Athens, GA

Sobre un mapa totes les distàncies són possibles, però un cop a la carretera i estrictament limitats per la velocitat de les grans autopistes nord-americanes, prop d’Atlanta vam desistir d’arribar a Nova Orleans. Si hi arribàvem ja ens podíem oblidar d’anar a veure la Falling Water a Bear Run, o acabar el viatge a Chicago.

Vam recollir el cotxe a Newark i vam baixar per Filadèlfia, Washington, Richmond i Charlotte. Un cop deixada enrere la capital federal hi ha la sensació d’entrar en un nou país, diferent de les grans ciutats amb un cert aire europeu del nord, paisatges rurals atemporals.

Atlanta va aparèixer enmig de la planura com un bolet, una ciutat estranya i molt moderna, dividida entre les luxoses i refrigerades plantes baixes comercials dels gratacels del John Portman i els carrers desangelats i xafogosos plens de persones sense rumb.

Després de Georgia, teníem previst retornar cap a Pennsylvania per Tennesse i Kentucky, oblidant-nos de Memphis una altra vegada per culpa de les distàncies. Vaig veure al mapa que prop d’Atlanta hi havia Athens, petita ciutat on hi ha la Georgia Tech, universitat prestigiosa del sud dels Estats Units i bressol de molts grups de rock, entre ells els REM i els B-52. Hi vam passar la tarda enmig de construccions de maó vermell i grans jardins, ple de cafeteries, locals nocturns i moltes botigues de discos.

No hi havia la possibilitat d’escoltar cap concert ja que a l’agost l’activitat universitària era mínima, vam anar a comprar discos. No hi havia cap novetat entre els dels REM, i li vaig demanar al venedor que em recomanés algun disc per a descobrir. Decidit en va treure un de les caixes i em va sorprendre que fos del Johnny Cash, un directe des de la presó gravat l’any 68. El vaig comprar tot i pensant que era country, una de les músiques que menys m’apassiona. A casa, però, vaig canviar d’opinió, una meravella com poques, un so fantàstic i dens.

Vaig recordar tot això al cinema veient la magnífica pel•lícula “Walk the line”. Aquesta biografia del Johnny Cash comença amb la gravació del concert feta a la presó de màxima seguretat de Folsom, el disc en directe que em va fer descobrir un venedor d’Athens, GA.

Manet vs Leibowitz

Veient la foto de la Leibowitz per a la portada del darrer Vanity Fair no he pogut deixar de pensar en el quadre de Manet "Le déjeneur sur l'herbe" ...

(la Scarlett, estupenda!)

200% rectifico...

Recoi, no puc treballar i escoltar la ràdio sense errar-la!
La pujada del 200% en el valor dels pisos no va ser entre 1989 i 2005, si no entre el 1999 i el 2005, en tan sols 6 anys!

Karakia, els belgues i Riudebitlles

Què tenen en comú el programa del 33 "Karakia", els belgues i Sant Pere de Riudebitlles?

Doncs que aquesta nit el programa Karakia està parcialment dedicat a la cuina dels belgues que viuen a Sant Pere de Riudebitlles.
O vivien, perque l'Stefan, la Karen i els nens han abandonat la meravellosa masia de Les Planes Velles (àlies Can Festís) per buscar la tranquilitat al Priorat.

El programa doncs serà com el testament d'una idea bellíssima, la d'un espai de llibertat, ple de música, de nits eternes, de converses pausades, i bon beure, una idea que ha tancat les portes per sempre més i que ens ha tornat a la grisor del nostre dia a dia.

bonic homenatge del qual en sóc una mica culpable
que us agradi


Karakia
Canal 33
dimecres 8 de febrer
22.10

200%

Escolto a la ràdio que els pisos han pujat de preu un 200% des del 1989, i em quedo sense paraules. Penso en d'altres coses que hagin pujat un 200% en 17 anys i no se m'acut res. Serà que em falta imaginació?

Je ne dois pas dessiner Mahomet

Viatge

“L’essencial per a aprofitar un viatge, és prendre’l com a finalitat mateixa. S’ha de viatjar per a descobrir amb els propis ulls que el món és molt petit - i, per tant, que cal fer un esforç per a dignificar la visió, fins a arribar a veure les coses en gran. S’ha de viatjar per a saber que una passió, una idea, un home, només és important si resisteix una projecció a través del temps i de l’espai. El viatge, en efecte, és el millor remei que existeix per a combatre la malaltia de la proximitat. Per això ha estat sempre utilíssim per als polítics i els intel•lectuals, que són les professions humanes que solen confondre amb més facilitat el picar de peus sobre un mateix rajol amb el caminar. És en aquest sentit, em sembla, que els antics entenien el desplaçar-se. Ho consideraven un bon mètode per a saber prescindir de petiteses de detalls, per a saber copsar, de les coses humanes, l’essencial”

Josep Pla
Caps-i-puntes. OC XLIII,329

El centenari de la Pedrera

Fa cent anys s'enllestia el projecte de la casa Milà. Un cop acabats els dibuixos començava l'apassionant aventura de la construcció d'aquest edifici de la mà del Gaudí, i del seu fidel amic Jujol.

