Mauthausen i la División Azul. Vergonya.

A la commemoració del 68è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi de Mauthausen hi van assistir representants de diversos governs europeus per honorar la memòria de les 100.000 persones que hi van ser assassinades cruelment.

Al camp d'extermini nazi, tot i que hi van morir uns 7.000 ciutadans espanyols, dels quals 1.000 eren catalans (un riudebitllenc, dos quintinencs, dos lavitencs ...), no hi va assistir cap autoritat en representació de l'estat espanyol ni del govern català.

commemoració a Mauthuasen

Uns dies abans, en un acte celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca, la delegada del govern espanyol a Catalunya entregava un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul, essent la División Azul un grup de voluntaris que el dictador Franco va enviar al dictador Hitler, perquè s'integressin en les unitats de combat de l'exèrcit nazi que va assolar Europa, en la pitjor guerra que ha conegut la Humanitat.

la delegada del Govern entregant un diploma a un representat 

de la Hermandad de Combatientes de la División Azul

foto del setmanari Directa

Aquest mateix dictador que va enviar els voluntaris de la División Azul al dictador Hitler, va declarar apàtrides als espanyols presos a Mauthuasen, i això els va condemnar a morir cruelment en els camps d'extermini que els nazis van bastir per tota Europa. No puc entendre com 68 anys després, s'ignora i s'obliden les víctimes, i s'honora als qui van donar suport al botxí nazi. 

M'avergonyeix. M'avergonyeix

Estètica: Punt i final d'una assignatura mítica.

Me n'assabento a través d'un escrit del blog del Pedro Azara que l'assignatura d'Estètica ha estat eliminada de l'escola d'arquitectura. No me'n sé avenir.

No puc entendre una decisió com aquesta, no puc entendre que a la formació d'un arquitecte se li elimini una part teòrica tan important com aquesta. És escapçar la maduració, empobrir-la. És podar una de les branques que conformen la copa espesa d'una disciplina, l'arquitectura, complexa i rica de matisos.


Un homenatge als qui van ser els meus professors d'Estètica en algun moment o altre dels estudis d'arquitectura i de doctorat.

 Pedro Azara

 Félix de Azúa

 

 Ferran Lobo (r.i.p.)

 Xavier Rubert de Ventós

 

Eugenio Trias (r.i.p.)

L'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a debat

JORDI BADIA

| Actualitzada el 07/05/2013 00:00

Des de fa ja unes setmanes, la rutina d'entrar a l'Escola d'Arquitectura dos cops per setmana per impartir les meves classes em produeix una desagradable sensació, perquè en l'ambient s'hi pot copsar un desànim i una tristesa com no recordo haver sentit mai des que hi sóc, ja fa més de 30 anys.

 Per als que encara no n'estiguin al cas, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha acumulat un inexplicable dèficit de més de 110 milions d'euros, i estic segur que la nostra facultat, allotjada en un edifici obsolet dels anys 60 que cau a trossos i amb un 55% de professors associats a temps parcial amb sous en la majoria de casos inferiors als 550 euros, no n'és responsable. Fa unes setmanes es van encendre, però, totes les alarmes pel rumor d'una proposta que suggeria el trasllat dels estudis d'arquitectura al petit edifici que ocupa l'ETSAV de Sant Cugat, deixant a Barcelona tan sols els màsters i postgraus, pensant potser en la possibilitat d'alliberar l'edifici de 20.000 m de la Diagonal per a una possible venda que pogués eixugar part d'aquest deute descomunal. Podreu comprendre, doncs, la gran preocupació davant d'aquesta barbaritat, que ha alterat completament els ànims. 

