voteu voteu voteu

voteu en blanc, en negre, o amb la pinça al nas
voteu roig, verd, vermell, taronja, lila ...
voteu a favor, en contra
voteu per interès o amb generositat
voteu pel canvi o per la continuitat
voteu emprenyats, contents o convençuts
voteu impulsivament o reflexivament
voteu al matí, a la tarda, al vespre
voteu havent esmorzat, després de dinar, abans de sopar
voteu com sempre, o arrisqueu com mai

voteu voteu voteu
votar és un dret i és un deure

L'enderroc del Cinema París

El gran Ramón Gómez de la Serna deia que així com hi ha gent de la protectora d'animals, ell es sentia protector de les coses, perquè els animals, nosaltres passem, i les coses queden, sent testimoni viu de qui van fer-les.

Vivim amb les coses que ens acompanyen cada dia, la Tour Eiffel, un quadre de Picasso o Miró, una cançó de Brel o un obridor d'ampolles. Algun dia algú va fer una cosa bonica i nosaltres bons hereus l'estimem, li traiem la pols i la conservem.

No sé quin any, a no sé quin arquitecte li van encarregar un cinema a la Porta de l'Àngel i ell va imaginar una elegant façana per al Cinema París. Una façana de no sé quin estil arquitectònic però que feia bonic i feia companyia, i que avui ja no hi és. Unes quantes excavadores i martells hidràulics s'han endut un trosset més de la nostra memòria. Però no patiu perquè d'aquí a poc allà mateix obrirà les seves portes una nova botiga de roba d'una gran cadena de tant bon gust arquitectònic com tèxtil.

Ja ho deia el poeta Foix, “M'exalta el nou, i m'enamora el vell”. Totalment exaltat passejo la vista sobre els cartells electorals dels partits que governen la ciutat.

Em trobo d'entrada amb el d'Erc que em diu “Treballem per a tu” i confonc l'eslògan amb la veu dels paletes que m'enderroquen el cinema.

La Imma Mayol des d'un somriure m'assegura que “Per sistema”, i penso en noves possibles noves víctimes. El Cafè de l'Òpera, el bar Marsella, el Palau de la Música...

Jordi Hereu amb cabell sobrevingut m'amenaça amb que té “Noves idees”, i em poso a tremolar per tots els cinemes de la ciutat.

Sé que sóc un malvat, que m'arrossega la nostàlgia, però penso en aquella llei que el ministre Jack Lang va aconseguir instal·lar al seu país, la Llei de la Memòria, que consistia i consisteix en respectar tot allò que el pas del temps ha anat constituint en paisatge.

Per favor, torna-la a tocar Jack, tot i que mai més no hi haurà un París que ens reuneixi.

Joan Ollé

El Cafè de la República

Catalunya Ràdio

dimecres 9 de maig

viatge a La Mina

Sovint ens n'anem a buscar nous horitzons a l'altra part del món, i ens n'oblidem que amb un cop de tramvia ens podem desplaçar molts móns enllà del nostre món més pròxim.

Matí de dimecres a un dels barris més famosos de l'àrea metropolitana de Barcelona, La Mina, a Sant Adrià del Besós. El motiu, visita d'obres al que serà la seva Biblioteca, un magnífic projecte de l'Alfons Soldevila i del David Soldevila, dos arquitectes singulars i amb una gran personalitat, vaja, que no projecten a la moda, i si amb un discurs propi coherent i vibrant.
La visita ha durat ben bé un parell d'hores, per un edifici en construcció plè de frenètics treballadors que es movien per tot arreu. L'interior és lluminós, clar i diàfan, i el que més sorprèn és com l'exterior, aquests carrers particulars pels seus llarguíssims edificis de finestres allargades i multicolors, entra dins l'edifici, i el que és més important, es dignifiquen. Mirar el barri de La Mina des de la Biblioteca ha estat redescobrir un barri estigmatitzat per les pàgines grogues d'alguns diaris. Carrers plens de vida, i una bellesa especial, viva, única, sota un cel blau i un sol magnífics.