Arquitectura feta a Espanya, segons el MoMA

Des del dia 12 de febrer fins a l'1 de maig el Museu d'Art Modern de Nova York presentarà l'exposició "On-Site: New Architecture in Spain". Es mostraran 35 projectes construïts, en construcció o en fase de projecte ubicats per tot el país.

Tinc curiositat per saber la llista definitiva dels projectes seleccionats perquè si mal no tinc entès es parla d'arquitectura feta a Espanya i no d'arquitectura espanyola, per tan moltes de les patums actuals, aquestes franquícies de moda que uniformitzen les ciutats, acaparen la llista dels escollits. Hi apareixeran els ínclits Herzog&De Meuron, el Jean Nouvel, el Rem Koolhas o la Zaha Hadid, i sembla que no surt res del Santiago Calatrava cosa que m'alegra.

Espanya és un bon país perquè aquesta colla d'egòlatres puguin construir les seves collonades sense que ningú discuteixi ni el pressupost ni la seva ideonitat. Les ciutats competeixen per acaparar edificis de firma encara que no se sàpiga quins usos els hi donaran o si el cost hipotecarà desenes d'altres projectes menys espectaculars però més necessaris.

Deia l'article d'un dominical colgat d'anuncis dirigits als "biopijos", que l'exposició és fruit del dinamisme que es viu a Espanya, on es construeixen un gran nombre d'edificis que parlen llenguatges diversos i són admirats per mig món. Voldria saber si l'exposició esmentarà que aquests edificis són l'excepció a un desastre immens, el desastre que està destruïnt ciutats i paisatges, arrasant costes i muntanyes amb construccions lletges, sense interès, sense cap tipus de respecte per l'entorn i la memòria dels llocs, especulació pura i dura que està transformant brutalment el nostre entorn.

Perquè mentre els centres es monumentalitzen amb aquestes arquitectures elitistes i caríssimes, les perifèries es banalitzen amb construccions anònimes que seran font de mil problemes socials en un futur no massa llunyà.

Poder altres països veïns no són tant moderns com nosaltres, però són més mesurats en quan el creixement i el respecte de paisatges i ciutats. Mentre els arquitectes i alguns polítics discuteixen sobre el sexe dels àngels, els promotors i els especuladors estan decidint com han de ser les ciutats, els pobles, els territoris on tots hem de viure, i ho decideixen ells, segons els seus interessos, no els de tots. Aquesta exposició del MoMA parlarà d'una excepció en el paisatge cultural espanyol, no de la norma.

Serà com quan al Macba hi havia l'exposició HiperCatalunya que somiava en noves i agosarades propostes per a definir territorialment la Catalunya futura, i coincidia que a la Fira de Barcelona es celebrava el saló Barcelona Meeting Point, on es mostrava un present real que es menjava allò que es somiava algunes parades de metro més enllà.

L'arquitectura feta a Espanya ha perdut la batalla de la realitat, i al MoMA ho certifiquen.
.

Karakia

Torna Karakia, la cinquena temporada!
Llista dels programes a emetre, avui han fet el segon, i amb els belgues hi tinc alguna cosa a veure...

1.- Bàltica-1 (lituans)
2.- Bàltica-2 (estonians i letons)
3.- Boliviana
4.- Belga-1
5.- Belga-2
6.- Algeriana
7.- Centreamericana-1 (nicaragüencs, costa-riquenys, guatemalencs i panamenys)
8.- Centreamericana-2 (salvadorencs i hondurenys)
9.- Hongaresa
10.- Coreana (coreans del sud)
11.- Nord-americana-1
12.- Nord-americana-2

Aigua de l'aixeta

Tots els diaris parlen avui com a fet destacable que l'Elionor va ser batejada amb aigua del Jordà. Això em recorda que quan vaig ser a Israel una parenta em va demanar aigua del riu on van batejar Jesús, i vaig intentar fer-la contenta. Així que preparant les visites pel país de la mà de la meva amiga Sigal (aleshores feia el servei militar i anava vestida d'oficial), li vaig demanar d'anar fins al Jordà, i ella estranyada em va preguntar perquè, afegint que el lloc és lleig i no massa atractiu com d'altres de la seva Gal·lilea natal. Quan li vaig explicar el motiu es va posar a riure i em va dir que anés a l'aixeta de la cuina i omplís l'ampolleta d'aigua, i és que tota l'aigua de les aixetes d'Israel ve del Jordà.
M'agradaria saber d'on han tret l'aigua del bateig de la futura reina ...

Arena di Verona

Un cd i un dvd del concert fet el juliol passat a l'Arena de Verona, és el darrer disc del Paolo Conte. No l'he escoltat, ni tan sols l'he tingut a les meves mans, però he vist que el repertori és molt semblant al del concert del Grec del darrer juliol.
Un plaer per començar l'any...

