tardor - autunno - automne - otoño - autumn
dimarts, de setembre 22, 2009
dijous, de setembre 17, 2009
dimarts, de setembre 15, 2009
50 samarretes
L'Oriol i el Pere Nubiola han penjat a la seva web 50 fotos de 50 samarretes fetes durant la Diada. Interessant repassar-les.vist a Vilaweb.cat
dissabte, de setembre 12, 2009
dimarts, d’agost 25, 2009
Andrea Palladio al Caixafòrum
la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria
No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.
Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.
Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.
Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.
És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.
Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.
És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.
L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!
dijous, d’agost 13, 2009
Impressions
Dimecres tarda, recorregut des de l'estació del Liceu, carrer de la Boqueria, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer Llibreteria, plaça de l'Àngel, carrer Corders, carrer Carders, plaça de Sant Agustí Vell, carrer de Portal Nou i passeig de Lluís Companys.
Va ser una impressió meva o la sensació de que era l'únic català que caminava per aquells carrers era certa?
dissabte, d’agost 08, 2009
Esborra la foto!
Kino International (1961-1964)La llum era magnífica i vaig agafar la càmera per fotografiar el vestíbul de la sala de cinema. Un home i una dona asseguts a uns metres d'on em refeia es van començar a mirar i a xerrar entre ells, no havien arribat plegats però es notava que es coneixien. De cop i volta l'home es va aixecar i va venir cap a mi senyalant la càmera, i em va semblar entendre que volia que esborrés la foto immediatament. Li vaig fer entendre en anglès que no l'havia fet, i al cap d'una bona estona al veure que no ens enteníem ell va tornar al costat d'ella, mirant-me de reüll de tan en tan.
Els podeu veure asseguts, no van entrar a la sala quan la pel·licula va començar, continuaven xerrant. Vaig desaparèixer discretament amb el dubte de si eren amants furtius, espies o qui sap què. No vaig esborrar la foto.
diumenge, de juny 21, 2009
dilluns, de maig 18, 2009
dimarts, d’abril 14, 2009
La República del 14 d'abril
"Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos."
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda, cap. 14
(gràcies Anna!)
divendres, de març 20, 2009
diumenge, de març 15, 2009
Barcellona
Demanar asiago a certes botigues, i sàpiguen de què els parles; poder escoltar sovint òs molt obertes en converses caçades al vol pel carrer; veure pel·lícules que cada cop s'allarguen més a la cartellera; escoltar concerts de músics que fins fa uns anys rara vegada trepitjaven els escenaris nostrats; remenar llibres a les cada cop més llargues llistes de novetats i de fons que tenen moltes llibreries; gaudir pel carrer d'una certa manera de vestir i de calçar inimitable; beure spritz i no morir enverinat; comprar la Repubblica el matí del mateix dia ... Si trobés on fessin cappuccini com déu mana, i sabés on comprar speck, la felicitat seria gairebé absoluta en aquesta Barcellona cada cop més intensa.
Tot això ho pensava fa uns dies al Bikini, on descobria i escoltava per primera vegada a Daniele Silvestri, gaudint de la seva música totalment envoltat de súbdits transalpins. El músic va fer una enquesta als assistents, i més de la meitat portaven més de 5 anys vivint a Barcelona, vivint a Barcellona.
dimecres, de març 04, 2009
dilluns, de març 02, 2009
Geografia desfeta
Els matins dels dilluns la Granja Viader tanca, i quan faig visita al Col·legi d'Arquitectes de la plaça Nova he de tirar de les alternatives si vull esmorzar dolç. Avui després de visar un parell de coses i recollir el darrer número de Quaderns, he baixat amb la Irene pel carrer del Pi cap a la plaça de Sant Josep Oriol. Xerrant distretament ens hem trobat a la plaça, i sorprès m'he girat buscant La Xicra, però no hi era on tocava. Al seu lloc un finestral modern i discret deixava entreveure el doble espai que ocupava l'antiga xocolateria, però de La Xicra ni rastre.
