rosae rosae rosa
rosae rosae rosas
rosarum rosis rosis
dimarts, d’abril 23, 2013
dijous, d’abril 11, 2013
Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.
Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un
arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus
edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les
obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i
amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un
estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa
trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació
percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.
La plaça és va realitzar entre el
1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels
primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix.
El projecte va ser polèmic, generant el concepte
despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i
mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder
investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i
mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i
creixement descontrolat.
La rumorologia deia que l'autor
intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a
estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el
període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la
rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any
de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció
projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon
projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i
convertir-lo en un espai públic
treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi
res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits
en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria
del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc,
entre d'altres nivells.
La plaça està molt malmesa per culpa
de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca
d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al
seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que
articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han
perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de
l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements
verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i
la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava
amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la
majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter.
També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he
sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la
pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava
gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop
que travessava la plaça camí de l'estació.
La plaça dels Països Catalans és un
dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica.
Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però
és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat
que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte
intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que
tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una
restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la
xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli
estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.
*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013
dissabte, de març 23, 2013
Antisemitisme 2013
Trist, molt trist veure que no hem après res de res. Les dues pintades d'aquesta foto estan separades per 70 anys, període on hi va haver la guerra més mortífera que mai hagi conegut la humanitat. La pintada de la dreta la van fer els nazis al Berlín dels anys 30, la pintada de l'esquerra l'ha feta a Girona algú que signa en nom de l'esquerra independentista.
Les pintades d'aquest estil no són innocents, perquè poc temps després a Berlín van passar de les pintades a cremar llibres, i de cremar llibres es va passar a cremar persones (gitanos, jueus, homosexuals, eslaus ...).
L'antisemitisme uneix fraternalment a algunes dretes i a algunes esquerres, i els jueus sempre han estat un bon boc expiatori. La crítica ferotge envers els jueus (que n'hi ha de dretes, d'esquerres, de laics, d'ecologistes, de pacifistes, de militaristes ...com a qualsevol poble) és una malaltia molt extesa, massa extesa.
M'agradaria que aquesta crítica ferotge fos igual de contundent contra aquell país que acaba de condemnar un poeta a quinze anys de presó per haver escrit un poema defensant la llibertat. O contra aquells països on les seves lleis diuen que una dona val la meitat d'un home. O aquell que és la fàbrica del món, i ha envaït el país de les muntanyes i l'està reduint culturalment a l'extinció. Per no parlar d'aquella illa caribenya que han convertit en una de les presons més grans del món. O que callen i no diuen res, quan al país veí d'Israel hi ha una guerra civil mortífera on porten desenes de milers de morts.
Però no, els que critiquen ferotgement els jueus, que dubto que sapiguen descriure els conceptes jueu, sionisme, semitisme, estat d'Israel, i saber les seves diferències, només veu als jueus com a la font de tots els mals universals.
L'alemany Heinrich Heine (1797-1856) ho va deixar escrit al seu llibre Almansor, 1821.
"Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes"
I una pintada com aquesta de Girona, poder és el primer pas d'un camí molt perillós.
dimecres, de març 20, 2013
primavera - spring - printemps
primavera - spring - printemps
dimecres 20 de març - 12.02 (11.02 UTM)
camps de cereal de la Segarra
dijous, de març 14, 2013
divendres, de març 08, 2013
divendres, de març 01, 2013
dimarts, de febrer 26, 2013
divendres, de febrer 22, 2013
Bramante, Michelangelo, Bernini... i Déu!
El dilluns 11 de febrer el Papa Benet XVI va comunicar en llatí, urbi et orbe, la seva abdicació. Aquell vespre, un fotògraf de l'agència ANSA, l'Alessandro di Meo, va fer una foto carregada de simbolisme, amb un llamp engolit per la cúpula del Vaticà.
En el món de la immediatesa on vivim, les imatges i els textos es digereixen amb una rapidesa indigesta, envelleixen i s'obliden sepultades per l'actualitat nerviosa. Veient la imatge de l'Alessandro di Meo, un es pregunta si hi ha hagut manipulació digital, o la paciència del fotògraf ha tingut recompensa. M'agradaria pensar que la tempesta sobre el cel de Roma d'un vespre de febrer, ens va regalar una poderosa iconografia que, com les bones obres d'art, té diversos nivells de lectura.
diumenge, de gener 27, 2013
Auschwitz, 68 anys.
Avui, fa 68 anys que els primers soldats soviètics travessaven les portes de l'infern, i descobrien horroritzats del què és capaç l'home. Avui fa 68 anys que Auschwitz va ser alliberat.
dimecres, de gener 09, 2013
L'aire que queda dins
Article del Jordi Badia, arquitecte de l'estudi BAAS, sobre la greu amenaça que suposa per a l'arquitectura la Llei de Serveis Professionals.
diari Ara, dimecres 9 de gener de 2013
L'aire que queda dins
Deia Lao Tse, 600 anys abans de Crist, que l'arquitectura no són les quatre parets i el sostre sinó l'aire que queda dins. De vegades convé recordar-ho per no caure en el parany de confondre la qualitat de l'arquitectura amb la bellesa de la seva aparença. Tal com deia Sert, un dels nostres arquitectes més universals, "l'arquitectura crea escenaris per a la vida".
