Murcutt, Herzog i Piano

Glenn Murcutt

Renzo Piano

Herzog & De Meuron

Arquitectura: Más por menos
Congreso Internacional de Arquitectura y Sociedad

Murcutt preguntó a sus colegas: "¿Cuánta gente trabaja en vuestro despacho?". "400", "180", respondieron Herzog y Piano. "Pues bien -sentenció el australiano-, en el mío trabajamos yo y mi mujer. Hay algo más importante que hacer proyectos enormes, como vosotros. Cuando un estudio tiene proyectos de esas dimensiones son dichos proyectos los que acaban dirigiendo el despacho. El mío, en cambio, sigo dirigiéndolo yo".

La Vanguardia, 12 de juny de 2010

Rupestris

Una de les aventures que segueixo amb més passió i interès des dels seus inicis és la del celler Pardas, situat a la finca de can Comas (Terrassola, el Penedès). Cada nova fita assolida pel jove celler és per a mi una alegria, que m'agrada compartir i celebrar.

Fa un bon grapat d'anys el Ramon Parera i el Jordi Arnan van començar a plantar vinya en aquesta finca situada a la vall del Riudebitlles. Van partir de zero, i analitzant les característiques de cadascuna de les vinyes van seleccionar amb molta cura la varietat més idònia per aquell tros, fins al punt que crec que el Jordi i el Ramon coneixen tots els seus ceps.

Els ceps van començar a créixer lentament, les primeres veremes van arribar i les proves amb els els mostos fermentats van començar a configurar els vins que volien elaborar. Primer va ser un xarel·lo extraordinari, el va seguir un negre franc d'un tast sotil, la recuperació d'una varietat gairebé perduda, el sumoll, ens va fer descobrir un rosat de tast singular, i fa un parell d'anys ens van tornar a sorprendre amb l'Aspriu, un altre negre que omple els sentits.

L'aventura no s'atura i aquesta primavera ens van convidar al celler a la presentació d'una nova joia, el Rupestris, un blanc que alegra els sentits i refresca l'ànima. Una meravella!
El Ramon, la Monti i el Jordi ens van oferir les primeres copes del seu nou vi, acompanyats de la música del gran Xavier Baró, i amb menges senzilles i exquisides, una recepta infalible per ser feliç, per descobrir com la feina ben feta, callada i responsable dóna fruits immillorables.

Moltes vegades en els processos creatius m'interessa més el procés que el resultat final. En el cas dels vins del celler Pardas, m'ha interessat tant el procés com el resultat, poder és el privilegi de viure una aventura apassionant en primera fila.

video de la presentació del vi, surto al1'30''

Ministero per la semplificazione

Llegeixo aquest matí al diari que a Itàlia existeix el Ministeri per la Simplificació, on la seva tasca és simplificar el marasme administratiu i burocràtic que paralitza el dinamisme del país. Perquè no en prenem nota i a les administracions d'aquí també creem organismes semblants?

pd: La Irene m'ha comentat que a Itàlia hi havia un film de Fantozzi on hi sortia l'"Ufficio complicazione affari semplici"

Castellers xinesos

Si els xinesos han començat a fer castells, quin serà el límit???
La visita de la Colla Vella dels Xiquets de Valls ha impactat tant que fins i tot la polícia de Xangai ha hagut d'aturar un grup de nens que les volia imitar fent un castell de 3. Llegiu aquí la notícia.

