dimarts, de setembre 03, 2013
divendres, de juliol 19, 2013
dimarts, de juliol 16, 2013
Tardes de juliol
Juliol havent dinat vol dir Tour de France a la tele, vol dir veure poblets ordenat enmig de paisatges endreçats i polits.
Una de les millors cançons dedicades a un ciclista, és la que va escriure Paolo Conte en honor de Bartali, un dels grans guanyadors del Tour de la postguerra, l'època de les grans gestes.
Quina gran cançó!
diumenge, de juny 23, 2013
divendres, de juny 21, 2013
(i) s t i u
estiu
summer
estate
verano
été
divendres 21
5:04 UTC
7:04 a SP Riudebitlles
nit d'estiu / summer night
l'Alzina de Ribelles
dimecres, de juny 19, 2013
Què és ser arquitecte? / What it is to be an architect
Què és ser arquitecte? (en català)
What it is to be an architect (english)
dimarts, de juny 18, 2013
Sí a l'ARQUITECTURA!
Demà a 2/4 de 7 s'organitza un acte a l'exterior del CoAC.
Tot i que no crec massa en les manifestacions, i veient que la LCSP s'aprovarà si o si, us informo d'aquest acte per si us hi interessa participar. Jo hi aniré.
Donat que en les properes setmanes es preveu que tindrà lloc l'aprovació del text de l’Avantprojecte de Llei de Col·legis i Serveis Professionals (LCSP), que podria modificar les nostres atribucions professionals, agreujant les condicions de l’exercici de la professió d’arquitecte i comprometent molt greument les seves perspectives de futur, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha convocat una acció de mobilització col·lectiva per al proper dimarts 18 de juny, a les 18.30 h a plaça Nova, sota el lema “SÍ a l’ARQUITECTURA!”.
Aquesta acció, realitzada al carrer, té com a principal objectiu mostrar de forma col·lectiva la nostra oposició a aquest text legislatiu i alhora fer partíceps els ciutadans del valor social que té l’Arquitectura. Després de l’acte, i les setmanes següents, per difondre al màxim el nostre missatge, us demanarem la vostra participació en les accions a les xarxes socials que estem preparant.
Més informació, aquí.
divendres, de juny 07, 2013
Setrill Marquina
Ha mort el Rafel Marquina, dissenyador d'un dels objectes més bellament útils, el setrill antidegoteig.
dimarts, de juny 04, 2013
Una història de 4.800 anys. L'espai transmissor de Serò.
Les obres del canal Segarra-Garrigues van topar inesperadament amb les restes d'una construcció prehistòrica de fa 4.800 anys a la zona de Serò, a la Noguera.
Amb aquesta troballa feta el 2.007, s'inicia el procés per a bastir un espai on exhibir aquestes peces singulars i excepcionals.
Es va encarregar a l'arquitecte Toni Gironès el projecte d'un edifici, que després d'un procés de maduració tranquil i reflexiu, dóna com a resultat un dels millors, i més honrats exemples d'arquitectura contemporània.
Vaig descobrir el projecte fa un mes a la revista digital HIC>, i immediatament vaig tenir moltes ganes de poder veure i passejar per aquesta arquitectura magnífica. Vaig contactar amb el Toni Gironès per saber quan es podia visitar l'espai transmissor del túmul/dolmen megalític de Serò, i aquest em va convidar a fer una visita d'obres amb ell. No ens coneixíem de res.
Ahir hi vaig anar en companyia d'amics pintors i escultors, un d'ells japonès, als qui els vaig demanar que no s'informessin de l'edifici. I la visita va resultar una experiència arquitectònica de primer ordre, amb el Toni Gironès d'entusiasta Cicerone recorrent una obra sense trampes, transparent, honesta.
Invito a visitar aquesta meravellosa petita gran obra quan s'inauguri a principis de juliol. I demano a qui la vulgui visitar, que eviti mirar massa detalls de l'edifici, per poder-lo recórrer amb una mirada verge, transparent. I qui visiti l'espai transmissor de ben segur que repetirà, ja que l'edifici està pensat perquè s'acabi fusionant amb un entorn preciós, que la mirada de l'arquitecte ha sabut copsar magistralment.
dimarts, de maig 21, 2013
divendres, de maig 17, 2013
Mauthausen i la División Azul. Vergonya.
A la commemoració del 68è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini nazi de Mauthausen hi van assistir representants de diversos governs europeus per honorar la memòria de les 100.000 persones que hi van ser assassinades cruelment.
Al camp d'extermini nazi, tot i que hi van morir uns 7.000 ciutadans espanyols, dels quals 1.000 eren catalans (un riudebitllenc, dos quintinencs, dos lavitencs ...), no hi va assistir cap autoritat en representació de l'estat espanyol ni del govern català.
commemoració a Mauthuasen
Uns dies abans, en un acte celebrat a la caserna de Sant Andreu de la Barca, la delegada del govern espanyol a Catalunya entregava un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul, essent la División Azul un grup de voluntaris que el dictador Franco va enviar al dictador Hitler, perquè s'integressin en les unitats de combat de l'exèrcit nazi que va assolar Europa, en la pitjor guerra que ha conegut la Humanitat.
la delegada del Govern entregant un diploma a un representat
de la Hermandad de Combatientes de la División Azul
Aquest mateix dictador que va enviar els voluntaris de la División Azul al dictador Hitler, va declarar apàtrides als espanyols presos a Mauthuasen, i això els va condemnar a morir cruelment en els camps d'extermini que els nazis van bastir per tota Europa. No puc entendre com 68 anys després, s'ignora i s'obliden les víctimes, i s'honora als qui van donar suport al botxí nazi.
