny, a les 8
del divendres 1 al diumenge 24 de juny del 2007
Sala Portal del Pardo
carrer Major, 20
El Vendrell, el Penedès

horaris:
de dimarts a dissabtes: de 17 a 20h
dissabtes i diumenges: d'11 a 14 h
dilluns tancat

C E S K - F R E I X A S
nou disc, "El camí cap a nosaltres"
presentació del disc en un concert en directe, gratuït
diumenge 3 de juny, 7 tarda
sala d'actes de Torrelavit, el Penedès

podeu fer un tast de les noves cançons,
conèixer el procés de gestació del disc
i la gira de concerts a la web
www.ceskfreixas.cat

bon cap de setmana de pre-estiu!

voteu voteu voteu

voteu en blanc, en negre, o amb la pinça al nas
voteu roig, verd, vermell, taronja, lila ...
voteu a favor, en contra
voteu per interès o amb generositat
voteu pel canvi o per la continuitat
voteu emprenyats, contents o convençuts
voteu impulsivament o reflexivament
voteu al matí, a la tarda, al vespre
voteu havent esmorzat, després de dinar, abans de sopar
voteu com sempre, o arrisqueu com mai

voteu voteu voteu
votar és un dret i és un deure

L'enderroc del Cinema París

El gran Ramón Gómez de la Serna deia que així com hi ha gent de la protectora d'animals, ell es sentia protector de les coses, perquè els animals, nosaltres passem, i les coses queden, sent testimoni viu de qui van fer-les.

Vivim amb les coses que ens acompanyen cada dia, la Tour Eiffel, un quadre de Picasso o Miró, una cançó de Brel o un obridor d'ampolles. Algun dia algú va fer una cosa bonica i nosaltres bons hereus l'estimem, li traiem la pols i la conservem.

No sé quin any, a no sé quin arquitecte li van encarregar un cinema a la Porta de l'Àngel i ell va imaginar una elegant façana per al Cinema París. Una façana de no sé quin estil arquitectònic però que feia bonic i feia companyia, i que avui ja no hi és. Unes quantes excavadores i martells hidràulics s'han endut un trosset més de la nostra memòria. Però no patiu perquè d'aquí a poc allà mateix obrirà les seves portes una nova botiga de roba d'una gran cadena de tant bon gust arquitectònic com tèxtil.

Ja ho deia el poeta Foix, “M'exalta el nou, i m'enamora el vell”. Totalment exaltat passejo la vista sobre els cartells electorals dels partits que governen la ciutat.

Em trobo d'entrada amb el d'Erc que em diu “Treballem per a tu” i confonc l'eslògan amb la veu dels paletes que m'enderroquen el cinema.

La Imma Mayol des d'un somriure m'assegura que “Per sistema”, i penso en noves possibles noves víctimes. El Cafè de l'Òpera, el bar Marsella, el Palau de la Música...

Jordi Hereu amb cabell sobrevingut m'amenaça amb que té “Noves idees”, i em poso a tremolar per tots els cinemes de la ciutat.

Sé que sóc un malvat, que m'arrossega la nostàlgia, però penso en aquella llei que el ministre Jack Lang va aconseguir instal·lar al seu país, la Llei de la Memòria, que consistia i consisteix en respectar tot allò que el pas del temps ha anat constituint en paisatge.

Per favor, torna-la a tocar Jack, tot i que mai més no hi haurà un París que ens reuneixi.

Joan Ollé

El Cafè de la República

Catalunya Ràdio

dimecres 9 de maig

viatge a La Mina

Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

Fugacitat d'abril

Josep Pla

“Les hores”

FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.

Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)

Meritocràcia o paritat, amiguisme!

No estic gens d'acord en imposar la paritat a l'hora d'ocupar els càrrecs professionals. Sempre he cregut que els càrrecs els ha d'ocupar la persona més ben preparada per al lloc, qui més bé s'ajusta al seu perfil, la meritocràcia.

Però en el país de l'endogàmia, l'amiguisme i el neopotisme, parlar de paritat o de meritocràcia és una pura entelèquia.

La Gardunya

La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.