Des de La Mina es veuen els edificis del Fòrum i els de Diagonal Mar, són una presència estranya, d'edificis silenciosos en contrast amb l'esclat de colors de les finestres plenes de roba estesa, ocells, bicicletes.
Poder amb el temps La Mina es convertirà en un barri de moda, patirà una transformació semblant a La Ribera o el Raval, i després d'una forta inversió pública per a dignificar els barris, els habitants de tota la vida hauran de marxar davant la forta pressió de nous arribats amb més poder adquisitiu buscant un lloc de moda. Perquè la Biblioteca no està sola ja que aquesta es troba emmig d'una nova rambla que arriba al mar, travessada per un ramal del tramvia i amb diversos equipaments en construcció.

Tornaré quan la Biblioteca estigui enllestida i funcioni, vull tornar a mirar-la plena de gent llegint diaris, estudiant o escoltant música, vull redescobrir el barri des dels finestrals per on entra sense complexes. La bona arquitectura és això, dialogar amb l'entorn per a dignificar-lo.

orenetes

Fa uns dies que sento el xisclar de les orenetes. Ara si, la primavera ja ha arribat ...

Fugacitat d'abril

Josep Pla

“Les hores”

FUGACITAT D'ABRIL

Entrats ja en la primavera, apareix un curt espai de dies en què tot sembla agafar un aire indefinit i atònit, en què l'aire, lleugerament amorosit, però encara verd, jove i fresc, queda en suspens, com si no sabés què fer entre continuar el somni de l'hivern o deixondir-se definitivament. És un moment de deliciosa dubitació, un instant subtil de timidesa de la terra, aferrada encara a les vegetatives intimitats hivernals davant de la pressentida aparició de la llum espantosa, del sol salvatge i del xivarri humà que s'acosta indefectible. Així jo veig el nostre mes d'abril, el més fi de l'any de pur trencadís, el més fi, sobretot, perquè cap de les seves hores no s'assembla a si mateixa. Aquesta cosa fugissera i voleiadissa del mes d'abril, aquesta cosa aèria que tenen les seves hores, sobre les quals tot el que és evanescent s'esvaneix sobre l'escòria i el pes de la terra, és – quan s'arriba a una certa edat – una mica trista.

Encara plou. A la tardor plou d'una manera monòtona i somnambúlica. És una pluja que sembla instal·lada, asseguda sobre la terra – una aigua que té dies fixos. Ara tot té un punt de caprici. El sol fluix pugna per rompre l'opacitat dels núvols. De vegades apareix rossenc i brillant entre gegantins castells de núvols blancs, tocant amb una llum verdosa, una mica agra, el ruixat immediat. Altres vegades, voltat d'un espai immens de blau tendre, posa un tel de carmí sobre la ratllada pluja viva. Sovint, el cel de ponent és obscur, fosc, dramàtic; el de llevant, graciós, lluminós, absort en el seu mateix tendre hedonisme. Mentrestant travessada per l'espasa de color de palla del sol, cau una cortina d'aigua sobre les pinedes verdes, misterioses, tètriques. De seguida, quan para de ploure – plou i fa sol -, el verd dels pins s'abrillanta, s'envernissa amb aquella petulància una mica infantil que de vegades tenen, tocades per la llum, les coses modestes. Les puntes d'aigua sobre les pinedes fosques s'irisen. El mateix és visible quan la pluja se'n va en els hortets: les faves i els pèsols, els alls i les cebes, les pastanagues i les maduixes fan el seu petit acte de presència. Tot per l'abril, segueix la seva vida i té un esclat; fins i tot els xifrers, amb les quatre gotes, semblen més abotonats, més rígids i severs. I tot dóna el seu perfum meravellós, com un insospitat descobriment.

(...)

