dimecres, de gener 09, 2013

L'aire que queda dins

Article del Jordi Badia, arquitecte de l'estudi BAAS, sobre la greu amenaça que suposa per a l'arquitectura la Llei de Serveis Professionals.

diari Ara, dimecres 9 de gener de 2013

L'aire que queda dins
Deia Lao Tse, 600 anys abans de Crist, que l'arquitectura no són les quatre parets i el sostre sinó l'aire que queda dins. De vegades convé recordar-ho per no caure en el parany de confondre la qualitat de l'arquitectura amb la bellesa de la seva aparença. Tal com deia Sert, un dels nostres arquitectes més universals, "l'arquitectura crea escenaris per a la vida".

El valor dels tancaments no es redueix, doncs, a la seva mera missió de limitar, definir i suportar, sinó que per la seva forma, els seus valors cromàtics i la seva textura poden no tan sols aïllar-nos de l'exterior sinó anar més enllà i acollir-nos, creant una certa atmosfera vital. D'aquesta manera, doncs, el que és essencial és precisament allò que no es construeix, l'espai que queda atrapat. Els edificis esdevenen, quan els entenem d'aquesta manera, una successió de buits habitats on tenen lloc les activitats humanes i on es relacionen.

És quan parlem de ciutat que aquest concepte pren més sentit, ja que les ciutats que ens agraden, aquelles on ens agrada passejar i viure, s'han construït amb l'espai públic com a element protagonista, el carrer i la plaça. El buit urbà, allò que no es construeix, es converteix d'aquesta manera en l'element que dota de personalitat i activitat aquestes ciutats, el lloc on la comunitat ciutadana es relaciona i on s'ubiquen les botigues i els bars, les biblioteques i els centres de salut, les esglésies i els ajuntaments. Carrers i places, els buits, són, doncs, el que caracteritza el fet urbà, i configuren en relacionar-se entre ells el passeig com a activitat intrínsecament ciutadana i de relació amb l'entorn.

Els arquitectes, per la nostra formació humanística, som els que tradicionalment hem sigut responsables de la tasca de dissenyar aquests buits i convertir-los en llocs agradables on viure. Tot això em ve al cap al voltant de l'esborrany que s'ha filtrat de l'avantprojecte de llei de serveis professionals, on es proposa que els enginyers puguin projectar i signar a partir d'ara els projectes d'arquitectura residencials, docents i religiosos, amb la justificació que si un enginyer és competent per projectar una edificació, ho ha de ser per projectar-les totes independentment de l'ús que hagin de tenir. Crec que el ministeri d'Economia, que promou aquesta nova llei, confon l'arquitectura amb les parets que la contenen.

Quin és l'objectiu d'aquesta llei? ¿Millorar la qualitat de l'arquitectura on vivim i on els nostres fills s'eduquen i de l'espai públic de les nostres ciutats? No ho crec pas. L'esborrany es marca objectius més prosaics, com la millora de la competitivitat i la reducció de marges en els preus dels projectes, de manera que això suposi una millora en l'ocupació i la productivitat. Però a ningú se li escapa que les conseqüències d'aquesta llei quant a ocupació per als arquitectes seran terribles i quant a la qualitat de les nostres ciutats també.

Fa temps que els arquitectes estem morint en silenci. Tothom sap que és el gremi que pateix de manera més sagnant les conseqüències d'aquesta crisi salvatge, i la llei en qüestió serà l'estocada que acabarà d'enfonsar-lo, en un entorn on hi ha més del 50% dels arquitectes a l'atur. La liberalització dels projectes d'arquitectura que proposa l'esborrany no es dóna ni a França, ni a Alemanya, ni en la majoria de països europeus, i per tant aquesta no en pot ser l'excusa. Els enginyers construiran edificis sòlids i econòmics, però intueixo que no perdran gaire temps fent mil maquetes per veure quina és la peça que encaixa millor en un indret característic, o dibuixant amb paciència les textures interiors d'un edifici per imaginar-ne els efectes en la vida dels seus habitants. Els enginyers construeixen parets i sostres, però se'ls escapa l'aire que queda dins.

Aquesta llei és molt matussera, i de ben segur que no millorarà les dades d'ocupació ni tampoc la qualitat de l'arquitectura al nostre país. Hi deuen haver altres objectius que se m'escapen, però ja podem afanyar-nos a independitzar-nos d'aquest estat que ens va llastrant i ens porta cap al fons fins a ofegar-nos.