 L'Escola d'Arquitectura va ser creada l'any 1875, cent anys abans que la UPC, i durant aquest temps ha prestigiat la universitat i la nostra ciutat com no ho ha fet cap altra. La seva identitat es basa en el projecte com a eix vertebrador dels estudis amb una especial atenció al context, les humanitats i la tècnica, i té la particularitat que la majoria de professors són arquitectes en actiu que compaginen la docència amb l'exercici de la professió. És un model -estrany a la UPC però molt eficient- que li ha reportat una bona reputació durant molts anys, però la veritat és que darrerament ja no ocupa els primers llocs en els rànquings de les millors escoles d'arquitectura del món. 
Recordo quan vaig estudiar la carrera, als anys 80, en una escola dirigida per Oriol Bohigas amb criteri i mà ferma, i on podia trobar els arquitectes que més admirava impartint-hi classes. Era una facultat construïda amb els millors professionals, que abandonaven per unes hores els seus propis projectes i abocaven tota la seva experiència per formar els futurs arquitectes amb un optimisme i un entusiasme que ara, francament, es troben molt a faltar.

Em sap greu que aquell model tan exitós hagi anat desapareixent a poc a poc i que ara mateix molts dels arquitectes de més renom internacional ja no hi siguin. Josep Lluís Mateo i Esteve Bonell, per exemple, són catedràtics en dues de les millors escoles suïsses, i personatges de la vàlua de Josep Llinàs o com els de RCR Arquitectes fa temps que van abandonar la docència, potser massa desmotivats per la deriva d'una institució que no va saber oferir-los els estímuls que mereixien. I això es nota molt, en una escola cada cop més poblada de professors que no han exercit mai, allunyats de la pràctica de l'ofici i amb molt poca experiència professional, que ensenyen una arquitectura caduca molt apartada de les preocupacions i les tendències contemporànies.

A conseqüència de tot això, l'Escola d'Arquitectura de Barcelona viu ara en un moment decisiu per encarar el seu futur. Està amenaçada per una situació econòmica molt complicada a la UPC, i amb una qualitat de l'ensenyament que està lluny del seu millor moment i que ens impedeix ser competitius amb les millors escoles del món. Cal prendre la iniciativa i fer alguna cosa.

Sóc del parer, com molts altres, que aquest procés no pot ser liderat per la direcció actual, molt qüestionada per professors i estudiants i poc representativa, i que, per tant, cal escollir un comitè de crisi format per un grup reduït d'arquitectes de reconegut prestigi professional, que exemplifiqui l'excepcionalitat del moment i representi una interlocució vàlida en les negociacions necessàries per aconseguir un estatus propi, un Àmbit d'Arquitectura dins la UPC, que en reconegui les singularitats. Aquesta nova direcció hauria de començar redactant un nou pla director, a partir de la feina prèvia realitzada per estudiants i professors, que defineixi el que volem ser i estableixi, si cal, la fusió endreçada de les dues escoles, la unificació en un sol departament d'arquitectura que permeti la direcció real i efectiva superant les misèries de la política departamental, i una estratègia de gestió dels professors que torni a potenciar el coneixement de l'ofici i el contacte amb la pràctica de l'arquitectura com a element característic de la nostra escola.

Per fer això és absolutament necessari que els professors amb més pes abandonin la còmoda distància des de la qual es miren aquests esdeveniments i facin un pas endavant per assumir-ne el lideratge. Però cal també que la resta dels arquitectes del país, així com les institucions que els representen -com el CoAC, el FAD, l'AxA i l'Ajuntament de Barcelona-, s'impliquin en la resolució d'una situació que ens afecta a tots i que cal entendre en tot el seu veritable potencial d'oportunitat. L'arquitectura d'aquesta ciutat, tan elogiada internacionalment, deu la seva indiscutible qualitat en gran part a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. El declivi o, fins i tot, la pèrdua d'aquesta institució centenària seria un error irreparable i inexplicable per a la ciutat i els seus habitants. Cal impedir-ho.

diari Ara

dimarts 7 de maig del 2013

foto de Joan Massagué que havia d'il·lustrar l'article del Jordi Badia

rosa rosa rosam
rosae rosae rosa
rosae rosae rosas
rosarum rosis rosis

Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.

Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.

La plaça és va realitzar entre el 1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix. El projecte va ser polèmic, generant el concepte despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i creixement descontrolat.

La rumorologia deia que l'autor intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i convertir-lo en un espai públic treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc, entre d'altres nivells.

La plaça està molt malmesa per culpa de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter. També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop que travessava la plaça camí de l'estació.

