Camp de cebes

Ja no miraré de la mateixa manera a la ciutat de Chicago després de saber que el seu nom vol dir "camp de cebes" en alguna de les llengües indígenes.

L'ou com balla

De tacons

Diu l'ínclita Victoria Beckham que no li agrada anar al gimnàs perquè allà s'ha de calçar sabates planes.
Diu l'ínclita Victoria Beckham que si no es calça uns bons tacons no pot pensar, ja que l'alçada li dóna equilibri, perspectiva i serenitat.
Crec que ja he trobat la resposta al meu fetitxisme envers les sabates de tacons, i a les usuàries que s'hi enfilen.

Regal de primavera

Els millors regals són els inesperats. Dijous a quarts de nou tres fresques veus es presenten a L'Odissea.

El Mal

1
Un barri idíl·lic, un jardí florit, una gespa impecable, la càmara s'apropa al verd intens, es veuen els brins d'herba, i la terra, i uns insectes fastigosos que lluiten sota el mantell de la bellesa perfecta. Són les primeres imatges de "Blue Velvet", gran pel·lícula del David Lynch, de la qual no recordo res més.

2
El judici d'Adolf Eichman a Jerusalem retratat magistralment per l'Hanna Arendt, de manera desapassionada, disseccionant el personatge com si fos un insecte. I descobrir que el responsable de la mort de milions de persones als camps de concentració nazis era una persona més aviat mediocre, que estimava la seva família, que era malaltissa la seva necessitat d'organitzar-se i ser eficient, que no volia contradir ningú, i que feia la seva feina el millor que sabia. Una persona que no destacava en res d'especial, i que mai va aconseguir arribar més amunt del càrrec que ocupava.


Quan vaig llegir les primeres notícies del drama austríac, em van venir al cap la pel·lícula "Blue Velvet" i el llibre de l'Hanna Arendt "Eichman a Jerusalem". El Mal existeix, i massa sovint es presenta en forma de persona inofensiva i mediocre.

Sant Jordi

Quinze anys després

Entre l'octubre del 1993 i el juliol del 1994 vaig viure en directe diverses campanyes electorals i eleccions a Roma. La dura batalla era entre els neo feixistes, els comunistes transvestits, els regionalistes del nord, la nova dreta empresarial i una democràcia cristiana agònica. Eren temps de tangentopoli, on els jutges van encausar els partits polítics tradicionals, i el país va patir una important sotragada que semblava que posava fi a una partitocràcia que ho havia empudegat tot.
Bossi, Fini, Berlusconi, Rutelli, Bertinotti o Veltroni (aleshores director de L'Unità) n'eren els protagonistes. Quinze anys després les eleccions que han sotraguejat de nou il Bel Paese tenen els mateixos protagonistes, cap novetat, i el país s'ha enfonsat una mica més en el desconcert. Els que han sigut incapaços de redreçar el rumb, segueixen al capdavant, limitant l'accés a les noves cares.

Tinc la sensació que aquest procés paralitzant que pateixen a Itàlia l'estem copiant a Catalunya. Cada dia que passa la política mal entesa està inutilitzant ràpidament una societat que sempre s'ha caracteritzat pel seu dinamisme al marge de la política. Això no és res més que la decadència d'un país per culpa d'una casta política que ho vol controlar tot, com coneixen bé a Itàlia de fa molts més anys.

Itàlia, un estat d'ànim

estació de Bologna (Emilia Romagna)

Itàlia no és un país, és un estat d'ànim, una manera de veure i de viure les coses.
Itàlia són moltes itàlies, la de les altíssimes valls alpines, la de la xarxa de ciutats de la planura del Po, la dels paisatges onduladament civilitzats de la Toscana i de l'Emilia Romagna, la de les costes salvatjament accidentades de la Ligúria, la de les pedres laberíntiques de Roma, la del caos ancestral de la Campània, la dels paisatges ferèstecs de la Sardenya, la dels pobles llunyans i antics de la Puglia...