Mentrestant, i com que la llei no s'atura aquí i obre també la liberalització a altres gremis com els advocats i els farmacèutics, jo proposaria als redactors que seguint amb aquesta lògica de millora de la competitivitat i estalvi econòmic la propera operació de maluc del rei Joan Carles la faci un veterinari. Seria una magnífica manera d'exemplificar l'esperit liberal d'aquest govern i estalviar costos en una professió, la de rei, gens competitiva.

divendres, de desembre 21, 2012

h i v e r n

hivern - inverno - winter - invierno - hiver

divendres 21 de desembre - solstici d'hivern

12:11 del migdia (11.11 UTC)

el Montmagastre (la Noguera) / Montmagastre hill (Noguera's county)



divendres, de novembre 16, 2012

Us heu trobat mai un nacionalista? (Bertold Brecht)


publicat i llegit a La lamentable

Publiquem aquest petit conte del gran Bertold Brecht que el nostre col·laborador Jaume Fabre ha trobat casualment en alemany, i l’ha traduït al català. És una troballa extraordinària per explicar l’actual moment de Catalunya.
 

Us heu trobat mai un nacionalista?

Es diu que l’amor i l’odi estan molt aprop l’un de l’altre.

És vàlid això també per a l’amor i l’odi a la pàtria?

Potser coneixeu ja la següent història o potser fins i tot coneixeu al senyor K.

El senyor K. no considerava necessari viure en un país concret.

Deia: “Puc passar gana a tot arreu”.

Però un dia, quan anava per un carrer estret de la ciutat en la qual ell vivia, que havia estat ocupada per un país enemic, va trobar-se de cara un oficial enemic i aquest el va obligar a baixar de la vorera.

El senyor K. el va deixar passar i en el mateix instant va adonar-se que odiava aquell home i no només a aquell home sinó també a tot el país al que pertanyia l’oficial.

“¿Per quina raó jo m’he convertit en aquest instant en un nacionalista?”, es va preguntar.

“Perquè m’he topat amb un nacionalista”, va ser la única resposta que va saber trobar.

Bertold Brecht


———————–
Publicació original:

Und Sie, sind Sie schon einmal einem Nationalisten begegnet?

Man sagt, daß Liebe und Haß nahe beieinander stehen.

Gilt das auch für Vaterlandsliebe und Vaterlandshaß?

Vielleicht kennen Sie die folgende Geschichte schon oder vielleicht kennen Sie sogar Herrn K.?

Herr K. hielt es nicht für nötig, in einem bestimmten Land zu leben.

Er sagte: “lch kann überall hungern”.

Eines Tages aber ging er durch eine Stadt, die vom Feind des Landes besetzt war, in dem er lebte.

Da kam ihm ein feindlicher Offizier entgegen und zwang ihn, vom Bürgersteig hinunterzugehen.

Herr K. machte Platz, und in demselben Augenblick bemerkte er, daß er diesen Mann haßte und nicht nur diesen Mann: sondern das ganze Land, zu dem der Offizier gehörte.

“Wodurch bin ich in diesem Augenblick Nationalist geworden?” fragte er sich.

“Weil ich einem Nationalisten begegnet bin”, war die einzige Antwort, die er finden konnte.

Bertold Brecht

divendres, de novembre 09, 2012

Cel de l'Urgell


dijous, d’octubre 25, 2012

VIIa Biennal d'Art - Obra sobre paper


divendres 26
- 8 vespre
inauguració i entrega dels premis
concert amb l'Enric Alegre Perdiu Grouse Band


dissabte 27
- matí de 12 a 2

- tarda de 6 a 8
per tot el recorregut,
actuacions musicals dels alumnes de l'Escola de l'Alt Penedès i de l'escola M. Dolors Calvet de Vilafranca


diumenge 28
- de 12 a 2
recorregut guiat per a nens i nenes

dilluns, d’octubre 15, 2012

Sentimentalisme i passió



pregunta
Su recomendación para vivir mejor.

resposta
Elimina de tu vida todo sentimentalismo y procura que te domine la pasión.




entrevista al Félix de Azúa a Filosofía Hoy

divendres, d’octubre 12, 2012

Europa, Nobel de la Pau

 Plantu, 1992

La Unió Europea ha estat guardonada amb el premi Nobel de la Pau. És un reconeixement per als països que s'han posat d'acord per bastir una institució comuna i democràtica, i que han aconseguit que després de segles de guerres i conflictes per tot el continent, visquéssim tots en pau.

dissabte, de setembre 22, 2012

Tardor


tardor
autumn
autunno
otoño
automne

dissabte 22 setembre
14.49 UTC (15.49)




Carlo Scarpa
Giardini della Biennale- Venècia


dilluns, de setembre 17, 2012

Shana Tovah 5773



bon any a tots els qui ho celebren aquest setembre!
foto de la Dominique Tomasov Blinder

dimecres, de setembre 12, 2012

Antònia Font, "Vostè és aquí"


nota publicada al Facebook oficial dels Antònia Font

Antònia Font publicarà el seu nou àlbum, "Vostè és aquí", el pròxim 9 d'octubre. Divendres el quintet mallorquí el preestrenarà al Mercat de Música Viva de Vic.

