La memòria de tot un segle dóna la mà al futur

Moisès Broggi, de 102 anys, té als seus braços a la Graciela Noguera, primera catalana nascuda el 2010. La memòria de tot un segle dóna la mà al futur. Una foto carregada d'humanitat, primera portada del diari Ara.

“It's the economy, stupid” – una reflexió sobre les eleccions del 28 de novembre

A les eleccions presidencials del 1992 George Bush es va presentar a la reelecció reivindicant la victòria de la guerra del Golf i la liquidació de l'amenaça soviètica després de la caiguda del mur de Berlín. Es pensava que amb aquests trumfos a la mà en tindria prou per guanyar al contrincant demòcrata. Els electors, però, van fer que aquest guanyés per a sorpresa dels republicans, i és que Bill Clinton se'n va adonar de que l'interès dels ciutadans no passava per les victòries planetàries, sinó que la principal preocupació era per a una economia malalta que els buidava les butxaques i els hi dibuixava un futur incert. “It's the economy, stupid” va ser el crit de guerra dels demòcrates, i la van encertar de ple.

Diumenge hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, serà el punt i final d'una llarga campanya electoral que s'ha perdut per camins i viaranys estranys. No l'he seguida amb massa atenció perquè tinc la sensació de què no s'han debatut temes veritablement importants, de llarg abast per dibuixar el nostre futur com a país.

Catalunya està malalta, estem perdent pes econòmic, social, cultural, educatiu... Fa anys que lentament anem enrere, perdem posicions en la majoria d'indicadors de benestar i econòmics. I si perdem pes, cada cop ens costarà més crear nous llocs de treball amb una qualificació que permeti innovar i accedir a un bon nivell de vida a la majoria de la població. La emigració de catalans preparats i qualificats creix any rere any ja que aquí ja no hi troben suficients oportunitats atractives i amb futur, ni el camp abonat per desenvolupar noves iniciatives.

Molts polítics troben l'excusa perfecte dels nostres mals únicament en la balança fiscal desfavorable. Però la balança fiscal negativa tan sols és un punt més en una llarga llista de símptomes de la nostra malaltia.

Com bé ha estudiat el professor Jordi Nadal, Catalunya va fer al segles XVIII i XIX la revolució industrial sense tenir energia, ni matèries primeres ni un Estat que donés suport econòmic ni financer. Va ser l'enginy, la iniciativa i el treball de la gent que van fer que rierols s'omplissin de molins, es construïssin les primeres línies ferroviàries, es portés electricitat des del Pirineu, o s'omplissin de telers les noves fàbriques de vapor. La riquesa generada va permetre crear institucions educatives, culturals, socials o innovar en molts camps. Era quan Catalunya l'anomenaven la fàbrica d'Espanya. Però els temps canvien cada cop més acceleradament, i sembla que no ens n'adonem.

Aquests emprenedors que van sacsejar el país en segles anteriors creant riquesa del no res ara es trobarien amb una burocràcia asfixiant que alenteix i encareix fins a nivells desesperants qualsevol iniciativa. Unes administracions invasives de la majoria de les esferes públiques i privades de la nostra existència, que pretenen regular i controlar-ho tot fins a nivells absurds. Qualsevol tràmit està sotmès a les regulacions d'incomptables administracions que es contradiuen, es superposen i que fan augmentar la paperassa, la burocràcia i els costos fins als límits increïbles. I tot això no sempre és culpa dels demés ja que la majoria d'aquestes administracions les hem creat i les gestionem els catalans.

Si creem riquesa, podem invertir en un sistema educatiu millor (cap universitat catalana es troba entre les 200 millors del món), disposar d'una sanitat més àgil, ajudar a equilibrar les desigualtats ... en definitiva millorar el nostre nivell de vida per poder viure en una societat millor, i on els millors estiguin al capdavant dels governs, les empreses i les institucions.

Països capdavanters no massa més grans que Catalunya com Suècia, Suïssa, Noruega o Holanda incentiven la creació de riquesa per després poder-la revertir més equitativament en les seves societats, i mantenir excel·lents sistemes públics d'educació, salut o cultura. No veuen els seus ciutadans amb ganes de fer coses (des d'una botigueta a una empresa) com uns personatges sospitosos de no se sap ben bé què, i saben mantenir unes administracions públiques dimensionades per ser eficients, lluny d'aquesta exageració que patim.

