rosa rosa rosam
rosae rosae rosa
rosae rosae rosas
rosarum rosis rosis
dimarts, d’abril 23, 2013
Etiquetes de comentaris:
cal ròmul,
foto formaire,
rosa,
sant jordi
dijous, d’abril 11, 2013
Ruïnes contemporànies. La plaça dels Països Catalans.
Travessant la plaça dels Països Catalans de Barcelona m'han vingut al pensament les idees d'un
arquitecte que projectava imaginant com serien les ruïnes dels seus
edificis al cap del temps. Fa molts anys que la plaça pateix les
obres del túnel del tren d'alta velocitat que forada la ciutat, i
amb les obres enllestides, la plaça ha quedat desmanegada, en un
estat ruïnós preocupant. No sé si els arquitectes van imaginar fa
trenta anys com s'erosionaria la seva plaça, però la sensació
percebuda aquest migdia és la d'una ruïna contemporània.
La plaça és va realitzar entre el
1.981 i el 1.983 pel finat estudi Piñón/Viaplana, i va ser un dels
primers projectes urbans que transformarien la ciutat de dalt a baix.
El projecte va ser polèmic, generant el concepte
despectiu de plaça dura, en una ciutat on els espais públics eren escassos i
mal repartits. Però va ser un excel·lent punt de partida per poder
investigar com havien de ser els espais urbans d'una ciutat densa i
mal cosida, resultat d'anys de dictadura, especulació i
creixement descontrolat.
La rumorologia deia que l'autor
intel·lectual del projecte era l'Enric Miralles, qui com a
estudiant d'arquitectura treballava a l'estudi Piñón/Viaplana en el
període en que es va gestar aquest brillant projecte. No sé si la
rumorologia era certa, però com a professor ocasional del primer any
de projectes, l'Enric Miralles ens va desglossar la concepció
projectual de la plaça. Va ser una classe memorable que ens va descobrir els diversos nivells de lectura d'un bon
projecte arquitectònic. Des de com assumir un espai impossible i
convertir-lo en un espai públic
treballant amb un pressupost molt limitat, a la impossibilitat de plantar-hi
res per culpa d'uns túnels ferroviaris massa superficials, o com definir els límits
en un lloc sense límits, passant pel diàleg amb la memòria
del lloc, o de com generar l'espai públic amb la poesia del joc,
entre d'altres nivells.
La plaça està molt malmesa per culpa
de les obres ferroviàries, i d'un envelliment prematur per manca
d'un manteniment correcte. Les dues grans pèrgoles es mantenen al
seu lloc original, també el banc i el mur desplomat i foradat que
articula les relacions amb l'avinguda de Roma i Numància. Però s'han
perdut un bon grapat d'elements que conformaven un tot. Ni rastre de
l'aigua, ni del rellotge, ni de les torretes, ni dels elements
verticals que filtraven la relació entre l'estació, l'aparcament i
la plaça, tampoc del sinuós banc de fusta que es relacionava
amb un dels carrers. El paviment de granit està trinxat, amb la
majoria de peces trencades o substituïdes per pegats de morter.
També estan trinxades les taules de sota la pèrgola, on tan sols he
sabut trobar-ne una que conservés els jocs de taula gravats a la
pedra. Hi ha el gat de ferro, però manca la xerranca que estava
gravada en un racó de la plaça, i que m'agradava descobrir cada cop
que travessava la plaça camí de l'estació.
La plaça dels Països Catalans és un
dels millors projectes urbans construïts a la Barcelona democràtica.
Va ser polèmica, va generar debats encesos a favor i en contra, però
és un espai únic, magnífic, un veritable patrimoni de la ciutat
que a nivell arquitectònic no ha envellit gens. És un projecte
intens i complex, molt llunyà de l'arquitectura de l'espectacle que
tot ho empudega. Aquesta plaça, aquest projecte, es mereix una
restauració que la retorni al seu estat original, recuperi la
xerranca, el rellotge marqui el pas del temps, que brilli
estranyament quan la pluja la mulli, i que sigui una cruïlla que lligui móns diversos.
*1- dibuixos del projecte original
*2- fotos de la plaça fetes amb un mòbil el dijous 11 d'abril del 2013
Etiquetes de comentaris:
albert viaplana,
arquitectura,
barcelona,
enric miralles,
foto formaire,
helio piñón,
plaça dels països catalans
Subscriure's a:
Missatges (Atom)