dimarts, de maig 15, 2007

L'enderroc del Cinema París

El gran Ramón Gómez de la Serna deia que així com hi ha gent de la protectora d'animals, ell es sentia protector de les coses, perquè els animals, nosaltres passem, i les coses queden, sent testimoni viu de qui van fer-les.

Vivim amb les coses que ens acompanyen cada dia, la Tour Eiffel, un quadre de Picasso o Miró, una cançó de Brel o un obridor d'ampolles. Algun dia algú va fer una cosa bonica i nosaltres bons hereus l'estimem, li traiem la pols i la conservem.


No sé quin any, a no sé quin arquitecte li van encarregar un cinema a la Porta de l'Àngel i ell va imaginar una elegant façana per al Cinema París. Una façana de no sé quin estil arquitectònic però que feia bonic i feia companyia, i que avui ja no hi és. Unes quantes excavadores i martells hidràulics s'han endut un trosset més de la nostra memòria. Però no patiu perquè d'aquí a poc allà mateix obrirà les seves portes una nova botiga de roba d'una gran cadena de tant bon gust arquitectònic com tèxtil.


Ja ho deia el poeta Foix, “M'exalta el nou, i m'enamora el vell”. Totalment exaltat passejo la vista sobre els cartells electorals dels partits que governen la ciutat.

Em trobo d'entrada amb el d'Erc que em diu “Treballem per a tu” i confonc l'eslògan amb la veu dels paletes que m'enderroquen el cinema.

La Imma Mayol des d'un somriure m'assegura que “Per sistema”, i penso en noves possibles noves víctimes. El Cafè de l'Òpera, el bar Marsella, el Palau de la Música...

Jordi Hereu amb cabell sobrevingut m'amenaça amb que té “Noves idees”, i em poso a tremolar per tots els cinemes de la ciutat.


Sé que sóc un malvat, que m'arrossega la nostàlgia, però penso en aquella llei que el ministre Jack Lang va aconseguir instal·lar al seu país, la Llei de la Memòria, que consistia i consisteix en respectar tot allò que el pas del temps ha anat constituint en paisatge.

Per favor, torna-la a tocar Jack, tot i que mai més no hi haurà un París que ens reuneixi.


Joan Ollé

El Cafè de la República

Catalunya Ràdio

dimecres 9 de maig

dimecres, d’abril 25, 2007

viatge a La Mina





Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

dimecres, d’abril 18, 2007

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

divendres, d’abril 13, 2007

Fugacitat d'abril


Josep Pla

“Les hores”


FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.


Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

dilluns, d’abril 09, 2007

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

dissabte, d’abril 07, 2007

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)

divendres, de març 16, 2007

Meritocràcia o paritat, amiguisme!

No estic gens d'acord en imposar la paritat a l'hora d'ocupar els càrrecs professionals. Sempre he cregut que els càrrecs els ha d'ocupar la persona més ben preparada per al lloc, qui més bé s'ajusta al seu perfil, la meritocràcia.

Però en el país de l'endogàmia, l'amiguisme i el neopotisme, parlar de paritat o de meritocràcia és una pura entelèquia.

dimarts, de març 13, 2007

La Gardunya


La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.

Si hagués de triar un lloc on fer un projecte a Barcelona, aquest seria la Gardunya, el lloc és complex però articula peces i teixits potents. No caldrà que el faci ja que un concurs ha premiat a l'excel·lent arquitecta Carme Pinós amb una proposta que integra la nova seu de l'escola Massana i un edifici d'habitatges a una plaça alliberada de l'aparcament. Vistes les imatges de la maqueta i les perspectives la proposta és agosarada però crec que pot donar lloc a un espai agradable emmig del brogit del Raval.

Considero a la Pinós com un dels millors arquitectes actuals, i saludo amb alegria i curiositat cada nou projecte seu, llunyà de les modes efímeres que ho envaeixen tot, amb personalitat i respecte per l'entorn on aterra. Durant massa temps ha viscut injustament a l'ombra de qui va ser el seu espòs i soci, l'immens (en tots els sentits) Enric Miralles. Però el temps l'ha situada al lloc que es mereix, al mateix nivell de l'antic soci i marit ja que si Miralles aportava una certa força bruta, la Pinós era la responsable d'una delicadesa poètica magnífica. Quan la parella es va separar es va fer evident en singular força i poesia, fent l'Enric alguns edificis desmesurats i la Carme d'altres massa fràgils. Amb el temps la Pinós ha recuperat l'equilibri entre la força i la poesia, com testimonia la Torre Cube de Guadalajara (Mèxic).

dimarts, de febrer 27, 2007

Segones parts ... (Manuale d'amore 2)














Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

diumenge, de febrer 25, 2007

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

dilluns, de febrer 19, 2007

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

dimecres, de febrer 14, 2007

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

divendres, de febrer 09, 2007

Beirut


Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica
Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

dissabte, de febrer 03, 2007

Comença el Sis Nacions


Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!

dimarts, de gener 30, 2007

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

dimecres, de gener 10, 2007

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!

dijous, de desembre 21, 2006

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

diumenge, de desembre 17, 2006

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

dijous, de desembre 14, 2006

El meu poble

per Maria Antònia Oliver
www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble
És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.

dimecres, de desembre 13, 2006

Deux Magots

Badàvem per París i vam topar amb el Café de Flore sense buscar-lo. Tot i ser finals d'octubre la tarda era més aviat primaveral i la terrassa era plena. Hi ha llocs que fan respecte i m'agrada passar-hi de puntetes per no contaminar-los massa de mi, però no vaig poder evitar mirar la gent asseguda i en lloc d'artistes, escriptors i existencialistes vestits de negre vaig descobrir Loney Planets, Routards, Touring Clubs o Michelins damunt les taules. Uns metres més enllà el panorama es repetia a Les Deux Magots i al cap em venia una reflexió d'un professor romà que deia que ens enbadalim del jardí ombrívol i perfumat i hi construïm una casa per a gaudir-lo i després ens preguntem on és el jardí.