En aquesta campanya s'ha debatut poc sobre idees i propostes, i s'ha promès molt sense saber massa bé com es podrà complir (i pagar) la promesa. No s'ha fet gens d'autocrítica, la culpa gairebé sempre ha estat dels demés, mai nostra ja que és més fàcil buscar enemics externs que intentar fer les coses millor. M'ha semblat una campanya pensada per a un altre país, amb uns altres problemes, i unes altres circumstàncies.

Diumenge votaré perquè crec que és el meu dret i el meu deure, però encara no sé a qui. La decepció és profunda ja que miro els programes i els representants dels partits que lluiten pel meu vot, i em costa veure-hi persones preparades pel gran repte del nostre futur, i llegir-hi propostes que encarin els problemes de manera decidida.

On són els millors i els més ben preparats de la nostra societat, els que ens han de permetre mirar el futur amb esperança? Malauradament tinc la sensació de que molts d'ells viuen en una altra societat que els ha sabut valorar la seva empenta i decisió. Han marxat d'una Catalunya que s'ha instal·lat de forma majoritària en la comoditat, el lament i l'immobilisme, i que no sap valorar els qui volen fer que aquest petit racó de món sigui un millor lloc on viure-hi.

Les ciutats europees de Josep Pla

«I fou a Florència on vaig descobrir que hi ha hagut persones en aquest món que tractaren de fer les coses bé, intel·ligentment i sensiblement bé, pensant que l’estada en aquest món fos agradable a través de l’habilitat de l’art. [...] I pel demés, Itàlia és el meu país, l’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia.»

Carta de Josep Pla a Josep M. de Sagarra, Florència, 1922

extret del catàleg "Les ciutats europees de Josep Pla"
Espai Catatalunya Europa
30.11.2010 - 15.2.2011

Lluna plena

foto feta amb un Nokia N70, a quarts de vuit

Tardor Veneciana - la cossa de l'Scarpa

vista dels Giardini della Biennale des de l'interior
del pavelló de Venezuela (tardor de 2008)

A principis dels anys 50 el govern veneçolà va ser convidat a tenir pavelló propi als Giardini della Biennale, i Carlos Raúl Villanueva en va rebre l'encàrrec de la seva construcció. L'arquitecte veneçolà estava construïnt les seves obres més importants a Caracas, i la gran distància entre Venècia i Veneçuela en un temps de viatges marítims transatlantics van fer que Villanueva renuncíes al projecte.

La parcel·la assignada, petita, mal girbada i amb un plataner de dimensions generoses que no es podia tallar ocupant part de la façana, es trobava entre els pavellons de la Unió Soviètica i de Suïssa. La Biennale va decidir passar l'encàrrec al venecià Carlo Scarpa, i aquest va projectar un pavelló de volums de formigó il·luminats per uns finestrals que s'obren a les copes dels arbres dels jardins. Els interiors són clars i diàfans, i el pati cobert d'accés situat rere el plataner fa de transició entre els jardins i l'interior, a més de ser d'un magnífic mirador de la llacuna veneciana.

El projecte va tirar endavant, i les obres van començar mentre Scarpa projectava i dirigia obres a Verona, Florència, Possagno, Treviso o Palerm. Els seus projectes defineixen molt bé tots els detalls de l'obra, i un cop la fonamentació del pavelló de Venezuela es va enllestir, va indicar que el formigó dels murs s'havia de rentar per deixar l'àrid vist. A la seva visita d'obres després de formigonar part de la primera filada, els paletes ja n'havien retirat l'encofrat però s'havien oblidat de seguir les intruccions d'Scarpa, no havien rentat el formigó. L'emprenyada de l'arquitecte va ser monumental ja que el formigó s'havia endurit i poca cosa més es podia fer. Ofuscat li va etzibar una cossa al formigó sec, el resultat van ser tres dits del peu trencats, i haver d'anar amb crosses una bona temporada.

p.s. tota aquesta història me la va explicar Denardin Urbina, arquitecte veneçolà responsable del pavelló, i autor d'un exhaustiu projecte de restauració. La filada de formigó sense rentar , ben visible a la base de la façana que llinda amb el pavelló rus, es mantindrà com el primer dia que el Carlo Scarpa la va veure, i emprenyat es va trencar els tres dits per culpa d'una cossa ben donada.

