Una rosa és una rosa és una rosa ....

Sant Jordi 2012

ps: roser de cal Ròmul, matí d'avui

Made in Japan - Riudebitlles

El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.

La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.

Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:

Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).

Els artistes catalans són:

Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.

ACTIVITATS PARAL·LELES:

MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.

lnauguració:

Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre

Dates:

Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012

Horaris:

Dissabtes de 6 a 8

Diumenges de 12 a 2

Visites concertades:

Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94

Organitza:

HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.

primavera - spring - printemps

primavera - spring - printemps
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les

Café des voyageurs

Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)

La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)

L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.

El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.

Francesc Pujols

"Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar"

Francesc Pujols (1882 - 1962)

(frase extreta del web del gran Quimi Portet)

Calgary 88

Nit al Montsec

12 de desembre de 2011

Venècia i els vaixells urbans

Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.

No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.

A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.

un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011

Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?

Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.

vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007

Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.

Auschwitz, 27 de gener de 1945

Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.

(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)

Primo Levi
La treva

El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini

Llegint noves informacions sobre el naufragi del Costa Concordia a les costes de la illa del Giglio, se m'ha fet més clara la idea de que el capità Francesco Schettino volia imitar la mítica escena d'"Amarcord", on el Rex passa pel davant dels habitants de Rimini...

Política d'aprofitament

"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012

Tokyo - Osaka - Riudebitlles

Exposició de pintures de David Ribas
Tokyo-Osaka-Riudebitlles. Apunts

Inauguració: dimecres, 28 de desembre, a les 7 del vespre

HD Riudebitlles
carrer de Baix, 33 – 08776 Sant Pere de Riudebitlles

Del 28 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012
Festius, de 12 a 14 h
Cita prèvia: 93 899 59 79

Bon Nadal

pessebre al cim del Puig Tosell Gros (1.456m)

hivern

Boira

El Montmagastre (la Noguera) emergint de la boira.

1 de desembre del 2011

Muntanyes enfarinades

les muntanyes del Pallars Sobirà des del Pallars Jussà
dimarts 22 de novembre

El urbanismo político

article sencer

(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.

No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.

Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.

Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.

El País, 24 de novembre de 2011

Sota la boira del Pallars

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.

Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.

Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.

El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.

Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.

Vinyes pallareses.

Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.

La llengua de Gerard Quintana

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

Estudiar arquitectura

- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.

Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.