quarta-feira, 21 de junho
INVERNO - 1. Estação do ano que sucede ao outono e antecede a primavera. [No hemisfério sul principia quando o Sol alcança o solstício de junho (dia 21) e termina quando ele atinge o equinócio de setembro (dia 21). 2. Tempo frio. 3. Estação das chuvas. 4. Velhice.
dimecres, de juny 21, 2006
estiu
ESTIU. (Del ll. /aestivus/, propi de l'estiu.) Verano. m. Una de les
quatre estacions de l'any. Segueix la primavera i precedeix la tardor. A
l'hemisferi boreal comença amb el solstici d'estiu i acaba amb
l'equinocci de tardor; a l'austral dura dels 21 de desembre al 21 de
març. És l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars
incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat.
quatre estacions de l'any. Segueix la primavera i precedeix la tardor. A
l'hemisferi boreal comença amb el solstici d'estiu i acaba amb
l'equinocci de tardor; a l'austral dura dels 21 de desembre al 21 de
març. És l'època més calorosa de l'any, perquè els raigs solars
incideixen sobre la superfície terrestre amb la màxima perpendicularitat.
dijous, de juny 15, 2006
divendres, de juny 09, 2006
dijous, de juny 01, 2006
Negroni
Ahir vaig acabar la jornada amb un negroni al Boada’s i llegint l’entrevista que els de Paper de Vidre li van fer al Quim Monzó. Una manera com una altra d’esperar el tren i posar punt i final a un dia intens a ciutat.
Matí de treball al despatx del Francesc Rifé, dinar amb presses i sorpresa prop del Coac, votar a les eleccions de les quals encara no en tenim els resultats i per tan no sabem si continua l’Alonso o el Ludevid o la Puig-pey l’han substituït. La veritat és que el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya necessita una bona sacsejada, un replantejament per al futur immediat. Tarda tancat a la biblioteca amb el telèfon ignorat i cercant les últimes dades pel projecte.
A les vuit del vespre es feia al Petit Palau la concessió del Premi Dècada atorgat per la Fundació Òscar Tusquets Blanca a la millor obra construïda a Barcelona fa 10 anys. No sóc amant dels premis pel que tenen d’immediatesa, moda i poca reflexió, però aquest m’encurioseix profundament ja que un grup d’arquitectes selecciona les millors obres fetes fa deu anys a la ciutat i després es convida a una patum de solvència contrastada que dóna el premi a la que considera millor. Aquest any el jurat escollit ha estat l’arquitecte australià Glenn Murcutt, un dels personatges més singulars de l’arquitectura actual (treballa sol, sense ordinadors, sense secretària, sense mòbil, sense correu electrònic ...), i que el dilluns va omplir la sala d’actes del Coac amb una conferència feta amb diapositives i sense espectaculars muntatges escenogràfics.
Murcutt va fallar el premi a favor d’una casa a Vallvidrera feta pel Carles Ferrater. Ningú és perfecte ...
Després de creuar-me i felicitar la sempre lluminosa Benedetta Tagliabue una altra vegada amb presses me n’anava cap al bar Horiginal on la Tina Vallès presentava el seu llibre "L'aeropla del Raval". Vaig arribar mitja hora tard, i assegut i assedegat vaig poder escoltar la veu de la narradora amb la qual aterro molts dies al món, tot un plaer. Un cop enllestit l’acte i desallotjada la sala plena de gom a gom, el negroni era una bona opció per cloure una jornada intensa i eclèctica. I tren nocturn cap el Penedès.
Matí de treball al despatx del Francesc Rifé, dinar amb presses i sorpresa prop del Coac, votar a les eleccions de les quals encara no en tenim els resultats i per tan no sabem si continua l’Alonso o el Ludevid o la Puig-pey l’han substituït. La veritat és que el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya necessita una bona sacsejada, un replantejament per al futur immediat. Tarda tancat a la biblioteca amb el telèfon ignorat i cercant les últimes dades pel projecte.
A les vuit del vespre es feia al Petit Palau la concessió del Premi Dècada atorgat per la Fundació Òscar Tusquets Blanca a la millor obra construïda a Barcelona fa 10 anys. No sóc amant dels premis pel que tenen d’immediatesa, moda i poca reflexió, però aquest m’encurioseix profundament ja que un grup d’arquitectes selecciona les millors obres fetes fa deu anys a la ciutat i després es convida a una patum de solvència contrastada que dóna el premi a la que considera millor. Aquest any el jurat escollit ha estat l’arquitecte australià Glenn Murcutt, un dels personatges més singulars de l’arquitectura actual (treballa sol, sense ordinadors, sense secretària, sense mòbil, sense correu electrònic ...), i que el dilluns va omplir la sala d’actes del Coac amb una conferència feta amb diapositives i sense espectaculars muntatges escenogràfics.