Bienvenido Mr Marshall, adéu siau Sr Berlanga

VIa Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper

La Biennal d'Art Riudebitlles - Obra sobre paper, ocupa les cases i un molí paperer del centre històric de Sant Pere. Una bona manera de perdre's pels racons d'un centre amb encant.

Enguany el nombre de participants ha augmentat en qualitat i fins a gairebé 150 obres, la qual cosa ha fet complicat la selecció de la vuitantena de finalistes.

divendres 29 d'octubre
8 vespre - inauguració
9 vespre - concert de jazz amb Enric Alegre Grouse Band

dissabte
oberta de 12 a 2, i de 6 a 8

diumenge
oberta de 12 a 2

C + P = I

curiositat + passió = intel·ligència

Tardor veneciana - souvenirs

negozio Olivetti - Carlo Scarpa (1957-58)

La primera vegada que vaig anar a Venècia al marge d'un viatge organitzat, vaig fer cap als porxos de piazza San Marco on s'amaga una de les moltes joies d'aquesta ciutat, l'antiga botiga Olivetti, obra mestra de Carlo Scarpa. No recordo massa bé quin tipus de botiga era aleshores, però l'espai estava net, i els detalls lluien esplendorosos. Sortint de la botiga Olivetti vaig descobrir uns metres més enllà una petita llibreria, de dos nivells, especialitzada en llibres d'art i de la ciutat. Sempre que he tornat a Venècia he anat a veure l'Olivetti i a tafanejar la llibreria plena de sorpreses i meravelles.

Aquest setembre em vaig trobar l'Olivetti tancada, sense els quadres i reproduccions artístiques que fregaven el delicte i els darrers anys ofegaven la botiga. La sorpresa però van ser els aparadors de la llibreria, havien desaparegut els llibres d'art i s'havien omplert de peces de vidre de murano, màscares i demés andròmines turístiques. Vaig entrar i davant la meva sorpresa el noi que seia rere el taulell, amb una cara compungida em va explicar que els hi havien quintuplicart el lloguer del local, i que amb llibres d'art no feien caixa per mantenir el negoci,.

Caminant pels carrers que envolten piazza san Marco vaig pensar en els carrers del Gòtic, la Rambla o la Ribera, i en molts negocis que havien donat vida als seus carrers, i ara venien barrets mexicans falsos, gelats de dubtosa artesanalitat o cervesa irlandesa.

Tardor romana - abstraccions

"En fin. Ya he recordado en alguna parte aquello que dijo Sciascia: Italia es un país sin verdad. Y aquello de que, en Italia, lo hermoso es bueno y lo feo es malo. Los romanos, como casi todos los italianos (evitemos la generalización completa porque siempre hay excepciones), carecen de facilidad para la abstracción: ¿para qué la necesitan, rodeados de tanta belleza? Su sentido estético, en cambio, es agudísimo. Eso les pierde a veces."

"Historias de Roma"
Enric González
RBA
2010

Maletes perdudes

"La majoria de persones necessiten trobar un espai per arrelar-se. Pot ser en un replec solitari del mapa o bé al nucli colèric de la ciutat més trepanada. Pot ser on tothom quedi a prop o bé on tothom quedi lluny, però sempre els cal un lloc al món per sentir-se vius. N'hi ha d'altres, en canvi, que són incapaços d'estar-se quiets i la seva llar acaba sent aquest moviment mateix, la fuga constant i quotidiana sense un destí fix."

"Maletes perdudes"
Jordi Puntí
Editorial Empúries
2010

Tardor romana - Reformes lampedusianes

foto Ptqk

El bar San Calisto del Trastevere va ser durant un grapat de mesos el meu centre d'operacions a Roma. Quantes Peroni vaig beure assegut a les seves gastades cadires veient passar el temps fent equilibris pels sampietrini!

Sempre que torno a Roma ho celebro amb una cervesa a la seva barra, i aquesta vegada no ha estat l'excepció. La Maria, usuària també ella, m'explicava a la Vineria que fa un temps el bar va aparèixer amb la persiana abaixada i un cartell on deia tancat per reformes. La clientela habitual va mostrar la seva preocupació per quin bar es trobarien amb la persiana aixecada de nou.