Aquesta tardor he llegit el Vila-Matas de "París no se acaba nunca" i m'ho he passat molt bé recorrent el carrers de la ciutat dels inicis dels 70. Ambdos cafès eren el seu centre neuràlgic per poder sentir-se escriptor, i les descripcions de les seves estones allí eren prou divertides i interessants. És per això que quan vaig veure tanta guia sobre les taules vaig pensar en una altra víctima del turisme depredador, dels qui buscaven religiosament aquells punts d'interès recomanats i la seva presència massiva alterava profundament l'equilibri del lloc, i és que jo vaig veure turistes mirant a turistes que miraven si Sartre i Beauvoir s'amagaven en alguna de les taules.

Vaig recordar que una cosa semblant comença a passar a la Granja Viader, al Boada's, al Cafè del Tèxtil, als Quatre Gats...

dissabte, de desembre 09, 2006

L'art no paga

La consideració i el tractament d'artista

L'art no paga

Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.

Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.

Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.

Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.

Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).

Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.

I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.

Sebastià Alzamora
Escriptor
Avui, dissabte 9 de desembre

dilluns, de desembre 04, 2006

Rubaiyat

Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel

i que també hi haurà vi autèntic i mel...

Quin mal hi ha d'escollir ara l'amant i el vi

si just aquest ha de ser el nostre etern destí?


Omar Khayyam
Pèrsia (1040-1121)
Rashid Bonàs, traductor


can Comas, el Penedès
2 de desembre de 2006

dissabte, de desembre 02, 2006

Omar Khayyam

dimecres, de novembre 29, 2006

La mort d'un home

Diumenge moria en un velòdrom belga un ciclista que competia als Sis dies de Gant. La competició es va suspendre indefinidament de manera immediata.

Dilluns matí moria aixafat per una compactadora un obrer que treballava a les obres d'asfaltat de la carretera de Sant Pere, van retirar el seu cadàver i les obres van continuar fins a la primera hora del vespre.

dilluns, de novembre 20, 2006

Endogamia en la Universidad

La Vanguardia, Revista
diumenge 19 de novembre de 2.006

"Una encuesta del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) revela que el 93,3% de profesores universitarios ya trabajaban en el centro antes de conseguir la plaza. En EE.UU. eso sólo ocurre en el 10% de los casos, y en Francia, en el 50%. El amiguismo en la selección de los profesores universitarios condiciona el nivel de las universidades y compromete el desarrollo científico y económico."

Universidad provinciana
"El 93,3% de los profesores titulares españoles procede de la misma universidad. En el Reino Unido es un 17%, y en EE.UU., un 10%."

divendres, de novembre 17, 2006

Paris (post in progess)

Ahir van emetre per enèssima vegada el darrer capítol de Friends, i París n'era en part protagonista (perquè no em canso de remirar-la si ja me la sé de memòria?). Un protagonisme semblant té la ciutat als darrers capítols de Sexo en Nueva York, el Sostres no para d'escriure de la ciutat, dels seus restaurants, els seus hotels i avui d'un dels seus bordells, i aquesta tardor he llegit amb molt de plaer "París no se acaba nunca" de l'Enrique Vila-Matas.

Fa uns deu dies he tornat d'una escapada de quatre dies, era la tercera vegada que hi anava i la primera que la ciutat m'ha atrapat mínimament. Perquè tanta fascinació per aquesta ciutat?

dilluns, de novembre 06, 2006

Sota l'aigua



El 4 de novembre de 1966, fa 40 anys, després de 3 dies de pluja intensa els rius que arriben a la llacuna véneta van sortir de mare, i l'Adriàtic enfurismat va saltar les barreres naturals que separen la llacuna de la mar oberta. El resultat va ser una inundació devastadora que va fer pujar les aigües més de dos metres sobre el seu nivell habitual. Venècia va quedar ferida de mort.

La mateixa nit, l'Arno sortia de la llera i inundava amb cinc metres d'aigua la ciutat de Florència i molts dels seus arxius i dipòsits artístics. En un espontani i insòlit moviment, joves d'arreu d'Itàlia i d'Europa, els anomenats Angeli del fango ,van arribar a la ciutat Toscana i van ajudar a salvar el que havia quedat sota l'aigua. Van treure llibres, lligalls, pintures dels dipòsits inundats i van aconseguir que molts d'ells no es perdessin per sempre.

Ambdues ciutats no volen recordar massa els fets. Venècia era habitada aleshores per 120.000 persones, i va començar a patir un èxode constant que a dia d'avui ha fet que sigui una ciutat de 60.000 ànimes. Florència no ha aconseguit recuperar del tot els seus immensos fons, alguns dels quals s'han perdut per sempre. Tot fruit d'una nit.

dilluns, d’octubre 23, 2006

Desglaç

dissabte, teatre municipal Cal Bolet - Vilafranca del Penedès
un nou acte de la Kinzena Poetika

Primera part, la guitarra del "Chicuelo" i la veu poderosa del Miguel Poveda.

Segona part, diverses combinacions amb un piano, un bandoneó, un contrabaix, una bateria i la guitarra, i sempre la veu cantant poemes de Brossa, Casasses, Ferrater, Gil de Biedma ...

Rares vegades un concert fa pessigolles a l'espinada, i aquest ho va aconseguir.
Algunes cançons senzillament sublims, màgiques. Ja s'ensumen com a clàssics. La gira s'acaba, no us perdeu el darrers concerts a Viladecans o a Reus.

dijous, d’octubre 19, 2006

Els guanyadors dels Fad

Any de canvis als premis Fad d'arquitectura, s'ha acabat la festa oberta i desenfadada a l'aire lliure, sota els estels de juny, i s'ha passat a una cerimònia més encorsetada tancada al recinte del Cosmocaixa amb l'acompanyament dels trons de tardor.
Si en els temes més festius el canvi és evident, en el tema dels finalistes i dels premis en si el canvi és magnífic, amb un jurat seriós i rigorós, i una resolució sense dubtes.

El resultat final - escric de memòria, ja corregiré possibles errors - ha estat:

Arquitectura

- biblioteca Jaume Fuster
Josep Llinàs + Joan Vera

Ciutat i paisatge
- metro do Porto
Eduardo Souto de Moura

- intervención en la muralla Nazarí y su entorno (accèssit)
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- Ermenegildo Zegna. Noves oficines (ex-aequo)
Alfred Arribas

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad

Pensament i crítica
- La disolución de la estancia. Transformaciones domésticas
José Morales Sánchez


I els premis de l'opinió, votats in situ anit pels socis del Fad.