Murcutt va fallar el premi a favor d’una casa a Vallvidrera feta pel Carles Ferrater. Ningú és perfecte ...
Després de creuar-me i felicitar la sempre lluminosa Benedetta Tagliabue una altra vegada amb presses me n’anava cap al bar Horiginal on la Tina Vallès presentava el seu llibre "L'aeropla del Raval". Vaig arribar mitja hora tard, i assegut i assedegat vaig poder escoltar la veu de la narradora amb la qual aterro molts dies al món, tot un plaer. Un cop enllestit l’acte i desallotjada la sala plena de gom a gom, el negroni era una bona opció per cloure una jornada intensa i eclèctica. I tren nocturn cap el Penedès.
dilluns, de maig 29, 2006
Glenn Murcutt al CoAC
PREMI DÈCADA. CONFERÈNCIA DE GLENN MURCUTT
Conferència de l'arquitecte Glenn Murcutt, jurat del Premi Dècada
2006, sota el títol Process, a way of thinking.
L'espai Picasso acollirà l'exposició de l'obra de l'arquitecte Premi Pritzker fins al 3
de juny.
29 de maig
8 vespre
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
plaça Nova, Barcelona
Conferència de l'arquitecte Glenn Murcutt, jurat del Premi Dècada
2006, sota el títol Process, a way of thinking.
L'espai Picasso acollirà l'exposició de l'obra de l'arquitecte Premi Pritzker fins al 3
de juny.
29 de maig
8 vespre
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
plaça Nova, Barcelona
dilluns, de maig 22, 2006
Rebutjats a Espanya
Avui, 22 de maig de 2006
Els arquitectes catalans són internacionals per definició i els seus edificis triomfen arreu del món, però troben molts entrebancs per projectar obres dins de l'Estat
Rebutjats a Espanya
Aina Mercader
L'arquitectura és un llenguatge universal. Amb això s'assembla a la música. I no necessita traduccions, com la literatura, sinó que apel·la directament als sentits i al gust, cosa que afavoreix que en un mateix espai convisquin projectes de procedències diverses. Barcelona i Catalunya han acollit obres d'autors del Japó a França i als EUA, i els arquitectes catalans han conquerit el món amb edificis escampats per quatre continents. En canvi, no han aconseguit seduir Espanya. ¿La catalanofòbia també els afecta com a altres col·lectius?
En general, costa bastant que els cantants que treballen en llengua catalana entrin en les llistes d'èxits de venda a la resta de l'Estat o que els escriptors d'aquí siguin llegits en versió castellana. La música i la literatura catalanes acostumen a tenir més ressò de França en amunt que no pas entre els veïns del costat. Amb l'arquitectura succeeix, si fa no fa, el mateix.
Des que, a finals del segle XIX, l'arquitecte modernista Antoni Gaudí va escampar obres seves per Santander (Comillas) i Lleó (Palau Episcopal d'Astorga i la Casa Botines), i va exportar arreu de la Península la seva particular manera de projectar edificis, l'arquitectura catalana no ha tornat a gaudir de tant espai espanyol per deixar la seva empremta. Justament per això, els professionals d'aquí es veuen obligats a fer les maletes per buscar-se la vida i els projectes més enllà dels Pirineus.
El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, el COAC, és ben conscient de la internacionalització creixent dels professionals que en formen part i, per això, alberga, des de principis de maig fins al juny, l'exposició ArqCatMón, que mostra les fotografies dels projectes dissenyats per aixecar edificis i crear espais arreu del planeta. En aquesta mostra itinerant, que ha recopilat projectes des de principis dels setanta fins ara, hi ha més de 500 obres de 231 arquitectes que han treballat en tots els continents.
D'aquest recull de projectes, el departament de relacions internacionals del COAC, dirigit per Jordi Farrando, ha seleccionat cinc obres guanyadores, signades per arquitectes que formen part de l'star system i d'altres que són més terrenals. A més, fa quatre dies el COAC va obrir una seu a la Xina que, segons Farrando, "servirà per buscar nous reptes, més oportunitats i mercats emergents".