La plaça dels Països Catalans és un dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica. Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.

*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013

Antisemitisme 2013

Trist, molt trist veure que no hem après res de res. Les dues pintades d'aquesta foto estan separades per 70 anys, període on hi va haver la guerra més mortífera que mai hagi conegut la humanitat. La pintada de la dreta la van fer els nazis al Berlín dels anys 30, la pintada de l'esquerra l'ha feta a Girona algú que signa en nom de l'esquerra independentista. 

Les pintades d'aquest estil no són innocents, perquè poc temps després a Berlín van passar de les pintades a cremar llibres, i de cremar llibres es va passar a cremar persones (gitanos, jueus, homosexuals, eslaus ...).

L'antisemitisme uneix fraternalment a algunes dretes i a algunes esquerres, i els jueus sempre han estat un bon boc expiatori. La crítica ferotge envers els jueus (que n'hi ha de dretes, d'esquerres, de laics, d'ecologistes, de pacifistes, de militaristes ...com a qualsevol poble) és una malaltia molt extesa, massa extesa. 

M'agradaria que aquesta crítica ferotge fos igual de contundent contra aquell país que acaba de condemnar un poeta a quinze anys de presó per haver escrit un poema defensant la llibertat. O contra aquells països on les seves lleis diuen que una dona val la meitat d'un home. O aquell que és la fàbrica del món, i ha envaït el país de les muntanyes i l'està reduint culturalment a l'extinció. Per no parlar d'aquella illa caribenya que han convertit en una de les presons més grans del món. O que callen i no diuen res, quan al país veí d'Israel hi ha una guerra civil mortífera on porten desenes de milers de morts.

Però no, els que critiquen ferotgement els jueus, que dubto que sapiguen descriure els conceptes jueu, sionisme, semitisme, estat d'Israel, i saber les seves diferències, només veu als jueus com a la font de tots els mals universals.

L'alemany Heinrich Heine (1797-1856) ho va deixar escrit al seu llibre Almansor, 1821.

"Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes"

I una pintada com aquesta de Girona, poder és el primer pas d'un camí molt perillós.

primavera - spring - printemps

primavera - spring - printemps

dimecres 20 de març - 12.02 (11.02 UTM)

camps de cereal de la Segarra

Celler al Pallars

celler Mas Garcia Muret, Llimiana, el Pallars Jussà

Peter Greenaway

"Que tinguis ulls no significa que sàpigues mirar"

La Contra, LV, 7 de març de 2013

Tramonto

foto de Gabriel Bouys /AFP

Itàlia 2013

Vist al perfil facebook del web Indiexplosion

Bramante, Michelangelo, Bernini... i Déu!

El dilluns 11 de febrer el Papa Benet XVI va comunicar en llatí, urbi et orbe, la seva abdicació. Aquell vespre, un fotògraf de l'agència ANSA, l'Alessandro di Meo, va fer una foto carregada de simbolisme, amb un llamp engolit per la cúpula del Vaticà.

En el món de la immediatesa on vivim, les imatges i els textos es digereixen amb una rapidesa indigesta, envelleixen i s'obliden sepultades per l'actualitat nerviosa. Veient la imatge de l'Alessandro di Meo, un es pregunta si hi ha hagut manipulació digital, o la paciència del fotògraf ha tingut recompensa. M'agradaria pensar que la tempesta sobre el cel de Roma d'un vespre de febrer, ens va regalar una poderosa iconografia que, com les bones obres d'art, té diversos nivells de lectura.

Auschwitz, 68 anys.

Avui, fa 68 anys que els primers soldats soviètics travessaven les portes de l'infern, i descobrien horroritzats del què és capaç l'home. Avui fa 68 anys que Auschwitz va ser alliberat.

L'aire que queda dins

Article del Jordi Badia, arquitecte de l'estudi BAAS, sobre la greu amenaça que suposa per a l'arquitectura la Llei de Serveis Professionals.

diari Ara, dimecres 9 de gener de 2013

L'aire que queda dins

Deia Lao Tse, 600 anys abans de Crist, que l'arquitectura no són les quatre parets i el sostre sinó l'aire que queda dins. De vegades convé recordar-ho per no caure en el parany de confondre la qualitat de l'arquitectura amb la bellesa de la seva aparença. Tal com deia Sert, un dels nostres arquitectes més universals, "l'arquitectura crea escenaris per a la vida".

