dimarts, de març 13, 2007

La Gardunya


La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.

Si hagués de triar un lloc on fer un projecte a Barcelona, aquest seria la Gardunya, el lloc és complex però articula peces i teixits potents. No caldrà que el faci ja que un concurs ha premiat a l'excel·lent arquitecta Carme Pinós amb una proposta que integra la nova seu de l'escola Massana i un edifici d'habitatges a una plaça alliberada de l'aparcament. Vistes les imatges de la maqueta i les perspectives la proposta és agosarada però crec que pot donar lloc a un espai agradable emmig del brogit del Raval.

Considero a la Pinós com un dels millors arquitectes actuals, i saludo amb alegria i curiositat cada nou projecte seu, llunyà de les modes efímeres que ho envaeixen tot, amb personalitat i respecte per l'entorn on aterra. Durant massa temps ha viscut injustament a l'ombra de qui va ser el seu espòs i soci, l'immens (en tots els sentits) Enric Miralles. Però el temps l'ha situada al lloc que es mereix, al mateix nivell de l'antic soci i marit ja que si Miralles aportava una certa força bruta, la Pinós era la responsable d'una delicadesa poètica magnífica. Quan la parella es va separar es va fer evident en singular força i poesia, fent l'Enric alguns edificis desmesurats i la Carme d'altres massa fràgils. Amb el temps la Pinós ha recuperat l'equilibri entre la força i la poesia, com testimonia la Torre Cube de Guadalajara (Mèxic).

dimarts, de febrer 27, 2007

Segones parts ... (Manuale d'amore 2)














Diuen que segones parts no són mai bones, i no hi estic gens d'acord. Hi ha milers d'exemples en què la segona part està al mateix nivell i fins i tot millora i madura la primera.

Reconec que em feia certa por veure la segona part de Manuale d'amore, Manuale d'amore 2 (capitoli successivi), tenia por de que una pel·lícula fresca, divertida i emotiva caigués en la paròdia de si mateixa, i diumenge acompanyat per part de la colònia italiana de Barcelona vaig enfilar cap el Verdi amb precaucions.

Una altra vegada quatre històries ben lligades, sentit de l'humor i uns excel·lents actors emmig d'una obra coral que recordava les millors comèdies italianes dels cinquantes i seixantes. Quatre històries emotives, plenes de vida i molta llum, sense buscar la pesada trascendència gavatxa però sense defugir el nus dels temes que tracta.

I una banda sonora magnífica, que acompanya, que emociona. Se'm va posar la pell de gallina al sentir a la Gianna Nanini cantant "Sei nell'anima" , i la cançó principal de l'Elisa, "Un senso di te", és sublim.

A gaudir-la!

diumenge, de febrer 25, 2007

Història d'una foto (i de les falses suposicions)

Jad Maroun (22 anys), Bissan Maroun (29), Tamara Maroun (26), Noor Nasser (21) i Liliane Nacouzi (22) es van haver de refugiar al centre de Beirut fugint dels suburbis bombardejats per l'exèrcit israelià. El 15 d'agost era el segon dia de treva i amb el mini descapotable taronja de Lana el Khali (25), membre de l'ong libanesa Samidoun que ajuda a la gent desplaçada, van anar al barri de Dahiye d'on eren originaris tots cinc a comprobar els danys a les seves cases. El vehicle no era la primera vegada que visitava aquell barri ja que a l'inici dels bombardejos havia servit per a evaquar molta gent, i després per a poder distribuïr ajuda als refugiats.

Spencer Platt va ser el responsable de la fotografia que ha guanyat el World Press Photo d'enguany. Ell mateix explica el què li va semblar que la foto explicava amb tota cruesa, el contrast entre el Beirut en guerra i el Beirut "estupendu", i tots ens ho vam creure, tants en vam escriure i horroritzar-nos per la frivolització del turisme de guerra.

Però resulta que al fotoperiodista se li va oblidar un petit detall, preguntar als ocupants del vehicle taronja per confirmar que les seves suposicions s'ajustaven a la realitat. I al no fer-ho tots ens hem cregut una mentida fruit d'una suposició.