Josep Parcerisa, que ha obtingut una menció especial dels premis ArqCatMón per un projecte que va quedar finalista al concurs internacional de Santiago de Xile per innovar en habitatges de baix cost, explica que per ell treballar a Espanya no és gaire fàcil. "Els despatxos de Madrid -explica- controlen tots els mercats de la construcció d'arreu de l'Estat excepte els de Catalunya, i això ha provocat que els arquitectes d'aquí ens espavilem a la manera dels holandesos". El president de la demarcació de Barcelona del COAC, Jordi Ludevid, va una mica més enllà de l'exposició i es pregunta: "Per què obrim una seu a la Xina i ningú no parla d'Espanya? L'important és preguntar-se per què treballem a la Xina i no aquí al costat".
Els motius del viatge
La darrera pregunta de Ludevid té diferents respostes. Treballen més a fora perquè: primer, tenen uns honoraris més alts que aquí; segon, projectar a fora dóna molt prestigi; tercer, l'arquitectura catalana és, en si mateixa, una marca que és reclamada arreu; i quart, tenen més facilitat per treballar en mercats que no estan tan saturats d'arquitectes com el nostre (amb 10.000 professionals col·legiats). Barcelona va quedar saturada d'edificis i projectes nacionals i internacionals amb la preparació dels Jocs Olímpics. Les obres arquitectòniques i urbanístiques de la ciutat preolímpica van servir, sobretot, per donar visibilitat internacional als professionals d'aquí.
Beth Galí, actual presidenta del FAD, reconeix que "després de l'èxit del 92, moltes institucions públiques estrangeres ens van venir a buscar a tots els que havíem participat en la remodelació de la ciutat uns anys abans". Encara que Josep Lluís Mateo no participés en la construcció de la ciutat preolímpica, com Galí, al seu currículum hi figuren edificis a banda i banda del globus, però només dos a la resta de l'Estat: i a més, són un al País Valencià i l'altre a Mallorca. Mateo explica que "els concursos espanyols són un autèntic problema per a mi, perquè com a arquitecte català no se'm considera ni estranger ni espanyol". I afegeix: "El fet és que Madrid continua tenint tot el domini d'assignació d'obres arreu de l'Estat i això, més que defensar una idea de conjunt i de país, provoca una situació de provincianisme que em resulta molt poc atractiva".
El despatx Miralles-Tagliabue, que ha obtingut el premi ex aequo d'ArqCatMón en la categoria d'arquitectura no residencial pel projecte del Parlament escocès, està també més acostumat a treballar en projectes a Europa i el Japó. "Aquí no hi tenim pràcticament res fet -explica Benedetta Tagliabue-, però trobo que és natural sortir a fora, igual com els de fora vénen a construir aquí".
Des de la dècada dels 70, els arquitectes catalans tendeixen a emigrar, però continuen essent rebutjats a Espanya. "Els de Madrid tenen, per diferents motius, més facilitats per treballar a la resta d'autonomies. No puc explicar -diu Galí- per què no treballem a Espanya, però és així".
dimecres, de maig 17, 2006
Des de l'aire
Marxar uns dies d'aquesta castigada terra s'agraeix, és com fer un dejuni perque el cos elimini toxines, permet oblidar per uns dies les misèries quotidianes. Però retornar es pot convertir en un trauma pitjor que viure el dia a dia fet de petites dosis.
L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.
L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.
Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.
L'avió de tornada es va apropar lentament al Prat reseguint la costa del Maresme il·luminada, la Barcelona dels prodigis fitada per aquest malson que és el temple del Tibidabo. Tot plegat semblava la visió d'un país de somni. Un cop a terra veure els avions esperant en fila per aterrar era una visió desconcertant, semblaven ballarines que delicadament posaven els peus a terra.
L'aeroport ple, sortir escopetejat a buscar l'aerobus que això del metro i del tren a l'aeroport encara és una quimera. Entrar a les ciutats de nit sempre m'ha agradat, es veuen les finestres il·luminades i els edificis desdibuixats. Passar davant de l'Ikea de blau elèctric, davant la font del Jujol, la universitat fantasmal i plaça Catalunya. Fins aleshores em sentia a gust amb el retorn.
Encara hi havia temps per comprar el diari abans que el darrer tren de rodalies sortís cap el Penedès. Al Vips van començar les ganes de fugir llegint les portades, llegint temes que cansen molt, petits, insignificants, baralles incomprensibles, noms vomitius.