M'avergonyeix. M'avergonyeix
dilluns, de maig 13, 2013
Estètica: Punt i final d'una assignatura mítica.
Me n'assabento a través d'un escrit del blog del Pedro Azara que l'assignatura d'Estètica ha estat eliminada de l'escola d'arquitectura. No me'n sé avenir.
No puc entendre una decisió com aquesta, no puc entendre que a la formació d'un arquitecte se li elimini una part teòrica tan important com aquesta. És escapçar la maduració, empobrir-la. És podar una de les branques que conformen la copa espesa d'una disciplina, l'arquitectura, complexa i rica de matisos.
Un homenatge als qui van ser els meus professors d'Estètica en algun moment o altre dels estudis d'arquitectura i de doctorat.
Un homenatge als qui van ser els meus professors d'Estètica en algun moment o altre dels estudis d'arquitectura i de doctorat.
Pedro Azara
Félix de Azúa
Ferran Lobo (r.i.p.)
Xavier Rubert de Ventós
Eugenio Trias (r.i.p.)
dimarts, de maig 07, 2013
L'Escola d'Arquitectura de Barcelona, a debat
Des de fa ja unes setmanes, la rutina d'entrar a l'Escola d'Arquitectura dos cops per setmana per impartir les meves classes em produeix una desagradable sensació, perquè en l'ambient s'hi pot copsar un desànim i una tristesa com no recordo haver sentit mai des que hi sóc, ja fa més de 30 anys.
Per als que encara no n'estiguin al cas, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) ha acumulat un inexplicable dèficit de més de 110 milions d'euros, i estic segur que la nostra facultat, allotjada en un edifici obsolet dels anys 60 que cau a trossos i amb un 55% de professors associats a temps parcial amb sous en la majoria de casos inferiors als 550 euros, no n'és responsable. Fa unes setmanes es van encendre, però, totes les alarmes pel rumor d'una proposta que suggeria el trasllat dels estudis d'arquitectura al petit edifici que ocupa l'ETSAV de Sant Cugat, deixant a Barcelona tan sols els màsters i postgraus, pensant potser en la possibilitat d'alliberar l'edifici de 20.000 m de la Diagonal per a una possible venda que pogués eixugar part d'aquest deute descomunal. Podreu comprendre, doncs, la gran preocupació davant d'aquesta barbaritat, que ha alterat completament els ànims.
L'Escola d'Arquitectura va ser creada l'any 1875, cent anys abans que la UPC, i durant aquest temps ha prestigiat la universitat i la nostra ciutat com no ho ha fet cap altra. La seva identitat es basa en el projecte com a eix vertebrador dels estudis amb una especial atenció al context, les humanitats i la tècnica, i té la particularitat que la majoria de professors són arquitectes en actiu que compaginen la docència amb l'exercici de la professió. És un model -estrany a la UPC però molt eficient- que li ha reportat una bona reputació durant molts anys, però la veritat és que darrerament ja no ocupa els primers llocs en els rànquings de les millors escoles d'arquitectura del món.
Recordo quan vaig estudiar la carrera, als anys 80, en una escola dirigida per Oriol Bohigas amb criteri i mà ferma, i on podia trobar els arquitectes que més admirava impartint-hi classes. Era una facultat construïda amb els millors professionals, que abandonaven per unes hores els seus propis projectes i abocaven tota la seva experiència per formar els futurs arquitectes amb un optimisme i un entusiasme que ara, francament, es troben molt a faltar.
Em sap greu que aquell model tan exitós hagi anat desapareixent a poc a poc i que ara mateix molts dels arquitectes de més renom internacional ja no hi siguin. Josep Lluís Mateo i Esteve Bonell, per exemple, són catedràtics en dues de les millors escoles suïsses, i personatges de la vàlua de Josep Llinàs o com els de RCR Arquitectes fa temps que van abandonar la docència, potser massa desmotivats per la deriva d'una institució que no va saber oferir-los els estímuls que mereixien. I això es nota molt, en una escola cada cop més poblada de professors que no han exercit mai, allunyats de la pràctica de l'ofici i amb molt poca experiència professional, que ensenyen una arquitectura caduca molt apartada de les preocupacions i les tendències contemporànies.
A conseqüència de tot això, l'Escola d'Arquitectura de Barcelona viu ara en un moment decisiu per encarar el seu futur. Està amenaçada per una situació econòmica molt complicada a la UPC, i amb una qualitat de l'ensenyament que està lluny del seu millor moment i que ens impedeix ser competitius amb les millors escoles del món. Cal prendre la iniciativa i fer alguna cosa.