Si hagués de triar un lloc on fer un projecte a Barcelona, aquest seria la Gardunya, el lloc és complex però articula peces i teixits potents. No caldrà que el faci ja que un concurs ha premiat a l'excel·lent arquitecta Carme Pinós amb una proposta que integra la nova seu de l'escola Massana i un edifici d'habitatges a una plaça alliberada de l'aparcament. Vistes les imatges de la maqueta i les perspectives la proposta és agosarada però crec que pot donar lloc a un espai agradable emmig del brogit del Raval.

Considero a la Pinós com un dels millors arquitectes actuals, i saludo amb alegria i curiositat cada nou projecte seu, llunyà de les modes efímeres que ho envaeixen tot, amb personalitat i respecte per l'entorn on aterra. Durant massa temps ha viscut injustament a l'ombra de qui va ser el seu espòs i soci, l'immens (en tots els sentits) Enric Miralles. Però el temps l'ha situada al lloc que es mereix, al mateix nivell de l'antic soci i marit ja que si Miralles aportava una certa força bruta, la Pinós era la responsable d'una delicadesa poètica magnífica. Quan la parella es va separar es va fer evident en singular força i poesia, fent l'Enric alguns edificis desmesurats i la Carme d'altres massa fràgils. Amb el temps la Pinós ha recuperat l'equilibri entre la força i la poesia, com testimonia la Torre Cube de Guadalajara (Mèxic).

Segones parts ... (Manuale d'amore 2)

Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

Beirut

Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

Comença el Sis Nacions

Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

El meu poble

per Maria Antònia Oliver

www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble

És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.

Deux Magots

Badàvem per París i vam topar amb el Café de Flore sense buscar-lo. Tot i ser finals d'octubre la tarda era més aviat primaveral i la terrassa era plena. Hi ha llocs que fan respecte i m'agrada passar-hi de puntetes per no contaminar-los massa de mi, però no vaig poder evitar mirar la gent asseguda i en lloc d'artistes, escriptors i existencialistes vestits de negre vaig descobrir Loney Planets, Routards, Touring Clubs o Michelins damunt les taules. Uns metres més enllà el panorama es repetia a Les Deux Magots i al cap em venia una reflexió d'un professor romà que deia que ens enbadalim del jardí ombrívol i perfumat i hi construïm una casa per a gaudir-lo i després ens preguntem on és el jardí.

Aquesta tardor he llegit el Vila-Matas de "París no se acaba nunca" i m'ho he passat molt bé recorrent el carrers de la ciutat dels inicis dels 70. Ambdos cafès eren el seu centre neuràlgic per poder sentir-se escriptor, i les descripcions de les seves estones allí eren prou divertides i interessants. És per això que quan vaig veure tanta guia sobre les taules vaig pensar en una altra víctima del turisme depredador, dels qui buscaven religiosament aquells punts d'interès recomanats i la seva presència massiva alterava profundament l'equilibri del lloc, i és que jo vaig veure turistes mirant a turistes que miraven si Sartre i Beauvoir s'amagaven en alguna de les taules.

Vaig recordar que una cosa semblant comença a passar a la Granja Viader, al Boada's, al Cafè del Tèxtil, als Quatre Gats...

La consideració i el tractament d'artista

L'art no paga

Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.

Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.

Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.

Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.

Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).

Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.

I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.

Sebastià Alzamora

Escriptor

Avui, dissabte 9 de desembre

Rubaiyat

Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel

i que també hi haurà vi autèntic i mel...

Quin mal hi ha d'escollir ara l'amant i el vi

si just aquest ha de ser el nostre etern destí?

Omar Khayyam
Pèrsia (1040-1121)
Rashid Bonàs, traductor

can Comas, el Penedès
2 de desembre de 2006

Omar Khayyam

La mort d'un home

Diumenge moria en un velòdrom belga un ciclista que competia als Sis dies de Gant. La competició es va suspendre indefinidament de manera immediata.

Dilluns matí moria aixafat per una compactadora un obrer que treballava a les obres d'asfaltat de la carretera de Sant Pere, van retirar el seu cadàver i les obres van continuar fins a la primera hora del vespre.

Endogamia en la Universidad

La Vanguardia, Revista
diumenge 19 de novembre de 2.006

"Una encuesta del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) revela que el 93,3% de profesores universitarios ya trabajaban en el centro antes de conseguir la plaza. En EE.UU. eso sólo ocurre en el 10% de los casos, y en Francia, en el 50%. El amiguismo en la selección de los profesores universitarios condiciona el nivel de las universidades y compromete el desarrollo científico y económico."

