Desglaç

dissabte, teatre municipal Cal Bolet - Vilafranca del Penedès
un nou acte de la Kinzena Poetika

Primera part, la guitarra del "Chicuelo" i la veu poderosa del Miguel Poveda.

Segona part, diverses combinacions amb un piano, un bandoneó, un contrabaix, una bateria i la guitarra, i sempre la veu cantant poemes de Brossa, Casasses, Ferrater, Gil de Biedma ...

Rares vegades un concert fa pessigolles a l'espinada, i aquest ho va aconseguir.
Algunes cançons senzillament sublims, màgiques. Ja s'ensumen com a clàssics. La gira s'acaba, no us perdeu el darrers concerts a Viladecans o a Reus.

Els guanyadors dels Fad

Any de canvis als premis Fad d'arquitectura, s'ha acabat la festa oberta i desenfadada a l'aire lliure, sota els estels de juny, i s'ha passat a una cerimònia més encorsetada tancada al recinte del Cosmocaixa amb l'acompanyament dels trons de tardor.
Si en els temes més festius el canvi és evident, en el tema dels finalistes i dels premis en si el canvi és magnífic, amb un jurat seriós i rigorós, i una resolució sense dubtes.

El resultat final - escric de memòria, ja corregiré possibles errors - ha estat:

Arquitectura
- biblioteca Jaume Fuster
Josep Llinàs + Joan Vera

Ciutat i paisatge
- metro do Porto
Eduardo Souto de Moura

- intervención en la muralla Nazarí y su entorno (accèssit)
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- Ermenegildo Zegna. Noves oficines (ex-aequo)
Alfred Arribas

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad

Pensament i crítica
- La disolución de la estancia. Transformaciones domésticas
José Morales Sánchez


I els premis de l'opinió, votats in situ anit pels socis del Fad.

Arquitectura
- Torre Agbar
Jean Nouvel + B720

Ciutat i Paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols (ex-aequo)
Aranda+Pigem+Vilalta

- capella Sant Francesc Xavier
Carles Francesch + Araceli Manzano (ex-aequo)

Intervencions Breus
(em falla la memòria, ho hauré de consultar)

La d'enguany ha estat una bona collita, és una bona notícia l'excel·lència dels projectes vistos ahir. Malgrat tot, el 90% del que es construeix avui en dia és d'una qualitat arquitectònica pèssima. Ahir vam veure l'excepció de l'actualitat arquitectònica, la regla és molt preocupant.

La travessa dels Fad

Aquest vespre a les 8 finalment s'entreguen els premis del Foment de les Arts Decoratives (els Fad, vaja) en un acte que es celebrarà al Cosmocaixa i amb entrada lliure.
Mirant els finalistes, la meva travessa és la següent:


Arquitectura
- mercat de Santa Caterina
Enric Miralles + Benedetta Tagliabue

Ciutat i paisatge
- intervención en la muralla Nazarí y su entorno
Antonio Jiménez Torrecillas

Interiorisme
- pavellons als restaurants Les Cols
Aranda+Pigem+Vilalta

Intervencions breus
- Canal accessible
Toni Abad


No en tinc ni idea de quins són els finalistes respecte als escrits teòrics, premi que és novetat enguany.

Pamuk a les llibreries

Vespre de divendres i matí de dissabte, recerca infructuosa d'un llibre a Capellades, Igualada i Vilafranca, en total sis llibreries solvents. I sorpresa, sorpresa al descobrir que en cap d'elles els llibres d'Orhan Pamuk emergien per damunt dels demés, i continuaven amagats a les prestatgeries i confosos a les taules de novetats.
El Nobel és com tots els premis, discutible, però els llibreters no haurien de fer festa grossa per la publicitat gratuïta dels llibres de l'autor feta aquests dies? No ho entenc, poder no els interessa vendre més llibres perque el negoci va la mar de bé i no cal fer esforços inútils separant llibres que són actualitat.

Foscor

foto: *Elle*


Deia Tagore que no ploréssim si havíem perdut el sol perquè si no les llàgrimes no ens deixarien veure les estrelles.

Però si tot i no plorar o ja haver-nos eixugat els ulls ara mateix aquí a Barcelona sortim al carrer o ens aboquem al balcó, no seran les llàgrimes qui ens impedeixin veure la via làctia sinó, saben què, la contaminació lumínica.

Diuen els ecòlegs que de nit el cel ha de ser negre com una pissarra de les d’abans, i prou, que hi ha massa llum, que tot i haver estat creada per Déu, crema per al diable, i a més inquieta el son dels animals.

A Canàries no van una hora enrera, com fins ara crèiem, sinó molts anys endavant perquè des del 1988 tenen una llei del cel. Oi que sona bíblic? Una llei del cel que no vol ni llum ni taquígrafs quan és hora de silenci i foscor.