El valor dels tancaments no es redueix, doncs, a la seva mera missió de limitar, definir i suportar, sinó que per la seva forma, els seus valors cromàtics i la seva textura poden no tan sols aïllar-nos de l'exterior sinó anar més enllà i acollir-nos, creant una certa atmosfera vital. D'aquesta manera, doncs, el que és essencial és precisament allò que no es construeix, l'espai que queda atrapat. Els edificis esdevenen, quan els entenem d'aquesta manera, una successió de buits habitats on tenen lloc les activitats humanes i on es relacionen.
És quan parlem de ciutat que aquest concepte pren més sentit, ja que les ciutats que ens agraden, aquelles on ens agrada passejar i viure, s'han construït amb l'espai públic com a element protagonista, el carrer i la plaça. El buit urbà, allò que no es construeix, es converteix d'aquesta manera en l'element que dota de personalitat i activitat aquestes ciutats, el lloc on la comunitat ciutadana es relaciona i on s'ubiquen les botigues i els bars, les biblioteques i els centres de salut, les esglésies i els ajuntaments. Carrers i places, els buits, són, doncs, el que caracteritza el fet urbà, i configuren en relacionar-se entre ells el passeig com a activitat intrínsecament ciutadana i de relació amb l'entorn.
Els arquitectes, per la nostra formació humanística, som els que tradicionalment hem sigut responsables de la tasca de dissenyar aquests buits i convertir-los en llocs agradables on viure. Tot això em ve al cap al voltant de l'esborrany que s'ha filtrat de l'avantprojecte de llei de serveis professionals, on es proposa que els enginyers puguin projectar i signar a partir d'ara els projectes d'arquitectura residencials, docents i religiosos, amb la justificació que si un enginyer és competent per projectar una edificació, ho ha de ser per projectar-les totes independentment de l'ús que hagin de tenir. Crec que el ministeri d'Economia, que promou aquesta nova llei, confon l'arquitectura amb les parets que la contenen.
Quin és l'objectiu d'aquesta llei? ¿Millorar la qualitat de l'arquitectura on vivim i on els nostres fills s'eduquen i de l'espai públic de les nostres ciutats? No ho crec pas. L'esborrany es marca objectius més prosaics, com la millora de la competitivitat i la reducció de marges en els preus dels projectes, de manera que això suposi una millora en l'ocupació i la productivitat. Però a ningú se li escapa que les conseqüències d'aquesta llei quant a ocupació per als arquitectes seran terribles i quant a la qualitat de les nostres ciutats també.
Fa temps que els arquitectes estem morint en silenci. Tothom sap que és el gremi que pateix de manera més sagnant les conseqüències d'aquesta crisi salvatge, i la llei en qüestió serà l'estocada que acabarà d'enfonsar-lo, en un entorn on hi ha més del 50% dels arquitectes a l'atur. La liberalització dels projectes d'arquitectura que proposa l'esborrany no es dóna ni a França, ni a Alemanya, ni en la majoria de països europeus, i per tant aquesta no en pot ser l'excusa. Els enginyers construiran edificis sòlids i econòmics, però intueixo que no perdran gaire temps fent mil maquetes per veure quina és la peça que encaixa millor en un indret característic, o dibuixant amb paciència les textures interiors d'un edifici per imaginar-ne els efectes en la vida dels seus habitants. Els enginyers construeixen parets i sostres, però se'ls escapa l'aire que queda dins.
Aquesta llei és molt matussera, i de ben segur que no millorarà les dades d'ocupació ni tampoc la qualitat de l'arquitectura al nostre país. Hi deuen haver altres objectius que se m'escapen, però ja podem afanyar-nos a independitzar-nos d'aquest estat que ens va llastrant i ens porta cap al fons fins a ofegar-nos.
Mentrestant, i com que la llei no s'atura aquí i obre també la liberalització a altres gremis com els advocats i els farmacèutics, jo proposaria als redactors que seguint amb aquesta lògica de millora de la competitivitat i estalvi econòmic la propera operació de maluc del rei Joan Carles la faci un veterinari. Seria una magnífica manera d'exemplificar l'esperit liberal d'aquest govern i estalviar costos en una professió, la de rei, gens competitiva.
divendres, de desembre 21, 2012
h i v e r n
hivern - inverno - winter - invierno - hiver
divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
el Montmagastre (la Noguera) / Montmagastre hill (Noguera's county)
divendres, de novembre 16, 2012
Us heu trobat mai un nacionalista? (Bertold Brecht)
publicat i llegit a La lamentable
Publiquem aquest petit conte del gran Bertold Brecht que el nostre col·laborador Jaume Fabre ha trobat casualment en alemany, i l’ha traduït al català. És una troballa extraordinària per explicar l’actual moment de Catalunya.