Sóc del parer, com molts altres, que aquest procés no pot ser liderat per la direcció actual, molt qüestionada per professors i estudiants i poc representativa, i que, per tant, cal escollir un comitè de crisi format per un grup reduït d'arquitectes de reconegut prestigi professional, que exemplifiqui l'excepcionalitat del moment i representi una interlocució vàlida en les negociacions necessàries per aconseguir un estatus propi, un Àmbit d'Arquitectura dins la UPC, que en reconegui les singularitats. Aquesta nova direcció hauria de començar redactant un nou pla director, a partir de la feina prèvia realitzada per estudiants i professors, que defineixi el que volem ser i estableixi, si cal, la fusió endreçada de les dues escoles, la unificació en un sol departament d'arquitectura que permeti la direcció real i efectiva superant les misèries de la política departamental, i una estratègia de gestió dels professors que torni a potenciar el coneixement de l'ofici i el contacte amb la pràctica de l'arquitectura com a element característic de la nostra escola.
Per fer això és absolutament necessari que els professors amb més pes abandonin la còmoda distància des de la qual es miren aquests esdeveniments i facin un pas endavant per assumir-ne el lideratge. Però cal també que la resta dels arquitectes del país, així com les institucions que els representen -com el CoAC, el FAD, l'AxA i l'Ajuntament de Barcelona-, s'impliquin en la resolució d'una situació que ens afecta a tots i que cal entendre en tot el seu veritable potencial d'oportunitat. L'arquitectura d'aquesta ciutat, tan elogiada internacionalment, deu la seva indiscutible qualitat en gran part a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. El declivi o, fins i tot, la pèrdua d'aquesta institució centenària seria un error irreparable i inexplicable per a la ciutat i els seus habitants. Cal impedir-ho.
dimarts 7 de maig del 2013
foto de Joan Massagué que havia d'il·lustrar l'article del Jordi Badia
dimarts, d’abril 23, 2013
dijous, d’abril 11, 2013
Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.
Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un
arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus
edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les
obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i
amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un
estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa
trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació
percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.
La plaça és va realitzar entre el
1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels
primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix.
El projecte va ser polèmic, generant el concepte
despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i
mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder
investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i
mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i
creixement descontrolat.
La rumorologia deia que l'autor
intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a
estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el
període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la
rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any
de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció
projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon
projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i
convertir-lo en un espai públic
treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi
res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits
en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria
del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc,
entre d'altres nivells.
La plaça està molt malmesa per culpa
de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca
d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al
seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que
articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han
perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de
l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements
verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i
la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava
amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la
majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter.
També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he
sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la
pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava
gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop
que travessava la plaça camí de l'estació.
La plaça dels Països Catalans és un
dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica.
Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però
és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat
que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte
intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que
tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una
restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la
xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli
estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.
*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013
dissabte, de març 23, 2013
Antisemitisme 2013
Trist, molt trist veure que no hem après res de res. Les dues pintades d'aquesta foto estan separades per 70 anys, període on hi va haver la guerra més mortífera que mai hagi conegut la humanitat. La pintada de la dreta la van fer els nazis al Berlín dels anys 30, la pintada de l'esquerra l'ha feta a Girona algú que signa en nom de l'esquerra independentista.
Les pintades d'aquest estil no són innocents, perquè poc temps després a Berlín van passar de les pintades a cremar llibres, i de cremar llibres es va passar a cremar persones (gitanos, jueus, homosexuals, eslaus ...).
L'antisemitisme uneix fraternalment a algunes dretes i a algunes esquerres, i els jueus sempre han estat un bon boc expiatori. La crítica ferotge envers els jueus (que n'hi ha de dretes, d'esquerres, de laics, d'ecologistes, de pacifistes, de militaristes ...com a qualsevol poble) és una malaltia molt extesa, massa extesa.
M'agradaria que aquesta crítica ferotge fos igual de contundent contra aquell país que acaba de condemnar un poeta a quinze anys de presó per haver escrit un poema defensant la llibertat. O contra aquells països on les seves lleis diuen que una dona val la meitat d'un home. O aquell que és la fàbrica del món, i ha envaït el país de les muntanyes i l'està reduint culturalment a l'extinció. Per no parlar d'aquella illa caribenya que han convertit en una de les presons més grans del món. O que callen i no diuen res, quan al país veí d'Israel hi ha una guerra civil mortífera on porten desenes de milers de morts.
Però no, els que critiquen ferotgement els jueus, que dubto que sapiguen descriure els conceptes jueu, sionisme, semitisme, estat d'Israel, i saber les seves diferències, només veu als jueus com a la font de tots els mals universals.
L'alemany Heinrich Heine (1797-1856) ho va deixar escrit al seu llibre Almansor, 1821.
"Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes"
I una pintada com aquesta de Girona, poder és el primer pas d'un camí molt perillós.
dimecres, de març 20, 2013
primavera - spring - printemps
primavera - spring - printemps
dimecres 20 de març - 12.02 (11.02 UTM)
camps de cereal de la Segarra
dijous, de març 14, 2013
divendres, de març 08, 2013
divendres, de març 01, 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