Són molts accents, olor a cafè, alegria de viure, brillantor als ulls, bellesa, bellesa, bellesa, enginy, sorpresa, tast antic, novetat moderna, de ben vestir, de bon menjar, i de gaudir plenament de la vida i de la bellesa, la bellesa, la bellesa.

Aquest diumenge Itàlia torna a votar, i si res no canvia, el Berlusconi tornarà al poder, i amb ell la pitjor cara. La de qui es vol saltar les normes, la de qui es creu més espavilat que els altres, la que va enfonsant aquest país meravellós cada dia una mica més en la mediocritat i en la ingovernabilitat. Veure-la així fa mal, i poder aquest és el motiu pel qual molts dels seus ciutadans més ben preparats han decidit emigrar a llocs on poder seguir sent italians.

Francesco de Gregori va composar una cançó el 1979 on les seves paraules expressen millor el que m'agradaria dir tot i que ja tenen gairebé 30 anys. Viva l'Italia que resisteix!

Viva l'Italia

Viva l'Italia, l'Italia liberata,
l'Italia del valzer, l'Italia del caffè.
L'Italia derubata e colpita al cuore,
viva l'Italia, l'Italia che non muore.
Viva l'Italia, presa a tradimento,
l'Italia assassinata dai giornali e dal cemento,
l'Italia con gli occhi asciutti nella notte scura,
viva l'Italia, l'Italia che non ha paura.
Viva l'Italia, l'Italia che è in mezzo al mare,
l'Italia dimenticata e l'Italia da dimenticare,
l'Italia metà giardino e metà galera,
viva l'Italia, l'Italia tutta intera.
Viva l'Italia, l'Italia che lavora,
l'Italia che si dispera, l'Italia che si innamora,
l'Italia metà dovere e metà fortuna,
viva l'Italia, l'Italia sulla luna.
Viva l'Italia, l'Italia del 12 dicembre,
l'Italia con le bandiere, l'Italia nuda come sempre,
l'Italia con gli occhi aperti nella notte triste,
viva l'Italia, l'Italia che resiste

França 1 - Anglaterra 0 (i no estem parlant de futbol)

Evolució del preu de l'habitatge als EUA

Diuen que tot allò que passa als Estats Units tard o d'hora arriba a Europa. Mirant aquestes gràfiques de l'evolució del preus de l'habitatge em pregunto que passarà quan aquests descensos vertiginosos arribin al paradís del totxo.

font: Libertad Digital

Europa 2008

Un carrer de Girona, un pub irlandès ple, la BBC al televisor, a la pantalla el darrer partit del torneig Sis Nacions de Rugby que enfronta a Gal·les i a França, quintos San Miguel, pintes Guinnes, renecs en francès, ànims en anglès, converses en italià, comandes en català.

Barba Corsini (1916-2008)

Descobreixo a la pàgina de les esqueles de La Vanguardia d'avui que s'ha mort el Francisco Juan Barba Corsini, un dels grans arquitectes catalans del sXX, i que com Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí o Cèsar Martinell va nèixer al Camp de Tarragona.

Aquest singular arquitecte va revolucionar l'arquitectura barcelonina dels anys 50 amb els magnífics àtics construïts als safareigs de La Pedrera (malhauradament enderrocats per a poder-hi fer la sala d'exposicions) o de l'extraordinari edifici d'habitatges Mitre, just al davant d'on s'aixecava l'antic camp de l'Espanyol. També és el responsable d'alguns dissenys de mobiliari que ja s'han convertit en clàssics. Descansi en pau.

"Aquesta (l'arquitectura) és una professió afortunada: amb entusiasme i paciència és una bella dedicació. Però no és una feina per guanyar-se la vida. Hi ha moltes altres maneres de guanyar-se còmodament la vida. Aquesta és una manera de buscar-se responsabilitats. Com els metges. Només que els metges s'ocupen de l'home per dins i nosaltres ho fem per fora... Aquesta és en definitiva i de forma tan global com vulgueu, la nostra funció"

F.J. Barba Corsini

Reflexions electorals (blog in progress)

8
IC i Erc van deixar clar abans de les eleccions que donarien suport al PSOE. Aleshores perquè votar succedanis si es pot votar l'original?