Gràcies al magnífic blog del Sergi Vicente

El camí (Lost)

Escriu Kavafis què Ítaca ens dóna un bell viatge, que no cal que tinguem pressa en arribar ja que el camí ens enriquirà, i que poder Ítaca no és el què esperaves però t'ha regalat el camí, el viatge.
Crec fermament en aquesta idea, i avui quan veia els títols de crèdit del darrer capítol de la sèrie Perduts, he pensat que el final ha suposat el final d'un camí meravellós. Vaig començar a veure la sèrie la primavera passada, i des del primer capítol vaig quedar enganxat per aquesta barreja de dosis equilibrades de vida, d'amistat, de pors, de misteri, d'amor, de lluita, de supervivència, de catarsi, de fe, de racionalitat ...
La sèrie ha estat plena de preguntes, de moltes preguntes que s'han quedat a l'aire, però al final les respostes són el menys important. No cal trobar resposta a tot quan les preguntes ens omplen, i és que la vida no té resposta a tot com si fos una mala pel·lícula, i Perduts ha estat un extraordinari fragment de vida.
La construcció dels personatges ha estat fonamental, amb les seves contradiccions, les pors, les parts fosques i les lluminoses, en cap cas d'una sola peça i totalment creïbles interpretats per uns actors excel·lents.
Ara de ben segur apareixeran milers de llibres que voldran donar resposta al que no ho necessita, perquè les respostes estan a la sèrie, enlloc més. Això em recorda un article del George Steiner on parla de les obres d'art i de tot el què generen, i explica com a exemple que "Romeo i Giulietta" del Shakespeare ha generat més de 25.000 publicacions contradictòries que parlen de l'obra, quan l'important és l'obra.
He d'agrair als guionistes d'aquesta meravellosa sèrie per haver-nos fet aquest regal immens, equiparable a les millors obres de la literatura de tots els temps. I els agraeixo per haver fet un paral·lelisme a la pel·lícula que més m'emociona, "The searchers" ("Centauros del desierto") del gran John Ford. Vides que parlen d'altres vides ...

p.s. moltes gràcies per la vostra feina!

Flors

La primera vegada què vaig anar a Holanda amb tren, em va sorprendre molt que a totes les estacions per on passava, petites i grans, hi havia una floristeria oberta. Per això no era gens estrany veure gent amb flors a la mà pels carrers de pobles i ciutats.

De l'estada a Cracòvia i els viatges per alguns països eslaus també em va sorprendre veure que les flors formen part del ritual de la visita i de la cita. La gent va a fer visita amb un ram de flors, mantenint les cases sempre acolorides i perfumades.

Diumenge a l'entrada de Girona per la carretera del nord vaig veure les primeres instal·lacions del Temps de Flors, balcons plens de flors de paper i plàstic que guarnien l'entrada. Però curiosament l'immensa majoria eren balcons buits, essent l'excepció els petits oasis florits i verds. Vaig tenir la mateixa sensació passejant per la ciutat i mirant els balcons de la plaça de la Independència o del carrer de la Força.

M'agrada veure els cementiris i els mercats de les ciutats que visito, em donen una idea de com són la gent del lloc a través de la relació amb la mort, i amb les ganes de viure. També em fixo molt amb les flors dels balcons i de les finestres, dels espais i dels edificis públics.

A Catalunya els cementiris els amaguem rere alts murs, els mercats són un plaer immens, i balcons i finestres són orfes de flors.

Il viaggiatore notturno

"Vai, figlio, e ricorda che se Dio ti ha concesso di sapere dove sei nato, non vuole che tu sappia la strada che prenderai per andare a morire"


"Non cedere alla tentazione di fermarsi è ciò che dà senso all'andare, ciò che lo rende veramente utile e veramente bello. Agli occhi di Dio, agli occhi dell'Universo, agli occhi di chi incontri nel cammino"

"Il viaggiatore notturno"
Maurizio Maggiani

Tres homes i una sentència

Tres magistrats del Tribunal Constitucional assisteixen plegats a una corrida de toros a la Maestranza de Sevilla. Aquest trio sinistre ha de decidir sobre el nostre futur i els nostres drets com a ciutadans catalans, tot i que ja se'ns va consultar en una votació neta i democràtica. Lamentable imatge, la foto i la institució que representen.

publicada a El País d'avui

Sant Jordi 2010

Entabanador de capçalera

Una altra vegada l'he vist treballant, fent amb mestria el què sap fer millor: entabanar ingenus per cisar-los-hi els calés.