El Jad, la Bissan, la Tamara, la Noor i la Liliane han demanat amb justícia que s'expliqués la realitat de la foto, i no les suposicions del fotògraf. I jo ho faig perquè vaig escriure en base a una suposició, no una realitat.

El World Press Photo reconsiderarà el seu premi a l'Spencer Platt? La foto no deixa de ser magnífica, però canvia radicalment la seva percepció amb les noves dades de qui en són els seus protagonistes. Quantes fotos ens mostren suposicions i no realitats, falsejant el que ens volen explicar?

dilluns, de febrer 19, 2007

He vist un cadàver al carrer

Divendres després de fer un mos al bar de La Central, vaig enfilar Floridablanca camí de l'aparcament del carrer Tamarit amb Urgell. Migdia boi primaveral, calor, i el ritme de la ciutat que tant m'agrada.
A l'arribar on el carrer es troba amb la ronda, un mosso d'esquadra dret mirava amb desgana els vianants que caminàvem amb ritme viu. Una cinta lligada als bancs i als arbres de la plaça del Pes de la Palla delimitaven malament un rectangle, i a dins, una mampara amb les sigles de la polícia rodejava un banc on una manta tèrmica tapava un cadàver. Un altre mosso observava un uniformat amb bata blanca que l'examinava. Un cotxe patrulla era sobre la vorera i els bancs fora del límit eren ocupats per gent que buscaven el sol. Cap curiós, ningú mirant el què passava, la manta no deixava endevinar si era un cadàver jove o vell, home o dona. La vida continuava més enllà de la cinta de la policia, poder eren ganes d'obviar la proximitat de la mort, d'un cadàver anònim al carrer.

dimecres, de febrer 14, 2007

Humberto Rivas al Mnac

"Lleida", Humberto Rivas, 1999

"Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que hom pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruïr l'ànima, i que hi ha vegades que el coratge no obté cap recompensa. Això és sens dubte, el que explica per què tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d'Espanya com una tragèdia personal"

Albert Camús
(amb motiu de la Guerra Civil Espanyola)

divendres, de febrer 09, 2007

Beirut


Una de les fotos que més em van impressionar de la guerra del Líban va ser aquesta de l'Spencer Platt que veieu penjada aquí.

Un dels barris del sud de Beirut devastats per les bombes i un grup de tafaners que van a veure el què ha passat. El contrast entre els que retiren la runa i aquests turistes de l'horror és impresionant. Quatre noies esplèndides en un descapotable vermell emmig dels qui ho han perdut tot, la complexitat d'un món, el libanès, fascinant com pocs.

Aquesta magnífica foto acaba de guanyar el World Press Photo, poder el premi més prestigiós de periodisme gràfic. Podeu mirar les fotos premiades des del 1955 aquí.


Gràcies a la magnífica
Guerra Eterna ...

(mirar el post del 25 de febrer, la veritat sobre la foto...)

dissabte, de febrer 03, 2007

Comença el Sis Nacions


Acostumo a avorrir els campionats de seleccions estil mundials de futbol, m'afarta tant de xovinisme nacional. Però hi ha una excepció, el Sis Nacions (abans conegut com a Cinc Nacions). De petit em passava les tardes dels dissabtes mirant els partits, i donant suport a Irlanda o a Escòcia. Quan Canal + va comprar els drets d'emissió es van acabar els Cinc Nacions però vaig intentar seguir-los pels pocs diaris que en parlaven. Amb l'internet la cosa ha millorat i em sembla que aquest any alguna cosa podré veure a la parabòlica i així poder estrenar la samarreta de la selecció irlandesa que em vaig firar aquest estiu.

Però lo fantàstic és que aquest any hi ha torna, el mundial de rugby on altra vegada veurem el nou món (Austràlia, Nova Zelanda, Sudàfrica...) contra el vell món (Anglaterra, França, Irlanda ...). M'encantaria escapar-me a Tolosa, a Montpeller o a Marsella a veure algun partit, però em temo que ja faig tard per a les entrades tot i jugar-se al setembre!

dimarts, de gener 30, 2007

Robert Capa

La meva passió per la fotografia va augmentar quan vaig descobrir fotògrafs com Robert Capa. M'agraden les fotos directes, despullades, dures, descarnades que saben arrancar un fragment de realitat. No suporto les fotos preparades, retocades, falses, artístiques...