Arquitectura
- Torre Agbar
Jean Nouvel + B720

Ciutat i Paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- capella Sant Francesc Xavier
Carles Francesch + Araceli Manzano (ex-aequo)

Intervencions Breus
(em falla la memòria, ho hauré de consultar)

La d'enguany ha estat una bona collita, és una bona notícia l'excel·lència dels projectes vistos ahir. Malgrat tot, el 90% del que es construeix avui en dia és d'una qualitat arquitectònica pèssima. Ahir vam veure l'excepció de l'actualitat arquitectònica, la regla és molt preocupant.

dimecres, d’octubre 18, 2006

La travessa dels Fad

Aquest vespre a les 8 finalment s'entreguen els premis del Foment de les Arts Decoratives (els Fad, vaja) en un acte que es celebrarà al Cosmocaixa i amb entrada lliure.
Mirant els finalistes, la meva travessa és la següent:


Arquitectura
- mercat de Santa Caterina
Enric Miralles + Benedetta Tagliabue

Ciutat i paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols
Aranda+Pigem+Vilalta

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad


No en tinc ni idea de quins són els finalistes respecte als escrits teòrics, premi que és novetat enguany.

dilluns, d’octubre 16, 2006

Pamuk a les llibreries

Vespre de divendres i matí de dissabte, recerca infructuosa d'un llibre a Capellades, Igualada i Vilafranca, en total sis llibreries solvents. I sorpresa, sorpresa al descobrir que en cap d'elles els llibres d'Orhan Pamuk emergien per damunt dels demés, i continuaven amagats a les prestatgeries i confosos a les taules de novetats.
El Nobel és com tots els premis, discutible, però els llibreters no haurien de fer festa grossa per la publicitat gratuïta dels llibres de l'autor feta aquests dies? No ho entenc, poder no els interessa vendre més llibres perque el negoci va la mar de bé i no cal fer esforços inútils separant llibres que són actualitat.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Foscor


foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre

dilluns, d’octubre 09, 2006

Kinzena Poetika

Arriba la tardor, arriba la Kinzena Poetika.
Del 14 al 28 d'octubre, per tota Vilafranca ...

Joan Vinuesa + Noel Tatú + Roger Puig + Lluís Urpinell + Jordi Vintró + Toti Soler + Jordi Jané + Manel Güell + Frederic Cuscó + Josep M. Verge + Narcís Comadira + Anna Subirana + Joan Saura + Lacònica/La Cònica + Jordi Guardans + Carles Guilen + Miguel Poveda + Marta Rodríguez + Toni Regueiro + Xavier Riera + Xavier Amorós + Carles Hac Mor + Ester Xargay + Túrnez i Sesé + Carles Rebassa + Jony Rodón + Enric Casasses

Consulteu el programa de la Kinzena Poetika clicant aquí.

dijous, d’octubre 05, 2006

Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.

dimarts, d’octubre 03, 2006

I tot això qui ho paga?

Visita del Sevei d'Itineraris del CoAC, un grup d'una quarentena de suecs drets darrere el turonet d'asfalt de la Torre Agbar mirant el paisatge apocalíptic d'obres i noves meravelles. Havíem sortit d'una interessant xerrada sobre el 22@ i els projectes de Barcelona Regional. Una explosió d'imatges i xifres, de milions d'euros i de dubtes, d'infraestructures i d'inversions.
Davant d'aquell paisatge i després de la xerrada la pregunta dels suecs acalorats no es va fer esperar, i tot això qui ho paga?

En aquestes visites, tard o d'hora la pregunta es fa, i jo també em pregunto en silenci el mateix. I la resposta sempre m'espanta ...

dimecres, de setembre 27, 2006

122 morts

Hemingway: «Sì, ho ucciso con gioia»
Pubblicate due lettere dove lo scrittore confessa di aver goduto nello spargere il sangue del nemico



dissabte, de setembre 23, 2006

la tardor

mentre dormiu aquesta nit, la tardor arribarà silenciosament ....

dissabte 23 de setembre,
a les quatre i quatre minuts

Després de les gotellades de l’equinocci, que emplenen el raïm vénen els últims sols de setembre, que l’ensucren i li donen el grau d’alcohol plausible. Aquesta escalfor tardana sobre la humitat equinoccial crea les successives florades de bolets. Aquests principis de tardor són una delícia. L’aire queda net, límpid, cristal•lí, afinat, prim. Els colors se subtilitzen. A l’estiu tot es destenyeix i s’empastifa. Les nits d’agost humides, pesades, borroses, han passat avall. Ara, les nits són fines. A migdia la llum té una daurada morbidesa; a la tarda, els vessants dels pujols tocats pel sol ponent tenen una llum de carn de prèssec; de vegades, un color més carminat, de rajol argilenc. Aquesta llum de tarda té un punt de vaga malenconia. El mar sembla més profund i agafa un color de plom. Els vents perduts de l’estiu agafen, ara, una direcció monòtona i fixa. Són de maneig més dur. La naturalesa deixa d’estar en mànegues de camisa. La gent que parava la fresca al fil del carrer o als terrats desapareix darrera les portes i finestres. Les muntanyes, el mar, els carrers, queden solitaris i deserts.
La verema
“Les hores”
Josep Pla

divendres, de setembre 22, 2006

Elvira Lindo

Em fa vergonya la discussió sobre el fet que l'Elvira Lindo faci el Pregó de la Mercè en castellà. Penso que aquests grups que fan del català una bandera encesa l'erren de mig a mig, és més, perjudiquen molt a la lluita pel reconeixement del català com a llengua habitual i comuna.

El que no entenc massa és que no es discuteixi el perquè aquesta senyora ha de fer el Pregó. No li veig ni mèrits ni lligams, és més, els seus articles a El País són infumables amb arguments que a vegades fan vergonya. Però bé, darrerament aquest diari fa vergonya llegir-lo.

A Sant Pere des dels anys 80 que es va instaurar la figura del pregoner sempre s'ha convidat a persones que tinguessin a veure alguna cosa amb el poble, fossin nascuts en ell o no, hi visquessin o no, i la veritat que hem tingut pregons interessants i propers. Res de famosets ben pagats que no saben ni on para aquest lloc tant estrany de nom Riudebitlles.