El vuitè àlbum d’Antònia Font es titularà “Vostè És Aquí” i es publicarà el pròxim 9 d’Octubre, auto editat pel propi grup a través de Robot Innocent Companyia Discogràfica. Divuit mesos desprès de donar a llum el primer disc d’or de la seva carrera, “Lamparetes” (2011), el quintet mallorquí ja ha deixat enllestit un nou treball, que aquest mateix divendres, 14 de setembre, preestrenaran en directe al Teatre L’Atlàntida de Vic en el marc del Mercat de Música Viva.

Experimentant amb els límits del format cançó però sense abdicar del pop, Pau Debon (veu), Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria) han volgut reflectir una sèrie de conceptes musicals que habitualment queden fora del cànon per articular la proposta més sincera de la seva trajectòria. Amb distribució física de Discmedi i digital de The Orchard, “Vostè és aquí” és un viatge en tres etapes pel seu intransferible univers on es combinen gèneres, tradicions i fins i tot llengües.

Un disc cent per cent Antònia Font que el grup interpretarà íntegrament en el concert de divendres, una cita sorprenent i absolutament inexcusable.

Pre Estrena del nou àlbum:

14-09-12 / 21:00 hores

Teatre Atlàntida de Vic (MMVV)

dimarts, de setembre 11, 2012

11 de setembre

arc de triomf de l'entrada del Castel Nuovo (1452-1471), a Nàpols

"Així heu (hem) de voler Catalunya,
Políticament, lliure,
Socialment, justa,
Econòmicament pròspera,
i Espiritualment gloriosa."

Francesc Macià

dilluns, de setembre 10, 2012

Marxa de torxes

No entenc la proliferació de les marxes de torxes la nit del 10 a l'11 de setembre, i que es fan per tot el país.

Ningú recorda quins règims van impulsar el seu ús polític durant el sXX? Cada cop que en veig imatges, m'entristeix molt.

Seria hora de buscar noves maneres de manifestar-se, amb un esperit reivindicatiu ben allunyat dels pitjors malsons del sXX, i acabar d'una vegada per totes amb aquestes marxes.

dijous, d’agost 02, 2012

Suïssa




Dissabte 28 em van convidar a un dels concerts a la fresca que es celebren les nits de juliol a Sant Quintí de Mediona. Em van dir que el grup que tocava aquella nit feien jazz, que els músics eren locals, i poca cosa més. Anava amb un cert escepticisme a escoltar-los, i el primer que em va sobtar en arribar a la plaça del Sol va ser la joventut de tots els músics (després he sabut, per exemple, que el bateria tan sols té 17 anys). No era jazz, però les cançons que anaven tocant eren molt bones, ben construides, brillants en algunes fases, tot i que la sonorització del cantant no era la més adient per un espai a l'aire lliure.

El que era un quartet a la primera part (teclats, bateria, guitarra i baix), es va convertir en una geometria variable de músics a la segona (afegint un trombó de vares, una trompeta, un saxo, una excel·lent veu femenina...). I si, la segona va ser una jam session impressionant, lliure, divertida, emocionant... que es va allargar més de dues hores. Van tocar molts clàssics del jazz, com una excel·lent versió del "Watermelon man" del gran Hancock, desprenent una energia meravellosa entre tots els músics.

El grup base, el de la primera part, es diu Suïssa, i són l'evolució d'un altre grup quintinenc, la Carpa Juanita. Al seu myspace, la Carpa Juanita es defineix com "En l’harmonia de les seves cançons hi destaquen clares influències Aràbiques i Balcàniques, les quals es barrejen amb ritmes que van des del reggae, ska, rock fins la salsa i la cumbia."  Suïssa, però, és una altra història, que mira cap el món anglosaxó, amb pinzellades de diverses influències. Tot i la joventut dels seus integrants, la seva maduresa musical en interpretació i composició, és molt important. 