Primer a Vilafranca, ara a El Vendrell i després a Tarragona es pot veure "Capa, aquí", una magnífica exposició sobre la desbandada republicana hores abans de que les tropes nacionals prenguessin Tarragona. És el relat d'un dia, el 15 de gener de 1939, una mostra de la desesperació d'aquells que fugien. El fotògraf és el Robert Capa, i reconstruint els contactes que es conserven s'ha refet la història d'aquell dia en que milers de civils van llençar-se a la carretera per fugir nord enllà, resseguint la N-340 al seu pas pel Penedès, amb la intenció d'arribar a Barcelona.
Carros carregats fins al capdamunt, vells esgotats, dones portant andròmines incomprensibles, i un paisatge d'hivern nítid sobrevolat per avions que metrallaven els que escapaven. Les fotos són delicades, respectuoses amb els qui escapen, però són contundents a l'hora d'explicar tanta tragèdia, el cor es glaça sovint al veure el pèlag de sang d'un carro esventrat o el somriure lluminós d'una nena que camina sense saber massa bé el perquè.

La majoria de les fotos són inèdites i van ser rescatades pels Querol a Nova York. Van estirar del fil d'alguna imatge inconnexa i es van trobar amb la fulla de contactes d'aquella jornada. Pare i fill han ampliat les fotos i han reconstruït els paisatges d'aquella fugida, paisatges encara avui presents i identificables. Les fotos són explicites, parlen clar i no costa gens pensar en el què va passar al Penedès un dia de gener de fa 68 anys.

Fins ara coneixia imatges de Robert Capa a la Guerra Civil, a Normandia, a Indoxina i a molts altres llocs. Gràcies a aquesta exposició i al seu excel·lent catàleg (una ganga de 20 euros) per a mi Robert Capa també és el fotògraf de la desesperació al Penedès, un relat moltes vegades escoltat a aquells qui van viure aquelles hores incertes.

dimecres, de gener 10, 2007

Torna la 500

Primer va ser l'Escarabat, després el Mini, i ara li toca el torn a la 500. Manquen nou mesos per veure un vehicle amb l'esperit de l'original però molt més econòmic que els seus companys d'aventura.
Fa quinze anys els carrers italians n'eren plens, ara és una gran sorpresa trobar-ne una. Quin gran cotxe!

dijous, de desembre 21, 2006

Solstici d'hivern

la nit més llarga de l'any ens porta l'hivern,
l'inici del camí cap a la primavera ...

dijous 21 de desembre
solstici d'hivern

"Els dies es van escurçant, cada dia són més curts, perquè ens anem acostant al de menys llum solar de l'any, o sia al solstici d'hivern (21 de desembre). En tal data s'acaba la tardor, que és època de declinació, i comença l'hivern, que , malgrat ésser el període més inhòspit de l'any, representa el punt de partida per a arribar a les hores de sol tebi i d'aire bla de la primavera. Si el món s'estacionés en la llum afinada i la desfibració tardoral, per més benigna que fos, no faria més que decaure i agonitzar lentament. L'hivern, en canvi, per més fred que sigui, per més fangós i rúfol que es presenti, deixa veure en la llunyania - remota, certament - el verd fi i els roses nacrats que arriben amb el perfum de les violetes. Així, la tardor tendeix a l'hivern, i l'hivern sempre primaveraleja una mica."