Al tren les pàgines van passar ràpid, després de cinc dies allunyat la majoria dels temes cansaven. I un cop al cotxe, la ràdio repeteia veus conegudes, fets que venen de massa lluny, filies i fòbies enquistades. Solució, tancar la ràdio del cotxe i pensar en escapar-me de nou uns dies per desconectar d'aquest món nostre que sembla que s'hagi tornat boig.
dilluns, de maig 08, 2006
Aprendre a mirar
Ens ensenyen a llegir i a escriure, ens ensenyen a menjar i a pair, ens ensenyen a nedar, a caminar, a anar en bici. Malhauradament ningú ens ensenya a mirar.
dimarts, d’abril 18, 2006
500 anys del Vaticano
Avui fa cinc-cents anys que el papa Juli II va posar la primera pedra de la reconstrucció de Sant Pere del Vaticà, la nova església de planta central que s'alçava sobre l'antiga basílica de l'emperador Constantí.
Bramante, Raffaello, Sangallo, Michelangelo, Maderno o Bernini són alguns dels arquitectes que van treballar durant més de cent anys en un projecte que es va anar refent, pervertint i reinventant.
Poder no es casualitat que el 1504, el soldà otomà Bayezid iniciés la construcció de la seva nova gran mesquita a Istanbul, intentant rivalitzar amb Santa Sofia. Poder no és casualitat que el primer projecte del Vaticà, fet pel Bramante, recordi a Santa Sofia.
dimecres, d’abril 12, 2006
Sant Pau del Camp en mans d'Actar
Divendres vam intentar revisitar el claustre de Sant Pau del Camp, però estava tancat per restauració. No va ser cap sorpresa la seva restauració però si els seus restauradors*, el Manuel Gausa i l'Oleguer Gelpí, del grup Actar. No entenc massa bé com han aconseguit aquest encàrrec uns arquitectes responsables de Metàpolis, de l'editorial Actar, de l'exposició HiCat o de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya.
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.
* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!
No poso en dubte la seva capacitat però no me'ls esperava trobar en feines com aquesta. Per tan espero amb molt d'interès, curiositat, i una mica de por, els resultats de la seva intervenció.
* que són els qui restauren monuments, mobles o pintures, i no els que estan davant els fogons. Maleït canibalisme verbal!
dilluns, d’abril 10, 2006
Marina d'Or a El País
Fa uns anys baixant cap el Cabo de Gata amb l'Euromed, a l'alçada d'Orpesa de Mar vaig veure que s'hi estaven alçant unes torres d'apartaments que contrastaven molt amb el poblet veí. Allò era l'inici del desgavell del litoral valencià, que arribava al seu apoteosi màxim a Benidorm. Un temps després vaig saber que allò era una operació immobiliària anomenada Marina d'Or. Vaig poder saber de què anava la cosa al saló immobiliari del Barcelona Meeting Point on tenien un estand indescriptible. No sé qui els assessorava en temes d'imatge, però vaig tenir la sensació que buscaven expressament una imatge cutre i antiga, semblava dels anys 70 i no dels inicis del 2000.
Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.
La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.
Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.
Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.
Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?
Des d'aquell viatge en tren, Marina d'Or m'ha anat perseguint en forma d'anuncis a la tv, als diaris, a les revistes i a la ràdio (el Joan Espin n'és un ferm admirador...), i s'ha convertit en una espècie d'emblema d'aquesta Espanya especulativa i nou rica que va amb Porsche Cayanne.
La veritat és que s'estan gastant una pasta en publicitat, i la cosa sembla que no pari ja que ara a més de pisos hi fan camps de golf temàtics, balnearis temàtics, parcs d'atraccions temàtics, restaurants temàtics o hotels temàtics. Diuen que serà un nou concepte de vacances, però no entenc massa bé a qui va dirigit aquest tipus de promocions. Si jo fos anglès, danès o noruec poc que hi aniria en un lloc com aquest, però bé, suposo que hi ha gent per a tot.
Si avui escric sobre Marina d'Or és perque dissabte em vaig quedar sense paraules a l'obrir El País (aquest diari una mica classista i arrogant) i trobar-m'hi vuit pàgines d'anuncis de Marina d'Or. No eren uns anuncis qualsevols, ben redactats i ben dissenyats, eren vuit pàgines de cutre anuncis, amb unes fotos de la inauguració de la nova oficina a Oxford Street, a Londres, amb textos repetits i mal redactats, i fotos que haurien de sortir en algun anuari de la màfia.