Barcelona hauria de convidar gent catalana o forània, que parlin en qualsevol llengua, però que tinguin un lligam amb la ciutat i tinguin coses interessants a dir. Penso en noms com la Mísia, l'esposa del Paul Auster, el Bruce Springsteen, el John Malkovich o el Jean Nouvel i penso en desenes de noms catalans i castellans que segurament serien infinitament més interessants que l'esposa del director de l'Institut Cervantes de Nova York.

dijous, de setembre 14, 2006

Pleniluni

Una altra nit de lluna plena al Museu del Vi de Vilafranca, aquesta vegada regada amb bon vi ...

dimarts, de setembre 12, 2006

Zulitos

Zulitos és un blog singular que ofereix una oferta immobiliària diària. Però quina oferta!

dilluns, de setembre 11, 2006

Santa Maria Novella

M'agrada viatjar en tren i m'agrada arribar a l'estació de Santa Maria Novella. Si a la de Santa Lucia arribes als peus del Gran Canal, a la Termini davant de les restes de les termes de Dioclecià, a Santa Maria Novella arribes a una de les estacions més boniques d'Europa malgrat els seus 70 anys de llarga vida i la placa de la plataforma número 9 que recorda que d'allí van partir els trens cap a Auschwitz.

El novembre passat vaig fer canvi de trens camí del Véneto emmig d'una gran nevada i durant l'espera vaig recòrrer aquest gran saló que és la millor porta de Florència, em va tornar a meravellar.
Aquesta setmana passada ha estat porta d'entrada i de sortida d'una ciutat magnífica ofegada per un turisme sense compassió. Hem vist San Lorenzo, la Sagrestia Nuova i la Vecchia així com Bóboli o el Cuppolone, però una altra vegada l'estació de Giovanni Michelucci m'ha tornat a captivar.

diumenge, de setembre 03, 2006

Aterrar a Chiarraí

Una de les moltes coses bones de volar amb Ryanair és que arribes a aeroports que mai de la vida visitaries, i d'allí es poden descobrir ciutats que dificilment coneixeries.

Per arribar a Limerick (escenari del magnífic llibre i pel·lícula "Les cendres d'Àngela") l'opció més econòmica era Reus-Liverpool-Chiarraí, tot i que l'aeroport més proper és el de Shannon. I sabent que d'allí en menys de dues hores em plantava al centre de la ciutat vaig decidir comprar els bitllets.

Sortir de Reus amb una calor sufocant, volar sobre els núvols des dels Pirineus fins a les portes de Liverpool, veure Anfield des del cel i baixar al John Lennon Airport, esperar un parell d'hores i embarcar de nou cap a Chiarraí (Kerry en anglès). Era curiós compartir el vol amb un passatge familiar, on em va semblar que molts pares joves parlaven en irlandès als fills de curta edat que omplien l'avió.

Un altre cop núvols fins arribar a un punt on tota la verdor d'Irlanda es desplegava sota les nostres ales, una verdor diferent (l'Anna sempre em diu que el verd d'Irlanda és únic), els murs de pedra que limiten els camps dibuixaven el paisatge amb petites cel·les, les casetes blanques, les vaques i les ovelles disperses per tot arreu, el que en diríem un paisatge bucòlic.

L'avió va començar a baixar malgrat que no hi havia ni rastre de la perifèria de cap gran ciutat, de grans vies de comunicació, de naus industrials o de qualsevol infraestructura que delatés que ens apropàvem a un aeroport. Vam volar per sobre d'uns molins de vent i el paisatge seguia igual, bellíssim, i de cop i volta l'avió va tocar terra sense haver vist res semblant a un aeroport, i des de la finestreta es continuava veient el paisatge bucòlic, els murs de pedra, les casetes, les vaques, les ovelles ...

L'avió va recòrrer la pista i vaig veure el que semblava la terminal de l'aeroport, un edifici no gaire més gran que una torre d'urbanització rica, i es va aturar just al davant. Havíem aterrat emmig dels camps, de les casetes, de les vaques, de les ovelles! Va ser obrir la porta i acabar de confirmar via nasal que érem emmig d'una zona agrícola.

Ja a la pista vaig veure que l'aeroport no era massa més gran que el d'Òdena, i em va meravellar la relació entre el paisatge i l'avió al bell mig del verd com si fos una escultura abstracta. Pocs dies després vaig descobrir que l'aeroport de Chiarraí és una de les portes del Paradís.

divendres, de setembre 01, 2006

A l'aparador



Si mig estic en aquest món dels blogs és gràcies a L'aeroplà del Raval i a la Flaneuse, a la Flaneuse i a L'aeroplà del Raval. Per això m'ha agradat seguir de lluny el procés de gestació del llibre de L'aeroplà, la seva presentació i finalment a finals de juliol descobrir-lo a la taula de novetats de La Central del Raval. Em va fer il·lusió reconèixer-hi aquest dibuix que se m'ha fet tant familiar.

Però avui la traca, el llibre ocupa amb tots els honors un espai de l'aparador de la llibreria!

Great Blasket Island



Passejant per la Great Blasket Island em vaig preguntar perquè havia trigat 36 anys a visitar el Paradís ...

dilluns, de juliol 31, 2006

Camí d'Innisfree

Proverbi libanès

Jo contra el meu germà;
el meu germà i jo contra el meu cosí;
el meu cosí, el meu germà i jo contra el desconegut.

llegit a La trappola

divendres, de juliol 28, 2006

Torna Quaderns

El mercat i la propaganda creen i promocionen l'arquitecte solitari, sense més arrels que el seu olfacte caçador, creador individual, necessitat d'una filosofia i un estil propis, reconeixibles, i autor genial d'edificis singulars.

Quaderns tractarà d'oposar-hi una figura d'arquitecte en què la capacitat i el mestratge personal són manifestació d'un saber col·lectiu, après, constituït al llarg dels temps, i en què la diferència individual forma part de les característiques de la comunitat.

part de la introducció del Quaderns d'arquitectura i urbanisme nº 249 que ha deixat de ser una recopilació de cromos per convertir-se en una revista de veritat.