Us heu trobat mai un nacionalista?
Es diu que l’amor i l’odi estan molt aprop l’un de l’altre.És vàlid això també per a l’amor i l’odi a la pàtria?
Potser coneixeu ja la següent història o potser fins i tot coneixeu al senyor K.
El senyor K. no considerava necessari viure en un país concret.
Deia: “Puc passar gana a tot arreu”.
Però un dia, quan anava per un carrer estret de la ciutat en la qual ell vivia, que havia estat ocupada per un país enemic, va trobar-se de cara un oficial enemic i aquest el va obligar a baixar de la vorera.
El senyor K. el va deixar passar i en el mateix instant va adonar-se que odiava aquell home i no només a aquell home sinó també a tot el país al que pertanyia l’oficial.
“¿Per quina raó jo m’he convertit en aquest instant en un nacionalista?”, es va preguntar.
“Perquè m’he topat amb un nacionalista”, va ser la única resposta que va saber trobar.
Bertold Brecht
———————–
Publicació original:
Und Sie, sind Sie schon einmal einem Nationalisten begegnet?
Man sagt, daß Liebe und Haß nahe beieinander stehen.
Gilt das auch für Vaterlandsliebe und Vaterlandshaß?
Vielleicht kennen Sie die folgende Geschichte schon oder vielleicht kennen Sie sogar Herrn K.?
Herr K. hielt es nicht für nötig, in einem bestimmten Land zu leben.
Er sagte: “lch kann überall hungern”.
Eines Tages aber ging er durch eine Stadt, die vom Feind des Landes besetzt war, in dem er lebte.
Da kam ihm ein feindlicher Offizier entgegen und zwang ihn, vom Bürgersteig hinunterzugehen.
Herr K. machte Platz, und in demselben Augenblick bemerkte er, daß er diesen Mann haßte und nicht nur diesen Mann: sondern das ganze Land, zu dem der Offizier gehörte.
“Wodurch bin ich in diesem Augenblick Nationalist geworden?” fragte er sich.
“Weil ich einem Nationalisten begegnet bin”, war die einzige Antwort, die er finden konnte.
Bertold Brecht
divendres, de novembre 09, 2012
dijous, d’octubre 25, 2012
VIIa Biennal d'Art - Obra sobre paper
divendres 26
- 8 vespre
inauguració i entrega dels premis
concert amb l'Enric Alegre Perdiu Grouse Band
dissabte 27
- matí de 12 a 2
- tarda de 6 a 8
per tot el recorregut,
actuacions musicals dels alumnes de l'Escola de l'Alt Penedès i de l'escola M. Dolors Calvet de Vilafranca
diumenge 28
- de 12 a 2
recorregut guiat per a nens i nenes
dilluns, d’octubre 15, 2012
Sentimentalisme i passió
pregunta
Su recomendación para vivir mejor.
resposta
Elimina de tu vida todo sentimentalismo y procura que te domine la pasión.
entrevista al Félix de Azúa a Filosofía Hoy
divendres, d’octubre 12, 2012
Europa, Nobel de la Pau
Plantu, 1992
La Unió Europea ha estat guardonada amb el premi Nobel de la Pau. És un reconeixement per als països que s'han posat d'acord per bastir una institució comuna i democràtica, i que han aconseguit que després de segles de guerres i conflictes per tot el continent, visquéssim tots en pau.
dissabte, de setembre 22, 2012
Tardor
dilluns, de setembre 17, 2012
dimecres, de setembre 12, 2012
Antònia Font, "Vostè és aquí"
nota publicada al Facebook oficial dels Antònia Font
Antònia Font publicarà el seu nou àlbum,
"Vostè és aquí", el pròxim 9 d'octubre. Divendres el quintet mallorquí el
preestrenarà al Mercat de Música Viva de Vic.
El vuitè àlbum d’Antònia Font es titularà “Vostè És Aquí” i es publicarà el pròxim 9 d’Octubre, auto editat pel propi grup a través de Robot Innocent Companyia Discogràfica. Divuit mesos desprès de donar a llum el primer disc d’or de la seva carrera, “Lamparetes” (2011), el quintet mallorquí ja ha deixat enllestit un nou treball, que aquest mateix divendres, 14 de setembre, preestrenaran en directe al Teatre L’Atlàntida de Vic en el marc del Mercat de Música Viva.
Experimentant amb els límits del format cançó però sense abdicar del pop, Pau Debon (veu), Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria) han volgut reflectir una sèrie de conceptes musicals que habitualment queden fora del cànon per articular la proposta més sincera de la seva trajectòria. Amb distribució física de Discmedi i digital de The Orchard, “Vostè és aquí” és un viatge en tres etapes pel seu intransferible univers on es combinen gèneres, tradicions i fins i tot llengües.
Un disc cent per cent Antònia Font que el grup interpretarà íntegrament en el concert de divendres, una cita sorprenent i absolutament inexcusable.
Pre Estrena del nou àlbum:
14-09-12 / 21:00 hores
Teatre Atlàntida de Vic (MMVV)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
