La consideració i el tractament d'artista
L'art no paga
Sense cap ànim de presumpció, aquí el sotasignat és un artista. Si és necessari, estic en condicions d'acreditar l'autoria d'unes quantes novel·letes i d'alguns poemes, escrits així com Déu o el dimoni m'han donat entenent, i si el lector amable es vol prendre la molèstia de comprovar-ho, és possible que a les llibreries i als mercats de saldo hi trobi algun volumet signat amb el mateix nom i cognom que el present article. De manera que, si estem d'acord a considerar la literatura una de les belles arts (com a mínim, amb el mateix mereixement que el circ), tampoc no hi hauria d'haver gaire discussió a l'hora de concedir a l'escriptor, judicis de valor al marge, la consideració i el tractament d'artista.
Doncs bé: com a tal artista, vull aprofitar aquesta pàgina que gentilment em cedeix l'AVUI per reclamar a l'Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat, al ministeri de Vivenda o al Papa de Roma, a l'autoritat que sigui en definitiva, un local en condicions adequades per dur-hi a la pràctica la meva sublim tasca. En el cas altament probable que els hipòcrites dirigents facin el sord i desatenguin la meva petició, aviso que sóc molt capaç d'okupar la casa d'algun editor del país, aquests especuladors sense ànima que es lucren sense mesura ni vergonya a costa del talent dels altres.
Pensin a més que, a diferència del que succeeix amb els artistes circenses de La Makabra i Can Ricart, les necessitats d'un escriptor són més aviat modestes i no comporten gaires molèsties. De fet, ara mateix duc a terme la meva labor en un pis de Barcelona, el lloguer del qual pago religiosament cada mes, però confio que vostès es faran perfectament càrrec que és una vergonya, una humiliació i una injustícia manifestes que un artista es vegi obligat a destorbar o interrompre la comunicació amb les muses per ocupar-se de vulgaritats com pagar el lloguer i altres intendències domèstiques.
Per això elevo des d'aquí la meva veu -és un dir- i plantejo les meves exigències, a saber: l'alcalde Hereu, o el president Montilla, o qui sigui, poden escollir entre fer-se càrrec del lloguer del meu pis o millor de buscar-me'n un altre de més ben condicionat, a fi que la meva perseverança en la literatura es vegi compensada amb resultats cada dia més òptims. Sospito, per exemple, que la meva inspiració fluiria molt millor si la traslladés a habitar un domicili d'una superfície no inferior als cent metres quadrats, amb terres de mosaic de ceràmica i parquet de cedre del Líban adequadament combinats, moblat per algun interiorista de prestigi i equipat amb les últimes novetats en tecnologia i ergonomia, amb molta llum i -per demanar que no quedi- convenientment insonoritzat, ja que tinc comprovat que, en perfecte silenci, treballo més i millor.
Així mateix, fóra imprescindible disposar d'un petit cos de servei domèstic, preferentment integrat per nimfes lleugeres de roba i mides corporals 90-60-90 o similars, que tinguessin cura de la neteja i la resta de les feines de la casa, que tants perjudicis han ocasionat a la literatura catalana en fer perdre als escriptors un temps que podia haver estat preciós si s'hagués pogut aprofitar per compondre alguna obra mestra. Es valoraria per altra banda que les fàmules tinguessin alguna experiència en el camp dels massatges, perquè ja se sap que l'ofici d'escriptor és molt donat als mals d'esquena, i perquè l'extrema tensió creativa a què em veig sotmès mentre creo necessita canalitzar-se d'alguna forma positiva. Finalment, i perquè es vegi que no tinc cap intenció d'abusar de l'erari públic, amb dos àpats al dia lliurats puntualment per un servei de càtering -si és possible, del Semon de can Sostres- ja em conformo, perquè els artistes de veritat som frugals en les nostres col·lacions. Si això no fos possible, confio que almenys la Creu Roja ja es preocuparia de donar-me menjar i beure (però aigua no, gràcies, que només es bona per a les granotes: amb una ampolla de vi al dia, un Vega Sicilia per donar una orientació sobre els meus gustos, la meva sensibilitat d'artista se sentirà molt més reconfortada).
Vull també animar les autoritats competents i els mitjans de comunicació perquè preguntin als meus actuals veïns i comprovin com tots sense excepció els diuen que mai no els he molestat ni els he causat el més mínim problema, fins al punt que molts ni tan sols s'han adonat que gaudien de l'honor de compartir escala amb un artista. Per si això fos poc, he d'advertir-los que compto amb el suport incondicional del SEI (Sindicat d'Escriptors Improductius), del PEN Club de Tasmània i de la confraria de penitents de Nostra Senyora de Gràcia, de manera que si els polítics decideixen fer cas omís de la meva requesta, es poden trobar d'un dia per l'altre amb un pollastre a la plaça Sant Jaume que no se'l trauran de sobre tossint.
I és que, igual que els meus col·legues artistes de Can Ricart, jo també penso que aquesta societat és una merda, sobretot a l'hora de pagar impostos. Un altre món és possible i ja és hora que els artistes comencem a ser tractats com ens mereixem.
Sebastià Alzamora
Escriptor
Avui, dissabte 9 de desembre
La Gardunya sempre ha estat aquesta terra de ningú emmig del Raval, un forat estrany ocupat per un aparcament desmanegat, envoltat pels darreres del mercat de Sant Josep, els edificis de l'hospital de la Santa Creu i les runes d'antics edificis no identificats. Als darrers temps s'hi han afegit bars i restaurants de plats escassos i preus indecents, plens de modernitat mal entesa.
Entrades