(no poso l'enllaç perque la nova revista encara no es consultable, i l'antiga no val res)

divendres, de juliol 21, 2006

Aturar la bàrbarie

Trobo al blog del Nacho Escolar aquesta portada demolidora del diari britànic The Independent. A l'esquerra els països que demanen un alto el foc, a la dreta els que estan en contra ...

dijous, de juliol 20, 2006

Amos Oz

Es Hezbolá contra Israel y Líbano

AMOS OZ

EL PAÍS - Internacional - 20-07-2006



Muchas veces ha criticado el movimiento pacifista israelí las operaciones militares de su país. Hoy no. En esta ocasión, no se trata de una batalla por la expansión y la colonización israelí. No hay un territorio libanés ocupado por Israel. Ninguno de los dos bandos tiene reivindicaciones territoriales.

El miércoles de la semana pasada, Hezbolá emprendió un ataque cruel y no provocado contra el territorio israelí que constituía también un ataque contra la autoridad y la integridad del Gobierno libanés democráticamente elegido, puesto que, al atacar Israel, Hezbolá estaba apropiándose de la prerrogativa del Gobierno de controlar su territorio y tomar decisiones sobre la paz y la guerra.

El movimiento pacifista israelí se opone a la ocupación y colonización de Cisjordania. Se opuso a la invasión israelí de Líbano en 1982 porque era una operación que pretendía apartar la atención mundial del problema palestino.

Esta vez, Israel no está invadiendo Líbano. Está defendiéndose del acoso y el bombardeo diario de docenas de nuestros pueblos y ciudades y, para ello, está intentando aplastar a Hezbolá en sus escondites.

El movimiento pacifista israelí debe apoyar lo que no es más que un intento israelí de defenderse mientras sus operaciones estén dirigidas fundamentalmente contra Hezbolá y respeten, en la medida de lo posible, a la población civil libanesa (una tarea no siempre fácil, porque, muchas veces, los lanzamisiles de Hezbolá emplean a civiles libaneses como sacos terreros).

Los cohetes de Hezbolá proceden de Irán y Siria, dos países que son enemigos acérrimos de cualquier iniciativa de paz en Oriente Próximo. No se puede equiparar moralmente a Hezbolá e Israel. Hezbolá apunta contra ciudadanos israelíes estén donde estén, mientras que Israel ataca fundamentalmente a Hezbolá.

Las sombras siniestras de Irán, Siria y el fanatismo islámico se ciernen sobre los pueblos y ciudades que humean a ambos lados de la frontera entre Líbano e Israel y, al mismo tiempo, están aplastando a la sociedad civil libanesa, que acababa de liberarse, gracias a una lucha heroica, de años de colonización siria.

La verdadera batalla que se libra en estos momentos no está produciéndose, ni mucho menos, entre Beirut y Haifa, sino entre una coalición de naciones que buscan la paz -Israel, Líbano, Egipto, Jordania, Arabia Saudí- y el islam fanático, alimentado por Irán y Siria.

Si, como esperamos todos en Israel -tanto los halcones como las palomas-, la derrota de Hezbolá está cerca, los vencedores serán Israel y Líbano. Es más, es posible que la derrota de una organización terrorista islamista multiplique las posibilidades de paz en la región.

Amos Oz es escritor israelí. © Amos Oz 2006. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

dimecres, de juliol 19, 2006

dimarts, de juliol 18, 2006

Consolat de Beirut

No m'agraden les celebracions arrodonides, però és interessant recordar que Josep Carner fa 70 anys era cònsol a Beirut i va restar fidel a la República. Caldrà seguir amb atenció Carneriana que s'inaugura avui...

dilluns, de juliol 17, 2006

Haifa

No sé qui va escriure que de la mateixa manera que a les ciutats industrials la contaminació ofegava els pulmons, a Jerusalem les pregaries que flotaven pel cel de la ciutat ofegaven l'ànima. Jerusalem és una ciutat estranya, contradictòria, una suma de tots els mals del fanatisme i a la vegada una ciutat oberta a l'Altre.

Tel Aviv és la gran ciutat jueva, on els joves que fan el servei militar, i que són boi un terç de la seva població, passegen els cossos per places, platges i bars de moda. L'arquitectura racionalista dels anys 30 la fan una ciutat nova d'escala molt humana.

Haifa és la ciutat més desconeguda per l'estranger però la que es fa més familiar només arribar-hi. Ciutat portuària on hi ha una de les comunitats palestines (àrabs israelians) més grans d'Israel i on hi han passat tots els pobles que han envait aquelles terres. El Carmel és la muntanya que la tanca pel sud i des d'on es té una visió extraordinària del mar i de la Gal·lilea, on Óscar Niemeyer va dibuixar-hi un gratacels com a símbol de la ciutat i on la desconeguda religió dels Bahais hi té el seu centre mundial.

He fet servir un parell de vegades l'estació bombardejada ahir, i fa fredat veure imatges familiars. M'imagino que el tren de Haifa a Jerusalem forma part de la via que venia des de Beirut, que encara es pot resseguir el trajecte per terres libaneses i el túnel que travessa la frontera s'ha convertit en un reclam turístic, emmig d'un parc natural.

Haifa és un símbol del que podrien ser les ciutats d'orient pròxim visquent en pau, poder per això Hezbol·là la bombardeja.