7
Diumenge, quan la derrota encara era fresca i desoladora, surt l'Uriel Bertran dient que la solució al gran desgavell és més sobiranisme. La solució? Crec fermament que les discussions sobre el sobiranisme importen tan sols a una minoria, la gran majoria cerquen respostes a d'altres temes. Tot aquest debat estèril sobre el sobiranisme, el dret a decidir, l'independència... ha estat un llast terrible per a Esquerra perquè ha arraconat la discusió sobre propostes properes a la gent.

6
Si Catalunya no formés part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria simple
Si Catalunya i Euskadi no formessin part d'Espanya les eleccions les hauria guanyat el PP per majoria absoluta.

5
Aquestes eleccions confirmen que votar una opció o una altra té alguna cosa d'irracional, impulsiva, poc reflexiva.

4
El partit de la Rosa Díez, Unión, Progreso y Democracia ha aconseguit un escó per Madrid. Han plantat la llavor i l'arbre creixerà fort i robust amb els 300.000 vots rebuts. Al Congrés entra un partit desacomplexat, d'esquerres i espanyolista, que amb el temps substituirà el paper de comodí que fins ara havien tingut nacionalistes bascos i catalans. Temps al temps.

3
Puigcercós plega com a Conseller de la Generalitat per poder-se dedicar al partit, i poder preparar el proper Congrés previst per al juliol. Un altre exemple de la manca de seriositat que ha demostrat els darrers temps Esquerra?

2
Ni La Vanguardia, ni l'Avui, ni El Periódico, ni El Punt, ni El País, ni Público, ni la Razón, ni El Mundo, ni l'ABC ... mostren a les seves pàgines web els vots en blanc. No entenc el perquè.
Espanya - 284.868 (1,12% - 2008 / 1,56% - 2004)
Catalunya - 57.186 (1,54% - 2008 / 0,89% - 2004)

1
"El descalabro de ERC es monumental y no sólo se explica por el voto útil a los socialistas. En los últimos cuatro años, Esquerra ha demostrado una gran falta de profesionalidad en el Congreso de los Diputados. En más de una ocasión se ha comportado como un partido freak. Muchos catalanes han sentido vergüenza ajena ante su conducta. Ahora les ha llegado la factura."

Enric Juliana - La Vanguardia

El Quadern Gris

Coincideixen els qui l'han llegit que El Quadern Gris és un dels millors llibres del sXX, una meravella escrita i reescrita pel gran Josep Pla. El Quadern Gris és un dietari que descriu el periode vital de l'autor entre els anys 1918 i 1919.
Publicat i republicat en nombroses edicions, ara la Fundació Josep Pla de Palafrugell ha posat en marxa una interessant iniciativa per celebrar els 90 anys del seu inici, publicar El Quadern Gris tal com si fos un blog d'internet, fent coincidir les dates del dietari amb les dates de la seva publicació al blog. I ja que El Quadern Gris s'inicia el 8 de març del 1918, avui 8 de març del 2008 es posa en marxa aquesta fresca iniciativa.

Me n'oblidava, si us voleu subscriure, cada dia rebreu un correu-e a la vostra bústia amb les reflexions escrites pel Josep Pla tot just fa 90 anys.

Que gaudiu de la seva lectura!

Ja he votat

Quin desencís per una campanya electoral inacabable, esgotadora. Quina mediocritat de candidats i de propostes, quin horitzó tant gris i pastós ens espera sigui quin sigui el resultat del diumenge.

Miro més enllà, als Estats Units, i sento sana enveja quan els qui no són encara candidats a la presidència lluiten per aconseguir el vot dels electors. I per poder-se'ls guanyar fan propostes, debaten, es mullen, lluiten per convèncer i fer-se conèixer en una carrera de fons a la que tan sols hi poden participar els més ben preparats.