Tinc ganes d'escoltar tranquil·lament la seva maqueta o el que tinguin gravat. Són un grup a seguir, prometen molt!

dilluns, de juliol 16, 2012

IVA: del 8 al 21% hi ha un increment del 162,5%

La lletra petita, sempre la lletra petita. Després del rebombori del dimecres, i la presentació del divendres, arriben les sorpreses en forma de Boletín Oficial del Estado, amb la temuda i covarda lletra petita.

Resulta que la majoria dels ives culturals, que estaven al 8%, passaran al 21%, o sigui un increment de 13 punts d'una sola tacada.

Aquest increment en temes percentuals vol dir que l'IVA d'entrades de teatre o cine, d'exposicions, i d'activitats culturals s'incrementarà un 162,5% . Ho escric en lletres perquè costa de creure-s'ho, "cent seixanta dos coma cinc per cent". Una barbaritat

divendres, de juliol 13, 2012

IVA: del 18 al 21% hi ha un increment del 16,66%

Massa vegades he escoltat i llegit aquests dies que l'IVA s'incrementarà un 3%, del 18 al 21%. Del 18 al 21 no hi ha un increment del 3%, ben al contrari, el primer dia de setembre l'IVA pujara un 16,66%.


dijous, de juliol 12, 2012

MITJÓ - Mostra de titelles a Riudebitlles

divendres 13, divendres 20 i dissabte 21 de juliol,
a Sant Pere de Riudebitlles (el Penedès)

dimarts, de juliol 03, 2012

Escriure a mà

El diari alemany Bild va publicar el dia 27 de juny una portada escrita a mà. Amb aquest fet insòlit reivindicava l'escriptura manual, i es lamentava que ordinadors, telèfons i impressores havien arraconant la cal·ligrafia. 

Fa un grapat d'anys reconeixia bona part dels meus amics a través de la seva cal·ligrafia. Amb unes poques paraules escrites en un full de paper en tenia prou per saber qui hi havia darrere aquells mots. Però avui en dia m'és molt complicat identificar-los a través de la seva lletra, i em sap greu que aquesta manera de conèixer-nos s'hagi anat difuminant amb el temps.

Quan conec algú intento que m'escrigui algunes paraules o m'ensenyi anotacions, i és que crec que les lletres van molt lligades a la manera de ser de cadascú, a l'estat d'ànim de cada moment.

És per tot això que ahir vaig somriure quan vaig llegir una nota amb instruccions per als nens d'un casal d'estiu, escrita a mà amb una bonica cal·ligrafia. No sé si les monitores ho van escriure a mà perquè no tenien un ordinador a prop o com a homenatge a les cal·ligrafies arraconades per telèfons i ordinadors.

divendres, de juny 29, 2012

Prandelli i l'amor

Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol sinó de l'amor i de Cesare Prandelli. Aquest home, elegant, clenxinat, ha canviat en part la tradicional filosofia del joc italià. Conscient de les limitacions del seu equip, però també de les possibilitats de competir amb alegria, ha optat per un joc que rebutja el tancament obsessiu, ara tan de moda, i que s'entreté amb el contacte amb la pilota. Hi podríem trobar connexions soterrades, en aquesta nova Itàlia, de la mà del mateix Prandelli i del gran Pirlo, arrelats a la regió de Brescia, allà on també va jugar Pep Guardiola. Bé, però no parlem de futbol. O sí, perquè costa molt de trobar en el futbol que avui contemplem històries com la de Prandelli.
Abans del gran sotrac, ja era dramàtica. Orfe de pare amb pocs anys, va jugar (i guanyar) la seva única copa d'Europa amb la Juventus el dia de la tragèdia de Heysel, on van morir, aixafats, tants italians. Més tard, es va lesionar, va deixar els terrenys de joc i va patir un càncer. I, aleshores, després d'unes quantes experiències menors com a entrenador, va signar per un dels grans, la Roma. Hi va durar tres mesos. Va plegar de treballar (al cim de la seva carrera) quan va saber –el sotrac– que la seva dona, Manuela, tenia un tumor.
Al cap d'uns anys, la dona va morir. I Prandelli es va sincerar. Va explicar com s'havien conegut (“tornava de jugar un partit i tenia ganes de menjar xocolata desfeta; ella era allà, amb una amiga, ens vam mirar i ja no ens vam separar més”) i com havia estat el procés de la malaltia. Va reivindicar la “fisicitat” de l'amor, la necessitat de no avergonyir-se de la passió, i, quan li van preguntar com estava ell va contestar: “Estic.” Refent aquell inexhaurible poema de Ferrater, Posseït, va dir que “quan has estimat tant una persona, ella roman dintre teu, viva, fins que et mors”. En aquesta Eurocopa ha lluitat pels valors i en contra de l'estupidesa i l'exasperació. I ens ha deixat un haikú memorable: “Porto a dins les seves últimes paraules. Però no les puc dir. Desapareixerien.”