Va ser un xoc que em va fer pensar en quant s'havien gastat i qui havia estat el seu dissenyador, també em va fer pensar que un dia hi vull anar per a veure si d'una vegada entenc què coi és aquest nou paradís artificial, aquest monument de l'Espanya de l'especulació desfermada i canyí.
Els arquitectes moderns li dedicaran un llibre de lloances com a Benidorm?
dimecres, d’abril 05, 2006
Túnels a Barcelona
Forth Bridge, a Edinburg
Viure al Penedès i baixar sovint a ciutat amb els rodalies m'ha permès seguir la construcció d'aquesta cinta que resegueix el territori. He vist crèixer les obres al centre de Vilafranca, el gran viaducte de Sant Sadurní, el túnel de Martorell o els trams que enfilen el delta del Llobregat, i he viscut molt de prop les discusions sobre l'impacte que tindria sobre el Penedès la construcció d'aquesta gran infraestructura.
Els trens i tot allò que els envolta m'atrau, i ja tinc ganes de veure'ls circular ràpidament pel Penedès. Tinc ganes de veure la infraestructura acabada, visitar les noves estacions, i descobrir com poc a poc el tren es converteix en un nou element del paisatge. En aquest sentit, les autopistes i les grans carreteres no han aconseguit mai integrar-se, confondre's amb l'entorn, sempre les he vist com una agressió.
El túnel de l'alta velocitat passarà discret però formant part d'una cinta inacabable que s'acaba a Vladivostok. Mentrestant al damunt seu la Sagrada Família seguirà creixent, no podent-me imaginar que algun dia una torre de 170 metres presidirà Barcelona, convertir-se en un símbol d'un error absurd.
Les cases del meu carrer
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable
l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia
enric casasses
(regal d'anniversari del Jordi per a l'Anna)
dimarts, de març 28, 2006
De negre
En qualsevol acte del Col·legi d'Arquitectes o institucions afins predomina el negre a l'hora de vestir dels assistents. Ja és un clàssic la imatge del Jean Nouvel, el Rem Koolhas o els Herzog & De Meuron vestits tots de negre, i no són els únics dins el gremi. Justifiquen la negritut dient que és per la comoditat de no haver de triar i combinar colors, i d'aquesta manera ho han convertit gairebé en un uniforme de la modernitat.
Però ves per on, en un monestir perdut emmig del Lluçanès, el de Santa Maria de Lluçà, s'hi troben unes pintures tardoromàniques que il·lustren la vida de Sant Agustí, on en una de les escenes es veu una esglèsia en construcció. Diversos treballadors aixequen el que sembla la volta, i al capdavant un que va vestit tot de negre. Doncs si, és l'arquitecte, bé el que fa més de vuit segles s'anomenava mestre d'obres...
Però ves per on, en un monestir perdut emmig del Lluçanès, el de Santa Maria de Lluçà, s'hi troben unes pintures tardoromàniques que il·lustren la vida de Sant Agustí, on en una de les escenes es veu una esglèsia en construcció. Diversos treballadors aixequen el que sembla la volta, i al capdavant un que va vestit tot de negre. Doncs si, és l'arquitecte, bé el que fa més de vuit segles s'anomenava mestre d'obres...
dijous, de març 23, 2006
Fer la pau
Em sembla que va ser el bisbe sudafricà Desmond Tutu qui va dir que era absurd fer la pau amb els amics, que el veritablement important era fer la pau amb els enemics.
dimecres, de març 22, 2006
Mensaje de Euskadi Ta Askatasuna al pueblo vasco
Euskadi Ta Askatasuna ha decidido declarar un alto el fuego permanente a partir del 24 de marzo de 2006.
El objetivo de esta decisión es impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden y asegurando de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas.
Al final de ese proceso los ciudadanos vascos deben tener la palabra y la decisión sobre su futuro.
Los Estados español y francés deben reconocer los resultados de dicho proceso democrático, sin ningún tipo de limitaciones. La decisión que los ciudadanos vascos adoptemos sobre nuestro futuro deberá ser respetada.
Hacemos un llamamiento a todos los agentes para que actúen con responsabilidad y sean consecuentes ante el paso dado por ETA.
