Muntanyes enfarinades

les muntanyes del Pallars Sobirà des del Pallars Jussà
dimarts 22 de novembre

El urbanismo político

article sencer

(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.

No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.

Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.

Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.

El País, 24 de novembre de 2011

Sota la boira del Pallars

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.

Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.

Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.

El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.

Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.

Vinyes pallareses.

Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.

La llengua de Gerard Quintana

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

Estudiar arquitectura

- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.

Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.

El tribunal de la santa catalanitat

"Si Gerard Quintana té l’obligació de parlar català a casa, aleshores caldrà conèixer la resta d’obligacions que tenen els personatges públics, per poder ser perdonats pel tribunal de la santa catalanitat."

Pilar Rahola
La Vanguardia
21 d'octubre del 2011

Nippon Riudebitlles

Sempre fa molta il·lusió rebre notícies de ben lluny!

Reivindicant Sagarra

Avui fa 50 anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat en vida, que va aconseguir que el seu teatre, la seva poesia i els seus articles arribessin a tothom sense haver de renunciar a la qualitat literària.

M'agrada molt rellegir els articles que va publicar als diaris dels anys 20 i 30, en la línia dels millors periodistes i escriptors centreeuropeus contemporanis, descrivint una Catalunya i una Barcelona cosmopolites i vives. I vaig gaudir com mai amb les seves Memòries, un llibre sublim d'escriptura deliciosa.

Tot i que les patums culturals no li tenen massa simpatia per culpa de la gran popularitat que va tenir en vida, sempre reivindico Josep Maria de Sagarra.

Tardor

herbst
autumn
خريف
անկում
jaitsiera
otoño
tardor
jeseň
automne
caída
ליפול
autunno
casus
val
høst
spadek
toamna
јесен
falla
sonbahar

To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening - R.E.M.

"To our Fans and Friends: As R.E.M., and as lifelong friends and co-conspirators, we have decided to call it a day as a band. We walk away with a great sense of gratitude, of finality, and of astonishment at all we have accomplished. To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening."

Tafaners

El carrer estret - Johannes Vermeer - c1658

La primera vegada que vaig anar a Holanda el que més em va sobtar era que les finestres a peu de carrer no tenien cap tipus de protecció visual. A les nits aquestes finestres s'il·luminaven, i cadascuna d'elles mutava en un aparador de la intimitat dels qui hi feien vida. Darrere els vidres, gent que cuinava, que sopava, que miraven la televisió, que llegien, o que tocaven un instrument, sense estar pendents del què passava al carrer.

El sorprenent per a un mediterrani és que a més, la gent que passejaven pel carrer mai giraven el cap per observar la vida interior de cada finestra. Hi havia un codi ben après en el que uns no s'amagaven i els altres no miraven. Era molt senzill deduir els qui no eren holandesos ja que la seva tendència era sempre la de tafanejar sense dissimular massa.

La setmana passada vaig pensar en aquestes finestres holandeses i la tafaneria mediterrània quan les webs del Congrés i del Senat van publicar les propietats i els estalvis de Diputats i Senadors, en poc temps van quedar col·lapsades amb un récord de visites, i van caure.

Una generació d'arquitectes a l'exili o a l'atur

L'excel·lent novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, retrata les contradiccions dels que som de poble, aprofundeix en el malestar de les oportunitats perdudes, posa el dit a la nafra de la guerra de sexes i, pel mateix preu i de passada, deixa escrit per a la història el malestar professional d'una generació d'arquitectes víctima de la increïble bombo lla minvant. N'he parlat amb alguns recentment i el resum esquemàtic seria "al meu estudi érem dotze, ara som sis i aviat serem dos". Un minut després ja parles de la saturació de candidats als concursos, la precarietat que això comporta, haver de treballar sense cobrar per optar a feines amb menys opcions que la loteria... M'interessa molt la generació entrampada al mig, probablement la dels 35 anys, la dels que ja estaven a punt de plantar-se per ells i es queden plantats sense feina ni opcions re alistes de trobar clients propis. Els més grans minimitzen el negoci i els més joves ho tenen pitjor, però no han estat tan a prop d'estar situats. Als del mig, que encara són joves però ja són veterans, que mantenen certa innocència però ja sabrien encarrilar-la bé, l'hora de la veritat els enxampa aturats. Molts fugen per cames a l'estranger, a buscar-se la vida, i els desitjo el millor. També ens desitjo el millor a nosaltres: que el país se'n surti i els recuperem aviat, beneficiant-nos del que aprendran en un exili professional forçat.

Carles Capdevila
Ara
22 d'agost del 2011

Quan un fil negre i un fil blanc es confonen

l'Alzina - 1

l'Alzina - 2

l'Alzina - 3

l'Alzina - 4

Crec que són els musulmans qui trenquen el dejú del Ramadà quan no els és possible distingir un fil blanc d'un fil negre. Aquest és un moment on el dia i la nit s'abracen, o quan parlant de l'alba el Mathias Enard escriu, "La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema".

Del dia a la nit, de la nit al dia.

És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.

Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.

El món és un teixit de persones

David Ribas a l'Alzina (la Noguera)

David Ribas a l'Alzina

A l'Alzina, petit nucli del municipi de Vilanova de l'Aguda, situat entre Ponts i Guissona.

Silvana Mangano , 1951

Qui hagi vist el "Caro Diario" del Nanni Moretti recordarà l'escena en què el Moretti està en un bar de la Roma deserta d'agost, on de sobte a la tele emeten l'escena de la Silvana Mangano cantant i ballant el "negro zumbón".

Aquesta cançó i coreografia forma part de la pel·lícula del 1951 anomenada "Anna". Ahir llegia que fa 60 anys que la pel·lícula es va estrenar amb un cert escàndol, i que a Espanya va ser censurada durant molts anys. Entenc la fascinació del Moretti per aquesta escena que comença amb la Mangano vestida de monja recordant una vida anterior, cantant i ballant sensualment amb dos negres, al ritme d'un combo nombrós.

Tiepolo al Penedès

Ahir tornava a casa després d'un llarg periple en cotxe, havia plogut la nit abans i l'atmosfera de bona part de Catalunya era nítida, transparent, plena de núvols inflats i bonics. Vaig deixar l'autopista i enfilant la carretera de Sant Pere vaig quedar encarat cap a ponent. El dia minvava i una llum violada tenyia el paisatge d'ombres suaus. Va ser aleshores quan un grapat de núvols es van il·luminar amb colors rosats i lilosos, contraposats al blau difuminat del cel, i el relleu retallat de Crivilleres.
L'estampa que tenia davant dels ulls em va fer pensar en els cels que havia pintat Giovanni Battista Tiepolo als sostres de tants palaus i esglésies. M'agradaria imaginar que ahir Tiepolo ens va pintar el cel del Penedès.

La vita

"La vita è troppo breve per mangiare e bere male"

(adaptació italiana d'una frase de la Doris Lessing)

"Qué diuen, los de Barcelona?"

"Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri."

capítol 1 - "Qué diuen, los de Barcelona?"

L'ou com balla

pati del palau del Lloctinent - Corpus Christi 2008