Josep Maria Fonalleras
divendres 29 de juny del 2012 (Sant Pere, Sant Pau i Sant Pol)
El Punt Avui

dissabte, de juny 23, 2012

L'ull del Pallars

Un ull s'ha obert al Pallars, i mira el Montsec, i mira Terradets envoltat de vinyes ...


dijous, de juny 21, 2012

Estiu

e s t i u  -  e s t a t e  -  s u m m e r  -  v e r a n o  -  é t é


dijous 21 de juny - 01:09
 
 

dimarts, de juny 05, 2012

Vogadors, a la Biennale d'architettura

Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.

El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.


La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.


I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.



dimecres, de maig 16, 2012

No woman no pay



Passar el peatge sense pagar, a ritme de reggae ...

dilluns, d’abril 23, 2012

Una rosa és una rosa és una rosa ....


Sant Jordi 2012

ps: roser de cal Ròmul, matí d'avui

dissabte, d’abril 07, 2012

Made in Japan - Riudebitlles


El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.


La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.



Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:

Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).


Els artistes catalans són:

Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.



ACTIVITATS PARAL·LELES:

MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.


lnauguració:

Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre


Dates:

Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012


Horaris:

Dissabtes de 6 a 8

Diumenges de 12 a 2


Visites concertades:

Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94


Organitza:

HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.





dimarts, de març 20, 2012

primavera - spring - printemps

primavera - spring - printemps
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les

dimarts, de març 13, 2012

Café des voyageurs


Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)

La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)

L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.

El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.

dimarts, de febrer 21, 2012

Francesc Pujols

"Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar"
Francesc Pujols (1882 - 1962)



(frase extreta del web del gran Quimi Portet)

dilluns, de febrer 13, 2012

Calgary 88

dijous, de febrer 09, 2012

Nit al Montsec

12 de desembre de 2011

divendres, de febrer 03, 2012

Venècia i els vaixells urbans

Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.

No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.

A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.

Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.

un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011

Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?

Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.

vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007

Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.







divendres, de gener 27, 2012

Auschwitz, 27 de gener de 1945

Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.


(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.

La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.

Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.

A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.

Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.

No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.

Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.

Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.

Durant la resta del dia no va passar res (...)


Primo Levi
La treva

dilluns, de gener 16, 2012

El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini



Llegint noves informacions sobre el naufragi del Costa Concordia a les costes de la illa del Giglio, se m'ha fet més clara la idea de que el capità Francesco Schettino volia imitar la mítica escena d'"Amarcord", on el Rex passa pel davant dels habitants de Rimini...

divendres, de gener 13, 2012

Política d'aprofitament


"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."

Xavier Monteys
Quadern - El País

12 de gener de 2012

dimecres, de desembre 28, 2011

Tokyo - Osaka - Riudebitlles

Exposició de pintures de David Ribas
Tokyo-Osaka-Riudebitlles. Apunts

Inauguració: dimecres, 28 de desembre, a les 7 del vespre

HD Riudebitlles
carrer de Baix, 33 – 08776 Sant Pere de Riudebitlles

Del 28 de desembre de 2011 al 29 de gener de 2012
Festius, de 12 a 14 h
Cita prèvia: 93 899 59 79

diumenge, de desembre 25, 2011

Bon Nadal

pessebre al cim del Puig Tosell Gros (1.456m)

dijous, de desembre 22, 2011

hivern

dissabte, de desembre 03, 2011

Boira

El Montmagastre (la Noguera) emergint de la boira.
1 de desembre del 2011

dilluns, de novembre 28, 2011

Muntanyes enfarinades

les muntanyes del Pallars Sobirà des del Pallars Jussà
dimarts 22 de novembre

dijous, de novembre 24, 2011

El urbanismo político

article sencer

(...) Siempre hay que pedir cuentas políticas por lo que pudo ser hecho y no se hizo, no por las ensoñaciones de un mundo justo. Oponerse a una realidad que tiene alternativas es rebeldía; oponerse a una que no las tiene es simplemente inmadurez. Ya se ha dicho muchas veces que gobernar no es tener la capacidad de imaginar una sociedad perfecta, como hacen los adanistas, sino tomar decisiones concretas en circunstancias históricas concretas. Joseph Brodsky lo describió con humor: "La vida, tal y como es realmente, no consiste en una batalla entre el Bien y el Mal, sino entre el Mal y el Peor". Podemos llamar a esto pragmatismo o realpolitik, pero es solo urbanismo: en un solar triangular puede levantarse exclusivamente un edificio de planta triangular.