Els dies curts
"Les hores"
Josep Pla


gaudiu dels cels nets d'hivern plens d'estrelles
de les llars de foc enceses
del Nadal que ja és aquí

diumenge, de desembre 17, 2006

Balàfia

Tornant de Llimiana em vaig trobar amb aquest nom pels voltants de Lleida.
Feia temps que no descobria una paraula tant bonica!

dijous, de desembre 14, 2006

El meu poble

per Maria Antònia Oliver
www.vilaweb.cat
DIJOUS, 14/12/2006 - 06:00h

El meu poble
És un poble petit i allargassat a banda i banda d'una carretera molt secundària, que fa de carrer principal. Perpendiculars a aquest carrer (que té diversos noms) hi ha vuit o deu carrerons que donen a foravila. Hi ha una església molt guapa i molt gran (com a tots els pobles de Mallorca) del segle XVIII. Té dues placetes precioses. Hi ha una botiga de coses de menjar, que també és estanc, tres bars i un restaurant. No hi ha cap banc (dels de dobbers) ni cap supermercat, ni cap tot a cent. Ni policia ni municipals. No hi ha ajuntament perquè és una pedania. A la majoria de mapes de les Balears, no hi surt. És una sort. Si hi veus qualque turista, és perquè s'ha perdut. Empadronats, som uns 160. Quasi sempre hi trobes llocs per aparcar.

Al meu poble no s'hi han fet gaires barbaritats urbanístiques. Una casa nova que pareix un búnquer; una font amb caps de lleó que no feia gens de falta i que, malgrat el que pensen molts pobletans, no fa gens bonic; una altra casa estreta que l'amo creu que és un palau; una porta d'entrada d'alumini i vidre que és un delicte; un empedrat negre al voltant de l'església que fa pecar... i para de comptar. La majoria de cases son guapíssimes i, les que no ho són tant, aiximateix són guapetes. El meu poble, però, no és un paradís. Hi passen massa cotxes a tota pastilla, hi passen camionassos que s'emporten persianes, no hi ha avisadors acústics que facin returar els vehicles, quan plou es fan bassiots als carrers laterals, els mòbils de segons quines companyies no tenen cobertura... És a dir, no és un paradís, però poc se'n falta.

Però ara ha arribat el progrés. En forma de xalets adossats. No volem ser menys que els andritxols, que són els habitants d'Andratx. Els binialers, que som els habitants de Biniali, no volem viure en un poble antiquat i perdut enmig del Pla. Ca barret! Ara que han arribat els constructors, hi ha alguns conciutadans que els venen les cases o els terrenys per fer-hi allò que els doni la gana. Sense pensar, ni constructors ni venedors, que tenim un paisatge urbà sense destrossar, que es poden fer cases com Déu mana per al jovent que puja i que, els qui recullen firmes i els qui firmen per protestar contra l'endemesa urbanística no som, precisament, enemics seus, sinó els qui estimam el llogaret. Que és una manera d'estimar la vida i no els diners.

dimecres, de desembre 13, 2006

Deux Magots

Badàvem per París i vam topar amb el Café de Flore sense buscar-lo. Tot i ser finals d'octubre la tarda era més aviat primaveral i la terrassa era plena. Hi ha llocs que fan respecte i m'agrada passar-hi de puntetes per no contaminar-los massa de mi, però no vaig poder evitar mirar la gent asseguda i en lloc d'artistes, escriptors i existencialistes vestits de negre vaig descobrir Loney Planets, Routards, Touring Clubs o Michelins damunt les taules. Uns metres més enllà el panorama es repetia a Les Deux Magots i al cap em venia una reflexió d'un professor romà que deia que ens enbadalim del jardí ombrívol i perfumat i hi construïm una casa per a gaudir-lo i després ens preguntem on és el jardí.

Aquesta tardor he llegit el Vila-Matas de "París no se acaba nunca" i m'ho he passat molt bé recorrent el carrers de la ciutat dels inicis dels 70. Ambdos cafès eren el seu centre neuràlgic per poder sentir-se escriptor, i les descripcions de les seves estones allí eren prou divertides i interessants. És per això que quan vaig veure tanta guia sobre les taules vaig pensar en una altra víctima del turisme depredador, dels qui buscaven religiosament aquells punts d'interès recomanats i la seva presència massiva alterava profundament l'equilibri del lloc, i és que jo vaig veure turistes mirant a turistes que miraven si Sartre i Beauvoir s'amagaven en alguna de les taules.