La mutació de La Xicra s'anomena Bready, la pissarra exterior anuncia esmorzars en algunes llengües civilitzades, i a la pissarra interior hi he llegit colazione, directament en italià. Les taules i les cadires són les mateixes, i crec que han refet aquella escala de fusta estreta i torta que tantes vegades he pujat. El color blanc cobreix el marró vermellós de l'obra vista, i aparentment segueix sent una xocolateria ja que els croissants, les ensaïmades i les magdalenes fan bona pinta al costat d'una màquina (italiana) de fer xocolata. La barra és nova, metàl·lica, i no varia la disposició anterior. El finestral permet veure millor el carrer i tenir més claror a l'interior. És però no és.
La cambrera que ens ha atès no entenia el català, i rient ha comentat que algunes paraules com tallat si que les entenia. La Irene ha acabat parlant directament amb ella en italià. He demanat xocolata desfeta i melindros, i m'han servit una xocolata excessivament líquida i dos melindros minúsculs. Al moment de pagar a la barra he preguntat a l'altra noia quan feia que havien canviat el local, i m'ha respost ràpidament amb un accent sudamericà (la Irene deia que era eslau) que només havia entès local. M'he assabentat que la Xicra va traspassar el mes de juliol, i m'ha preocupat saber que després d'haver passat moltes vegades pel davant, me n'adonés gairebé sis mesos després.
Un cop al carrer he sentit com si m'haguessin arrencat alguna cosa. Quan vaig passar un any baixant a ciutat per curar els fongs, les tardes a La Xicra eren el premi a la paciència d'una malaltia llarga i dolorosa. M'agradava travessar el carrer i posar el nas als aparadors intemporals de la botiga de joguines (serà la propera víctima?). Berenar allí sovint em va permetre descobrir els plecs de la ciutat, passejar sense pressa pels carrers, i dibuixar lentament al meu cap una nova geografia.
Com bé descriu Bernardo Atxaga en un dels contes d”Obabakoak”, tots acabem amarant els llocs de la nostra memòria, i on uns només hi veuen uns arbres, d'altres hi veuen les festes que hi han viscut a la seva ombra. A La Xicra quan hi menjava xocolata hi veia l'infant que descobria el món mercès a una malaltia. Avui aquest record s'ha esvaït i al sortir al carrer he sentit una certa buidor, l'estranya sensació de que l'íntima geografia personal ha perdut una altra referència.
divendres, de febrer 13, 2009
Territori de combat
Aquesta no és la foto de cap guerra, aquesta no és la foto de cap operació antiterrorista, aquesta no és la foto de la detenció d'un capo mafiós, aquesta no és la foto d'una operació antidroga, aquesta no és la foto de la desarticulació d'una banda de delinqüents perillosos.
Aquesta és la foto del desnonament de qui no ha pogut pagar la hipoteca, i ha perdut la casa on viu.
Aquesta és la foto del desnonament de qui no ha pogut pagar la hipoteca, i ha perdut la casa on viu.
dijous, de febrer 12, 2009
El torn del Norman Foster
el Millenium bridge de LondresPublica l'Evening Standard que l'arquitecte Norman Foster ha d'acomiadar 400 empleats, una quarta part del seu estudi, el tercer més gran del món. Molts dels seus projectes s'han paralitzat, d'altres com la torre de 600m de Moscou s'han de redefinir.
Foster poder és la figura més important de l'Olimp arquitectònic dels darrers anys. Els seus edificis s'han escampat arreu del món, convertint-se en icones de moltes ciutats. S'ha de reconèixer el seu bon ofici en projectes com el pati del British Museum a Londres, la cúpula del Reichstag a Berlín, la Torre de Collserola de Barcelona o el Carré d'Art de Nimes. La seva obra és sòlida i coherent, en certs aspectes innovadora, tot i que ha hagut de competir amb l'esbojarrada cursa cap enlloc de l'arquitectura epidèrmica, de l'arquitectura espectacle, de l'arquitectura icònica d'aquests darrers anys que ho ha amarat tot.
Seria interessant que la crisi d'aquesta manera de fer arquitectura serveixi per redefinir el futur immediat d'una professió que ha deixat de banda la seva vessant social per endinsar-se en el món de l'espectacle.