No es solo importante el solar, sino también los materiales de construcción con que se cuenta. La calidad del hormigón, la firmeza de las vigas y la solidez de los cimientos. Y a este respecto, hay un mensaje electoral en el que han coincidido todos los partidos nacionales, desde el PP hasta IU: España es un gran país, dinámico, imaginativo, laborioso y capaz. Yo miro a mi alrededor y no encuentro ese país por ningún lado. Encuentro un país ruidoso, gritón y bastante beato. Un país con una sociedad civil anémica y una capacidad asociativa lastimosa. Un país insolidario en el que muchos de sus ciudadanos defraudan a la Hacienda pública, creando una de las mayores bolsas de fraude europeas. Un país en el que los medios de comunicación son charangueros y sectarios. En el que la casta intelectual y artística languidece con mediocridad. En el que la clase empresarial no innova demasiado, prefiriendo el ladrillo a la tecnología. En el que la profesionalidad laboral, que nunca fue modélica, se deteriora gravemente, volviendo a los tiempos de la pandereta y la chapuza. Un país, en fin, que no es Alemania ni Noruega ni Francia.

Que un país así le cargue todas sus culpas a la clase política que lo gobierna no solo es siniestro y sainetero, sino que conduce al peor escenario para la izquierda: la negación de las lacras que deben ser corregidas. Si la única regeneración de la que hablamos es política, y no social, tendremos garantizado el fracaso de todos, pero sobre todo el de aquellos que aún confían en cambiar poco a poco el mundo. Porque para lograr que el Flatirion sea hoy ese edificio hermoso y fascinante que los turistas fotografían en Nueva York, fue necesario antes que el arquitecto tuviera claro cuáles eran el perímetro de su terreno y las limitaciones de su obra.

Luisgé Martín es escritor, autor entre otros libros de Las manos cortadas.

El País, 24 de novembre de 2011

divendres, de novembre 11, 2011

Sota la boira del Pallars


El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Divendres matí el sol de tardor tenyia de colors càlids els paisatges del Penedès, de l'Anoia, de la Segarra, de l'Urgell i de la Noguera. Després de les pluges de la setmana passada els camps de cereal verdejaven, al nord es veien brillar els cims enfarinats dels Pirineus, i els poderosos cingles del Montsec s'anaven perfilant mentre m'hi apropava.

Vinyes pallareses amb la col·legiata i el castell de Mur al fons.

Em fascina el Montsec, aquesta muntanya que s'alça d'est a oest com una muralla perfecta, amb dues cares ben diferenciades, i que limita la plana de Lleida amb les conques pallareses. Aquest divendres un cel blau i clar ajudava a retallar nítidament els contorns de la muntanya que acull el pantà de Camarasa, fins que a l'alçada de la font de les Bagasses, on el congost de Terradets talla el Montsec en dues parts (el d'Ares a ponent, el de Rúbies a llevant), núvols de boira queien pel damunt dels espadats per on flueix la Noguera Pallaresa.

El Montsec d'Ares i el pantà de Terradets, tarda de divendres.

Els túnels de la carretera em van portar d'un món on el sol feia brillar els colors tardorencs fins al món pallarès cobert per una boira espessa que arribava fins a les aigües del pantà de Terradets. El congost és el conducte entre dos móns, el de l'ordenada plana fèrtil d'horitzons llunyans, i el de les conques sinuoses plenes de petits nuclis enfilats a les muntanyes que escurcen la vista.

El congost de Terradets dividint el Montsec,
amb els camps verdejant després de les pluges.


Fins el migdia la boira no es va començar a desenganxar dels camps i dels arbres, de les persones i dels pobles. Es va anar aprimant de manera que el blau del cel cada cop es feia més fort enmig del gris general. A l'hora de dinar el Montsec i Terradets es tornaven a dibuixar majestuosos, i el Pallars recuperava els seus límits i els colors que la boira havia difuminat.

Vinyes pallareses.