ETA hace un llamamiento a las autoridades de España y Francia para que respondan de manera positiva a esta nueva situación, dejando a un lado la represión.
Finalmente, hacemos un llamamiento a los ciudadanos y ciudadanas vascas para que se impliquen en este proceso y luchen por los derechos que como Pueblo nos corresponden.
ETA muestra su deseo y voluntad de que el proceso abierto llegue hasta el final, y así conseguir una verdadera situación democrática para Euskal Herria, superando el conflicto de largos años y construyendo una paz basada en la justicia.
Nos reafirmamos en el compromiso de seguir dando pasos en el futuro acordes a esa voluntad.
La superación del conflicto, aquí y ahora, es posible. Ese es el deseo y la voluntad de ETA.
Euskal Herrian, 2006ko martxoan
Euskadi Ta Askatasuna
dilluns, de març 20, 2006
Primavera !!!
PRIMAVERA. (Del ll. vulg. prima vera, i aquest del clàssic primo vere, l’entrada del bon temps.) Primavera. f. Una de les quatre estacions de l’any. Segueix l’hivern i precedeix l’estiu. A l’hemisferi boreal (Nord) comença el 20 de març (equinocci de primavera) i termina el 21 de juny (sosltici d’estiu). A l’austral (Sud) dura del 23 de setembre al 21 de desembre. Durant la primavera el clima és temperat, i en les zones tropicals és època de pluges ■ d’hivern. TARDOR.
dissabte, de març 11, 2006
Lofts a Castellterçol
Comencen les obres de la promoció de lofts de Castellterçol, pioners als Països Catalans
L'Ajuntament de Castellterçol ha inaugurat les obres de rehabilitació de la fàbrica 'Tintes y Tejidos Especiales Roger' per a la construcció de 34 lofts de promoció pública. Aquesta proposta municipal, pionera arreu de l’estat espanyol, permetrà que els joves del municipi que així ho desitgin tinguin la possibilitat d’accedir a un d’aquests habitatges a un preu molt per sota del preu de mercat. A més de ser la primera vegada que un Ajuntament promou l’accés a lofts per a joves, aquests se situaran en un marc poc habitual per a aquest tipus d’habitatge. En concret, la fàbrica a rehabilitar es troba al nucli històric d’un municipi amb més de 1.100 anys d’antiguitat. Amb aquesta promoció, la voluntat del consistori és, a més de recuperar una part fonamental del patrimoni industrial de Castellterçol, finançar dues promocions d’habitatge més.
Vallès Digital
dilluns, de març 06, 2006
En marxa...
Ja estan en marxa el premis Fad (Foment de les Arts Decoratives) d'enguany. Fins el 31 de març es podran presentar els treballs classificats en 5 categories
a) arquitectura
b) interiorisme
c) intervencions breus
d) pensament i crítica
e) ciutat i paisatge
Trobo interessant la reformulació de les categories, i aplaudeixo la incorporació de la categoria de Pensament i crítica. En un món, l'arquitectònic, dominat per la imatge, per les presentacions espectaculars, escenogràfiques, buides ... s'agraeix la reflexió, l'estudi, la crítica.
Per altra banda el tribunal el trobo prou solvent, al capdavant del qual es troba el Manuel de Solà-Morales, i a les vocalies hi trobem personatges prou interessants com el Manuel Gallego, el Iago Pericot, la Susana Solano o el David Soldevila.
Sense conèixer boi res dels projectes presentats, aposto perque el guanyador d'arquitectura serà el Mercat de Santa Caterina, però esperaré a veure els seleccionats per valorar.
A finals de juny, la solució ...
a) arquitectura
b) interiorisme
c) intervencions breus
d) pensament i crítica
e) ciutat i paisatge
Trobo interessant la reformulació de les categories, i aplaudeixo la incorporació de la categoria de Pensament i crítica. En un món, l'arquitectònic, dominat per la imatge, per les presentacions espectaculars, escenogràfiques, buides ... s'agraeix la reflexió, l'estudi, la crítica.
Per altra banda el tribunal el trobo prou solvent, al capdavant del qual es troba el Manuel de Solà-Morales, i a les vocalies hi trobem personatges prou interessants com el Manuel Gallego, el Iago Pericot, la Susana Solano o el David Soldevila.
Sense conèixer boi res dels projectes presentats, aposto perque el guanyador d'arquitectura serà el Mercat de Santa Caterina, però esperaré a veure els seleccionats per valorar.
A finals de juny, la solució ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