L'aeroplà del Raval

Si la memòria no em falla crec que vaig entrar al món dels blogs a través d'algun article del Vilaweb o de l'E-notícies. És possible que comencés llegint el blog del Carles Miró (+) i hi trobés referències al de la Teresa Amat (+). Poder aquelles van ser les portes per entrar al món de la Flaneuse i al de L'aeroplà del Raval, també al de la Chica con falda roja (+), el de l'Eva Braun, el d'Amqs (+) o l'incombustible Arcadi Espada entre molts d'altres.

Dic poder perquè la memòria és curta en això d'internet. Recordo perfectament el dia que vaig visitar Auschwitz, quan vaig llegir la Cartoixa de Parma o quan Centauros del Desierto em va impactar profundament, però em costa moltíssim saber quan vaig començar a navegar per certs móns de la xarxa.

Ara L'aeroplà del Raval tanca la barraca, de la mateixa manera que ho han fet d'altres blogs dels quals n'era assidu lector. M'agraden els blogs que parlen del món que els envolta, que aporten noves i fresques mirades de la realitat de qui els escriu, i que fugen del meliquisme i de la densitat mal entesa.

L'aeroplà del Raval ha estat sempre un dels meus favorits, i una mica el culpable de que em llancés a aquest món dels blogs amb aquesta finestra una mica polsosa on escric quan puc. Em sap greu que hagi arribat al final del trajecte (bé, sempre ens quedaran les seves fotos que parlen sobre tantes coses) però me n'alegro que hagi sabut posar punt i final de manera elegant a quaranta mesos de paraules fresques i punyents, delicades i divertides. L'aeroplà del Raval sempre tindrà un cadàver fresc i jove.

M'agradaria pensar que aquest final de L'aeroplà del Raval no és altra cosa que un punt i seguit, un pas endavant de la Tina cap a un altre projecte, una nova sorpresa per al seu cada cop més nombrós club de seguidors.

Mones!

L'obrador artesanal de cal Simón de Sant Sadurní d'Anoia en plena activitat ...

(no us perdeu el web!)

Meritocràcia o paritat, amiguisme!

No estic gens d'acord en imposar la paritat a l'hora d'ocupar els càrrecs professionals. Sempre he cregut que els càrrecs els ha d'ocupar la persona més ben preparada per al lloc, qui més bé s'ajusta al seu perfil, la meritocràcia.

Però en el país de l'endogàmia, l'amiguisme i el neopotisme, parlar de paritat o de meritocràcia és una pura entelèquia.

La Gardunya

La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.

Si hagués de triar un lloc on fer un projecte a Barcelona, aquest seria la Gardunya, el lloc és complex però articula peces i teixits potents. No caldrà que el faci ja que un concurs ha premiat a l'excel·lent arquitecta Carme Pinós amb una proposta que integra la nova seu de l'escola Massana i un edifici d'habitatges a una plaça alliberada de l'aparcament. Vistes les imatges de la maqueta i les perspectives la proposta és agosarada però crec que pot donar lloc a un espai agradable emmig del brogit del Raval.

Considero a la Pinós com un dels millors arquitectes actuals, i saludo amb alegria i curiositat cada nou projecte seu, llunyà de les modes efímeres que ho envaeixen tot, amb personalitat i respecte per l'entorn on aterra. Durant massa temps ha viscut injustament a l'ombra de qui va ser el seu espòs i soci, l'immens (en tots els sentits) Enric Miralles. Però el temps l'ha situada al lloc que es mereix, al mateix nivell de l'antic soci i marit ja que si Miralles aportava una certa força bruta, la Pinós era la responsable d'una delicadesa poètica magnífica. Quan la parella es va separar es va fer evident en singular força i poesia, fent l'Enric alguns edificis desmesurats i la Carme d'altres massa fràgils. Amb el temps la Pinós ha recuperat l'equilibri entre la força i la poesia, com testimonia la Torre Cube de Guadalajara (Mèxic).

Segones parts ... (Manuale d'amore 2)

Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

Beirut

Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

Comença el Sis Nacions

Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

El meu poble

per Maria Antònia Oliver

www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble

És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.