Capvespre al Montsec i el pantà de Terradets.

dimarts, de novembre 08, 2011

La llengua de Gerard Quintana

Joan Daniel Bezsonoff
7 de novembre de 2011
e-noticies

No conec de res el senyor Quintana ni he sentit mai una cançó seua. El lector ja sap que m'agraden les veus d'antany com Luis Mariano, Frank Sinatra, Nat King Cole o Dean Martin. He llegit en aquest diari i d'altres moltes polèmiques sobre la llengua que parla el senyor Quintana a casa seua. Si m'ho permeteu, us donaré el meu parer sobre aquesta qüestió. Per mi un dels majors flagells de la nostra època és de voler jutjar els nostres avantpassats o els nostres contemporanis en un tribunal permanent amb, naturalment, un clar sentiment de superioritat. Tothom té raó i el veí s'equivoca. Vaig néixer a Perpinyà el 1963 i, com el 99% dels catalans del nord de la meua generació, el francès és la meua llengua materna. Tinc un avi rus, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov, la vida del qual vaig mirar de reconstituir a ' Els taxistes del tsar ' (Empúries) traduït al castellà ( Los taxistas del zar, Barril i Barral) que dominava el rus i el francès. No he conegut el meu avi rus i vaig haver d'aprendre tot sol, passat 40 anys, el seu idioma. El meu altre avi Joan Montalat, nascut al Rosselló, era d'ascendència empordanesa i sempre em va parlar en la seua llengua malgrat els retrets de mon pare, oficial de carrera, que no tolerava que el sogre transmetés al seu nét la llengua del país. ' Parlez-lui français ou vous n'en ferez qu'un con de paysan. ' (Parleu-li francès on en fareu un tros de cony de pagès de merda. ') Les meues dues àvies procedien del nord, del Rosselló i del Conflent. A casa meua, em parlaven francès. El català, l'he après, sense adonar-me'n, durant les vacances que passava a Nils a cals avis. Quan no entenia alguna paraula, en demanava la significació i la recordava per sempre. A vegades, algunes expressions em semblaven enigmàtiques. El padrí, quan s'enfadava, deia a la padrina ' me fas venir basca. ' Durant una colla d'any m'he demanat d'on podia sorgir aquesta mania als bascos...Vaig trigar anys, panys i cadaules (així ho deien els meus avis) abans d'entendre que el misteriós 'cafoll' era un ' ca foll ' (un gos enrabiat. ) Fa uns deu anys, un gran patriota català em va retreure que parlés francès a una noruega catalanoparlant. L'havia coneguda enraonant en francès i em va costar trencar el costum. La mateixa setmana, una col·lega em va muntar un escàndol perquè gosava parlar català en un institut de la república francesa. Des d'aquell dia, no em refiï de la gent que et donen lliçons. El català és una llengua ferida al Principat, malalta de mort a la Catalunya del Nord. La millor manera de convèncer la gent de parlar-la és de jugar amb ella a la manera d'un Màrius Serra, embellir-la amb noves obres que puguin interessar tots els nostres germans humans, tranformar-la en festa constant. Cal que la nostra parla es posi a ballar.

dijous, d’octubre 27, 2011

Estudiar arquitectura

- Saps, nosaltres quan estudiàvem sabíem que acabaríem treballant d'arquitectes, que algun dia practicaríem la nostra professió. Els meus alumnes no saben què faran, estudien per un futur molt incert.

Sovint el tren em fa grans regals. La conversa d'aquest matí amb un arquitecte a qui admiro, i que m'he trobat al tren de manera inesperada, ha servit per fer un croquis sintètic i precís d'on ens trobem els arquitectes, en la crisi més dura que mai hagi patit aquesta professió.

divendres, d’octubre 21, 2011

El tribunal de la santa catalanitat

"Si Gerard Quintana té l’obligació de parlar català a casa, aleshores caldrà conèixer la resta d’obligacions que tenen els personatges públics, per poder ser perdonats pel tribunal de la santa catalanitat."

Pilar Rahola
La Vanguardia
21 d'octubre del 2011

dimarts, d’octubre 11, 2011

Nippon Riudebitlles

Sempre fa molta il·lusió rebre notícies de ben lluny!

dimarts, de setembre 27, 2011

Reivindicant Sagarra


Avui fa 50 anys que va morir Josep Maria de Sagarra, un escriptor que va gaudir d'una gran popularitat en vida, que va aconseguir que el seu teatre, la seva poesia i els seus articles arribessin a tothom sense haver de renunciar a la qualitat literària.

M'agrada molt rellegir els articles que va publicar als diaris dels anys 20 i 30, en la línia dels millors periodistes i escriptors centreeuropeus contemporanis, descrivint una Catalunya i una Barcelona cosmopolites i vives. I vaig gaudir com mai amb les seves Memòries, un llibre sublim d'escriptura deliciosa.