Després de mesos de feina el San Calisto va reobrir les portes, i per a sorpresa de tothom, el bar seguia igual. La Maria diu que és l'únic bar al món que l'han reformat per a deixar-lo igual, i en puc donar fe. Suposo que han aplicat aquella màxima lampedusiana de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Tardor Veneciana - Paulina i la Trufa

Al pavelló rus de la Biennale d'Architettura de fa un parell d'anys hi havia un gran taulell d'escacs que ocupava una sala sencera, i sobre rodes les maquetes de diversos projectes de gran envergadura que representaven les figures d'escacs. Amb la base blanca, les propostes dels arquitectes russos, i amb la base negre, les propostes de les estrelles internacionals (en italià hi ha la definició d'Archistars). El muntatge era fascinant ja que el finestral de la sala dóna a la llacuna veneciana, i el sol de tarda ho tenyia tot de vermell, i repulsiu pel què recordava a un nou ric excessiu mancat de sotilesa. El pavelló rus era el paradigma de la Biennale 2008, anomenada "Out there: architecture beyond the buildng", comisariada per l'Aaron Betsky, i és que excepte honroses excepcions (recordo els magnífics dibuixos fets directament a les parets amb un llapis del pavelló japonès, o el "party is over" del belga) la totalitat dels pavellons mostraven arquitectura excessiva i espectacular, on es repetien els projectes de les archistars que treballen per tot el món.

Aquest any la Biennale es ben diferent de les edicions anteriors. La Kazuyo Sejima ha comisariat "People meet in architecture", i fugint de l'excés i de l'espectacularitat, ha permès reflexionar sobre una arquitectura basada en aspectes més sensorials i propers. Hi ha molt poques maquetes i projectes d'edificis, no hi ha grans muntatges, ni apropiacions dels espais de manera escenográfica. La Corderie i els altres edificis de l'Arsenale es mantenen nus, i cada intervenció s'aprofita d'aquesta nuesa, la potencia. Una selecció ràpida que passaria per l'audiovisual en 3d del Wim Wenders de la Biblioteca de Lausana, la cúpula de fusta sense encaixos de l'Amateur Architecture Studio, el núvol de Cloudscapes, passant per la instal·lació sonora amb música de Tallis de Janet Cardiff. Els pavellons de Bahrain, Xile, Xina, Hongria o Grècia, i les exposicions de Tom Sachs ironitzant sobre Le Corbusier, o la reflexió d'OMA sobre la preservació de l'arquitectura, amb magnífiques fotos dels emplaçaments on han construit els seus edificis.

Hi ha camp per còrrer, i personalment el video que acompanya aquesta entrada simbolitza l'esperit d'aquesta Biennale d'Architettura. L'estudi madrileny Ensamble, al capdavant del qual s'hi troba el per a mi desconegut Antón García-Abril, ocupa la tercera sala de la Corderia amb una intervenció contundent que interpreta perfectament l'espai, acompanyada de mitja dotzena de projectes magnífics. La Trufa n'és un d'ells. Feia temps que un edifici no em sorprenia i em meravellava, la Trufa ho ha aconseguit.

Tardor romana - 1

Sovint em trobo amb la incomprensió de molta gent quan els dic que torno a llocs que m'agraden, i on hi he estat moltes vegades. Sempre els responc que passejar per Roma, per Venècia o per Tarragona a la tardor, a l'hivern o a la primavera són experiències diverses, i que sempre es veu la ciutat amb uns altres ulls, on les sorpreses són inacabables, i l'inesperat és sempre present.

No es posa en dubte que un disc s'escolti moltes vegades, o que un repeteixi aquell plat que agrada tant, per no dir que sempre és un plaer reveure una pel·lícula que ens ha fet passar bons moments, o rellegir un llibre que ens ha atrapat un grapat de nits.

Les ciutats són un llibre, un disc, una pel·lícula i un plat, tot alhora i més. I si he tornat a Roma, a Venècia i a Vicenza per poder desconnectar uns dies, no és pas per descobrir la ciutat, sinó per perdre'm pels seus carrers sense la pressió d'haver-les de descobrir, de visitar. Hi he anat a viure-hi uns dies, a seure en un cafè, a menjar en un forn, a fullejar les seves llibreries, a entrar breument on la curiositat em portava. No havia de guixar una guia que no portava, no havia d'anar amb presses per trobar el museu obert. Tan sols caminar i mirar, senzillament badar i deixar-me emportar pel moment familiar i quotidià.