L'origen d'Europa

Interessant inici d'any de la mà dels austríacs que han volgut reinterpretar "L'origen del món". Pintat el 1866 pel Gustave Courbet, aquest quadre va ser encarregat per un notable turc, qui l'exposava a casa seva al costat d'"El bany turc" de l'Ingres. Ha fet un recorregut misteriós, amagat del gran públic i passant per moltes mans fins a ser exposat al Louvre a finals del segle XX.
Sempre m'ha encuriosit el perquè del nom, sempre m'ha fascinat la seva composició que ignora cames i cap, aquest primer pla entre indolent i provocador, la taca negra, el mugró vermellós, el llençol blanc.

Doncs els austríacs han volgut celebrar l'inici del seu semestre al front de la Unió Europea reinterpretant a Courbet, fotografiant una model en la mateixa posició portant unes calces amb la bandera estelada. L'escàndol ha estat majúscul i aquests anuncis juntament amb un altre bastant desafortunat han estat retirats dels carrers de pobles i ciutats.

No entenc massa el perquè de la seva retirada, la imatge és bellíssima i el missatge poderòs. Poder Europa s'ha fet massa vella i conservadora per poder acceptar aquesta alenada d'aire fresc.

Hivern

hivern. (Del ll. vulg. hibernum) Invierno. Winter. Inverno. m. Estació de l'any que segueix la tardor i precedeix la primavera. És la més freda. A l'hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de desembre (solstici d'hivern) i acaba el 21 de març (equinocci de primavera).

Santa Llúcia dels formaires

Quan l’olor de la cera d’abella inundava totes les estances, era senyal que a cal Formaire estaven fent filigranes. Era una feina delicada i exacta, que precisava tranquilitat i un bon pols.

Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.

Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.

Passió, temptació, obsessió

F. F. in memoriam

OBJECTE: Redacció del projecte bàsic i d'execució i estudi de seguretat i salut per a la rehabilitació de les vivendes protegides a Jaén del Grup 1 Francisco Franco.

Número de registre: S 20051108

Organisme: Conselleria d'Obres Públiques i Transports de la Junta d'Andalusia

Data Límit: 25-01-2006 (Publicat: B.O.J.A.: 30/11/2005)

Roma, per primera vegada

Avui
Enric Vila
2 desembre 2005

Per poc que hagis viatjat, de seguida que arribes a Roma veus que has descobert el motllo. Totes les capitals europees on has estat te'n semblen una versió, i deixes de prendre't a la lleugera això que "tots els camins duen a Roma". Prenent Roma de model, París peca de vanitat, Londres de mesquinesa, Berlín de grandiloqüència. Cada interpretació del que ha de ser una ciutat es delata davant el model original, perfecte, ideal. Perquè Roma no surt de l'impuls d'una classe social, ni d'un urbanista ni tan sols d'una època gloriosa determinada; Roma és filla dels grans artistes de la història de la humanitat, dels homes que han fet el cànon. Per això cap altra ciutat dóna tant la sensació d'haver tocat sostre, d'haver dit l'última paraula. Ni cap arquitecte pedant és tant de compadir com el que ha nascut a Roma. Allà diries que només els grans artistes hi han tingut carta blanca, i que realment han fet el que els ha donat la gana. Si Roma no fos obra de genis, la Fontana di Trevi se l'haurien carregat per a major comoditat dels ciutadans. Però el romà sap que el seu benestar és secundari. I davant la brutal competència de pedres que inflen el pit, d'egos genials que s'afirmen, ha optat per la filosofia. L'art ens fa somiar; la filosofia, acceptar la nostra petitesa. I així, sabent-se un figurant prescindible enmig d'aquell espectacle, el romà va fent amb l'alegre ironia del zero a l'esquerra, de l'home que sap que no cal que faci res perquè ja està tot fet. I és capaç de servir-te els macarrons en plena plaça del Panteó sense treure's l'escuradents de la boca.

L'Altre

No fa pas massa llegia a l'excel·lent suplement dels dissabtes La Repubblica delle Donne un article de l'escriptora marroquina Fatima Mernisi on parlava de la visió de l'Altre des d'Europa. Deia que en els nombrosos viatges pel continent s'havia allotjat en hotels de ciutats diferents, i en cap d'ells hi havia trobat canals àrabs sintonitzats als seus televisors. La Mernisi afegia que això no passa als països àrabs on és senzill veure qualsevol canal occidental i d'altres parts del món en els seus hotels. Reflexionava que era molt complicat que els europeus acabèssim entenent els àrabs si ni tans sols ens interessava mirar el seu món a través de les seves televisions.

Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.

I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.

Sainet

A aquest sainet que és l'Espanya d'avui en dia tan sols li faltava l'accident d'helicòpter boi retransmès en directe. Suposo que ara sortirà el millor humor negre nacional, sinó que li preguntin al José Borrell ...