Universidad provinciana
"El 93,3% de los profesores titulares españoles procede de la misma universidad. En el Reino Unido es un 17%, y en EE.UU., un 10%."

Paris (post in progess)

Ahir van emetre per enèssima vegada el darrer capítol de Friends, i París n'era en part protagonista (perquè no em canso de remirar-la si ja me la sé de memòria?). Un protagonisme semblant té la ciutat als darrers capítols de Sexo en Nueva York, el Sostres no para d'escriure de la ciutat, dels seus restaurants, els seus hotels i avui d'un dels seus bordells, i aquesta tardor he llegit amb molt de plaer "París no se acaba nunca" de l'Enrique Vila-Matas.

Fa uns deu dies he tornat d'una escapada de quatre dies, era la tercera vegada que hi anava i la primera que la ciutat m'ha atrapat mínimament. Perquè tanta fascinació per aquesta ciutat?

Sota l'aigua

El 4 de novembre de 1966, fa 40 anys, després de 3 dies de pluja intensa els rius que arriben a la llacuna véneta van sortir de mare, i l'Adriàtic enfurismat va saltar les barreres naturals que separen la llacuna de la mar oberta. El resultat va ser una inundació devastadora que va fer pujar les aigües més de dos metres sobre el seu nivell habitual. Venècia va quedar ferida de mort.

La mateixa nit, l'Arno sortia de la llera i inundava amb cinc metres d'aigua la ciutat de Florència i molts dels seus arxius i dipòsits artístics. En un espontani i insòlit moviment, joves d'arreu d'Itàlia i d'Europa, els anomenats Angeli del fango ,van arribar a la ciutat Toscana i van ajudar a salvar el que havia quedat sota l'aigua. Van treure llibres, lligalls, pintures dels dipòsits inundats i van aconseguir que molts d'ells no es perdessin per sempre.

Ambdues ciutats no volen recordar massa els fets. Venècia era habitada aleshores per 120.000 persones, i va començar a patir un èxode constant que a dia d'avui ha fet que sigui una ciutat de 60.000 ànimes. Florència no ha aconseguit recuperar del tot els seus immensos fons, alguns dels quals s'han perdut per sempre. Tot fruit d'una nit.

Desglaç

dissabte, teatre municipal Cal Bolet - Vilafranca del Penedès
un nou acte de la Kinzena Poetika

Primera part, la guitarra del "Chicuelo" i la veu poderosa del Miguel Poveda.

Segona part, diverses combinacions amb un piano, un bandoneó, un contrabaix, una bateria i la guitarra, i sempre la veu cantant poemes de Brossa, Casasses, Ferrater, Gil de Biedma ...

Rares vegades un concert fa pessigolles a l'espinada, i aquest ho va aconseguir.
Algunes cançons senzillament sublims, màgiques. Ja s'ensumen com a clàssics. La gira s'acaba, no us perdeu el darrers concerts a Viladecans o a Reus.

Els guanyadors dels Fad

Any de canvis als premis Fad d'arquitectura, s'ha acabat la festa oberta i desenfadada a l'aire lliure, sota els estels de juny, i s'ha passat a una cerimònia més encorsetada tancada al recinte del Cosmocaixa amb l'acompanyament dels trons de tardor.
Si en els temes més festius el canvi és evident, en el tema dels finalistes i dels premis en si el canvi és magnífic, amb un jurat seriós i rigorós, i una resolució sense dubtes.

El resultat final - escric de memòria, ja corregiré possibles errors - ha estat:

Arquitectura
- biblioteca Jaume Fuster
Josep Llinàs + Joan Vera

Ciutat i paisatge
- metro do Porto
Eduardo Souto de Moura

- intervención en la muralla Nazarí y su entorno (accèssit)
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- Ermenegildo Zegna. Noves oficines (ex-aequo)
Alfred Arribas

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad

Pensament i crítica
- La disolución de la estancia. Transformaciones domésticas
José Morales Sánchez


I els premis de l'opinió, votats in situ anit pels socis del Fad.