Vaig recordar que una cosa semblant comença a passar a la Granja Viader, al Boada's, al Cafè del Tèxtil, als Quatre Gats...

dissabte, de desembre 09, 2006

L'art no paga

La consideració i el tractament d'artista

L'art no paga

Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.

Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.

Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.

Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.

Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).

Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.

I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.

Sebastià Alzamora
Escriptor
Avui, dissabte 9 de desembre

dilluns, de desembre 04, 2006

Rubaiyat

Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel

i que també hi haurà vi autèntic i mel...

Quin mal hi ha d'escollir ara l'amant i el vi

si just aquest ha de ser el nostre etern destí?


Omar Khayyam
Pèrsia (1040-1121)
Rashid Bonàs, traductor


can Comas, el Penedès
2 de desembre de 2006

dissabte, de desembre 02, 2006

Omar Khayyam

dimecres, de novembre 29, 2006

La mort d'un home

Diumenge moria en un velòdrom belga un ciclista que competia als Sis dies de Gant. La competició es va suspendre indefinidament de manera immediata.

Dilluns matí moria aixafat per una compactadora un obrer que treballava a les obres d'asfaltat de la carretera de Sant Pere, van retirar el seu cadàver i les obres van continuar fins a la primera hora del vespre.

dilluns, de novembre 20, 2006

Endogamia en la Universidad

La Vanguardia, Revista
diumenge 19 de novembre de 2.006

"Una encuesta del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) revela que el 93,3% de profesores universitarios ya trabajaban en el centro antes de conseguir la plaza. En EE.UU. eso sólo ocurre en el 10% de los casos, y en Francia, en el 50%. El amiguismo en la selección de los profesores universitarios condiciona el nivel de las universidades y compromete el desarrollo científico y económico."

Universidad provinciana
"El 93,3% de los profesores titulares españoles procede de la misma universidad. En el Reino Unido es un 17%, y en EE.UU., un 10%."

divendres, de novembre 17, 2006

Paris (post in progess)

Ahir van emetre per enèssima vegada el darrer capítol de Friends, i París n'era en part protagonista (perquè no em canso de remirar-la si ja me la sé de memòria?). Un protagonisme semblant té la ciutat als darrers capítols de Sexo en Nueva York, el Sostres no para d'escriure de la ciutat, dels seus restaurants, els seus hotels i avui d'un dels seus bordells, i aquesta tardor he llegit amb molt de plaer "París no se acaba nunca" de l'Enrique Vila-Matas.

Fa uns deu dies he tornat d'una escapada de quatre dies, era la tercera vegada que hi anava i la primera que la ciutat m'ha atrapat mínimament. Perquè tanta fascinació per aquesta ciutat?

dilluns, de novembre 06, 2006

Sota l'aigua



El 4 de novembre de 1966, fa 40 anys, després de 3 dies de pluja intensa els rius que arriben a la llacuna véneta van sortir de mare, i l'Adriàtic enfurismat va saltar les barreres naturals que separen la llacuna de la mar oberta. El resultat va ser una inundació devastadora que va fer pujar les aigües més de dos metres sobre el seu nivell habitual. Venècia va quedar ferida de mort.

La mateixa nit, l'Arno sortia de la llera i inundava amb cinc metres d'aigua la ciutat de Florència i molts dels seus arxius i dipòsits artístics. En un espontani i insòlit moviment, joves d'arreu d'Itàlia i d'Europa, els anomenats Angeli del fango ,van arribar a la ciutat Toscana i van ajudar a salvar el que havia quedat sota l'aigua. Van treure llibres, lligalls, pintures dels dipòsits inundats i van aconseguir que molts d'ells no es perdessin per sempre.

Ambdues ciutats no volen recordar massa els fets. Venècia era habitada aleshores per 120.000 persones, i va començar a patir un èxode constant que a dia d'avui ha fet que sigui una ciutat de 60.000 ànimes. Florència no ha aconseguit recuperar del tot els seus immensos fons, alguns dels quals s'han perdut per sempre. Tot fruit d'una nit.
 

Free Blog Counter