diumenge, de juliol 16, 2006

Mango

A primera hora del matí buscava un transport que marxés cap a Beirut des d'una de les estacions d'autobusos de Damasc. Era l'únic occidental visible en aquell lloc que no sortia ni a la LonelyPlanet. Em van indicar un trasto vermell i després de pagar el bitllet vaig pujar-hi amb la meva motxil·la. Tots els ulls dels passatgers es van clavar en mi, però no eren d'hostilitat sinó més aviat de curiositat.
Va començar el viatge abandonant l'oasi de Damasc a través dels suburbis inacabables de la bellíssima capital Síria, enfilant les muntanyes del Líban cada cop més verdes. La carretera era plena de vehicles que anaven i venien i seguia amb la incertesa de saber què em trobaria a la capital libanesa. Era l'any 2000, la guerra s'havia acabat feia 9 anys i les tropes israelianes feia uns mesos que havien abandonat el sud del Líban, deixant com a record el bombardeig d'una central elèctrica a les portes de Beirut.
A l'alberg de Damasc la majoria dels hostes feien la ruta d'Egipte, o sigui baixaven per Síria cap a Jordània i continuaven a través del mar Roig cap el Sinaí. Però ningú havia estat a Beirut, i quan explicava les meves intencions molts em miraven amb ulls de sorpresa.
L'autobus enfilava els forts pendents fins que després d'una bona estona vam arribar a la frontera sirio-libanesa. Vam haver de baixar tots per a fer el visat, i el taulell corresponent era un formiguer de passatgers que desordenadament volien aconseguir el visat fos com fos. Una altra vegada era l'únic occidental, i la poca presència d'indicacions en anglès m'ho posaven difícil. De cop i volta una mà em va agafar el braç i el passaport i se'm va emportar a la finestreta, vaig témer el pitjor. L'home en qüestió va parlar amb el policia libanès i ràpidament m'hi van estampar el visat. El policia i el desconegut em van fer un gran somriure i vaig sortir a fora on gairebé tots ja eren al bus per continuar el viatge, i m'esperaven. Un nano em va oferir canviar lliures libaneses per dòlars, i amb cert respecte vaig efectuar allà el canvi sense saber si era bo o com diuen els italians, em "fregaven".
Vam començar el descens cap a la Bekaa i amb els ulls vaig començar a mirar si hi veia restes de la destrucció de 16 anys de guerra. Per a sorpresa i tranquilitat meva la primera cosa que vaig veure al Líban va ser un gegantí anunci de Mango al costat de la carretera amb una esplèndida mossa que ens somreia a tots.


p.s. Acabo d'escoltar que el darrer pont intacte que restava d'aquesta carretera acaba de ser tocat per les bombes

dijous, de juliol 13, 2006

Rèquiem per Beirut

Aquests dies estic llegint el llibre del Tomàs Alcoverro que recull 30 anys de cròniques periodístiques des d'Orient Pròxim. Em sembla que era l'any 1999 que vaig arribar a Beirut per primera i única vegada, on hi vaig conèixer l'Alcoverro qui em va convidar a esmorzar al seu pis de Hamra.
Des de petit sentia una certa fascinació per aquesta ciutat sense monuments i sense atractius especials, immersa en una guerra incomprensible, i la tenia ben amunt a la llista de prioritats de ciutats per conèixer. La vaig veure a la llunyania el 1997 quan em va semblar reconèixer-la des de la frontera israeliano-libanesa que no podia travessar. I la vaig veure per primer cop un matí de cel clar provinent de Damasc, després de travessar la vall de la Bekaa i les serralades del Líban i l'Anti-Líban.

Beirut em va captivar, i el Líban em va atrapar. El que havia de ser una estada breu per anar ràpidament a Aleppo es van convertir en gairebé sis dies d'estada que em van permetre recòrrer la ciutat i baixar fins al'altra banda d'aquella frontera on havia estat feia un parell d'anys.
La visita al Museu Arqueològic de Beirut va ser una de les experiències més emocionants que he tingut a la meva vida. L''audiovisual de l'entrada és la millor peça de la col·lecció i s'explica com es va salvar la col·lecció durant 15 anys de guerra i és que el museu es trobava a primera línia de front i la col·lecció no es podia moure.

He pensat tot això avui quan he vist que la destrucció indiscriminada torna a visitar aquesta ciutat maleïda per les guerres. També he pensat en la Safed de les muntanyes de la Gal·lilea on cauen mísils i on encara hi viuen sefardís expulsats de les nostres terres fa molts segles.

M'agradaria algun dia poder agafar el tren a Beirut i reseguir les vies que encara resisteixen en alguns punts per poder arribar a Tel Aviv, l'altra gran ciutat que em va sorprendre i atrapar. Avui mentres cauen les bombes a banda i banda de la frontera aquest somni sembla impossible.

dijous, de juliol 06, 2006

Premis Fad 2006

Aquest any els premis Fad d'arquitectura han canviat, el procés de selecció ha estat més pausat i enlloc d'entregar els premis a finals de juny ho han deixat per a l'octubre. Mirant la llista dels seleccionats es pot observar que aquest any hi ha una bona collita i serà difícil decidir-se per la millor obra. No em sorprendria que hi hagués un primer premi ex-aequo, on el Mercat de Santa Caterina seria un dels co-premiats.
A l'apartat de Ciutat i Paisatge hi ha com a finalista la polèmica intervenció a la muralla nazarí de Granada i que sembla ser té els dies comptats per la forta oposició veïnal.

Com ja ve sent habitual predominen els projectes institucionals pel damunt dels projectes de la iniciativa privada. En un periode de fortíssima activitat constructora com és la que vivim és un mal símptoma, o més aviat és el símptoma de que la majoria del que es construeix és infumable, i el més trist és que no hi ha res a fer.

dimecres, de juny 21, 2006

inverno

quarta-feira, 21 de junho

INVERNO - 1. Estação do ano que sucede ao outono e antecede a primavera. [No hemisfério sul principia quando o Sol alcança o solstício de junho (dia 21) e termina quando ele atinge o equinócio de setembro (dia 21). 2. Tempo frio. 3. Estação das chuvas. 4. Velhice.

estiu

ESTIU. (Del ll. /aestivus/, propi de l'estiu.) Verano. m. Una de les
quatre estacions de l'any. Segueix la primavera i precedeix la tardor. A
l'hemisferi boreal comença amb el solstici d'estiu i acaba amb
l'equinocci de tardor; a l'austral dura dels 21 de desembre al 21 de
març. És l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars
incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat.

dijous, de juny 15, 2006

Palladio a Vicenza

divendres, de juny 09, 2006

Sinan a Edirne

dijous, de juny 01, 2006

Negroni

Ahir vaig acabar la jornada amb un negroni al Boada’s i llegint l’entrevista que els de Paper de Vidre li van fer al Quim Monzó. Una manera com una altra d’esperar el tren i posar punt i final a un dia intens a ciutat.