Arquitectura
- Torre Agbar
Jean Nouvel + B720

Ciutat i Paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- capella Sant Francesc Xavier
Carles Francesch + Araceli Manzano (ex-aequo)

Intervencions Breus
(em falla la memòria, ho hauré de consultar)

La d'enguany ha estat una bona collita, és una bona notícia l'excel·lència dels projectes vistos ahir. Malgrat tot, el 90% del que es construeix avui en dia és d'una qualitat arquitectònica pèssima. Ahir vam veure l'excepció de l'actualitat arquitectònica, la regla és molt preocupant.

La travessa dels Fad

Aquest vespre a les 8 finalment s'entreguen els premis del Foment de les Arts Decoratives (els Fad, vaja) en un acte que es celebrarà al Cosmocaixa i amb entrada lliure.
Mirant els finalistes, la meva travessa és la següent:


Arquitectura
- mercat de Santa Caterina
Enric Miralles + Benedetta Tagliabue

Ciutat i paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols
Aranda+Pigem+Vilalta

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad


No en tinc ni idea de quins són els finalistes respecte als escrits teòrics, premi que és novetat enguany.

Pamuk a les llibreries

Vespre de divendres i matí de dissabte, recerca infructuosa d'un llibre a Capellades, Igualada i Vilafranca, en total sis llibreries solvents. I sorpresa, sorpresa al descobrir que en cap d'elles els llibres d'Orhan Pamuk emergien per damunt dels demés, i continuaven amagats a les prestatgeries i confosos a les taules de novetats.
El Nobel és com tots els premis, discutible, però els llibreters no haurien de fer festa grossa per la publicitat gratuïta dels llibres de l'autor feta aquests dies? No ho entenc, poder no els interessa vendre més llibres perque el negoci va la mar de bé i no cal fer esforços inútils separant llibres que són actualitat.

Foscor

foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre

Kinzena Poetika

Arriba la tardor, arriba la Kinzena Poetika.
Del 14 al 28 d'octubre, per tota Vilafranca ...

Joan Vinuesa + Noel Tatú + Roger Puig + Lluís Urpinell + Jordi Vintró + Toti Soler + Jordi Jané + Manel Güell + Frederic Cuscó + Josep M. Verge + Narcís Comadira + Anna Subirana + Joan Saura + Lacònica/La Cònica + Jordi Guardans + Carles Guilen + Miguel Poveda + Marta Rodríguez + Toni Regueiro + Xavier Riera + Xavier Amorós + Carles Hac Mor + Ester Xargay + Túrnez i Sesé + Carles Rebassa + Jony Rodón + Enric Casasses

Consulteu el programa de la Kinzena Poetika clicant aquí.

Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.

I tot això qui ho paga?

Visita del Sevei d'Itineraris del CoAC, un grup d'una quarentena de suecs drets darrere el turonet d'asfalt de la Torre Agbar mirant el paisatge apocalíptic d'obres i noves meravelles. Havíem sortit d'una interessant xerrada sobre el 22@ i els projectes de Barcelona Regional. Una explosió d'imatges i xifres, de milions d'euros i de dubtes, d'infraestructures i d'inversions.
Davant d'aquell paisatge i després de la xerrada la pregunta dels suecs acalorats no es va fer esperar, i tot això qui ho paga?

En aquestes visites, tard o d'hora la pregunta es fa, i jo també em pregunto en silenci el mateix. I la resposta sempre m'espanta ...

122 morts

Hemingway: «Sì, ho ucciso con gioia»
Pubblicate due lettere dove lo scrittore confessa di aver goduto nello spargere il sangue del nemico

la tardor

mentre dormiu aquesta nit, la tardor arribarà silenciosament ....

dissabte 23 de setembre,
a les quatre i quatre minuts

Després de les gotellades de l’equinocci, que emplenen el raïm vénen els últims sols de setembre, que l’ensucren i li donen el grau d’alcohol plausible. Aquesta escalfor tardana sobre la humitat equinoccial crea les successives florades de bolets. Aquests principis de tardor són una delícia. L’aire queda net, límpid, cristal•lí, afinat, prim. Els colors se subtilitzen. A l’estiu tot es destenyeix i s’empastifa. Les nits d’agost humides, pesades, borroses, han passat avall. Ara, les nits són fines. A migdia la llum té una daurada morbidesa; a la tarda, els vessants dels pujols tocats pel sol ponent tenen una llum de carn de prèssec; de vegades, un color més carminat, de rajol argilenc. Aquesta llum de tarda té un punt de vaga malenconia. El mar sembla més profund i agafa un color de plom. Els vents perduts de l’estiu agafen, ara, una direcció monòtona i fixa. Són de maneig més dur. La naturalesa deixa d’estar en mànegues de camisa. La gent que parava la fresca al fil del carrer o als terrats desapareix darrera les portes i finestres. Les muntanyes, el mar, els carrers, queden solitaris i deserts.