L'única novetat ha estat Ferrara, ciutat que he vist moltes vegades des de l'estació, i que sempre quedava enrere un cop el tren es posava en marxa. Aquesta vegada l'he passejada intentant ensumar què hi amaga entre els seus carrers.

Com bé diu aquest magnífic blog de l'Iñigo Domínguez descobert al llibre de l'Enric González "Historias de Roma", "(Italia) Es un país tan popular por sus tópicos que en realidad es totalmente desconocido, y tienen engañado a todo el mundo"

Joan Margarit - Manifestació del 10 de juliol

El que jo estava acostumat a veure

és un poble sencer que posava en escena

La mort d’un viatjant. En català.

Sempre semblava que érem arribant

a l’escena final del suïcidi.

I ara, de sobte ens veig

representant una obra clàssica:

som els Deu Mil de Xenofont,

abandonats pels qui els guiaven.

Assetjats i cansats, sense saber el camí,

busquem de sobreviure i tornar a casa.

Joan Margarit

gràcies Joan

tardor - autunno - autumn - automne - otoño

Siurana - La Mussara - Farena - Prades

La serra de Prades és un territori feréstec i inaccessible, dur, on la vida s'aferra als cingles que tanquen unes valls fondes, frondoses i accidentades. La vida no hi és senzilla, ho testimonien pobles abandonats com la Mussara, que s'alça molt pel damunt del Camp de Tarragona i el mar, o la gran quantitat de masos enrunats i abandonats de fa temps. Els pobles són menuts, enfilats en turons i zones de difícil arribada, buscant el sol i la protecció.

No és casualitat que Siurana fos el darrer nucli àrab del Principat, i que els pobles de la serra foren refugi de carlins i escenaris silenciosos de les malvestats de les guerres. Els seus camins s'enfilen drets per les valls, i una cinglera deixa pas a una altra vall, a un nou horitzó, sovint desert i silenciós, deshabitat. Precisament és aquesta duresa la font de la seva bellesa, viure al límit suposa que l'home no hagi pogut véncer el territori, i gairebé sempre s'hi ha hagut de rendir.

Aquests darrers dies he conegut un bon grapat de llocs que desconeixia, i m'ha sorprès que tant a prop del mar, del Camp, es conservi un món, uns paisatges, una vida que atrapa i commou. Quatre comarques comparteixen la serra de Prades (Priorat, l'Alt i el Baix Camp, i la Conca de Barberà), però la serra de Prades és un sòl món.

Siurana

la Mussara

Farena

Prades

Shanah Tovah 5771

gràcies Dominique!

Senyors Tranquil

Feia dies que no anava a Castelló, i ahir sense presses vaig mirar i remirar pels seus calaixos i prestatges. Repassant títols a la secció catalana, la memòria se m'activà quan vaig llegir "Senyors Tranquil". Havia llegit una recomanació a La Vanguardia d'un diumenge d'agost i em picà la curiositat, el vaig comprar sense haver escoltat res abans.

Aquest matí he aprofitat un llarg trajecte en cotxe per escoltar-lo per primera vegada, i m'ha espantant l'inici de la primera cançó amb dues guitarres i unes veus tranquil·les. Una altra vegada la mateixa fórmula gastada i cansada, he pensat. Però no, les cançons han anat desfilant sense treva, amb uns arranjaments mínims i unes lletres rodones. He arribat al final amb la sensació d'haver escoltat un disc únic, singular, i he tornat a començar des de la primera cançó (la que teniu aquí). Les lletres són sublims, i la música és depurada, essencial, i t'embolcalla, t'atrapa.

M'és difícil recomanar una cançó i és que totes són meravelloses, no n'hi ha cap que desentoni. I al final la perla que tanca el cd, una extraordinària versió de "In between days" dels The Cure.

Quan aquest matí travessava el Montsec escoltant els "Senyors Tranquil" era un home feliç.

Plaers

"cansar-se pel plaer de descansar"

Uns diuen que l'origen de la frase és anglesa, d'altres que és una invenció. La vaig escoltar per primera vegada fa un grapat d'anys en una caminada estival de pantalons blancs de lli, barret d'ala ampla i bastó. L'he escoltada rares vegades en d'altres llocs, però m'agrada, és precisa i justa, i m'encantaria trobar la versió original.