Tot i que les patums culturals no li tenen massa simpatia per culpa de la gran popularitat que va tenir en vida, sempre reivindico Josep Maria de Sagarra.

divendres, de setembre 23, 2011

Tardor

herbst
autumn
خريف
անկում
jaitsiera
otoño
tardor
jeseň
automne
caída
ליפול
autunno
casus
val

høst
spadek
toamna
јесен
falla
sonbahar

dimecres, de setembre 21, 2011

To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening - R.E.M.


"To our Fans and Friends: As R.E.M., and as lifelong friends and co-conspirators, we have decided to call it a day as a band. We walk away with a great sense of gratitude, of finality, and of astonishment at all we have accomplished. To anyone who ever felt touched by our music, our deepest thanks for listening."

dimarts, de setembre 13, 2011

Tafaners


La primera vegada que vaig anar a Holanda el que més em va sobtar era que les finestres a peu de carrer no tenien cap tipus de protecció visual. A les nits aquestes finestres s'il·luminaven, i cadascuna d'elles mutava en un aparador de la intimitat dels qui hi feien vida. Darrere els vidres, gent que cuinava, que sopava, que miraven la televisió, que llegien, o que tocaven un instrument, sense estar pendents del què passava al carrer.

El sorprenent per a un mediterrani és que a més, la gent que passejaven pel carrer mai giraven el cap per observar la vida interior de cada finestra. Hi havia un codi ben après en el que uns no s'amagaven i els altres no miraven. Era molt senzill deduir els qui no eren holandesos ja que la seva tendència era sempre la de tafanejar sense dissimular massa.

La setmana passada vaig pensar en aquestes finestres holandeses i la tafaneria mediterrània quan les webs del Congrés i del Senat van publicar les propietats i els estalvis de Diputats i Senadors, en poc temps van quedar col·lapsades amb un récord de visites, i van caure.

dilluns, d’agost 22, 2011

Una generació d'arquitectes a l'exili o a l'atur

L'excel·lent novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, retrata les contradiccions dels que som de poble, aprofundeix en el malestar de les oportunitats perdudes, posa el dit a la nafra de la guerra de sexes i, pel mateix preu i de passada, deixa escrit per a la història el malestar professional d'una generació d'arquitectes víctima de la increïble bombo lla minvant. N'he parlat amb alguns recentment i el resum esquemàtic seria "al meu estudi érem dotze, ara som sis i aviat serem dos". Un minut després ja parles de la saturació de candidats als concursos, la precarietat que això comporta, haver de treballar sense cobrar per optar a feines amb menys opcions que la loteria... M'interessa molt la generació entrampada al mig, probablement la dels 35 anys, la dels que ja estaven a punt de plantar-se per ells i es queden plantats sense feina ni opcions re alistes de trobar clients propis. Els més grans minimitzen el negoci i els més joves ho tenen pitjor, però no han estat tan a prop d'estar situats. Als del mig, que encara són joves però ja són veterans, que mantenen certa innocència però ja sabrien encarrilar-la bé, l'hora de la veritat els enxampa aturats. Molts fugen per cames a l'estranger, a buscar-se la vida, i els desitjo el millor. També ens desitjo el millor a nosaltres: que el país se'n surti i els recuperem aviat, beneficiant-nos del que aprendran en un exili professional forçat.

Carles Capdevila

Ara
22 d'agost del 2011

diumenge, d’agost 14, 2011

Quan un fil negre i un fil blanc es confonen

l'Alzina - 1

l'Alzina - 2

l'Alzina - 3

l'Alzina - 4

Crec que són els musulmans qui trenquen el dejú del Ramadà quan no els és possible distingir un fil blanc d'un fil negre. Aquest és un moment on el dia i la nit s'abracen, o quan parlant de l'alba el Mathias Enard escriu, "La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema".

Del dia a la nit, de la nit al dia.

És en aquest traspàs que els edificis s'encenen o s'apaguen, on els carrers prenen una nova dimensió o els paisatges reflecteixen les constel·lacions del cel.

Territori de traspàs, de canvi de dimensió, de contraris, de complementaris, on els límits es perfilen o es difuminen. Simplement quan un fil negre i un fil blanc es confonen.


dimecres, d’agost 10, 2011

El món és un teixit de persones

David Ribas a l'Alzina (la Noguera)

dimecres, d’agost 03, 2011

David Ribas a l'Alzina


A l'Alzina, petit nucli del municipi de Vilanova de l'Aguda, situat entre Ponts i Guissona.
 

Free Blog Counter