El valor dels tancaments no es redueix, doncs, a la seva mera missió de limitar, definir i suportar, sinó que per la seva forma, els seus valors cromàtics i la seva textura poden no tan sols aïllar-nos de l'exterior sinó anar més enllà i acollir-nos, creant una certa atmosfera vital. D'aquesta manera, doncs, el que és essencial és precisament allò que no es construeix, l'espai que queda atrapat. Els edificis esdevenen, quan els entenem d'aquesta manera, una successió de buits habitats on tenen lloc les activitats humanes i on es relacionen.

És quan parlem de ciutat que aquest concepte pren més sentit, ja que les ciutats que ens agraden, aquelles on ens agrada passejar i viure, s'han construït amb l'espai públic com a element protagonista, el carrer i la plaça. El buit urbà, allò que no es construeix, es converteix d'aquesta manera en l'element que dota de personalitat i activitat aquestes ciutats, el lloc on la comunitat ciutadana es relaciona i on s'ubiquen les botigues i els bars, les biblioteques i els centres de salut, les esglésies i els ajuntaments. Carrers i places, els buits, són, doncs, el que caracteritza el fet urbà, i configuren en relacionar-se entre ells el passeig com a activitat intrínsecament ciutadana i de relació amb l'entorn.

Els arquitectes, per la nostra formació humanística, som els que tradicionalment hem sigut responsables de la tasca de dissenyar aquests buits i convertir-los en llocs agradables on viure. Tot això em ve al cap al voltant de l'esborrany que s'ha filtrat de l'avantprojecte de llei de serveis professionals, on es proposa que els enginyers puguin projectar i signar a partir d'ara els projectes d'arquitectura residencials, docents i religiosos, amb la justificació que si un enginyer és competent per projectar una edificació, ho ha de ser per projectar-les totes independentment de l'ús que hagin de tenir. Crec que el ministeri d'Economia, que promou aquesta nova llei, confon l'arquitectura amb les parets que la contenen.

Quin és l'objectiu d'aquesta llei? ¿Millorar la qualitat de l'arquitectura on vivim i on els nostres fills s'eduquen i de l'espai públic de les nostres ciutats? No ho crec pas. L'esborrany es marca objectius més prosaics, com la millora de la competitivitat i la reducció de marges en els preus dels projectes, de manera que això suposi una millora en l'ocupació i la productivitat. Però a ningú se li escapa que les conseqüències d'aquesta llei quant a ocupació per als arquitectes seran terribles i quant a la qualitat de les nostres ciutats també.

Fa temps que els arquitectes estem morint en silenci. Tothom sap que és el gremi que pateix de manera més sagnant les conseqüències d'aquesta crisi salvatge, i la llei en qüestió serà l'estocada que acabarà d'enfonsar-lo, en un entorn on hi ha més del 50% dels arquitectes a l'atur. La liberalització dels projectes d'arquitectura que proposa l'esborrany no es dóna ni a França, ni a Alemanya, ni en la majoria de països europeus, i per tant aquesta no en pot ser l'excusa. Els enginyers construiran edificis sòlids i econòmics, però intueixo que no perdran gaire temps fent mil maquetes per veure quina és la peça que encaixa millor en un indret característic, o dibuixant amb paciència les textures interiors d'un edifici per imaginar-ne els efectes en la vida dels seus habitants. Els enginyers construeixen parets i sostres, però se'ls escapa l'aire que queda dins.

Aquesta llei és molt matussera, i de ben segur que no millorarà les dades d'ocupació ni tampoc la qualitat de l'arquitectura al nostre país. Hi deuen haver altres objectius que se m'escapen, però ja podem afanyar-nos a independitzar-nos d'aquest estat que ens va llastrant i ens porta cap al fons fins a ofegar-nos.