Aquí una vegada més els aparells dels partits han escollit mediocritat, personatges grisos que no sabem d'on venen ni cap on van. No són els millors. Les butlletes estan plenes de noms que representen persones invisibles ja que el que més importa són les sigles, el partit, l'organització burocràtica (una altra més en un país burocratitzat fins al paroxisme) que manté milers de sous collats per la disciplina del partit.

Vull escollir, votar els qui cregui millors, a persones que vinguin a guanyar-se el meu suport, que expressin lliurement les seves idees, que em convencin. Vull conèixer els candidats que es presenten per la meva comarca, i saber què faran al Parlament, al Congrés, al Senat, poder-los veure, demanar, suggerir, exigir i felicitar.

Ja he votat per correu, però ho he fet perquè és un dret al que no renuncio (excepte quan un buròcrata del consolat de Roma m'ho va impedir), pas perquè estigui convençut de qualsevol de les propostes que es presenten. Miro als Estats Units que una altra vegada ens estan donant una lliçó, i miro amb curiositat el fenomen que emergeix a Itàlia de la mà del Walter Veltroni, seria possible aquí?

Josep Palau i Fabre

S'ha mort aquest matí un dels poetes que més m'estimo. La seva poesia està plena de vida, arriba molt endins, i el pas dels anys li ha donat un aire intemporal, etern. Haver escoltat la seva veu recitant és una experiència meravellosa que he desat curosament a la meva memòria. Avui sóc una mica més orfe de bellesa. Descansi en pau.

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés

d'aquest donar-me: com si ho fes

un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés

a canvi meu per sempre més:

que res de meu no me'n quedés

en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,

per un de sol, prô que besés

i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués

com si ni jo me n'adonés:

com una almoina que se'm fes.

D'ametllers i mimoses

La blancor dels ametllers arriba sobtada, anuncia que el fred més viu ja és fora tot i que sempre hi ha fredors d'última hora que sorprenen aquestes flors agosarades. No fa pas massa anys la vall del Riudebitlles es tenyia de blanc, però ràpidament l'ametller ha estat substituït per la vinya, i el marró hivernal continua més enllà dels primers esclats dels colors.
Pensava això dissabte quan camí de Santes Creus, pujant per Pontons i baixant cap a Valldosera, el paisatge es va transformar, vam passar de les omnipresents vinyes recargolades a un mosaic de cultius on el verd dels cereals novells i el blanc dels ametllers contrastaven entre garrofers i oliveres.
I si l'ametller lentament va desapareixent, les flors grogues de la mimosa de mica en mica van puntejant el paisatge amb el seu color cada cop més esplèndid. Se'n veuen moltes, cada cop més, i ho envaeixen tot amb el seu perfum intens.

El 20 de febrer, Ave

El 20 de febrer el tren d'alta velocitat finalment s'aturarà a Sants, però seguirem sense poder anar nord enllà, seguirem ferroviariament confinats en aquesta península asfixiant que viu d'esquena a Europa i on a les estacions és impossible llegir noms de ciutats sovint impronunciables que inviten a ser descobertes.

El 20 de febrer podrem anar a Madrid, i d'allí cap a Valladolid, a Córdoba, a Sevilla o a Màlaga, però seguirem sense poder anar a Montpeller, a Nimes, a París, a Londres, a Amsterdam, a Torí i a tants altres llocs que des de fa un parell de segles estan units pels camins de ferro.

Qui n'ha begut ...

Qui n’ha begut
En tindrà set tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies
(...)

Mishima - Qui n'ha begut

Mishima

No m'imaginava que superés les audicions reiteratives de "Matem els dimarts i els divendres" del gran Quimi Portet, i el "Coser i cantar" dels Antònia Font. Però des de fa unes setmanes no puc passar sense ""Set tota la vida" dels Mishima, quina meravella!