La verema
“Les hores”
Josep Pla

Elvira Lindo

Em fa vergonya la discussió sobre el fet que l'Elvira Lindo faci el Pregó de la Mercè en castellà. Penso que aquests grups que fan del català una bandera encesa l'erren de mig a mig, és més, perjudiquen molt a la lluita pel reconeixement del català com a llengua habitual i comuna.

El que no entenc massa és que no es discuteixi el perquè aquesta senyora ha de fer el Pregó. No li veig ni mèrits ni lligams, és més, els seus articles a El País són infumables amb arguments que a vegades fan vergonya. Però bé, darrerament aquest diari fa vergonya llegir-lo.

A Sant Pere des dels anys 80 que es va instaurar la figura del pregoner sempre s'ha convidat a persones que tinguessin a veure alguna cosa amb el poble, fossin nascuts en ell o no, hi visquessin o no, i la veritat que hem tingut pregons interessants i propers. Res de famosets ben pagats que no saben ni on para aquest lloc tant estrany de nom Riudebitlles.

Barcelona hauria de convidar gent catalana o forània, que parlin en qualsevol llengua, però que tinguin un lligam amb la ciutat i tinguin coses interessants a dir. Penso en noms com la Mísia, l'esposa del Paul Auster, el Bruce Springsteen, el John Malkovich o el Jean Nouvel i penso en desenes de noms catalans i castellans que segurament serien infinitament més interessants que l'esposa del director de l'Institut Cervantes de Nova York.

Pleniluni

Una altra nit de lluna plena al Museu del Vi de Vilafranca, aquesta vegada regada amb bon vi ...

Zulitos

Zulitos és un blog singular que ofereix una oferta immobiliària diària. Però quina oferta!

Santa Maria Novella

M'agrada viatjar en tren i m'agrada arribar a l'estació de Santa Maria Novella. Si a la de Santa Lucia arribes als peus del Gran Canal, a la Termini davant de les restes de les termes de Dioclecià, a Santa Maria Novella arribes a una de les estacions més boniques d'Europa malgrat els seus 70 anys de llarga vida i la placa de la plataforma número 9 que recorda que d'allí van partir els trens cap a Auschwitz.

El novembre passat vaig fer canvi de trens camí del Véneto emmig d'una gran nevada i durant l'espera vaig recòrrer aquest gran saló que és la millor porta de Florència, em va tornar a meravellar.
Aquesta setmana passada ha estat porta d'entrada i de sortida d'una ciutat magnífica ofegada per un turisme sense compassió. Hem vist San Lorenzo, la Sagrestia Nuova i la Vecchia així com Bóboli o el Cuppolone, però una altra vegada l'estació de Giovanni Michelucci m'ha tornat a captivar.

Aterrar a Chiarraí

Una de les moltes coses bones de volar amb Ryanair és que arribes a aeroports que mai de la vida visitaries, i d'allí es poden descobrir ciutats que dificilment coneixeries.

Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.

Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.

Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.

L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...

L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.

Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.

A l'aparador

Si mig estic en aquest món dels blogs és gràcies a L'aeroplà del Raval i a la Flaneuse, a la Flaneuse i a L'aeroplà del Raval. Per això m'ha agradat seguir de lluny el procés de gestació del llibre de L'aeroplà, la seva presentació i finalment a finals de juliol descobrir-lo a la taula de novetats de La Central del Raval. Em va fer il·lusió reconèixer-hi aquest dibuix que se m'ha fet tant familiar.

Però avui la traca, el llibre ocupa amb tots els honors un espai de l'aparador de la llibreria!

Great Blasket Island

Passejant per la Great Blasket Island em vaig preguntar perquè havia trigat 36 anys a visitar el Paradís ...