Avui era al bell mig del passeig de Gràcia, no massa lluny del seu hàbitat natural de la plaça de Catalunya. Vestia com sempre, portava penjada la mateixa bossa desgastada, els ulls petits i inexpressius i una barba mal afaitada. Poder estava una mica més calb, i amb la cara de xai degollat que commou cada cop que explica la seva història commovedora.

Em va entabanar a mitjans dels anys noranta, em va aturar al portal de l'Àngel i em va explicar que li havien robat la bossa amb els diners i els bitllets d'avió per poder tornar a Algèria. Intentava parlar amb la seva germana però aquells dies eren festius i no podia contactar-la a la seva feina. Necessitava una mica d'ajuda per poder passar alguna nit a cobert i menjar calent, ho explicava bé, amb sentiment, patint... i un servidor que es deixa commoure per qualsevol cosa li va donar 3000 pessetes, i el telèfon perquè m'avisés que tot havia anat bé i havia pogut retornar.

No vaig rebre cap trucada, i al cap d'uns anys em va tornar a aturar. La meva sorpresa va ser majúscula, i és clar, ell no em va reconèixer. Va començar a explicar la mateixa història amb variacions, el personatge, l'actor era immens, i el vaig escoltar. Al final li vaig dir que ja m'havia entabanat una vegada i que no portava prous diners. Amb cara de pànic es va fer fonedís i li vaig perdre el rastre.

L'he vist d'altres vegades pels voltants de la plaça, a vegades sol, a vegades xerrant amb algú que l'escoltava atentament. Aquest matí l'he tornat a veure en acció sobre un nou ingenu. La tècnica la deu tenir depuradíssima perquè ja fa una quinzena d'anys que vaig caure al seu parany, i segueix al negoci, vivint d'ell. Quan he passat molt aprop seu no he pogut evitar una mirada d'admiració.

Set

"Més que no pas a un verí, la curiositat s'assembla a una set molt intensa: l'has de calmar"

Londres Nevat
Jordi Llavina

D'estacions i trens

Waterloo station, Londres
(desembre de 2008)

No em canso de viatjar amb tren, sigui anant en un rodalies o en un tren de llarga distància. M'agrada el nervi de les estacions, observar la gent que espera, la que arriba, la que viatja cada dia, la que ho fa ocasionalment, el frenesí dels matins i la tranquil·litat dels vespres. La meva memòria acumula desenes de viatges, de paisatges vistos a través dels finestrals, de llibres llegits al ritme de les vies, d'estacions que han estat la porta d'entrada a ciutats desconegudes, de mirades creuades fugaçment.

Cementiris, mercats i estacions marquen el ritme de les ciutats, m'hi perdo sempre que el temps m'ho permeti. Passejo entre les tombes, menjo envoltat de parades plenes de fruita, verdura, carn i peix. I a les estacions llegeixo entre màquines i vagons els panells que conviden al viatge i a la descoberta, amb topònims familiars i amb topònims nous, que lliguen la xarxa inacabable teixida per les vies.

Bahnhof Friedrichstrasse, Berlín
(març de 2009)

Als trens he conegut la terra travessada pel convoi gràcies als desconeguts amb els qui he compartit trams del trajecte, i que m'han explicat part de la seva vida, m'han ensenyat fotos o m'han ofert menjar i beure amb un gran somriure. M'agrada arribar i marxar d'una ciutat amb tren, passejar-me pels barris de les estacions, plens d'aquell neguit dels qui emprenen un nou viatge, de la il·lusió dels qui hi arriben per primera vegada. Sovint voldria que el trajecte no s'acabés per poder continuar un llibre, una conversa, una coneixença.