Matí de treball al despatx del Francesc Rifé, dinar amb presses i sorpresa prop del Coac, votar a les eleccions de les quals encara no en tenim els resultats i per tan no sabem si continua l’Alonso o el Ludevid o la Puig-pey l’han substituït. La veritat és que el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya necessita una bona sacsejada, un replantejament per al futur immediat. Tarda tancat a la biblioteca amb el telèfon ignorat i cercant les últimes dades pel projecte.

A les vuit del vespre es feia al Petit Palau la concessió del Premi Dècada atorgat per la Fundació Òscar Tusquets Blanca a la millor obra construïda a Barcelona fa 10 anys. No sóc amant dels premis pel que tenen d’immediatesa, moda i poca reflexió, però aquest m’encurioseix profundament ja que un grup d’arquitectes selecciona les millors obres fetes fa deu anys a la ciutat i després es convida a una patum de solvència contrastada que dóna el premi a la que considera millor. Aquest any el jurat escollit ha estat l’arquitecte australià Glenn Murcutt, un dels personatges més singulars de l’arquitectura actual (treballa sol, sense ordinadors, sense secretària, sense mòbil, sense correu electrònic ...), i que el dilluns va omplir la sala d’actes del Coac amb una conferència feta amb diapositives i sense espectaculars muntatges escenogràfics.
Murcutt va fallar el premi a favor d’una casa a Vallvidrera feta pel Carles Ferrater. Ningú és perfecte ...

Després de creuar-me i felicitar la sempre lluminosa Benedetta Tagliabue una altra vegada amb presses me n’anava cap al bar Horiginal on la Tina Vallès presentava el seu llibre "L'aeropla del Raval". Vaig arribar mitja hora tard, i assegut i assedegat vaig poder escoltar la veu de la narradora amb la qual aterro molts dies al món, tot un plaer. Un cop enllestit l’acte i desallotjada la sala plena de gom a gom, el negroni era una bona opció per cloure una jornada intensa i eclèctica. I tren nocturn cap el Penedès.

dilluns, de maig 29, 2006

Glenn Murcutt al CoAC

PREMI DÈCADA. CONFERÈNCIA DE GLENN MURCUTT

Conferència de l'arquitecte Glenn Murcutt, jurat del Premi Dècada
2006, sota el títol Process, a way of thinking.
L'espai Picasso acollirà l'exposició de l'obra de l'arquitecte Premi Pritzker fins al 3
de juny.

29 de maig
8 vespre
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
plaça Nova, Barcelona

dilluns, de maig 22, 2006

Rebutjats a Espanya

Avui, 22 de maig de 2006

Els arquitectes catalans són internacionals per definició i els seus edificis triomfen arreu del món, però troben molts entrebancs per projectar obres dins de l'Estat

Rebutjats a Espanya

Aina Mercader

L'arquitectura és un llenguatge universal. Amb això s'assembla a la música. I no necessita traduccions, com la literatura, sinó que apel·la directament als sentits i al gust, cosa que afavoreix que en un mateix espai convisquin projectes de procedències diverses. Barcelona i Catalunya han acollit obres d'autors del Japó a França i als EUA, i els arquitectes catalans han conquerit el món amb edificis escampats per quatre continents. En canvi, no han aconseguit seduir Espanya. ¿La catalanofòbia també els afecta com a altres col·lectius?

En general, costa bastant que els cantants que treballen en llengua catalana entrin en les llistes d'èxits de venda a la resta de l'Estat o que els escriptors d'aquí siguin llegits en versió castellana. La música i la literatura catalanes acostumen a tenir més ressò de França en amunt que no pas entre els veïns del costat. Amb l'arquitectura succeeix, si fa no fa, el mateix.

Des que, a finals del segle XIX, l'arquitecte modernista Antoni Gaudí va escampar obres seves per Santander (Comillas) i Lleó (Palau Episcopal d'Astorga i la Casa Botines), i va exportar arreu de la Península la seva particular manera de projectar edificis, l'arquitectura catalana no ha tornat a gaudir de tant espai espanyol per deixar la seva empremta. Justament per això, els professionals d'aquí es veuen obligats a fer les maletes per buscar-se la vida i els projectes més enllà dels Pirineus.

El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, el COAC, és ben conscient de la internacionalització creixent dels professionals que en formen part i, per això, alberga, des de principis de maig fins al juny, l'exposició ArqCatMón, que mostra les fotografies dels projectes dissenyats per aixecar edificis i crear espais arreu del planeta. En aquesta mostra itinerant, que ha recopilat projectes des de principis dels setanta fins ara, hi ha més de 500 obres de 231 arquitectes que han treballat en tots els continents.

D'aquest recull de projectes, el departament de relacions internacionals del COAC, dirigit per Jordi Farrando, ha seleccionat cinc obres guanyadores, signades per arquitectes que formen part de l'star system i d'altres que són més terrenals. A més, fa quatre dies el COAC va obrir una seu a la Xina que, segons Farrando, "servirà per buscar nous reptes, més oportunitats i mercats emergents".

Josep Parcerisa, que ha obtingut una menció especial dels premis ArqCatMón per un projecte que va quedar finalista al concurs internacional de Santiago de Xile per innovar en habitatges de baix cost, explica que per ell treballar a Espanya no és gaire fàcil. "Els despatxos de Madrid -explica- controlen tots els mercats de la construcció d'arreu de l'Estat excepte els de Catalunya, i això ha provocat que els arquitectes d'aquí ens espavilem a la manera dels holandesos". El president de la demarcació de Barcelona del COAC, Jordi Ludevid, va una mica més enllà de l'exposició i es pregunta: "Per què obrim una seu a la Xina i ningú no parla d'Espanya? L'important és preguntar-se per què treballem a la Xina i no aquí al costat".

Els motius del viatge

La darrera pregunta de Ludevid té diferents respostes. Treballen més a fora perquè: primer, tenen uns honoraris més alts que aquí; segon, projectar a fora dóna molt prestigi; tercer, l'arquitectura catalana és, en si mateixa, una marca que és reclamada arreu; i quart, tenen més facilitat per treballar en mercats que no estan tan saturats d'arquitectes com el nostre (amb 10.000 professionals col·legiats). Barcelona va quedar saturada d'edificis i projectes nacionals i internacionals amb la preparació dels Jocs Olímpics. Les obres arquitectòniques i urbanístiques de la ciutat preolímpica van servir, sobretot, per donar visibilitat internacional als professionals d'aquí.