Foster poder és la figura més important de l'Olimp arquitectònic dels darrers anys. Els seus edificis s'han escampat arreu del món, convertint-se en icones de moltes ciutats. S'ha de reconèixer el seu bon ofici en projectes com el pati del British Museum a Londres, la cúpula del Reichstag a Berlín, la Torre de Collserola de Barcelona o el Carré d'Art de Nimes. La seva obra és sòlida i coherent, en certs aspectes innovadora, tot i que ha hagut de competir amb l'esbojarrada cursa cap enlloc de l'arquitectura epidèrmica, de l'arquitectura espectacle, de l'arquitectura icònica d'aquests darrers anys que ho ha amarat tot.
Seria interessant que la crisi d'aquesta manera de fer arquitectura serveixi per redefinir el futur immediat d'una professió que ha deixat de banda la seva vessant social per endinsar-se en el món de l'espectacle.
dimecres, de febrer 11, 2009
De vagues i mestres
Tinc ganes de llegir el llibre del Mestre Luri per veure si puc entendre una mica millor el món de l'ensenyament. Fa massa temps que em sento perdut, i és que em sorprèn veure el consens que tenen la majoria dels estudis fets a Europa, on es constata que el nivell de l'escola catalana és dolent.dilluns, de febrer 09, 2009
Arquitectura en flames
el projecte de l'OMA
l'incendiPortem un parell d'anys d'emocions intenses, vivint en directe l'esfondrament d'una concepció del món que semblava eterna i invencible. Mai m'hagués imaginat veure caure bancs, països, o empreses de solvència aparentment incontestable, de manera estrepitosa, aixecant onades de destrucció incontrolable.
Aquests anys esplendorosos han estat també els de les arquitectures epidèrmiques, buides, voluptuoses i extremadament cares que han portat al cim a un grapat d'arquitectes que han estat divinitzats en vida. Arquitectes que han parit artefactes inútils, publicats a tot color en revistes setinades, i que tothom anhelava com a símbol de les seves ciutats, de les seves corporacions.
He pensat en totes aquestes coses quan aquesta tarda he pogut veure les primeres fotos de l'incendi d'un dels edificis de la Televisió Xinesa construïts a Beijing seguint el projecte del Rem Koolhaas (Office for Metropolitan Architecture), un dels grans provocadors dels darrers anys, rei de les escoles d'arquitectura mercès als seus llibres hipnòtics.
L'incendi podria simbolitzar l'inici de la fi d'un període en què l'arquitectura s'ha convertit en un espectacle de llum i de colors, lluny de les necessitats de les ciutats , i que ha caigut presoneradel narcisisme dels seus clients i de la divinització dels arquitectes. Serà aquest el foc purificador de tota una època?
Aquests anys esplendorosos han estat també els de les arquitectures epidèrmiques, buides, voluptuoses i extremadament cares que han portat al cim a un grapat d'arquitectes que han estat divinitzats en vida. Arquitectes que han parit artefactes inútils, publicats a tot color en revistes setinades, i que tothom anhelava com a símbol de les seves ciutats, de les seves corporacions.
He pensat en totes aquestes coses quan aquesta tarda he pogut veure les primeres fotos de l'incendi d'un dels edificis de la Televisió Xinesa construïts a Beijing seguint el projecte del Rem Koolhaas (Office for Metropolitan Architecture), un dels grans provocadors dels darrers anys, rei de les escoles d'arquitectura mercès als seus llibres hipnòtics.
L'incendi podria simbolitzar l'inici de la fi d'un període en què l'arquitectura s'ha convertit en un espectacle de llum i de colors, lluny de les necessitats de les ciutats , i que ha caigut presoneradel narcisisme dels seus clients i de la divinització dels arquitectes. Serà aquest el foc purificador de tota una època?
dimarts, de gener 27, 2009
Auschwitz, 27 de gener de 1945
(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
dijous, de gener 22, 2009
22 de gener, 70 anys
Avui fa 70 anys que la Guerra Civil es va acabar a Sant Pere de Riudebitlles. Soldats de la IVª divisió de Navarra van entrar per la carretera de Vilafranca, dirigint-se pel carrer Nou cap a l'Ajuntament, on van posar fi a 30 mesos d'horrors. Els habitants no sabien, però, que començaven 36 anys de dictadura, de repressió dura i cruel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