Estic temptat d'agafar un tren pel sol fer de viatjar-hi, i moure'm per la teranyina de vies sense rumb i amb tot el temps del món. Un viatge fet tan sols de viatge, assegut mirant el paisatge que passa, i observant la gent que puja i baixa a les estacions.

gare de Lyon, París
(agost de 2008)

Tot plegat ho vaig pensar el divendres matí, al rodalies que em portava de nou a la panxa de Barcelona.

s p r i n g - p r i m a v e r a - p r i n t e m p s

Vull passar la nit amb tu

A la mitjanit del 19 de març (sant Josep) la Documenta obrirà les seves portes per compartir la nit plegats. La llibreria vol celebrar amb els seus lectors els 35 anys de la seva fundació quan l'hivern cedirà el protagonisme a la primavera. La nit és un bon moment per a la lectura, els telèfons callen i atrapats per les pàgines d'un bon llibre la foscor ens acompanya fins a la matinada .

La Documenta és una espècie en vies d'extinció, la de les llibreries de capçalera, amb llibreters que saben del què parlen, que aconsellen sobre lectures i no sobre novetats, que amb el temps coneixen els seus lectors i saben allò que els pot interessar. Els llibreters que tenen cura d'un ric fons perquè l'allau editorial no sepulti els clàssics, que descobreixen aquells autors que passen desapercebuts a les pàgines literàries dels diaris, tenen cura dels aparadors, i aconsegueixen que la llibreria sigui una extensió de la sala d'estar.

La Documenta compleix 35 anys en una zona en transformació. Dels carrers que l'envolten desapareixen els bars de carajillo, les botigues de passamaneria, les de teixits, els colmados..., i totes aquelles que donen vida a un barri.

La Documenta està sent envaïda per aquest turisme transformador que fagocita la ciutat, substituint-la per una nova ciutat de guia. I no és senzill sobreviure quan tot l'entorn canvia. Per això divendres la Documenta vol passar la nit amb tots nosaltres, per compartir i fer-nos saber que sempre hi tindrem un lloc on ens acolliran amb calidesa.

+1 Avui dijous La Vanguardia li ha dedicat dues pàgines a la Documenta

+2 També Vilaweb ha entrevistat el Josep Cots, l'ànima de la llibreria

+3 La programació de les celebracions

La nevada

Adéu, partits polítics!

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.
Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.
Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.
Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.
Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

Juli Capella
El Periódico
17 de febrer de 2010

Dones cridant

Foto de Pietro Masturzo que ha guanyat el prestigiós World Press Photo 2009 on es veuen dones als terrats de Teheran cridant contra Ahmadineyad.

Flor d'ametller

Quan els dies s'allarguen i el sol escalfa més, començo a buscar les primeres flors d'ametller que valentes s'avancen al bon temps. Aquest matí hem estat caminant pels volts de Sant Pere, per la riera, pujant i baixant els turons, per vinyes podades i llaurades, sota oliveres pentinades, olorant el romaní. A la zona de Torroja hem vist un parell d'ametllers totalment borronats, i un grapat de flors blanquíssimes que s'obrien sota el cel blau d'hivern. És el primer senyal de que el cicle natural segueix el seu camí, i amb ell la vida flueix cap a l'esclat de la primavera.

Lost i el "Vol 714 a Sidney"

Avui dimarts s'estrena la 6ª i darrera temporada de Lost, on s'hi ha de donar resposta als molts enigmes de l'accident en una misteriosa illa del Pacífic del vol 816 de Sidney a Los Angeles.
Vaig començar a veure la sèrie tard però n'estic totalment enganxat, he vist les cinc temporades en molt poc temps i se'm fa llarga l'espera per saber com evolucionarà tot.
Ahir vespre estava ordenant uns llibres i vaig llegir entre els Tintins el títol "Vol 714 a Sidney", el vaig fullejar i vaig tenir la sensació de que molts aspectes de la història s'assemblaven a Lost. Poder són obsessions meves, però, serà casualitat?

p.s. magnífic gràfic cronològic de la sèrie al diari Público

Febrer