Beth Galí, actual presidenta del FAD, reconeix que "després de l'èxit del 92, moltes institucions públiques estrangeres ens van venir a buscar a tots els que havíem participat en la remodelació de la ciutat uns anys abans". Encara que Josep Lluís Mateo no participés en la construcció de la ciutat preolímpica, com Galí, al seu currículum hi figuren edificis a banda i banda del globus, però només dos a la resta de l'Estat: i a més, són un al País Valencià i l'altre a Mallorca. Mateo explica que "els concursos espanyols són un autèntic problema per a mi, perquè com a arquitecte català no se'm considera ni estranger ni espanyol". I afegeix: "El fet és que Madrid continua tenint tot el domini d'assignació d'obres arreu de l'Estat i això, més que defensar una idea de conjunt i de país, provoca una situació de provincianisme que em resulta molt poc atractiva".

El despatx Miralles-Tagliabue, que ha obtingut el premi ex aequo d'ArqCatMón en la categoria d'arquitectura no residencial pel projecte del Parlament escocès, està també més acostumat a treballar en projectes a Europa i el Japó. "Aquí no hi tenim pràcticament res fet -explica Benedetta Tagliabue-, però trobo que és natural sortir a fora, igual com els de fora vénen a construir aquí".

Des de la dècada dels 70, els arquitectes catalans tendeixen a emigrar, però continuen essent rebutjats a Espanya. "Els de Madrid tenen, per diferents motius, més facilitats per treballar a la resta d'autonomies. No puc explicar -diu Galí- per què no treballem a Espanya, però és així".

dimecres, de maig 17, 2006

Des de l'aire

Marxar uns dies d'aquesta castigada terra s'agraeix, és com fer un dejuni perque el cos elimini toxines, permet oblidar per uns dies les misèries quotidianes. Però retornar es pot convertir en un trauma pitjor que viure el dia a dia fet de petites dosis.

L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.

L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.

Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.

dilluns, de maig 08, 2006

Aprendre a mirar

Ens ensenyen a llegir i a escriure, ens ensenyen a menjar i a pair, ens ensenyen a nedar, a caminar, a anar en bici. Malhauradament ningú ens ensenya a mirar.

dimarts, d’abril 18, 2006

500 anys del Vaticano



Avui fa cinc-cents anys que el papa Juli II va posar la primera pedra de la reconstrucció de Sant Pere del Vaticà, la nova església de planta central que s'alçava sobre l'antiga basílica de l'emperador Constantí.
Bramante, Raffaello, Sangallo, Michelangelo, Maderno o Bernini són alguns dels arquitectes que van treballar durant més de cent anys en un projecte que es va anar refent, pervertint i reinventant.
Poder no es casualitat que el 1504, el soldà otomà Bayezid iniciés la construcció de la seva nova gran mesquita a Istanbul, intentant rivalitzar amb Santa Sofia. Poder no és casualitat que el primer projecte del Vaticà, fet pel Bramante, recordi a Santa Sofia.

dimecres, d’abril 12, 2006

Sant Pau del Camp en mans d'Actar


Divendres vam intentar revisitar el claustre de Sant Pau del Camp, però estava tancat per restauració. No va ser cap sorpresa la seva restauració però si els seus restauradors*, el Manuel Gausa i l'Oleguer Gelpí, del grup Actar. No entenc massa bé com han aconseguit aquest encàrrec uns arquitectes responsables de Metàpolis, de l'editorial Actar, de l'exposició HiCat o de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya.
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.

* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!

dilluns, d’abril 10, 2006

Marina d'Or a El País

Fa uns anys baixant cap el Cabo de Gata amb l'Euromed, a l'alçada d'Orpesa de Mar vaig veure que s'hi estaven alçant unes torres d'apartaments que contrastaven molt amb el poblet veí. Allò era l'inici del desgavell del litoral valencià, que arribava al seu apoteosi màxim a Benidorm. Un temps després vaig saber que allò era una operació immobiliària anomenada Marina d'Or. Vaig poder saber de què anava la cosa al saló immobiliari del Barcelona Meeting Point on tenien un estand indescriptible. No sé qui els assessorava en temes d'imatge, però vaig tenir la sensació que buscaven expressament una imatge cutre i antiga, semblava dels anys 70 i no dels inicis del 2000.

Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.

La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.

Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.

Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.

Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?

dimecres, d’abril 05, 2006

Túnels a Barcelona


Forth Bridge, a Edinburg


Prefereixo seguir les obres que permetran que circulin els trens d'alta velocitat que l'edificació accelerada de la Sagrada Família. És per això que em va agradar saber que el túnel que ha de travessar Barcelona passarà pels fonaments d'aquesta mesquina construcció que molts s'entesten en continuar.

Viure al Penedès i baixar sovint a ciutat amb els rodalies m'ha permès seguir la construcció d'aquesta cinta que resegueix el territori. He vist crèixer les obres al centre de Vilafranca, el gran viaducte de Sant Sadurní, el túnel de Martorell o els trams que enfilen el delta del Llobregat, i he viscut molt de prop les discusions sobre l'impacte que tindria sobre el Penedès la construcció d'aquesta gran infraestructura.

Els trens i tot allò que els envolta m'atrau, i ja tinc ganes de veure'ls circular ràpidament pel Penedès. Tinc ganes de veure la infraestructura acabada, visitar les noves estacions, i descobrir com poc a poc el tren es converteix en un nou element del paisatge. En aquest sentit, les autopistes i les grans carreteres no han aconseguit mai integrar-se, confondre's amb l'entorn, sempre les he vist com una agressió.

El túnel de l'alta velocitat passarà discret però formant part d'una cinta inacabable que s'acaba a Vladivostok. Mentrestant al damunt seu la Sagrada Família seguirà creixent, no podent-me imaginar que algun dia una torre de 170 metres presidirà Barcelona, convertir-se en un símbol d'un error absurd.

Les cases del meu carrer

les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja

la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana

les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada

el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable

l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia

enric casasses

(regal d'anniversari del Jordi per a l'Anna)
 

Free Blog Counter