Mentrestant, i com que la llei no s'atura aquí i obre també la liberalització a altres gremis com els advocats i els farmacèutics, jo proposaria als redactors que seguint amb aquesta lògica de millora de la competitivitat i estalvi econòmic la propera operació de maluc del rei Joan Carles la faci un veterinari. Seria una magnífica manera d'exemplificar l'esperit liberal d'aquest govern i estalviar costos en una professió, la de rei, gens competitiva.

h i v e r n

hivern - inverno - winter - invierno - hiver

divendres 21 de desembre - solstici d'hivern

12:11 del migdia (11.11 UTC)

el Montmagastre (la Noguera) / Montmagastre hill (Noguera's county)

Us heu trobat mai un nacionalista? (Bertold Brecht)

publicat i llegit a La lamentable

Publiquem aquest petit conte del gran Bertold Brecht que el nostre col·laborador Jaume Fabre ha trobat casualment en alemany, i l’ha traduït al català. És una troballa extraordinària per explicar l’actual moment de Catalunya.
 

Us heu trobat mai un nacionalista?

Es diu que l’amor i l’odi estan molt aprop l’un de l’altre.

És vàlid això també per a l’amor i l’odi a la pàtria?

Potser coneixeu ja la següent història o potser fins i tot coneixeu al senyor K.

El senyor K. no considerava necessari viure en un país concret.

Deia: “Puc passar gana a tot arreu”.

Però un dia, quan anava per un carrer estret de la ciutat en la qual ell vivia, que havia estat ocupada per un país enemic, va trobar-se de cara un oficial enemic i aquest el va obligar a baixar de la vorera.

El senyor K. el va deixar passar i en el mateix instant va adonar-se que odiava aquell home i no només a aquell home sinó també a tot el país al que pertanyia l’oficial.

“¿Per quina raó jo m’he convertit en aquest instant en un nacionalista?”, es va preguntar.

“Perquè m’he topat amb un nacionalista”, va ser la única resposta que va saber trobar.

Bertold Brecht


———————–
Publicació original:

Und Sie, sind Sie schon einmal einem Nationalisten begegnet?

Man sagt, daß Liebe und Haß nahe beieinander stehen.

Gilt das auch für Vaterlandsliebe und Vaterlandshaß?

Vielleicht kennen Sie die folgende Geschichte schon oder vielleicht kennen Sie sogar Herrn K.?

Herr K. hielt es nicht für nötig, in einem bestimmten Land zu leben.

Er sagte: “lch kann überall hungern”.

Eines Tages aber ging er durch eine Stadt, die vom Feind des Landes besetzt war, in dem er lebte.

Da kam ihm ein feindlicher Offizier entgegen und zwang ihn, vom Bürgersteig hinunterzugehen.

Herr K. machte Platz, und in demselben Augenblick bemerkte er, daß er diesen Mann haßte und nicht nur diesen Mann: sondern das ganze Land, zu dem der Offizier gehörte.

“Wodurch bin ich in diesem Augenblick Nationalist geworden?” fragte er sich.

“Weil ich einem Nationalisten begegnet bin”, war die einzige Antwort, die er finden konnte.

Bertold Brecht

Cel de l'Urgell

VIIa Biennal d'Art - Obra sobre paper

divendres 26
- 8 vespre
inauguració i entrega dels premis
concert amb l'Enric Alegre Perdiu Grouse Band


dissabte 27
- matí de 12 a 2

- tarda de 6 a 8
per tot el recorregut,
actuacions musicals dels alumnes de l'Escola de l'Alt Penedès i de l'escola M. Dolors Calvet de Vilafranca


diumenge 28
- de 12 a 2
recorregut guiat per a nens i nenes

Sentimentalisme i passió

pregunta
Su recomendación para vivir mejor.

resposta
Elimina de tu vida todo sentimentalismo y procura que te domine la pasión.




entrevista al Félix de Azúa a Filosofía Hoy

Europa, Nobel de la Pau

 Plantu, 1992

La Unió Europea ha estat guardonada amb el premi Nobel de la Pau. És un reconeixement per als països que s'han posat d'acord per bastir una institució comuna i democràtica, i que han aconseguit que després de segles de guerres i conflictes per tot el continent, visquéssim tots en pau.