Apaguem doncs els llumets contra la por dels nens que dormen i tapem amb draps negres les cuques de llum. Que els cotxes circulin amb llums blaus com quan hi havia guerra, apaguem l’espelma del sopar romàntic i encenguem les cigarretes amb pedra foguera. Llencem aigua sobre les flames als soldats desconeguts i aprenguem a llegir en llengua Braile. Guiem-nos pels focs follets i no sortim de casa quan la lluna s’aprimi. Que els fars deixin d’evitar naufragis i els avions nocturns s’embenin els ulls.

Aquest Nadal no hi haurà llums a l’arbre ni fogueres per Sant Joan, ni els raigs de Montjuïc festejaran la Mercè. Prohibides les espelmetes d’aniversari, les lots d’anar pel bosc i les bombetes nues de les barques de pesca. I els fanals, sobretot els fanals.

Que els amants visquin en els arabescos de quan tanquen els ulls i només les llums dels petons il•lumini la Terra. I Déu i tots els seus planetes i estrelles des d’un dalt de tot absolutament obscur ho beneeixin.

Joan Ollé
El Cafè de la República
Catalunya Ràdio
dijous 21 de setembre

Kinzena Poetika

Arriba la tardor, arriba la Kinzena Poetika.
Del 14 al 28 d'octubre, per tota Vilafranca ...

Joan Vinuesa + Noel Tatú + Roger Puig + Lluís Urpinell + Jordi Vintró + Toti Soler + Jordi Jané + Manel Güell + Frederic Cuscó + Josep M. Verge + Narcís Comadira + Anna Subirana + Joan Saura + Lacònica/La Cònica + Jordi Guardans + Carles Guilen + Miguel Poveda + Marta Rodríguez + Toni Regueiro + Xavier Riera + Xavier Amorós + Carles Hac Mor + Ester Xargay + Túrnez i Sesé + Carles Rebassa + Jony Rodón + Enric Casasses

Consulteu el programa de la Kinzena Poetika clicant aquí.

Lancaster

Encara meravellats per la casa Kaufmann, vam travessar Pennsylvania de ponent a llevant amb destinació Nova York. Vam decidir fer nit pel camí ja que a l'endemà havíem de tornar el cotxe a Newark, pujar fins a Manhattan i agafar un Grey Hound fins a Boston.

Vam trobar-nos sense buscar-ho davant dels rètols que indicaven que ens apropàvem al Lancaster County, la terra dels Amish. Feia poc de l'estrena de la pel·lícula "Únic testimoni" i aquesta discreta comunitat s'havia fet molt coneguda. Al principi les carreteres no mostraven res massa diferent, continuavem creuant aquells oasis plens de bolets en forma de benzineres, fast-foods o esglésies.

Va començar a aparèixer algun carro, vam veure homes amb llargues barbes i sense bigotis i per damunt de tot un paisatge ple de granges totes iguales, discretes, austeres, magnífiques. A Atlanta havíem topat amb una exposició sobre el disseny del mobiliari i l'arquitectura d'un col·lectiu semblant als Amish, els Shakers. Aquests es van extingir perque la seva religió no permitia cap tipus de contacte entre homes i dones. El que vèiem ens apropava a aquella dissenys que havíem vist a Atlanta i després en un poble Shaker restaurat. Austeritat i un disseny precís i perfecte, res de modes, tot just la destil·lació d'uns models repetits una vegada i una altra al llarg dels segles.

Una altra cosa eren els pobles i les ciutats dels voltants. Vivien del turisme que va a veure a aquells que han decidit aturar-se al segle XVIII. Comerços i botigues imitaven falsament el món que es trobava a poques milles dels centres, una comercialització absurda i denigrant d'aquells que renunciaven a viure com la majoria.

Vam perdre'ns per entre els camps i les granges, i era magnífic veure com el paisatge també es destil·lava, desapareixia tota aquesta contaminació que ha envait tots els paisatges. Les granges eren grisoses, netes, ordenades, impecables. Havia desaparegut el color vermellós o verdós dels graners que es repetien per tot els estats del sud. Les cases eren totes semblants, ni grans ni petites, tallades per un mateix patró però en cap cas repetides. Ens movíem discretament, com aquell qui entra de puntetes i de nit a casa per no despertar els qui hi dormen. La tarda s'anava apagant i lentament la foscor ho envaïa tot. Ja de nit les granges amish es retallaven com a ombres contra el cel negre i una lleugera llum il·luminava una finestra de la façana de l'entrada. I silenci, un gran silenci.

I tot això qui ho paga?

Visita del Sevei d'Itineraris del CoAC, un grup d'una quarentena de suecs drets darrere el turonet d'asfalt de la Torre Agbar mirant el paisatge apocalíptic d'obres i noves meravelles. Havíem sortit d'una interessant xerrada sobre el 22@ i els projectes de Barcelona Regional. Una explosió d'imatges i xifres, de milions d'euros i de dubtes, d'infraestructures i d'inversions.
Davant d'aquell paisatge i després de la xerrada la pregunta dels suecs acalorats no es va fer esperar, i tot això qui ho paga?

En aquestes visites, tard o d'hora la pregunta es fa, i jo també em pregunto en silenci el mateix. I la resposta sempre m'espanta ...